Sobre la sobirania

Ja he pres una decisió. Si el PP no rectifica d'alguna manera després de les declaracions de Vidal-Quadras, votaré per la independència.

-      Doncs quin independentista que ets... Segons el que faci el PP...

Home doncs sí. Perquè governen el país del qual representa que ens hem d'independitzar.

-      Si no ets independentista ara em sembla que no ho seràs mai.

Clar que no, jo mai no seré independentista. Jo no sóc res. Segueixo el que crec que és més just. I el que faci el PP per mi és força significatiu.

-      Ok.

Perquè demostra com el govern espanyol es planteja la relació amb Catalunya

i demostra quina mena de govern hi ha a Espanya. Trobo que això es molt important per decidir sobre si és legitima i necessària la independència de Catalunya com a regió d'Espanya. Tinc moltes altres raons, però en tinc a favor i en contra, i més o menys s'equilibren. Per tant, depenent del que faci el PP, la meva decisió es decantarà.

-      I quines són en contra ?

Bé, més que en contra, són raons per l'abstenció. Són aspectes que em fan dubtar. Més de caràcter filosòfic i teòric, potser.

-      Llavors no compten. Per compensar.

Clar, però és que estic entre abstenció i sí. Tinc raons per abstenir-me i raons per votar a favor. Realment és tot un dilema personal això, per si mai he de votar en un referèndum.

-      Però en què dubtes ?

Doncs aviam.

-      En què dubtes ?

Primer de tot, hi ha una qüestió de fons que és en quin model d'organització político-social crec. Tinc força dubtes que el model d'estat sigui apropiat o òptim per organitzar la societat humana. Per tant, d'entrada, aquest dubte em tendeix cap a abstenir-me al voltant de qualsevol qüestió relacionada amb sobiranies estatals.

Però és clar, hi ha una part pràctica que va més enllà, que és de justícia i de benestar social. Encara que no cregui en els estats, el món està bastant organitzat així, encara que cada cop menys. Total, que el benestar i la justícia social depenen dels estats.. Vulgui o no vulgui.

Aleshores, entrant en aquesta segona escala d'anàlisi em pregunto, molt bé, mirem el món.

-      I per què no esborres les fronteres de tota la Unió Europea per ajudar a Romania i a Grècia, fins que ens quedem sense diners x menjar nosaltres? Veuràs que canviaràs de pensament.

Intentant ser el màxim d’objectiu possible, em pregunto quines raons em portarien a recolzar la independència d'una regió d’un estat determinat?

-      Ai no sé. Ets molt complicat. Passo.

Una primera raó podria ser: la voluntat popular. I dic podria ser perquè no tinc clar que sigui definitiva. Però clar, problema. Si voto pel referèndum, no em puc atendre a aquesta raó. Perquè encara no tindré coneixement i perquè, vulgui o no, en aquest "conflicte" hi estic implicat directament, "formo part" d'ell com a votant i ciutadà espanyol i català. Per tant, no em puc atendre a aquest argument.

-      I per què vas estar a les JERC ?

(vaig estar a les JERC perquè tenia 15 anys, pensava diferent, i n'estic molt orgullós, es molt humà créixer i aprendre i dubtar)

-      El teu problema es que penses massa. I que pensis massa no significa que el que diguis sigui l'ètic o el correcte. Que pensis massa no et fa tampoc més intel·ligent, i fins i tot pots prendre decisions incorrectes per fer-ho.

Aleshores, penso en diferents variables ja que la voluntat popular no la puc considerar

-      Tant és, t'accepto.

Trajectòria històrica. Relacions político-econòmiques. Autonomia existent. Però és clar, tot depèn de QUIN NIVELL de possessió o manca de cadascuna legitima la independència d’una regió. Quant temps ha d'haver passat des de la invasió (si és el cas) d’un territori per part d’un altre perquè el primer pugui reclamar la independència? A partir de quin dèficit fiscal una regió té dret a exigir la independència si l'estat es nega a rebaixar-lo? Quin grau d'autonomia mereix una nació? SIMPLEMENT, NO HO SÉ.

-      Ai, millor no parlem de política. Pensem molt diferent.

Seria molt fàcil tenir la variable de la voluntat popular, però no puc.

I després hi ha un altre tema, que és: què es Catalunya? Què és Espanya? Què és un estat? Què és una nacionalitat?

-      Prouuuuuuu!

És tot una construcció artificial o una naturalesa humana? D’on surten? Definitivament, NO CONEC què és un estat, de moment... Per tant com puc votar sobre l'aparició d’un nou estat?

-      Adéu.

Solució: formar-me, informar-me. (Ho estic fent). En definitiva, no sé fins a quin punt tot això és una mentida. Potser per part d’uns, o per part d’uns altres, o dels dos. O potser té un alt contingut de mentida i manipulació al mateix temps. Veig radicalisme tant a favor com en contra de la independència. Els radicalismes em fan allunyar emocionalment. Per tant, m'acabo situant al centre (abstenció).

També veig que els problemes més grans que hem d’afrontar vénen donats per un capitalisme mal fet i la corrupció governamental, per la crisi de valors de la classe política. I veig que aquests problemes també existeixen a Catalunya. A part del dèficit fiscal, el problema que porta a la independència és bàsicament indentitari. I aquí es on em vénen els dubtes, perquè és un tema altament sentimental i psicològic, que no sé ben bé d’on prové i fins a quin punt és legítim.

Aquest seria un resum de les raons que m'empenyen a abstenir-me. També en tinc per votar a favor.

Ah, i per cert. Em preguntes per què no esborro les fronteres de la U.E. per ajudar Grècia i Romania. Jo et parlava des d’un punt de vista més teòric, però si ho vols aplicar a la pràctica, al llarg de la història ens trobem amb models d'organització social i política molt diversos. Molt més de caràcter local, per exemple. Al mateix temps, el poder està repartit en diferents escales d'organització, des de la família fins a la ONU. I els estats a Europa estan perdent poder, cap amunt i cap a dalt. (I segueixen havent formes d'organitzacio tribal que potser funcionen millor que la nostra)

-      Accepto la teva forma de veure la vida, però està a anys llum de la meva.

Però m'agradaria que entenguessis una mica el que et vull dir per entendre'm a mi. No ho sé, intento prendre'm molt seriosament això. És una responsabilitat i crec que he de tenir molt clar què votare, si mai acabem votant. I és clar, per molt que pensi no vol dir que arribi a ser ètic i correcte, ni molt menys, però potser m’hi aproparé una mica més que si no penso. Però ja et dic, això són raons per abstenir-me. També tinc raons per votar a favor.

Les declaracions de Vidal-Quadras. La gota que vessa el got?

És inadmissible que un representant d'un partit que es fa dir demoràtic llenci unes declaracions de caràcter plenament feixista. Com a mínim espero una rectificació per part del personatge, i no estaria malament que el PP complís amb les seves responsabilitats i en forcés la dimissió. De no ser així (com malhauradament m'espero) no podré evitar arribar a la conclusió que el govern espanyol actua de forma totalitària i opressora en la seva relació amb Catalunya i, per tant, la independència d'aquest territori és legítima, merescuda i necessària.

-                  -  jajajajjajjajajjaja és brutal el Vidal-Quadras! pren-t'ho a risa, no s'atreviran a fer-ho. Europa no li deixaria fer això al Govern central.

És clar que no s'atreviran a fer-ho, només faltaria. Però aquest personatge té una responsabilitat, no trobes? Ell i el partit al qual representa haurien de prendre mesures per negar aquestes declaracions. De no ser així, entendré que les recolzen.

És que em sembla molt greu això. I intento adoptar un punt de vista el màxim d'objectiu possible, distanciant-me de la meva nacionalitat, i em segueix semblant molt greu. La llibertat i la democràcia són valors fonamentals i per tan no tenen fronteres. Si un representant del govern britànic digués el mateix sobre Escòcia, per exemple, continuaria pensant el mateix. La diferència és que aquestes declaracions al Regne Unit serien impensables.

Reflexions sobre el concepte de Cultura

La cultura com a eina per comprendre les diferències en el món actual?

És evident que existeixen diferències observables entre diversos grups humans, però esbrinar l’origen d’aquestes i delimitar grups és una tasca molt més complexa i aparentment inacabable. En aquest sentit, considero molt interessant la idea de Lévi-Strauss que no és la raça qui crea la cultura, sinó la cultura qui crea la raça. A partir d’aquesta idea el concepte de raça quedaria bastant desacreditat mancat d’arguments genètics (a més de les connotacions negatives que se li han aplicat en les darreres dècades. Al mateix temps, el concepte de cultura acaba sent tan obert i transversal que li impedeix adquirir una sola definició. Però aquesta “generalització” del concepte de cultura permet a la vegada que aquesta resulti útil en la comprensió de les diferències al món actual, ja que la cultura ho recull gairebé tot. Recull el que és perceptible en un primer moment, també recull les formes de vida, l’organització social, política i econòmica, l’art i artesania, la cosmovisió i les creences, la història, la relació amb el medi natural. D’alguna forma la cultura avui és gairebé sinònim d’humanitat, d’”essència humana”; per tant, les diferències entre els humans esdevenen diferències culturals.

Una cultura global?

Segons com entenguem el concepte de cultura, podríem considerar que existeix – i sempre ha existit - una cultura global pel simple fet de pertànyer a la “Humanitat”. Si ens fixem en els diferents pobles del món, des de les tribus nòmades indígenes fins a les societats industrials, de tots els cinc continents i de totes les èpoques, existeixen alguns trets comuns en tots els tipus de societat. Partint de la idea que l’espècia homo sapiens sapiens prové d’un mateix origen, ens podem fixar en alguns trets comuns molt bàsics, com el sentiment de pertanyença al grup, l’ús de l’artesania i/o l’art, la possessió de creences i ritus espirituals (també existents en societats laiques però no en la forma de religió) ... D’entrada, aquests trets en comú ens podrien fer pensar en una cultura global humana, també anomenada Humanitat.

(II)

Però si ens dirigim cap a definicions més concretes de cultura, que intentin organitzar la humanitat en grups culturals tot recollint les diferències existents, aleshores és evident que no podem parlar d’una ‘cultura global’... De moment. Si la cultura va lligada a la comunicació – com molts autors han subratllat – resulta obvi que a mesura que es globalitza la comunicació també es globalitza la cultura. I ho veiem quan uns joves es compren un kebab al mig de Barcelona o quan uns altres canten cançons pop nord-americanes en un karaoke a Ulan Bator. Però aquestes no deixen de ser formes d’oci més o menys superficials. Si comparéssim les dues societats ens trobaríem que entre elles possiblement existeixen grans diferències en els valors morals o en la concepció de la vida, que són l’herència d’una organització social i una tradició espiritual mil·lenàries en els dos casos. I aquí ens podem adonar que cal tenir en compte la trajectòria històrica de les dues “cultures” ja que, per molt que els temps canviïn la cultura no deixa de ser l’acumulació de les cultures passades d’una societat. I l’herència cultural, per molt que es globalitzi la comunicació, trigarà temps en diluir-se (i sinó pensem en la permanència que segueix tenint l’organització en castes en moltes zones de l’Índia, de més de 5.000 anys d’història, tot i que des de l’època del colonialisme britànic s’estigui intentant eliminar).

(III)

Al mateix temps, existeix només un tipus de comunicació? Podem pensar que la comunicació està passant de ser local a ser global? No ho crec, penso que hi ha diversos nivells de comunicació, i que a més a més s’influencien recíprocament, i el que està passant en els darrers temps és que la comunicació global està agafant més pes, però sense substituir les altres. Ja a l’Edat Mitjana existia una certa “comunicació global” (Ruta de la Seda, llibres de Marco Polo, contactes amb el món àrab del Magreb...) que d’una manera o altra també tenia un impacte sobre la cultura local. És evident, però, que actualment aquesta comunicació ha efectuat un salt tant a nivell quantitatiu com qualitatiu, i per tant l’impacte sobre les cultures locals és més profund. Però això no significa que la comunicació local haig estat reemplaçada, en absolut. Clarament continua i continuarà existint una comunicació pares-fills, avis-néts, comunicació dins un mateix barri o municipi o comunicació dins un mateix estat o “regió cultural”, que tot i influenciada per la comunicació global segueix mantenint uns ritus, unes costums, uns valors i unes cosmovisions determinades. Al mateix temps, existeixen altres factors, més de caràcter geogràfic, que dificulten o inclús impedeixen la creació d’una cultura global, almenys homogènia. El món és heterogeni, existeix una diversitat de climes, de recursos naturals, de medis (a més d’herències culturals) que difícilment permetrien l’aparició d’una cultura homogènia. No crec que mai es visqui el Nadal exactament de la mateixa manera a Nova York que a Buenos Aires, pel simple fet que a Buenos Aires el 25 de desembre cau en ple estiu. A més a més, mentre hi hagi col·lectius humans altament exclosos de la “comunicació global” no crec que mai es pugui arribar a assolir una “cultura global”. I de moment segueixen existint nombroses societats que conscientment han decidit no integrar-se en aquest procés de “globalització” econòmic i cultural.

Quins serien els trets d’aquesta cultura global?

Amb tot, potser podríem entendre la tendència mundial com un gràfic exponencial on la Humanitat s’apropa cada vegada més cap a una cultura global però mai arribant a assolir-la per complet (també caldrà veure com evoluciona la història de la Humanitat en els propers segles, sempre pot donar-se un gir). Aleshores, si ens preguntem quins serien els trets d’aquesta “cultura global” a la qual sembla que la Humanitat tendeix a apropar-se, la resposta podria ser tan senzilla com fixar-se en qui posseeix les vies de comunicació.  Qui és l’emissor majoritari? I sí, si ens fixem podem trobar influències de tot el món en la majoria de cultures locals (restaurants xinesos, música nord-americana, elements decoratius africans...). Però resulta força clar que el pes no és equilibrat. La cultura occidental i particularment els Estats Units, han estat els emissors principals en les darreres dècades (han dominat la majoria de vies de comunicació a través de les majors i han exportat la seva cultura a través de la cultura entesa com a cinema, televisió i música, bàsicament). Per tant, en aquest procés de globalització cultural, aquesta “cultura global” tendeix a adoptar una majoria de característiques pròpies de la cultura nord-americana, pel fet que aquest país ha dominat la comunicació.

Podria tenir a veure amb el sistema de mercat capitalista?

I dominar la comunicació global només es pot fer de tres maneres. Una: a través d’una cultura molt atractiva que s’estengui mitjançant el boca-orella; dos: a través del poder polític i econòmic; i tres: a partir de les dues anteriors. Possiblement el cas de la cultura nord-americana respondria a la tercera manera, però el que és evident és que no està pas exempta de la segona. Per tant, sí, el sistema de mercat capitalista ha tingut molt a veure amb l’exportació de la cultura nord-americana. I no només a priori (aparició de majors de gran capital, crèdits econòmics de l’FMI, colonialització de territoris d’ultramar) sinó també a posteriori, amb un objectiu de futur. I és que la mateixa exportació de la cultura nord-americana i els continguts d’aquesta cultura podrien respondre a les demandes del sistema de mercat capitalista. Aquí ja entraríem en suposicions, però per què la gent prefereix fer turisme a Nova York abans que a Kuala Lumpur? Les dues són grans ciutats amb alts gratacels. Però tothom ha vist Nova York desenes de vegades al cinema... I Kuala Lumpur no. Per tant, és Nova York qui es beneficia del turisme. També els costums quotidians han anat entrant al nostre subconscient per quedar-se, i aquí ens podríem fixar en rituals consumistes (regals de Sant Valentí, regals de Nadal, èxit associat a la possessió) fins arribar al somni americà i l’American way of life, presents directa o indirectament en la gran majoria de productes culturals nord-americans i que garanteixen un mode de vida lligat al consum material. A més, ja sigui de forma voluntària o no, aquests continguts porten implícit un missatge polític i econòmic neoliberal: “tu sol, amb esforç, pots arribar allà on vulguis i triomfar” (aleshores, podem prescindir de les ajudes públiques?).

Sobre el garrulisme

Tinc la sensació que de vegades, des de Catalunya,  es té una certa percepció d’Espanya com un país garrulo (parlant d’una forma políticament incorrecta). De fet, aquest és l’adjectiu que alguns han utilitzat per referir-se als habitants d’aquest país. Moltes vegades noto un cert sentiment de diferència i distància, el qual no em preocuparia tant si no es mesclés amb un cert sentiment de superioritat envers “ells” per part dels catalans.

D’entrada em costa entendre l’afirmació que Espanya és un país garrulo. Si parem atenció a aquesta frase ens trobem amb dos aspectes a considerar. Per una banda, no s’està definint una persona ni un grup social determinat sinó un país sencer. Aleshores podríem dubtar de si l’adjectiu s’adreça als més de 46 milions d’espanyols – on potser s’hauria d’excloure els catalans tenint en compte que la frase és pronunciada per un català – o es refereix a un concepte més abstracte del país, possiblement de la institució governamental i/o de la monarquia espanyola com a representants oficials del país, o si es refereix a les dues coses a la vegada. En un principi, quan he sentit aquesta afirmació, la primera idea de subjecte que em ve al cap seria la dels 46 milions d’espanyols sense comptar els catalans.

Un segon aspecte a considerar és l’adjectiu pròpiament. Garrulo. Normalment quan sento parlar de països els adjectius que s’atribueixen s’apropen més a “desenvolupat”, “extens”, “europeu” o “densament poblat”, però no garrulo, el qual crec que s’acostuma a utilitzar més per a persones que per a altres coses. El diccionari ofereix dues accepcions per aquest adjectiu: 1). Se aplica a la persona basta, de modales toscos y zafios. 2). Que habla mucho o se extiende demasiado al exponer alguna cosa. Suposo que quan utilitzen aquest adjectiu ho fan pensant en la primera definició, on toscos i zafios serien sinònims de groller, descuidat o inculte. És a dir, la traducció de la sentència seria alguna cosa així com: “els espanyols són bastos, amb modals grollers, descuidats i incultes”.

Aquest canvi de mots provoca que la frase es torni encara més terrible i soni pitjor, almenys segons el meu parer, i evidencia que és bastant desencertada. En llenguatge col·loquial, considerant la definició del diccionari i tenint en compte la percepció personal que jo tenia del terme “garrulo” fins ara, suposo que dos sinònims de garrulo serien “idiota” i “mal educat”. Aleshores, per què alguns catalans creuen que els espanyols – o directament Espanya – són idiotes i mal educats? O, si més no, per què ho són els espanyols, i no els catalans? O per què no els francesos? I els vietnamites? Suposo que afirmar que “Espanya és un país garrulo” indirectament porta a pensar que els altres països no ho són tant o, si més no, que ho és més que els altres en comparació.

Però com podem esbrinar-ho, això? És evident que els 46 milions d’espanyols no són tots idiotes i mal educats, però aleshores, caldria fer una mitjana nacional del nivell de garrulisme? Si ens fixem en l’índex d’alfabetisme, per començar per alguna banda, Espanya es troba en la posició número 53, amb un percentatge de 97,7% d’alfabets (per tant, mínimament educats en una escola), en un total de 184 països analitzats. És evident que el país no es troba entre els primers de la llista, però també és evident que no està ni entre la segona meitat. Però bé, evident també és que caldria tenir en compte molts altres aspectes com ara la qualitat d’aquesta educació, els valors socials, les costums quotidians, etcètera.

A mode d’observació una mica més qualitativa, podem destacar alguns trets de garrulisme provinents d’Espanya. Alguns exemples els podríem trobar entre polítics destacats que obren la boca i la pífien, entre joves que surten i s’emborratxen i es troben amb una càmera de Callejeros i fan el ridícul, entre elements de la Conferència Episcopal que sembla que encara visquin al segle XVII o entre fanàtics nacionalistes que es pengen la bandera al coll. I jo em pregunto, hem citat algun element que no existeixi a Catalunya? Polítics que obren la boca i la pífien, joves que fan el ridícul sortint de la discoteca, personatges que sembla que encara visquin al segle XVII, fanàtics nacionalistes... També n’hi ha molts que parlen català. És més, existeix algun país on no trobem els elements citats?

En resum, suposo que el debat és senzill en la mesura que de garrulos n’hi ha a tots els països del món, però no per això podem dir que els països són garrulos. Sí que pot ser que la forma de “garrulisme” experimenti variacions d’un país a un altre, de la mateixa manera que varia el menjar o la llengua i no per això direm que en els altres països la gent no menja ni parla. Que potser no hi ha garrulos al Regne Unit, a Suècia o als Estats Units? De la mateixa manera que a Espanya, allà també hi ha nacionalistes fanàtics, polítics que la pifien, també pateixen crisis de valors arrel del materialisme i del capitalisme, també pateixen xenofòbia i violència. Que no hi ha garrulisme a l’Afganistan, on els talibans encarnen una de les cares més fanàtiques i violentes de la religió, així com els salafistes del món àrab, els ultraortodoxos racistes d’Israel, o alguns missioners cristians homòfobs d’Uganda? Que no hi ha garrulisme a Àfrica quan practiquen l’ablació i a més ho fan sense mesures higièniques, a Llationamèrica quan s’expropien indígenes per cavar mines de propietat d’una multinacional estrangera o al Japó quan se segueix pescant de forma massiva i indiscriminada? Tot això també són formes de garrulisme, segons el meu parer, inclús més nefastes que el fet que un jove faci el ridícul davant d’una càmera sortint de la discoteca.

En definitiva, s’han de pensar una mica les coses abans de dir-les, sobretot si mai ens referim a un conjunt sencer de persones com és ara un país. Si no és així, potser els garrulos acabarem sent nosaltres. 

Una notícia d’El País diu així:

“Los ministros de Exteriores de la UE aprueban nuevas sanciones contra el régimen de El Asad y analizarán las elecciones en Egipto y las últimas negociaciones sobre el programa nuclear iraní.”

Us imagineu que mai llegíssim això?

“Los ministros de Exteriores de la Liga Árabe aprueban nuevas sanciones contra el régimen de Angela Merkel y analizarán las elecciones en Grecia y las ultimas negociaciones sobre el programa de recortes español.”

És interessant donar la volta a les coses per adonar-nos de fins a quin punt ens creiem els amos del planeta.

Autòpsia del boicot

La senyora Merkel va dir que boicotejaria la part ucraïnesa de l’Eurocopa de futbol i demanaria als seus compatriotes que fessin el mateix. La cancellera alemanya ha arribat a titllar de “dictadura” el govern ucraïnès, i té les seves raons si ens fixem en la discriminació que denuncia la població prooccidental, portant diverses persones a abandonar el país. La detenció i maltractament denunciats per la líder opositora Yulia Timoshenko també ajudarien a entendre el posicionament de Merkel. Però el que no ajuda tant a entendre aquest posicionament és per què aleshores la senyora Merkel no va dir res de cara a la celebració d’Eurovisió a Azerbaijan, un país que s’adapta bastant bé a la definició de ‘dictadura’, amb desenes de presos polítics i on es van desallotjar una trentena de famílies per construir el palau on se celebraria el festival de música. Tampoc va fer una crida, que jo sàpiga, a boicotejar els Jocs Olímpic de Pequín, quan precisament la paraula ‘democràcia’ no és la que més destaca a la Xina. Ni a l’assignació de la celebració dels mundials de futbol de 2018 i 2022 a dos països com Qatar o Rússia (crec que no cal recordar la situació dels drets humans en aquests països...). Que la senyora Merkel estigui enfadada per la tendència prorussa de l’actual govern ucraïnès és una cosa, comprensible des d’una vessant política, però que després plantegi boicotejar la part ucraïnesa de l’Eurocopoa aprofitent la repressió del règim ja fa una certa pudor d’hipocresia...

D’altra banda, a partir de quina situació ens hauríem de plantejar el boicot a un esdeveniment cultural o esportiu? Fins a quin punt el país ha de violar els drets humans perquè es boicotegi? Jo no conec cap país al món que sigui un model a seguir en tots els aspectes. No conec cap país que, per exemple, no rebi cap crítica ni cap recomanació per part d’organitzacions de defensa dels drets humans. Quan no es tracta d’un règim repressiu amb pena de mort i sense llibertat d’expressió, sempre cau alguna crítica per discriminació d’immigrants, per no concedir prou asils a refugiats, per abusos policials o per obscurs negocis i jocs d’interessos que sovint passen desapercebuts. A partir de quin moment caldria “boicotejar” un esdeveniment d’aquest tipus? Pel que hem vist, sembla bastant fàcil en el cas de la senyora Merkel: si el país vulnera els drets humans de forma prou visible i, sobretot, no suposa cap perill diplomàtic sinó més aviat el contrari, fem una crida al boicot! Però si volem ser coherents amb la nostra postura, aquesta decisió esdevé força més complicada.

Jo personalment vaig creure en un boicot a la celebració d’Eurovisió a l’Azerbaijan. Però també se’m podria plantejar que aquest és un país amb un sistema diferent al nostre, i que això no significa que li haguem de boicotejar la celebració d’un esdeveniment cultural, ja que d’aquesta manera estem pressuposant que el nostre sistema és millor, o directament perfecte. D’aquesta manera sembla que estiguem imposant el nostre sistema a un país que, possiblement, per raons històriques i culturals, funciona millor d’una altra manera, i que potser ell sol es democratitzarà . A més a més, per què el poble azerí, independentment del govern que tingui, no pot acollir el festival d’Eurovisió? Azerbaijan és molt més que un règim dictatorial, és un país, un poble, amb una cultura que també vol exhibir-se al món. I el mateix podríem pensar de la Xina el 2008, o de Qatar i Rússia en el futur. I aquí no acaba tot. També em podrien respondre que la gran majoria de Jocs Olímpics i Mundials de Futbol s’han realitzat en països occidentals i la resta de països no han plantejat mai un boicot, quan també podrien haver tingut moltes raons per fer-ho. S’han celebrat Jocs Olímpics a París, Amberes o Londres, en plena època de colonialisme salvatge, o a Los Angeles, en època de Guerra Freda, amb uns Estats Units recolzant dictadures repressives, promovent guerres i escanyant econòmicament el Tercer Món.

I jo acabaria pensant que potser un boicot no és la manera de lluitar, ja que no sabria ben bé quan considerar que un país “se’l mereix”, en un món tan complex i interconnectat com el nostre. Un boicot a un esdeveniment d’aquestes característiques pot ser percebut, d’entrada, com una mesura força agressiva, sobretot si consideréssim que, per exemple, el 2008 van ser els xinesos i no només el seu règim els qui van acollir els Jocs Olímpics. Possiblement caldria enfocar els esforços en la manera com s’organitzen aquests esdeveniments, prevenint allotjaments injustos, reforçant projectes econòmicament i mediambientalment sostenibles, que a la llarga puguin resultar útils al conjunt de la població i no només a quatre afortunats propers al poder polític. D’aquesta manera, potser els habitants amfitrions i la resta de població que es vulgui sentir representada en l’esdeveniment podran gaudir-ne com seria d’esperar. I, en tot cas, no deixar de lluitar perquè els governs compleixin amb les seves responsabilitats un cop acabada la cerimònia de clausura.

Tornant del Caire

Tornar del Caire havent dormit tres hores, sense cafè i amb un fort mal de queixal no era la millor manera d’assimilar tot el que havia après durant aquells set dies. Un cop a casa em dominava la confusió. No volia dormir, però tampoc tenia ganes de fer res. Encara sentia els clàxons al cap, veia l’efervescència dels carrers i les cares de totes aquelles persones que havia conegut, la calor i la pols a la cara. Però estava sol a l’habitació, on tot restava immòbil. Tenia mil coses al cap, però si en aquell moment m’haguessin preguntat pel viatge, no hagués sabut què dir.

Encara ara quan em pregunten sobre el viatge em noto la boca petita per explicar tot el que voldria, però potser podria començar dient que he après moltes coses. I no em refereixo a quatre dates i fets de l’Antic Egipte, ni a reafirmar idees que ja tenia abans del viatge. He après coses que no sempre es poden explicar sense un context, i que difícilment es troben en diaris o en revistes de viatges. Són idees i sensacions que apareixen de sobte mentre observes els carrers des del cotxe, o quan acumules unes quantes converses amb persones diferents, i que van completant la nostra visió, a la vegada que obren noves preguntes.

La revolució del país, si és que se li pot dir així, és un dels temes que el viatge m’ha ajudat a entendre millor, i a la vegada a augmentar l’interès. Des del 25 de gener vaig provar d’anar seguint les notícies, llegir i veure tot el que podia. Conèixer un egipci a París el setembre passat em va fer molta il·lusió per escoltar-lo i preguntar-li coses, i al mateix temps ha esdevingut un gran amic. Gràcies al Mohammed he viscut tan intensament aquest viatge, ben diferent del que podria haver estat dins un creuer turístic que em portés riu amunt (no ho critico pas, de fet m’encantaria fer-ho en un futur per poder veure moltes coses que no he vist). Pocs dies abans de la nostra visita havia de rebre uns amics alemanys, però van cancel·lar el vol arran dels violents conflictes de desembre a febrer. Doncs bé, una primera idea que m’agradaria transmetre és que anar al Caire no és perillós. Almenys, del 30 de març al 8 d’abril no ho va ser pas. Si viatges amb seny els perills de visitar el Caire són els mateixos ara que abans de la revolta.

Això sí, les conseqüències de la revolta es perceben al carrer, amb una manca important de policia. Aquest fet, que podria semblar perillós, es tradueix sobretot en uns carrers una mica més caòtics del que podien ser abans (encara que pogués semblar que més caòtics era impossible). Doncs sí, ara hi ha nombroses parades de mercat improvisades a molts carrers on abans estaven prohibides, que es barregen amb cotxes que passen per carrers per on abans no passaven. La criminalitat, sense viure-la en persona, sembla ser que s’ha incrementat, però molt menys del que podríem esperar d’una megalòpolis amb la policia afeblida. D’altra banda, aquesta major llibertat també té aspectes positius. Anar a veure una obra de teatre sobre la revolució hagués estat impossible (o si més no il·legal) fa poc més d’un any, o anar al Centre de Cultura del costat del Nil, on se celebren conferències i tallers i que és un dels llocs on es va coure la revolta, hagués estat més perillós, amb la policia podent aparèixer en qualsevol moment. L’omnipresència dels cartells electorals és una altra de les clares conseqüències que, com a Europa, evidencien qui ha gastat més milions de lliures en la campanya i qui amb prou feines aconsegueix que la gent conegui el seu nom.

Des de la revolta també han crescut les persones que han entrat en la lluita política, les que han passat a interessar-se’n i les que s’han adonat de la seva importància. I aquest canvi es pot percebre clarament entre els joves, com els que cantaven cançons revolucionàries en un bar grec del centre del Caire o l’augment d’organitzacions i protestes estudiantils. A diferència d’aquí, allà la política encara no avorreix, sinó més aviat el contrari.

Un altre tema ja és l’estat de la revolta. Si bé el Mohammed es caracteritzava més aviat per un cert pessimisme – o realisme, com ell diu – va ser molt interessant escoltar altres punts de vista. L’Ahmed era més optimista, i tenia ben clar quin candidat votaria. Abul Futuah, liberal, que vam poder veure en persona a la universitat pública Ein Shams. Per ell, Futuah té opcions reals d’esdevenir president del país ja que, si bé els islamistes dominen el parlament, existeix un sentiment de decepció que s’escampa. El Mohammed volia votar en Baradei, el gran personatge del moviment liberal, però des que es va retirar no té clar ni si anirà a votar. Potser ho farà per una de les poques dones que es presenten. Ell no està tan convençut d’aquesta decepció cap els islamistes, i es queixa, amb molta raó, de la ignorància de moltes persones. L’analfabetisme al país és molt elevat i això fins i tot podria fer pensar que no hi té sentit una democràcia. Posar Déu en la campanya electoral, dir que si votes els salafistes vas al cel, o guanyar-se els vots dels més pobres donant-los menjar durant la campanya però sense donar-los cap solució real són algunes de les estratègies que, per trist que soni, funcionen. Amb tot això, és fàcil percebre que els islamistes desplacen el debat polític cap a temes que podrien semblar molt secundaris. En comptes de centrar-se en aspectes socials (que seria molt convenient atenent al subdesenvolupament de moltes àrees del país) els islamistes tomben el debat cap a qüestions com l’obligació del vel o la prohibició de l’alcohol o que les dones es banyin a les platges. Encara que sembli mentida hi ha gent que va a votar pensant en aquestes coses en un país on el 50% viu sota el llindar de la pobresa. L’analfabetisme és una assignatura pendent. 

Però existeix una gran varietat de candidats i a la vegada d’ideologies. De la mateixa manera que et pots trobar un home vestit amb túnica i turbant passejant un burro al costat d’un noi al més pur estil occidental parlant pel mòbil, el contrast és també present en política. La presència de salafistes (islamistes radicals amb un 23% del parlament) és cada cop més minoritària entre els joves, i els que ho són, són vistos a les universitats com nois força estranys que s’agrupen i que no parlen amb noies ni amb cristians. A grans trets, a Egipte xoquen dues influències ben fortes, per una banda una a l’estil occidental (amb els pros i contres), i una altra des de l’Aràbia Saudita (molt poderosa a través d’inversions al país). Xoquen però de vegades es poden arribar a entendre, quan parlem d’interessos econòmics (l’islamisme radical no tolera l’homosexualitat, però potser sí el capitalisme salvatge, com demostra el boom immobiliari del barri de New Cairo).

Però la revolució no acaba pas aquí. Un dels pilars és l’exèrcit que, a diferència de la policia, sí que és present a peu de carrer, amb vehicles i nombrosos edificis sota el seu control. L’exèrcit té molt a dir i molt a fer en aquesta revolució, sobre ell caurà l’èxit o el fracàs de la revolució, si l’entenem com un canvi de poders. Però de moment la visió realista no fa ser gaire optimista, ja que la Constitució està sent escrita i sembla que l’exèrcit es vol mantenir distant del parlament, actuar amb independència i reservar-se poders. Però vaja, això ho anirem sabent amb el temps.

Podria explicar moltíssimes coses més, però ja no estarien tan relacionades amb la revolució, i potser me les reservo per una altra entrada. I, per si de cas, aquesta ha estat la meva impressió, barrejant el que he après dins i fora, que no vol pas dir que sigui cert.

Santa Maria de Martorelles, 9 d’abril de 2012