Tornant del Caire

Tornar del Caire havent dormit tres hores, sense cafè i amb un fort mal de queixal no era la millor manera d’assimilar tot el que havia après durant aquells set dies. Un cop a casa em dominava la confusió. No volia dormir, però tampoc tenia ganes de fer res. Encara sentia els clàxons al cap, veia l’efervescència dels carrers i les cares de totes aquelles persones que havia conegut, la calor i la pols a la cara. Però estava sol a l’habitació, on tot restava immòbil. Tenia mil coses al cap, però si en aquell moment m’haguessin preguntat pel viatge, no hagués sabut què dir.

Encara ara quan em pregunten sobre el viatge em noto la boca petita per explicar tot el que voldria, però potser podria començar dient que he après moltes coses. I no em refereixo a quatre dates i fets de l’Antic Egipte, ni a reafirmar idees que ja tenia abans del viatge. He après coses que no sempre es poden explicar sense un context, i que difícilment es troben en diaris o en revistes de viatges. Són idees i sensacions que apareixen de sobte mentre observes els carrers des del cotxe, o quan acumules unes quantes converses amb persones diferents, i que van completant la nostra visió, a la vegada que obren noves preguntes.

La revolució del país, si és que se li pot dir així, és un dels temes que el viatge m’ha ajudat a entendre millor, i a la vegada a augmentar l’interès. Des del 25 de gener vaig provar d’anar seguint les notícies, llegir i veure tot el que podia. Conèixer un egipci a París el setembre passat em va fer molta il·lusió per escoltar-lo i preguntar-li coses, i al mateix temps ha esdevingut un gran amic. Gràcies al Mohammed he viscut tan intensament aquest viatge, ben diferent del que podria haver estat dins un creuer turístic que em portés riu amunt (no ho critico pas, de fet m’encantaria fer-ho en un futur per poder veure moltes coses que no he vist). Pocs dies abans de la nostra visita havia de rebre uns amics alemanys, però van cancel·lar el vol arran dels violents conflictes de desembre a febrer. Doncs bé, una primera idea que m’agradaria transmetre és que anar al Caire no és perillós. Almenys, del 30 de març al 8 d’abril no ho va ser pas. Si viatges amb seny els perills de visitar el Caire són els mateixos ara que abans de la revolta.

Això sí, les conseqüències de la revolta es perceben al carrer, amb una manca important de policia. Aquest fet, que podria semblar perillós, es tradueix sobretot en uns carrers una mica més caòtics del que podien ser abans (encara que pogués semblar que més caòtics era impossible). Doncs sí, ara hi ha nombroses parades de mercat improvisades a molts carrers on abans estaven prohibides, que es barregen amb cotxes que passen per carrers per on abans no passaven. La criminalitat, sense viure-la en persona, sembla ser que s’ha incrementat, però molt menys del que podríem esperar d’una megalòpolis amb la policia afeblida. D’altra banda, aquesta major llibertat també té aspectes positius. Anar a veure una obra de teatre sobre la revolució hagués estat impossible (o si més no il·legal) fa poc més d’un any, o anar al Centre de Cultura del costat del Nil, on se celebren conferències i tallers i que és un dels llocs on es va coure la revolta, hagués estat més perillós, amb la policia podent aparèixer en qualsevol moment. L’omnipresència dels cartells electorals és una altra de les clares conseqüències que, com a Europa, evidencien qui ha gastat més milions de lliures en la campanya i qui amb prou feines aconsegueix que la gent conegui el seu nom.

Des de la revolta també han crescut les persones que han entrat en la lluita política, les que han passat a interessar-se’n i les que s’han adonat de la seva importància. I aquest canvi es pot percebre clarament entre els joves, com els que cantaven cançons revolucionàries en un bar grec del centre del Caire o l’augment d’organitzacions i protestes estudiantils. A diferència d’aquí, allà la política encara no avorreix, sinó més aviat el contrari.

Un altre tema ja és l’estat de la revolta. Si bé el Mohammed es caracteritzava més aviat per un cert pessimisme – o realisme, com ell diu – va ser molt interessant escoltar altres punts de vista. L’Ahmed era més optimista, i tenia ben clar quin candidat votaria. Abul Futuah, liberal, que vam poder veure en persona a la universitat pública Ein Shams. Per ell, Futuah té opcions reals d’esdevenir president del país ja que, si bé els islamistes dominen el parlament, existeix un sentiment de decepció que s’escampa. El Mohammed volia votar en Baradei, el gran personatge del moviment liberal, però des que es va retirar no té clar ni si anirà a votar. Potser ho farà per una de les poques dones que es presenten. Ell no està tan convençut d’aquesta decepció cap els islamistes, i es queixa, amb molta raó, de la ignorància de moltes persones. L’analfabetisme al país és molt elevat i això fins i tot podria fer pensar que no hi té sentit una democràcia. Posar Déu en la campanya electoral, dir que si votes els salafistes vas al cel, o guanyar-se els vots dels més pobres donant-los menjar durant la campanya però sense donar-los cap solució real són algunes de les estratègies que, per trist que soni, funcionen. Amb tot això, és fàcil percebre que els islamistes desplacen el debat polític cap a temes que podrien semblar molt secundaris. En comptes de centrar-se en aspectes socials (que seria molt convenient atenent al subdesenvolupament de moltes àrees del país) els islamistes tomben el debat cap a qüestions com l’obligació del vel o la prohibició de l’alcohol o que les dones es banyin a les platges. Encara que sembli mentida hi ha gent que va a votar pensant en aquestes coses en un país on el 50% viu sota el llindar de la pobresa. L’analfabetisme és una assignatura pendent. 

Però existeix una gran varietat de candidats i a la vegada d’ideologies. De la mateixa manera que et pots trobar un home vestit amb túnica i turbant passejant un burro al costat d’un noi al més pur estil occidental parlant pel mòbil, el contrast és també present en política. La presència de salafistes (islamistes radicals amb un 23% del parlament) és cada cop més minoritària entre els joves, i els que ho són, són vistos a les universitats com nois força estranys que s’agrupen i que no parlen amb noies ni amb cristians. A grans trets, a Egipte xoquen dues influències ben fortes, per una banda una a l’estil occidental (amb els pros i contres), i una altra des de l’Aràbia Saudita (molt poderosa a través d’inversions al país). Xoquen però de vegades es poden arribar a entendre, quan parlem d’interessos econòmics (l’islamisme radical no tolera l’homosexualitat, però potser sí el capitalisme salvatge, com demostra el boom immobiliari del barri de New Cairo).

Però la revolució no acaba pas aquí. Un dels pilars és l’exèrcit que, a diferència de la policia, sí que és present a peu de carrer, amb vehicles i nombrosos edificis sota el seu control. L’exèrcit té molt a dir i molt a fer en aquesta revolució, sobre ell caurà l’èxit o el fracàs de la revolució, si l’entenem com un canvi de poders. Però de moment la visió realista no fa ser gaire optimista, ja que la Constitució està sent escrita i sembla que l’exèrcit es vol mantenir distant del parlament, actuar amb independència i reservar-se poders. Però vaja, això ho anirem sabent amb el temps.

Podria explicar moltíssimes coses més, però ja no estarien tan relacionades amb la revolució, i potser me les reservo per una altra entrada. I, per si de cas, aquesta ha estat la meva impressió, barrejant el que he après dins i fora, que no vol pas dir que sigui cert.

Santa Maria de Martorelles, 9 d’abril de 2012