La República Popular de la Xina és admirada pel seu esplèndid creixement econòmic experimentat en els darrers anys, que també es veu reflectit en les millores de la qualitat de vida de la població, encara que a un ritme menys accelerat. Però al mateix temps cal destacar que es tracta d’un país amb fortes desigualtats. En alguns casos no té massa sentit parlar del desenvolupament humà de països sencers, com passa amb la Xina, i no fer-ho de regions més concretes encara que no siguin estats, ja que es perd molta informació. Si ens referim a un país tan extens i poblat com la Xina, ens trobem amb unes grans diferències de desenvolupament humà entre les regions que no queden directament reflectides en els treballs del PNUD. De totes formes, l’Informe de Desenvolupament Humà de la Xina de 2005 seria una excepció ja que se centrava en les desigualtats internes, que existeixen sobretot entre el món rural i urbà, descrivint també la situació de les diverses regions.
Ens fixarem en la regió autònoma del Tibet (3 milions d’habitants), ocupada pels xinesos entre el 1950 i el 1959 – entre altres raons, atenent a la necessitat de desenvolupament de la regió - i de retruc la compararem amb la realitat d’una altra regió com és la municipalitat de Xangai (23 milions). D’entrada sobta l’enorme diferència entre l’IDH del Tibet: 0,621 el 2006, que se situaria en la posició número 101 del món entre Mongòlia i Egipte; i la de Xangai: 0,917 el 2006, una espectacular xifra que situaria aquesta municipalitat en la posició 3 entre Austràlia i Nova Zelanda. La Xina en general té un IDH de 0,687 el 2011. De l’informe mencionat de 2005 podem extreure diferències notables – encara que amb dades de 2003 – com l’esperança de vida al néixer (79,05 anys a Xangai enfront als 65,81 del Tibet), la renta per càpita (46.718 yuans enfront a 6.871), l’analfabetisme o semi analfabetisme (5,88% enfront al 54,86%), l’assistència a l’escola primària (99,6% enfront al 77,9%), a l’escola secundària (91,5% enfront al 48,7%) i a la universitat (57,4% enfront al 25,1%), la Taxa Bruta de Natalitat (4,85‰ enfront al 17,4‰), el pes del sector primari (7,8% del total enfront al 55,1% del total) i del sector secundari (32,6% enfront al 13,3%), el nombre d’ordinadors per cada 100 famílies urbanes (60,4 enfront a 16) i de microones (87,6 enfront a 24), els habitants per llit d’hospital (205,25 enfront a 435,34), habitants per centre de salut o hospital (228,95 enfront a 460,83)[1] i els habitants per cada treballador mèdic (128,61 enfront a 268,44). D’altra banda l’ONG Anesvad va publicar un article en la darrera publicació sobre el Tibet fent també patents les diferències, amb dades com una taxa de mortalitat infantil del 27,10‰ (la mitjana xinesa és del 14,9‰) o una taxa de mortalitat materna de 255 dones per cada 100.000 nascuts vius (36,6 dones a la Xina). En relació a aquestes dades de salut, l’article també exposa que un 97% de les dones tibetanes donen a llum completament desateses.
Paral·lelament a aquestes dades, també cal recordar que el govern xinès ha invertit més de 35.000 milions d’euros en els darrers deu anys, la qual cosa ha ajudat que el Tibet hagi experimentat un elevat creixement econòmic (mitjana del 12% anual des de 2000 a 2006). Aquest fet demostra que la regió autònoma no ha quedat del tot aliena al creixement general xinès i que no es troba estancada en la societat tradicional de l’esquema de Rostow. Dins aquest esquema al Tibet li correspondria la segona etapa, ja que si bé l’economia de subsistència segueix sent majoritària (sobretot basada en la pastura i ramaderia, amb un nomadisme força estès), també és cert que existeixen unes quantioses inversions xineses, el sector terciari té un pes creixent i la indústria s’obre pas a poc a poc (com mostra l’exemple de la famosa fàbrica de catifes de Lhasa, que s’ha convertit en una gran empresa amb exportacions internacionals), es creen noves infraestructures (com el ferrocarril Qingzang de juliol de 2006, que ha ajudat al desenvolupament del turisme) i el consum és prou elevat tenint en compte les condicions econòmiques del país (94 rentadores, 84 frigorífics, 132 televisions en color i 107 telèfons mòbils per cada 100 famílies de les regions urbanes). D’altra banda, Xangai es trobaria en l’escaló més elevat d’aquest esquema, amb una indústria que domina el 78% del PIB, un elevadíssim IDH i una alta renta per càpita i consum. No obstant això, cal recordar que Rostow no va considerar l’impacte ambiental del creixement, el qual és un dels principals problemes que ha d’afrontar la R. P. de la Xina en els propers anys i en l’actualitat (en el cas de Xangai només cal fixar-se en el riu Yang-Tsé que el travessa per entendre la magnitud del problema). Pel que fa al Tibet, l’aplicació estricta d’aquest esquema no té en compte el canvi traumàtic que suposa pels mètodes de vida tradicionals, com el nomadisme, en no donar-li opcions d’integració.
Tot i la gran diferència entre aquestes dues regions de la Xina, caldria destacar un aspecte. Si bé és àmpliament criticada la política de Pequín al Tibet pel que fa a drets humans o la invasió cultural, val a dir que el fet de comparar l’índex de desenvolupament humà del Tibet (0,621) amb el d’altres països propers geogràficament (alguns dels quals comparteixen característiques com l’orografia o la religió budista) com el Nepal (0,428), l’Índia (0,519), Bhutan (0,619), Tadjikistan (0,580), Kirguizistan (0,598), Bangladesh (0,469), Myanmar (0,483), Pakistan (0,490) o Afganistan (0,349), ens fa plantejar si el Tibet es trobaria en aquest estat de desenvolupament humà si no formés part del gegant asiàtic. De totes formes, ens pot ajudar recordar el que molts libis van exclamar després de derrocar el règim de Gadafi: “preferim ser lliures abans que ser rics i sotmesos”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario