La Geografia, primer intent

Com qualsevol altra ciència, la geografia respon i s’adapta a les necessitats socials del moment. D’aquesta manera, la concepció de la geografia ha anat variant sensiblement amb el transcurs de la història i ha anat incorporant àmbits d’estudi mentre al mateix temps patia un cert procés de difusió amb altres disciplines. De totes maneres, podríem establir un cert ordre intern pel que fa a la recerca i coneixement al voltant de la idea de “descripció de la Terra”, o descripció de la superfície terrestre. A l’hora d’estudiar, descriure o conèixer la superfície de la Terra, podem fixar-nos en aquest esquema:

a). Segons la categoria espacial:

 · Geografia Regional. Ex: Geografia de Catalunya, Geografia d’Espanya, Geografia d’Europa...

 · Geografia Sistemàtica. Ex: Geografia Urbana, Geografia Rural, Geografia del Litoral, Geografia de la Muntanya...

b). Segons la categoria temàtica:

 · Geografia Humana. Ex: Geografia Econòmica, Geografia Social i Cultural, Geografia Política, Geografia del Turisme, Geografia dels Transports...

 · Geografia Física. Ex: Geomorfologia, Biogeografia, Hidrografia...

No es tracta en cap cas d’un esquema excloent, sinó més aviat el contrari. Normalment – i de forma òptima – en un estudi s’aplica una (o diverses) categoria espacial (a) i una (o diverses) categoria temàtica (b). Com diu el mateix nom, la categoria espacial delimita la recerca en un espai, que podria ser una regió (Catalunya) o un “sistema” (el món urbà), mentre que la categoria temàtica delimita la recerca segons la disciplina o tema d’especial interès. La majoria d’estudis comprendran diverses branques.

Així, un estudi sobre l’impacte del progressiu retrocés del Delta de l’Ebre en l’economia de la població del Montsià comprendria, segons la categoria espacial: la regió del Montsià, la regió del Delta de l’Ebre (Geografia Regional) i el sistema rural (Geografia Sistemàtica); i segons la categoria temàtica: estudis de geografia econòmica (Geografia Humana), geomorfologia i hidrografia (Geografia Física), entre altres.

Però aquest esquema en tot cas ens pot ser útil per a ordenar les idees a nivell intern, dins la pròpia Geografia o la recerca geogràfica (almenys per mi ho és). Però no és de gran ajut a nivell extern, en relació amb les altres ciències, no ajuda gaire a comprendre el paper de la Geografia, comprendre què és realment la Geografia.

Vidal de la Blache ens intenta donar una resposta a aquest gran dubte, tot identificant diverses idees o característiques més o menys úniques de la Geografia, intentant destacar el seu domini propi. Però jo trobo que aquest domini propi no es pot igualar o comparar al “domini” d’altres ciències. Les ciències responen a una necessitat humana, que no és només la de la set de coneixement sinó també la de resoldre problemes o aconseguir millores. Les ciències, al cap i a la fi, suposen l’ús de la intel·ligència humana per a conèixer la realitat i així aplicar aquest coneixement per a la satisfacció d’unes necessitats (de vegades necessitats col·lectives, de vegades necessitats particulars de persones amb influència).

A l’hora de conèixer la realitat, es pot fer de diverses maneres. Ens podem limitar a una pura descripció de les característiques de l’objecte d’estudi, podem establir categoritzacions segons les característiques d’aquest objecte d’estudi, inclús podem trobar tendències més o menys homogènies en diversos espais i temps que ens poden ajudar a identificar-ne de presents i així predir esdeveniments futurs, etc. Cada tipus de “coneixement de la realitat (o de l’objecte d’estudi)” pot respondre a unes necessitats diferents i per tant adoptar formes i objectius molt variats.

Per tant, a grans trets, trobem que la recerca científica (des d’una recerca general a una de concreta) comprèn els següents conceptes, establerts de forma generalment cronològica i amb un resultat cap-i-cua:

1). Necessitat que s’ha de satisfer

2). Identificació de l’objecte principal que cal estudiar

3). Estudi de l’objecte principal

4). Satisfacció de la necessitat

Aleshores, davant aquest esquema extremadament simple i de ben segur incomplet, com hi encabim la geografia? Provem-ho primer amb altres disciplines que poden resultar més clares. A grans trets, l’economia:

1). La societat humana disposa d’uns recursos materials. Quina és la millor manera de gestionar-los per tal d’augmentar el benestar de la societat?

2). Els recursos materials i tot el que gira al seu voltant: la pertinença d’aquests recursos, els òrgans amb capacitat de gestió dels recursos, la gestió històrica d’aquests recursos...

3). Consulta d’estudis previs, estadística, matemàtiques, experiments en laboratori... à Conclusions?

4). Aplicació de les possibles conclusions a partir dels òrgans de poder en política econòmica.

La política:

1). Les societats humanes són nombroses i necessiten organitzar-se. Quina és la millor manera d’organitzar-se i distribuir el poder per tal d’augmentar el benestar de la societat?

2). El poder i organització i tot el que gira al seu voltant: característiques psicològiques del poderós, execució del poder, relacions entre poders, traspassos de poder, distribució del poder...

3). Estudi històric, estadística, recerca qualitativa... à Conclusions?

4). Aplicació de les possibles conclusions en una estructura política.

I doncs, com apliquem aquest esquema a la geografia? D’entrada, l’origen grec de la paraula ‘geografia’ no implica l’estudi de la Terra sinó la seva descripció. Significa això que la geografia només comprèn una part del tercer punt? La descripció de l’objecte principal? No ho sé, però si fos així, automàticament tindríem també el segon punt (la superfície de la Terra, amb totes les seves variants). Però què és el que ens porta a estudiar això? Quina necessitat fa que passem hores i hores estudiant aquesta ciència, que s’ensenyi a les escoles i universitats del món i que s’estudïi des de l’Època Antiga?

Precisament, amb l’aparició de la filosofia a l’Antiga Grècia apareix el que actualment es coneix com ‘ciència’. Però aleshores, quan els aristòcrates van començar a estudiar i reflexionar sobre la realitat, el coneixement científic no responia a cap necessitat concreta, més enllà de la satisfacció de la curiositat, de la set de coneixement. No és aquesta, aleshores, la primera i principal necessitat de la recerca científica? Possiblement, l’aplicació per a satisfer necessitats concretes és un fenomen posterior, no pas l’origen primer de la recerca científica. Aleshores, quan Herodot va viatjar pel món antic tot descrivint els pobles que coneixia, ho feia becat per alguna universitat, finançat per algun govern amb una necessitat particular? Que jo sàpiga, no. Podríem pensar, aleshores, que la necessitat principal que porta a l’estudi de la geografia és aquesta necessitat tan humana, tan emocional, tan intrínseca, de la curiositat?

Tornem a la filosofia. Crec que ens pot ser profitós fixar-nos en algunes altres disciplines “extranyes” per entendre la nostra. Què és el que diferencia la filosofia del que actualment és coneix com a ‘ciències’? La recerca empírica. La filosofia ha acabat constituint el conjunt de “recerca” que no es practica de forma empírica, sinó a través de l’anàlisi conceptual, l’especulació, la reflexió... Diguem que la pràctica totalitat de la metodologia en filosofia es troba dins el cervell del propi ‘cercador’, del filòsof. Però moltes ciències tenen un component de filosofia, com podria ser l’aportació de Marx en economia o en certa mesura la de Darwin en biologia. Vist això, no s’aproxima bastant la geografia a la filosofia en el sentit que, al cap i a la fi, molt sovint la geografia està relacionant coneixements anteriors atorgats des d’altres ciències, i aplicant-los en una delimitació regional i/o des d’una perspectiva espacial? Fins a quin punt la recerca empírica elaborada per geògrafs es pot catalogar com a recerca empírica geogràfica, i no geològica, econòmica, demogràfica o física...?

I la història? Pràcticament totes les ciències, sobretot les socials, tenen un enorme component històric. Però què és realment la història? Es pot entendre com a ciència? És una ciència al servei de les altres ciències, que satisfà necessitats d’altres disciplines? Però la història sovint també satisfà les seves pròpies necessitats mitjançant altres ciències. Aleshores, és ben sabut que la geografia es satisfà de múltiples ciències, però fins a quin punt la geografia “torna aquest favor” satisfent les necessitats d’altres ciències (en un sentit més ampli que a partir de l’elaboració cartogràfica...)? El següent esquema gràfic resumiria una mica la idea sobre les direccions dels serveis de coneixement entre diverses disciplines científiques socials.

D’altra banda, m’agradaria destacar una diferència entre la història i la geografia. Si un demògraf estudia les dinàmiques demogràfiques de Catalunya al segle XIX, es dirà que està fent un estudi històric (ja que estudia un fet en el passat). Però si estudia les dinàmiques demogràfiques actuals a Uganda, fins a quin punt es dirà que està fent un estudi geogràfic, tot i estar estudiant un espai concret? En tot cas, si un economista estudia les dinàmiques econòmiques d’Uganda al segle XIX, es dirà que està fent un estudi històric abans que geogràfic. A què es deu això? Això demostra que hi ha una diferència conceptual clara entre la història i la geografia, i que la geografia no es redueix simplement a la idea d’espai.

Ara potser estaré dient una barbaritat, però jo penso que la idea d’espai en la geografia és secundària. Amb això no estic dient que sigui prescindible, en absolut, però sí que no és la principal. Si la geografia fos principalment la ciència que estudia l’espai, per què no hi ha cap assignatura de física en tota la carrera? És evident que aquest no és l’objecte principal. Quan Heròdot va sortir a voltar pel món antic no crec que anés pensant en els espais i en mantenir la “visió espacial” constantment, sinó que descrivia el que els seus ulls veien, la societat i el medi, el món. En el seu origen la geografia representava el món – almenys el món conegut – però possiblement, com va passar amb la filosofia, es va anar fragmentant en disciplines que tenien objectes d’estudi més concrets per a satisfer necessitats i/o curiositats més concretes. I des de l’inici d’aquesta “pèrdua de competències” la geografia ha necessitat constantment trobar-se a si mateixa, trobar el seu domini propi, com diu Vidal de la Blache. I és en aquest conflicte existencial on els geògrafs intenten potenciar aquesta idea de l’espai, del territori, per convèncer-se que la geografia és una ciència com qualsevol altra i té un domini en paral·lel a les altres. Inclús Immanuel Kant va dir que la història estudiava el temps i la geografia l’espai, la qual cosa em sembla bastant equivocada...

Amb tot això, vull dir que encara que hagin anat apareixent necessitats i curiositats més concretes que aparentment han fet perdre competències a la geografia, la necessitat primera, la d’Herodot quan va abandonar Grècia per descobrir el món, segueix ben vigent. Podríem establit una certa comparativa amb una altra ciència que també té un objecte d’estudi d’enorme abast: la biologia. La ciència que estudia la vida ha vist com amb el temps han aparegut estudis centrats en la zoologia, la botànica, l’anatomia, la genètica, la bacteriologia... Però la biologia no ha desaparegut ja que segueix mantenint el seu sentit primordial, el d’unir totes aquestes disciplines per satisfer la primera necessitat, que és entendre la vida.

De la mateixa manera, les ciències “filles” de la geografia, que s’han especialitzat en necessitats més concretes, no han pas assassinat la seva ciència mare. Diguem que, com si fos una família, la mare s’ha anat fent gran, ha perdut algunes forces, però ha guanyat saviesa i experiència. Les filles, enèrgiques, proveeixen de coneixement empíric, filosòfic i històric a la mare. I finalment és la mare, que coneix bé les seves filles, la que fa la darrera funció, la de posar en comú tot el coneixement aportat per les seves filles, estudiar-lo, relacionar-lo i unificar-lo, ja sigui en una regió concreta o en el món sencer. Per, d’aquesta manera, satisfer la primera necessitat, la d’Heròdot, que és entendre el món.