Alemanya en bancarrota

Alemanya es troba en bancarrota. El dèficit públic és inabastable, i el deute del país resulta impagable a llarg termini. Diversos hospitals han declarat que els talls de llum i aigua impedeixen el manteniment mínim dels pacients, molts dels quals han mort per la falta de medicaments. Diverses ONGs estan fent tot el que poden per evitar la fam extrema que amenaça diverses regions del país. La venta de les segones residències de la Costa Brava i Mallorca no ha evitat que nombroses famílies s’estiguin veient obligades a emigrar cap els països veïns com Polònia, que ha declarat que no compta amb mitjans per rebre els immigrants alemanys degudament. El govern de transició fins i tot s’ha oposat al Banc Central Europeu i l’FMI declarant que més mesures d’austeritat són impossibles. Materialment impossibles. No es pot retallar més.

Això és el que em porta a pensar una notícia publicada a El País el passat 3 d’octubre. I és que aquest estat, modèlic en molts aspectes, es nega a declarar una petició oficial de perdó i a reconèixer públicament el genocidi dels herero i els nama ja que, segons explica el diari, podria suposar el pagament de reparacions als herero que van sobreviure. O bé els pagaments superen els 100.000 milions d’euros –aleshores podria entendre que Alemanya no els pagués– o és que Alemanya es troba en bancarrota. O... Possiblement Alemanya no és un país tan modèlic com sembla...

Es diu que el genocidi dels Herero i els Nama de Namíbia va ser el primer genocidi del segle XX i que va ser un preludi del posterior holocaust nazi. El 1904 es van rebel·lar entre 80.000 i 100.000 hereros contra l’ocupació i l’espoli alemany, sis anys més tard, tant sols en quedaven uns 15.000. 10.000 namas van morir també durant aquests anys. Els atacs amb armes de foc, l’enverinament de les aigües per part de les Tropes de Protecció Imperials, la fam en els camps de concentració i la reclusió en el desert van ser les principals causes de les morts. Els colonitzadors alemanys van importar molts cranis de persones Herero i Nama per ser estudiats a les universitats i extreure teories de caire racista.

Recentment la secretària d’Estat d’Exteriors alemanya, Claudia Pieper, va retornar les restes de vint hereros i namas al país de Namíbia. Tot i això, es creu que encara queden uns 3.000 cranis d’aquestes poblacions repartits per diversos museus i universitats alemanyes.

Durant la cerimònia del lliurament, el govern alemany va reiterar el “reconeixement de la responsabilitat històrica i moral” d’Alemanya però no va anar més enllà. És cert que si ho comparem amb Turquia, això ja és molt. A Turquia no volen ni parlar del genocidi armeni, és un tema tabú que pot portar a la presó si és tractat.

At – Però és Alemanya comparable a Turquia en aquest sentit? Jo pensava que no. Segons tinc entès a Alemanya la llibertat de premsa està força consolidada, a més es tracta d’un país de tradició democràtica, un país modèlic en molts sentits, que funciona bé. O això em sembla a mi. No puc entendre com aquest país no demana perdó oficialment als pobles herero i nama. Quant val el perdó? Demanaria perdó Alemanya si no suposés cap pagament? I quin valor tindria, aleshores, aquest acte?

Bat. Sí que ho va fer amb l’holocaust, el país va demanar perdó oficialment i va pagar nombroses sumes de diners després de la guerra. Seria impensable que Alemanya no reconegués l’holocaust ni demanés perdó oficialment a les diverses comunitats que van patir el genocidi. Però en canvi no ho fa amb aquests pobles de Namíbia.

At. També és cert que l’holocaust ha estat molt més conegut que aquet genocidi africà. Jo no en tenia ni idea d’aquest fet... Potser és per això que Alemanya no actua de la mateixa manera.

Bat. Aleshores, si l’holocaust fos poc conegut popularment, podria ser que Alemanya no el volgués reconèixer...? Sembla difícil d’imaginar.

At. No ho sé, però el fet que no vulguin reconèixer el genocidi dels herero em fa pensar que potser farien el mateix amb l’holocaust si la gent no el conegués. Al cap i a la fi, demostren que no existeix un penediment real. Si existís ja faria anys que haguessin demanat perdó. Ni tant sols se’ls hauria d’exigir.

Bat. Realment trobo que és una llàstima que Alemanya actuï d’aquesta manera. Per molts és un país a seguir en diversos aspectes. Si Alemanya no reconeix genocidis, com ho poden fer països menys democràtics? Espero que algun dia ho facin, i que no triguin gaire. És un país exemplar en molts aspectes, costa entendre com poden embrutar la seva reputació d’aquesta manera.

At. L’embruten pels pocs que s’assabenten d’aquest genocidi, com nosaltres.

Bat. I pels habitants de Namíbia, és clar, que amb prou feines superen els dos milions de persones.