Reflexions sobre el concepte de Cultura

La cultura com a eina per comprendre les diferències en el món actual?

És evident que existeixen diferències observables entre diversos grups humans, però esbrinar l’origen d’aquestes i delimitar grups és una tasca molt més complexa i aparentment inacabable. En aquest sentit, considero molt interessant la idea de Lévi-Strauss que no és la raça qui crea la cultura, sinó la cultura qui crea la raça. A partir d’aquesta idea el concepte de raça quedaria bastant desacreditat mancat d’arguments genètics (a més de les connotacions negatives que se li han aplicat en les darreres dècades. Al mateix temps, el concepte de cultura acaba sent tan obert i transversal que li impedeix adquirir una sola definició. Però aquesta “generalització” del concepte de cultura permet a la vegada que aquesta resulti útil en la comprensió de les diferències al món actual, ja que la cultura ho recull gairebé tot. Recull el que és perceptible en un primer moment, també recull les formes de vida, l’organització social, política i econòmica, l’art i artesania, la cosmovisió i les creences, la història, la relació amb el medi natural. D’alguna forma la cultura avui és gairebé sinònim d’humanitat, d’”essència humana”; per tant, les diferències entre els humans esdevenen diferències culturals.

Una cultura global?

Segons com entenguem el concepte de cultura, podríem considerar que existeix – i sempre ha existit - una cultura global pel simple fet de pertànyer a la “Humanitat”. Si ens fixem en els diferents pobles del món, des de les tribus nòmades indígenes fins a les societats industrials, de tots els cinc continents i de totes les èpoques, existeixen alguns trets comuns en tots els tipus de societat. Partint de la idea que l’espècia homo sapiens sapiens prové d’un mateix origen, ens podem fixar en alguns trets comuns molt bàsics, com el sentiment de pertanyença al grup, l’ús de l’artesania i/o l’art, la possessió de creences i ritus espirituals (també existents en societats laiques però no en la forma de religió) ... D’entrada, aquests trets en comú ens podrien fer pensar en una cultura global humana, també anomenada Humanitat.

(II)

Però si ens dirigim cap a definicions més concretes de cultura, que intentin organitzar la humanitat en grups culturals tot recollint les diferències existents, aleshores és evident que no podem parlar d’una ‘cultura global’... De moment. Si la cultura va lligada a la comunicació – com molts autors han subratllat – resulta obvi que a mesura que es globalitza la comunicació també es globalitza la cultura. I ho veiem quan uns joves es compren un kebab al mig de Barcelona o quan uns altres canten cançons pop nord-americanes en un karaoke a Ulan Bator. Però aquestes no deixen de ser formes d’oci més o menys superficials. Si comparéssim les dues societats ens trobaríem que entre elles possiblement existeixen grans diferències en els valors morals o en la concepció de la vida, que són l’herència d’una organització social i una tradició espiritual mil·lenàries en els dos casos. I aquí ens podem adonar que cal tenir en compte la trajectòria històrica de les dues “cultures” ja que, per molt que els temps canviïn la cultura no deixa de ser l’acumulació de les cultures passades d’una societat. I l’herència cultural, per molt que es globalitzi la comunicació, trigarà temps en diluir-se (i sinó pensem en la permanència que segueix tenint l’organització en castes en moltes zones de l’Índia, de més de 5.000 anys d’història, tot i que des de l’època del colonialisme britànic s’estigui intentant eliminar).

(III)

Al mateix temps, existeix només un tipus de comunicació? Podem pensar que la comunicació està passant de ser local a ser global? No ho crec, penso que hi ha diversos nivells de comunicació, i que a més a més s’influencien recíprocament, i el que està passant en els darrers temps és que la comunicació global està agafant més pes, però sense substituir les altres. Ja a l’Edat Mitjana existia una certa “comunicació global” (Ruta de la Seda, llibres de Marco Polo, contactes amb el món àrab del Magreb...) que d’una manera o altra també tenia un impacte sobre la cultura local. És evident, però, que actualment aquesta comunicació ha efectuat un salt tant a nivell quantitatiu com qualitatiu, i per tant l’impacte sobre les cultures locals és més profund. Però això no significa que la comunicació local haig estat reemplaçada, en absolut. Clarament continua i continuarà existint una comunicació pares-fills, avis-néts, comunicació dins un mateix barri o municipi o comunicació dins un mateix estat o “regió cultural”, que tot i influenciada per la comunicació global segueix mantenint uns ritus, unes costums, uns valors i unes cosmovisions determinades. Al mateix temps, existeixen altres factors, més de caràcter geogràfic, que dificulten o inclús impedeixen la creació d’una cultura global, almenys homogènia. El món és heterogeni, existeix una diversitat de climes, de recursos naturals, de medis (a més d’herències culturals) que difícilment permetrien l’aparició d’una cultura homogènia. No crec que mai es visqui el Nadal exactament de la mateixa manera a Nova York que a Buenos Aires, pel simple fet que a Buenos Aires el 25 de desembre cau en ple estiu. A més a més, mentre hi hagi col·lectius humans altament exclosos de la “comunicació global” no crec que mai es pugui arribar a assolir una “cultura global”. I de moment segueixen existint nombroses societats que conscientment han decidit no integrar-se en aquest procés de “globalització” econòmic i cultural.

Quins serien els trets d’aquesta cultura global?

Amb tot, potser podríem entendre la tendència mundial com un gràfic exponencial on la Humanitat s’apropa cada vegada més cap a una cultura global però mai arribant a assolir-la per complet (també caldrà veure com evoluciona la història de la Humanitat en els propers segles, sempre pot donar-se un gir). Aleshores, si ens preguntem quins serien els trets d’aquesta “cultura global” a la qual sembla que la Humanitat tendeix a apropar-se, la resposta podria ser tan senzilla com fixar-se en qui posseeix les vies de comunicació.  Qui és l’emissor majoritari? I sí, si ens fixem podem trobar influències de tot el món en la majoria de cultures locals (restaurants xinesos, música nord-americana, elements decoratius africans...). Però resulta força clar que el pes no és equilibrat. La cultura occidental i particularment els Estats Units, han estat els emissors principals en les darreres dècades (han dominat la majoria de vies de comunicació a través de les majors i han exportat la seva cultura a través de la cultura entesa com a cinema, televisió i música, bàsicament). Per tant, en aquest procés de globalització cultural, aquesta “cultura global” tendeix a adoptar una majoria de característiques pròpies de la cultura nord-americana, pel fet que aquest país ha dominat la comunicació.

Podria tenir a veure amb el sistema de mercat capitalista?

I dominar la comunicació global només es pot fer de tres maneres. Una: a través d’una cultura molt atractiva que s’estengui mitjançant el boca-orella; dos: a través del poder polític i econòmic; i tres: a partir de les dues anteriors. Possiblement el cas de la cultura nord-americana respondria a la tercera manera, però el que és evident és que no està pas exempta de la segona. Per tant, sí, el sistema de mercat capitalista ha tingut molt a veure amb l’exportació de la cultura nord-americana. I no només a priori (aparició de majors de gran capital, crèdits econòmics de l’FMI, colonialització de territoris d’ultramar) sinó també a posteriori, amb un objectiu de futur. I és que la mateixa exportació de la cultura nord-americana i els continguts d’aquesta cultura podrien respondre a les demandes del sistema de mercat capitalista. Aquí ja entraríem en suposicions, però per què la gent prefereix fer turisme a Nova York abans que a Kuala Lumpur? Les dues són grans ciutats amb alts gratacels. Però tothom ha vist Nova York desenes de vegades al cinema... I Kuala Lumpur no. Per tant, és Nova York qui es beneficia del turisme. També els costums quotidians han anat entrant al nostre subconscient per quedar-se, i aquí ens podríem fixar en rituals consumistes (regals de Sant Valentí, regals de Nadal, èxit associat a la possessió) fins arribar al somni americà i l’American way of life, presents directa o indirectament en la gran majoria de productes culturals nord-americans i que garanteixen un mode de vida lligat al consum material. A més, ja sigui de forma voluntària o no, aquests continguts porten implícit un missatge polític i econòmic neoliberal: “tu sol, amb esforç, pots arribar allà on vulguis i triomfar” (aleshores, podem prescindir de les ajudes públiques?).