Reflexions després d'un cros a Sant Celoni

La força del cervell no deixa de sorprendre’m. L’altre dia vaig participar a un cros de 8,4 quilòmetres a Sant Celoni, el qual consistia en donar un total de vuit voltes a un recorregut establert. La veritat és que, parlant clar, se me’n va anar l’olla. Sense entrenar regularment ni res per l’estil vaig decidir anar-hi i així veure com estava físicament i prendre-m’ho amb calma, com si fos un passeig: respirar i anar fent. Més que comprovar que estic en baixa forma, em vaig adonar que hi ha nois que estan en molt bona forma, sobretot quan em van doblar per quarta vegada.

Aquest passeig que pretenia fer va acabar sent una lluita aferrissada per avançar cada metre, una lluita, sobretot, psicològica. A la quarta volta ja m’havien doblat dues vegades, i veia claríssim que allò no ho acabaria. Però a la cinquena volta, mentre pensava quin era el millor moment per abandonar la cursa, un dels jutges em va dir: “Vinga, que et queden dues voltes!”. Jo em vaig quedar una mica desconcertat, ja que segons els meus comptes me’n quedaven tres, però vaig continuar corrent.

Efectivament, no me’n quedaven dues, sinó tres, més una última volta a la pista. Però el fet que aquell home em digués que me’n quedaven dues em va fer pensar que potser, fins i tot, podia fer-les, i em va animar a seguir. I és gràcies a ell que vaig poder fer els 8,4 quilòmetres. Estic segur que, si en aquell moment hagués estat conscient que encara em quedaven tres voltes més una volta a la pista, no hagués acabat. Segur.

Vaig estar molt content d’haver acabat la cursa, encara que vaig fer endarrerir bastant el final del campionat, però sobretot vaig quedar ben sorprès de la força que havia tingut l’estat psicològic per sobre de l’estat físic. Havia acabat la cursa gràcies a una equivocació del meu cervell. Vaig poder comprovar que físicament era capaç de fer el cros sencer, fins i tot crec que encara hagués pogut fer algunes voltes més. Però arriba a inquietar-me el poder que va tenir l’estat psicològic sobre això, i em fa plantejar moltes coses més. Quantes voltes hagués pogut arribar a fer, amb una manipulació/engany adients de la meva psicologia? I no només voltes del cros, a la vida en general, quantes coses no he fet perquè la psicologia m’ha fet convèncer que no era capaç de fer-les físicament? Què podria arribar a fer alterant-la? El cros em va servir per conèixer el meu estat físic però sobretot em va fer conèixer una mica més la meva intrigant psicologia.