Fa uns mesos vaig veure un programa presentat per un home anomenat Jordi Évole. En aquella ocasió se n’anava a Qatar, em sembla que amb la intenció de descobrir si eren certes les paraules del president del Futbol Club Barcelona, Sandro Rossell, sobre el fet que a Qatar la gent era molt feliç.
Durant el reportatge mostra la precarietat dels immigrants provinents d’altres països asiàtics com Bangladesh o l’Índia, els quals cobren uns sous molt més baixos que els qatarians i molts d’ells pateixen l’adquisició del seu passaport, amb la qual cosa queden totalment subordinats a l’empresa que els contracta i no poden tornar al seu país. No sé si aquesta gent és gaire feliç, més tenint en compte que la felicitat és un concepte tan relatiu.
Pac - Aviam, tot s’ha de dir, aquests immigrants hi van perquè volen. Encara que cobrin molt menys, els sous són molt més alts que el que guanyarien en els seus països.
Sel - Però això no justifica res, són persones treballadores com qualsevol altra i això que els fan amb el passaport hauria d’estar totalment prohibit. És evident que aquesta gent no és feliç, el Rossell que s’ho faci mirar!
Pac - Acaba de dir que la felicitat és relativa!
Sel - Doncs digues-li això al senyor Rossell!
Pac - Ara no fiqui el Rossell pel mig que ell no hi té res a veure!
Sel - Però si s’hi va ficar ell sol!
Pac - Visca el Barça!
Sel - Inepte!
Silenci sisplau! Facin el favor de deixar-me parlar. Si volen discutir de futbol després tindran l’ocasió. El que estic explicant no té res a veure amb el Rossell ni amb el Barça, si em deixen seguir veuran de què va la cosa.
El que em va cridar més l’atenció del reportatge, i aquí és on focalitzo l’atenció, va ser l’entrevista que el senyor Évole va fer després al vicepresident de la Qatar Foundation, una fundació sense ànim de lucre creada per l’emir de Qatar i la seva dona amb l’objectiu d’impulsar la recerca en l’àmbit científic i així desenvolupar aquest petit país cap a un futur menys dependent del petroli.
Sel - Això és el que deuen dir ells...
Pac - Que callis et diuen!
El que em va semblar força crític va ser la manera com Évole va conduir l’entrevista. Una de les coses que va fer va ser treure un paper on tenia algunes frases apuntades pronunciades per un tal Fatwa de Yusuf Al-Qaradawi, el qual dóna nom a una de les beques per estudiants que ofereix l’organització, i que sonen molt malament a Europa, ja que recullen opinions antisemítiques, homòfobes i masclistes. Des d’un to que personalment em va semblar agressiu i a la vegada burleta, amb una voluntat més de polèmica que de comprensió, l’entrevistador va treure aquests temes i va xocar, pregunta rere pregunta, contra el mur de la ignorància. De la seva pròpia ignorància. És a dir, la resposta del vicepresident de la fundació era constantment la de: vostè no coneix la meva cultura, jo sí que conec la seva, per tant no entén el nostre punt de vista. I Évole, més que fer-li cas, tornava a citar una de les polèmiques frases d’Al-Qaradawi. Millor evito parlar del final de l’entrevista, on vaig sentir una contundent vergonya aliena.
Possiblement el programa resultava molt interessant per aquell que no conegués el país de Qatar, però reitero que l’entrevista estava molt mal formulada. A través d’aquesta entrevista no es va extreure cap idea sòlida de l’entrevistat, sinó més aviat de l’entrevistador: la seva ignorància envers com entrevistar i envers la cultura àrab i musulmana. O, possiblement, la seva voluntat de crear polèmica buida i barata a partir de qualsevol oportunitat.
No sé què és pitjor per un “periodista”, però està clar que la ignorància i la falta de respecte cap a l’entrevistat és un obstacle infranquejable cap a l’entesa. Això està claríssim com a idea, però no tant com a fet. No podem anar-nos-en a Qatar a reivindicar els drets humans, d’una forma agressiva com la que vaig veure en el programa, per molt humans que siguin aquests drets. Em considero un profund amant dels drets humans, però al cap i a la fi els van redactar unes persones concretes, i es poden entendre com els valors resultants d’una evolució exclusivament occidental. Una evolució que, de moment, no ha existit a molts països.
Trobo molt necessària la lluita en favor dels drets humans, però s’ha de vigilar molt com es formula. No crec que imposar-los sigui una bona solució.
Lam - Però els drets humans són un mínim. Jo els entenc com un mínim comú per totes les societats, una cosa necessària.
Sí, jo també els entenc així, però no sabem si tothom en aquest món comparteix el nostre punt de vista. Durant l’època colonial es va imposar el cristianisme a molts països ja que existia el convenciment que el cristianisme era la veritat i era necessari propagar-lo. I en bona mesura es va aconseguir. Però avui en dia critiquem això que es va fer.
Està força assumit com a concepte, però de vegades costa integrar totalment la idea de relativisme cultural, és a dir, que cap cultura és millor que cap altra. Si primer acceptem això, després podrem començar a treballar cap a l’enteniment i l’enriquiment mutu. Els nostres drets humans poden ser una exportació molt interessant de la nostra cultura, però a la vegada podríem importar aspectes molt útils de les altres.
Luc - Això sona molt bé, però després et trobes amb cultures que practiquen l’ablació, o que són caníbals. Què hem de fer en aquest cas?
Ram - Aquí no es practica l’ablació, però mira què passa amb les dones, com no anem totes ben depiladetes, arreglades i amb el tipus, sembla gairebé que deixem de ser dones. Fa anys que no em depilo les aixelles, no em dóna la gana, i de vegades la gent s’ho pren com si hagués decidit deixar de ser dona.
Luc - Home, però no té res a veure això amb l’ablació. No es poden comparar.
Ram - O sí, a escales diferents, però en els dos casos existeix masclisme.
Lam - Perdoni, ara que comentava això de l’ablació que es practica en alguns països, també val a dir que la cultura islàmica ha defensat una idea de banc sense interessos. El Corà criminalitza la usura, i per tant l’interès. Això no vol dir que en els països de majoria musulmana tots els bancs siguin així, però com a reflexió cultural podria ser una “importació” interessant, més en els temps que estem vivint actualment.
Luc - Sí, i què me’n diu dels aborígens de la Polinèsia que es van menjar un turista alemany l’altre dia? Amb aquests vostè creu que s’hi pot dialogar gaire?
...
Pac – Pensava que ja no en quedaven de caníbals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario