Sobre el garrulisme

Tinc la sensació que de vegades, des de Catalunya,  es té una certa percepció d’Espanya com un país garrulo (parlant d’una forma políticament incorrecta). De fet, aquest és l’adjectiu que alguns han utilitzat per referir-se als habitants d’aquest país. Moltes vegades noto un cert sentiment de diferència i distància, el qual no em preocuparia tant si no es mesclés amb un cert sentiment de superioritat envers “ells” per part dels catalans.

D’entrada em costa entendre l’afirmació que Espanya és un país garrulo. Si parem atenció a aquesta frase ens trobem amb dos aspectes a considerar. Per una banda, no s’està definint una persona ni un grup social determinat sinó un país sencer. Aleshores podríem dubtar de si l’adjectiu s’adreça als més de 46 milions d’espanyols – on potser s’hauria d’excloure els catalans tenint en compte que la frase és pronunciada per un català – o es refereix a un concepte més abstracte del país, possiblement de la institució governamental i/o de la monarquia espanyola com a representants oficials del país, o si es refereix a les dues coses a la vegada. En un principi, quan he sentit aquesta afirmació, la primera idea de subjecte que em ve al cap seria la dels 46 milions d’espanyols sense comptar els catalans.

Un segon aspecte a considerar és l’adjectiu pròpiament. Garrulo. Normalment quan sento parlar de països els adjectius que s’atribueixen s’apropen més a “desenvolupat”, “extens”, “europeu” o “densament poblat”, però no garrulo, el qual crec que s’acostuma a utilitzar més per a persones que per a altres coses. El diccionari ofereix dues accepcions per aquest adjectiu: 1). Se aplica a la persona basta, de modales toscos y zafios. 2). Que habla mucho o se extiende demasiado al exponer alguna cosa. Suposo que quan utilitzen aquest adjectiu ho fan pensant en la primera definició, on toscos i zafios serien sinònims de groller, descuidat o inculte. És a dir, la traducció de la sentència seria alguna cosa així com: “els espanyols són bastos, amb modals grollers, descuidats i incultes”.

Aquest canvi de mots provoca que la frase es torni encara més terrible i soni pitjor, almenys segons el meu parer, i evidencia que és bastant desencertada. En llenguatge col·loquial, considerant la definició del diccionari i tenint en compte la percepció personal que jo tenia del terme “garrulo” fins ara, suposo que dos sinònims de garrulo serien “idiota” i “mal educat”. Aleshores, per què alguns catalans creuen que els espanyols – o directament Espanya – són idiotes i mal educats? O, si més no, per què ho són els espanyols, i no els catalans? O per què no els francesos? I els vietnamites? Suposo que afirmar que “Espanya és un país garrulo” indirectament porta a pensar que els altres països no ho són tant o, si més no, que ho és més que els altres en comparació.

Però com podem esbrinar-ho, això? És evident que els 46 milions d’espanyols no són tots idiotes i mal educats, però aleshores, caldria fer una mitjana nacional del nivell de garrulisme? Si ens fixem en l’índex d’alfabetisme, per començar per alguna banda, Espanya es troba en la posició número 53, amb un percentatge de 97,7% d’alfabets (per tant, mínimament educats en una escola), en un total de 184 països analitzats. És evident que el país no es troba entre els primers de la llista, però també és evident que no està ni entre la segona meitat. Però bé, evident també és que caldria tenir en compte molts altres aspectes com ara la qualitat d’aquesta educació, els valors socials, les costums quotidians, etcètera.

A mode d’observació una mica més qualitativa, podem destacar alguns trets de garrulisme provinents d’Espanya. Alguns exemples els podríem trobar entre polítics destacats que obren la boca i la pífien, entre joves que surten i s’emborratxen i es troben amb una càmera de Callejeros i fan el ridícul, entre elements de la Conferència Episcopal que sembla que encara visquin al segle XVII o entre fanàtics nacionalistes que es pengen la bandera al coll. I jo em pregunto, hem citat algun element que no existeixi a Catalunya? Polítics que obren la boca i la pífien, joves que fan el ridícul sortint de la discoteca, personatges que sembla que encara visquin al segle XVII, fanàtics nacionalistes... També n’hi ha molts que parlen català. És més, existeix algun país on no trobem els elements citats?

En resum, suposo que el debat és senzill en la mesura que de garrulos n’hi ha a tots els països del món, però no per això podem dir que els països són garrulos. Sí que pot ser que la forma de “garrulisme” experimenti variacions d’un país a un altre, de la mateixa manera que varia el menjar o la llengua i no per això direm que en els altres països la gent no menja ni parla. Que potser no hi ha garrulos al Regne Unit, a Suècia o als Estats Units? De la mateixa manera que a Espanya, allà també hi ha nacionalistes fanàtics, polítics que la pifien, també pateixen crisis de valors arrel del materialisme i del capitalisme, també pateixen xenofòbia i violència. Que no hi ha garrulisme a l’Afganistan, on els talibans encarnen una de les cares més fanàtiques i violentes de la religió, així com els salafistes del món àrab, els ultraortodoxos racistes d’Israel, o alguns missioners cristians homòfobs d’Uganda? Que no hi ha garrulisme a Àfrica quan practiquen l’ablació i a més ho fan sense mesures higièniques, a Llationamèrica quan s’expropien indígenes per cavar mines de propietat d’una multinacional estrangera o al Japó quan se segueix pescant de forma massiva i indiscriminada? Tot això també són formes de garrulisme, segons el meu parer, inclús més nefastes que el fet que un jove faci el ridícul davant d’una càmera sortint de la discoteca.

En definitiva, s’han de pensar una mica les coses abans de dir-les, sobretot si mai ens referim a un conjunt sencer de persones com és ara un país. Si no és així, potser els garrulos acabarem sent nosaltres.