Les històries de bons i dolents són una simplificació extrema dels relats, ja siguin ficticis o reals, molt aptes pels infants, que necessiten una percepció clara i concisa dels fets, o això diuen els pedagogs. Però quan creixem no fem més que adonar-nos reiteradament que a la vida real les històries de bons i dolents no existeixen, no són més que això, històries per nens petits, i que la realitat és molt més complexa. Però, encara que tots ho sabem, sovint costa entendre algunes històries que es troben tant i tant allunyades d’aquest esquema simple i fals. Costa, en la part més profunda del nostre cervell emocional, fins i tot acceptar que una història no tingui ni bons ni dolents, per més que ho sabem. La història que us explico a continuació és una d’aquestes.
Iran és un país àmpliament criticat per les violacions de drets humans (lapidacions, execucions d’homosexuals...), per un sistema de govern teocràtic (política basada en la religió) i per presentar-se a les Nacions Unides i liar-la parda, fent que es buidi bona part de la sala. També és criticat per un suposat programa nuclear que, llegint les notícies dels diaris, arriba a fer imaginar una possible tercera guerra mundial i ens fa pensar en quin planeta podríem emigrar.
Però aquí ja ens hem de parar. Això del programa nuclear ja genera certs dubtes, sobretot quan diversos serveis d’intel·ligència occidentals i l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica han afirmat reiteradament que Iran ja va interrompre el seu programa nuclear fa una dècada com a mínim. Però alguns països, com els Estats Units i, sobretot, Israel, segueixen defensant amb fermesa l’existència d’aquest programa, i imagineu si n’estan de convençuts que els EUA han justificat així l’última ronda de sancions a Iran i Israel fins i tot exigeix un atac bèl·lic contra el país persa. No us sona això a alguna cosa semblant... Amb un país de nom també molt semblant?
Jo no he estat mai a l’Iran ni encara menys he vist les suposades instal·lacions, però el que sí que és àmpliament sabut és que precisament els Estats Units i Israel no van curts d’armes nuclears. No només no van curts, sinó que els EUA han dotat diversos països d’armes nuclears durant la segona meitat del segle XX, com ara l’Índia (un país que ni tant sols no ha permès el nivell d’inspecció de les seves instal·lacions que sí que ha ofert Iran). I no acaba aquí, ni Israel ni l’Índia han firmat el Tractat de No Proliferació Nuclear, el qual sí que ha firmat, precisament, Iran.
Aleshores, què passa? Doncs molts especialistes en el Pròxim Orient (com el senyor William R. Polk, autor d’un article molt interessant, La década del 11-S, a partir del qual estic escrivint això) creuen que les preocupacions israelianes no responen al programa nuclear.
- A què, llavors?!
Doncs a la qüestió palestina. Creuen que sense Iran, la resistència palestina de Hamàs a Gaza, el perill de Hezbollah al Líban (un grup considerat terrorista antiisraelià) o la negativa síria d’arribar a un acord de pau als alts del Golan (una regió ocupada per Israel el 1967), és a dir, diversos nuclis d’oposició molt propers, s’enfonsarien.
Òbviament l’esquema d’història de bons i dolents no ens serveix en aquest cas ni en molts d’altres. No sé si a vosaltres us passa però a mi tot plegat em deixa una mica confós perquè aquest esquema que tant hem vist des de petits al cinema, als llibres i a la televisió queda totalment aniquilat, esborrat i perd el seu sentit completament. D’alguna forma és com si el nostre cervell tendís a trobar aquests rols automàticament i a partir d’aquí treure una conclusió: jo animaré aquest equip de futbol, jo votaré aquest partit, jo m’allistaré a aquest exèrcit.
En fi, aquestes històries estan molt bé, però no ens oblidem que també n’existeixen altres de ben diferents, i que sovint va bé parar atenció i acceptar-les abans no arribi algú a creure’s que la vida real és una història de bons i dolents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario