Autòpsia del boicot

La senyora Merkel va dir que boicotejaria la part ucraïnesa de l’Eurocopa de futbol i demanaria als seus compatriotes que fessin el mateix. La cancellera alemanya ha arribat a titllar de “dictadura” el govern ucraïnès, i té les seves raons si ens fixem en la discriminació que denuncia la població prooccidental, portant diverses persones a abandonar el país. La detenció i maltractament denunciats per la líder opositora Yulia Timoshenko també ajudarien a entendre el posicionament de Merkel. Però el que no ajuda tant a entendre aquest posicionament és per què aleshores la senyora Merkel no va dir res de cara a la celebració d’Eurovisió a Azerbaijan, un país que s’adapta bastant bé a la definició de ‘dictadura’, amb desenes de presos polítics i on es van desallotjar una trentena de famílies per construir el palau on se celebraria el festival de música. Tampoc va fer una crida, que jo sàpiga, a boicotejar els Jocs Olímpic de Pequín, quan precisament la paraula ‘democràcia’ no és la que més destaca a la Xina. Ni a l’assignació de la celebració dels mundials de futbol de 2018 i 2022 a dos països com Qatar o Rússia (crec que no cal recordar la situació dels drets humans en aquests països...). Que la senyora Merkel estigui enfadada per la tendència prorussa de l’actual govern ucraïnès és una cosa, comprensible des d’una vessant política, però que després plantegi boicotejar la part ucraïnesa de l’Eurocopoa aprofitent la repressió del règim ja fa una certa pudor d’hipocresia...

D’altra banda, a partir de quina situació ens hauríem de plantejar el boicot a un esdeveniment cultural o esportiu? Fins a quin punt el país ha de violar els drets humans perquè es boicotegi? Jo no conec cap país al món que sigui un model a seguir en tots els aspectes. No conec cap país que, per exemple, no rebi cap crítica ni cap recomanació per part d’organitzacions de defensa dels drets humans. Quan no es tracta d’un règim repressiu amb pena de mort i sense llibertat d’expressió, sempre cau alguna crítica per discriminació d’immigrants, per no concedir prou asils a refugiats, per abusos policials o per obscurs negocis i jocs d’interessos que sovint passen desapercebuts. A partir de quin moment caldria “boicotejar” un esdeveniment d’aquest tipus? Pel que hem vist, sembla bastant fàcil en el cas de la senyora Merkel: si el país vulnera els drets humans de forma prou visible i, sobretot, no suposa cap perill diplomàtic sinó més aviat el contrari, fem una crida al boicot! Però si volem ser coherents amb la nostra postura, aquesta decisió esdevé força més complicada.

Jo personalment vaig creure en un boicot a la celebració d’Eurovisió a l’Azerbaijan. Però també se’m podria plantejar que aquest és un país amb un sistema diferent al nostre, i que això no significa que li haguem de boicotejar la celebració d’un esdeveniment cultural, ja que d’aquesta manera estem pressuposant que el nostre sistema és millor, o directament perfecte. D’aquesta manera sembla que estiguem imposant el nostre sistema a un país que, possiblement, per raons històriques i culturals, funciona millor d’una altra manera, i que potser ell sol es democratitzarà . A més a més, per què el poble azerí, independentment del govern que tingui, no pot acollir el festival d’Eurovisió? Azerbaijan és molt més que un règim dictatorial, és un país, un poble, amb una cultura que també vol exhibir-se al món. I el mateix podríem pensar de la Xina el 2008, o de Qatar i Rússia en el futur. I aquí no acaba tot. També em podrien respondre que la gran majoria de Jocs Olímpics i Mundials de Futbol s’han realitzat en països occidentals i la resta de països no han plantejat mai un boicot, quan també podrien haver tingut moltes raons per fer-ho. S’han celebrat Jocs Olímpics a París, Amberes o Londres, en plena època de colonialisme salvatge, o a Los Angeles, en època de Guerra Freda, amb uns Estats Units recolzant dictadures repressives, promovent guerres i escanyant econòmicament el Tercer Món.

I jo acabaria pensant que potser un boicot no és la manera de lluitar, ja que no sabria ben bé quan considerar que un país “se’l mereix”, en un món tan complex i interconnectat com el nostre. Un boicot a un esdeveniment d’aquestes característiques pot ser percebut, d’entrada, com una mesura força agressiva, sobretot si consideréssim que, per exemple, el 2008 van ser els xinesos i no només el seu règim els qui van acollir els Jocs Olímpics. Possiblement caldria enfocar els esforços en la manera com s’organitzen aquests esdeveniments, prevenint allotjaments injustos, reforçant projectes econòmicament i mediambientalment sostenibles, que a la llarga puguin resultar útils al conjunt de la població i no només a quatre afortunats propers al poder polític. D’aquesta manera, potser els habitants amfitrions i la resta de població que es vulgui sentir representada en l’esdeveniment podran gaudir-ne com seria d’esperar. I, en tot cas, no deixar de lluitar perquè els governs compleixin amb les seves responsabilitats un cop acabada la cerimònia de clausura.