El silenci que parla

Sembla que l’economia de Veneçuela es complica… Mentrestant, el diari El País espera impacient qualsevol problema en aquest país per atacar i desprestigiar el govern actual, ja sigui parlant de criminalitat, de mala gestió dels béns públics, de despotisme o de populisme… Resulta d’un greu especial que empitjori la situació econòmica veneçolana, ja que es tracta d’un país que en el seu inici va suposar una esperança pels pobles d'Amèrica i del món, un país valent que va decidir plantar-se i seguir un altre rumb després de dècades patint les salvatjades del neocolonialisme.

Hugo Chávez ha patit un atac constant des de bona part de la premsa mundial, com El País, un diari venut als interessos de les grans multinacionals espanyoles a través de la seva empresa Prisa. Chávez és un dels pocs presidents que s'ha enfrontat al poder imperialista dels Estats Units i que no s'ha deixat corrompre ni vendre's, sinó que ha destinat la riquesa del petroli als interessos de la seva gent. Ho podria haver fet millor? Sí, segurament, en el fons Chávez és militar, potser s'hauria d'haver deixat assessorar millor pels seus economistes… Però per això es mereix aquesta agressiva campanya mediàtica, silenciosa en molts altres casos? Si ens fixem, per exemple, en els líders d'Aràbia Saudita, de Nigèria o de Guinea Equatorial, veiem que es tracta de criminals que s’estan repartint els guanys del petroli entre l'elit del país mentre bona part de la població subsisteix en la misèria. I què diu El País sobre això? Silenci. Potser el govern de Chávez haurà perjudicat greument l’economia veneçolana, però estic segur que no haurà perjudicat tant la seva economia com ho han fet els governs que s’han venut al dogma neoliberal del Fons Monetari Internacional, sota l’òrbita dels interessos dels EUA. Durant els anys de govern de Chávez s’han fet grans progressos en la reducció de la pobresa, en l’educació i l’accés a la sanitat, molts dels quals quedaran, mentre que en els països silenciats pels grans mitjans ha augmentat estrepitosament la desigualtat i s’han destruït molts mitjans de vida tradicionals així com sistemes mediambientals. Si aquestes realitats apareixen en els grans diaris ho fan de forma esporàdica i anecdòtica, sense un missatge conjunt que qüestioni críticament el sistema capitalista global.

S’ha tractat i es segueix tractant de forma molt injusta el cas de Veneçuela en l’àmbit mediàtic, quan se suposa que aquest hauria d'existir per informar i donar visions contrastades, crítiques i plurals (per sort n'hi ha que ho fan, però no són els més coneguts ni els més subvencionats pels nostres governs). Chávez va estar a punt de ser assassinat en un intent de cop d'estat (del qual alguns responsabilitzen els expresidents Bush i Aznar) mentre que els criminals que governen a Aràbia Saudita o Guinea Equatorial són rebuts amb els braços oberts a Europa i Estats Units sense preguntar res sobre drets humans i sense que els mitjans facin gaire ressò (El País sí que alguna vegada ha informat de força crítica sobre el dictador Obiang, però només faltaria quan Guinea Equatorial és una excolònia espanyola amb molts interessos amb el nostre país). De fet, coneixent qui alimenta el diari El País podem entendre aquest tracte tan injust per part de la secció d’Internacional. El passat 14 de febrer Bahrain va ser espai d’esteses protestes en el segon aniversari del començament de les revoltes, on un noi adolescent va resultar mort. Què va fer El País davant d’aquests fets: silenci. Vaig enviar un missatge a la secció d’Internacional preguntant per aquesta greu absència. La resposta va ser de nou el silenci. Però tampoc calia dir res, ja que coneixem prou bé les raons d’aquesta escandalosa parcialitat en el diari més llegit d’Espanya. Amb el silenci, em van aclarir que a més de tendenciosos i venuts, també són mal educats i covards.

Veneçuela entra en una època complicada, però els decadents mitjans de masses que dominen l’esfera pública dels nostres països no aconseguiran convèncer-nos que no hi ha alternativa al silenciós capitalisme neoliberal i imperialista que només satisfà els quatre malalts que maneguen el cotarro econòmic, polític i mediàtic occidental. També existeixen països com Equador, Bolívia, Uruguai o Brasil, que seguirem de ben a prop per veure si saben rectificar els errors de Chávez tot mantenint una economia justa i social. Si el neoliberalisme porta segles demostrant una profunda ineficàcia, les seves alternatives no poden rendir-se a la primera que una economia es complica. Existeixen moviments creixents que exigeixen un sistema politico-econòmic més just i sostenible, que s’aniran organitzant, aprenent dels errors i que, sobretot, algun dia trencaran aquest silenci parcial. 

La grande bouffe

No et sembla molt difícil això de ser un ésser humà? A mi em sembla molt difícil. Sóc com una mena de cos on dins hi han posat emocions, algunes de molt fortes, també hi han posat seny, però sobretot hi ha posat ganes d'aprendre, hi han posat responsabilitat i valors morals lligats directament a la força de les emocions. Sóc un contenidor de matèria incomestible, indigerible, insostenible i altament inflamable. Sóc una mena de bomba nuclear. Sóc una barreja de coses xungues que pot petar. Sóc una bomba de rellotgeria. Sóc un coixí de plomes i una mina antipersones a la vegada. La grande bouffe. Sóc una contradicció.

Crec que el món s'ha equivocat amb mi. Em dóna senyals contradictòries, contínuament, i no sé què fer. Em diuen que sigui crític, que sigui ètic, que sigui feliç, que sigui responsable, que sigui simpàtic, que sigui espontani, que sigui sa, que sigui sostenible, que sigui autosuficient. No puc ser tot això, no en sé. Em diuen que no sigui tonto, ni gandul, ni covard, ni mal educat. No puc, no puc. No en sé. Em declaro tonto, tonto. Sóc tonto, covard, mal educat i gandul, apa. A cagar tot. No seré mai autosuficient, ni seré sostenible, ni sa, ni simpàtic, ni espontani, ni feliç, ni crític. Seré una merda tota la vida, i ja està, a cagar tot. A partir d’avui sóc una merda, i així vull ser jo! Visca les merdes! Vull ser una merda. Una merda orgànica, que es floreixi, que faci pudor, que sigui un element més de la Natura que flueix i es retroalimenta perpètuament. Així serà tot mes fàcil. Serà tot més estable. Regenerem-nos. 

Regions: Bangsamoro

Bangsamoro és una regió de majoria musulmana en un país (Filipines) de majoria cristiana. Es tracta d’una regió delimitada físicament de forma clara en tractar-se d’una illa i un arxipèlag al sud de l’estat filipí. A nivell polític, però, l’Estat de Filipines reconeix la regió autònoma del Mindanao Musulmà, que cobreix una petita part de l’illa de Mindanao i l’arxipèlag de les Sulu.

Es tracta d’una regió amb una gran diversitat ètnica però amb una identitat sobretot religiosa entre cristians i musulmans (amb algunes comunitats indígenes animistes). La regió gaudia d’una plena autonomia abans de l’arribada dels colonitzadors espanyols, ja que el poder requeia sobre els diferents sultanats de Mindanao. Quan Filipines es va independitzar dels Estats Units (anys 1930), els musulmans de Mindanao van demanar no formar part d’aquest estat. A partir dels 1970 comença un moviment organitzat per la independència de Mindanao. Molt poc satisfets amb la semi-autonomia que reben, la seva voluntat és la independència o federalisme. La comunitat musulmana no veu el seu progrés dins un lligam amb l’estat cristià de Filipines sinó amb un vincle i relació dinàmica amb el món musulmà. La comunitat musulmana vol recuperar els drets històrics sobre les terres ancestrals.

La globalització ha tingut enormes impactes en aquesta regió. Les greus condicions de pobresa i exclusió així com la degradació del medi són atribuïdes a l’explotació del sistema per part del capital, els polítics i els contrabandistes. Tot plegat ha provocat que els musulmans de Mindanao hagin perdut els seus mitjans de supervivència tradicionals, la qual cosa els ha portat a una situació econòmica deplorable on les úniques sortides lucratives que el sistema ofereix es basen en el contraband d’armes, drogues o persones. Al mateix temps, l’explotació de la mineria i la indústria agrícola per part de les empreses multinacionals ha destinat els beneficis a l’elit del país tot deixant una porció molt petita per les poblacions autòctones amb la voluntat de dividir-les entre elles. El turisme ha portat a promoure i comercialitzar les arts i productes de les comunitats indígenes de Mindanao però no ha fet el mateix amb els elements culturals musulmans que no són tan atractius pels turistes. Tot plegat, ha provocat que moltes persones vegin l’única sortida en els moviments islamistes independentistes. En aquest cas ens trobem que el procés de globalització capitalista no només ha marginat completament aquesta regió sinó que ha acabat amb les seves formes de vida tradicionals, amb la seva cultura, però no amb la seva existència. De fet, això és el que ha provocat un major sentiment d’identitat lligada a la seva diferenciació, l’Islam.

A nivell polític, la democràcia filipina afavoreix la majoria dominant i falla completament a l’hora de representar la minoria musulmana en el govern estatal. De totes maneres, els acords del passat mes d’octubre poden ser esperançadors pels musulmans de Mindanao ja que donen una major autonomia a la seva regió. Els fluxes i la migració han portat molts musulmans a emigrar a altres zones de Filipines. Una de les demandes del col·lectiu musulmà de Mindanao és que aquesta població sigui considerada com una extensió del possible futur estat musulmà federat  i se la instal·li en la seva regió d’origen. En aquest sentit ens trobaríem amb un xoc entre aquesta tradicional distinció entre ‘territorial’ i ‘relacional’ que s’intenta pal·liar amb el repoblament de la regió.

En aquest cas hem vist una regió espacialment poc compacta (dividia entre illes i part de Mindanao) però amb un clar i sòlid punt d’unió basat en l’Islam. Trobem que la construcció regional ha anat directament lligada a una constant amenaça d’assimilació i destrucció de les seves formes de vida en un context a divereses escales. A escala nacional, la minoria musulmana de Mindanao se sent asfixiada per un lligam polític amb la majoria cristiana de les Filipines, on no se senten prou representats. En una escala mundial, aquesta regió ha estat víctima de diversos processos externs com la colonització espanyola, el domini nord-americà i recentment la globalització del capitalisme, que ha intensificat el sentiment d’identitat i el resorgiment regional. A més, ha introduït la regió de Bangamoro dins la xarxa migratòria a nivell nacional i global, difonent així la ‘regió’. En una mateixa escala mundial, cal destacar les relacions transfrontereres a nivell identitari i polític de Bangamoro amb el món musulmà, per exemple amb altres regions musulmanes minoritàries com la regió de Patani de Tailàndia o Txetxènia de Rússia. El procés de construcció regional ha anat marcat per una necessitat identitària clara i ha esat promogut per diversos grups organitzats com el Front d’Alliberament Moro o el Moviment Independentista de Mindanao.

Aquesta regió comparteix bastants punts en comú amb moltes altres regions de països subdesenvolupats sotmesos a la colonització i instaurats en estats creats des de fora que no representen les diverses realitats regionals. Punts en comú com la violència armada, la repressió estatal, la degradació de les formes de vida, etc.). En una altra situació, podríem trobar regions dins de països desenvolupats on generalment les identitats es troben més reconegudes a nivell polític i existeix una major democràcia, representació i protecció cultural. Esteu d’acord en aquesta divisió general entre les regions del món? De totes maneres, els dos “tipus” de regió comparteixen la qüestió de la multiplicitat de nivells de governança, les fronteres estatals, la globalització, les xarxes de relacions o el procés de construcció regional. Cada regió és un cas únic, per això us animo a presentar-ne diverses i mirar d’establir comparacions o fins i tot tendències comunes en relació a les idees de l’article.

L’Europa que alimenta l’euroescepticisme

Trobo molt interessant destacar algunes idees de l’article El fin de la división izquierda-derecha, de Fabio Liberti, director d’investigació de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques de París. Liberti explica que en els propers anys la política europea deixarà progressivament de basar-se en la divisió entre esquerres i dretes i es focalitzarà en la divisió entre pro-sistema i anti-sistema (en relació a la Unió Europea i l’euro, però també pel que fa als valors i la forma d’organització democràtica). Es tracta de partits anti-sistema que engloben des de l’esquerra radical fins a partits xenòfobs nacionalistes. Cada vegada la divisió entre les dretes i esquerres tradicionals és més difosa, i en canvi en alguns països tant diversos com Grècia, Hongria, Itàlia, Països Baixos o inlús França, estan agafant molta força alguns partits antisistema que plantegen la sortida de l'euro i de la UE. La gran diversitat d’aquests països impossibilita plantejar possibles causes comunes generals.

L’article destaca que durant els darrers anys els governs europeus han preferit acumular el dèficit sense portar a terme reformes profundes del sistema i ara n’estem patint les conseqüències. Una de les últimes mesures de la Unió Europea ha estat la de transferir la possibilitat de presentar esmenes als pressupostos a la Comissió Europea (entenent que abans aquesta competència requeia al Parlament Europeu). El Parlament Europeu es un òrgan molt més democràtic que la Comissió Europea en tant que els 754 eurodiputats són escollits directament en sufragi universal mentre que els 28 membres de la comissió son escollits pels caps de govern dels països de la Unió. Per tant, amb aquest traspàs els caps de govern dels diferents estats no estan assumint les seves responsabilitat i les seves decisions. Estan transferint poder a organismes poc democràtics en el que pot acabar sent un "remei" amb greus efectes secundaris per la UE, ja que això porta a una major sensació d’opacitat i distància de la Unió a ulls dels ciutadans, alimentant així els partits euroescèptics i “antisistema”.

Comentari d'un article sobre el 15M

Estoy bastante de acuerdo con algunos puntos del texto pero la crítica me parece exagerada, y la alternativa que se plantea no está desarrollada en absoluto. Yo pienso que el 15M tuvo como factor positivo el hecho de integrar y unir a casi todo el colectivo de gente soñadora que ya antes se había movilizado o estaba a punto, y de ampliar su conocimiento tanto teórico como práctico, enlazando diferentes grupos e ideas. Como se dice en uno de los comentarios, algunas organizaciones sociales actuales pueden en parte haber sido consecuencia del 15M. Y en este sentido, el 15M no ha hecho más que empezar. El factor negativo es que el 15M no amplió el número de gente soñadora movilizada de forma significativa. Quizás algunas personas se interesaron durante unos días, mientras duró. Quizás otras lo vieron con la idea de que el 15M ya haría el trabajo de manifestarse por la democracia real y por lo tanto no hacía falta molestarse.

Este segundo punto es preocupante pero no creo que el 15M sea el causante de la apatía social en España. En un comentario se da a entender que la mayoría absoluta del PP fue culpa del 15M por haber causado una mayor fragmentación de partidos pequeños. Es necesario ser críticos pero no nos pasemos, o en todo caso, pensemos un poco las cosas antes de escribirlas. La apatía social es un problema grave pero supongo que siempre va haber una mayoría de personas despreocupadas ante la injusticia social, económica y política. Realmente no tengo ni idea de cómo se puede animar a la mayoría de gente, o si vale la pena hacerlo. Bastante me temo que, entre otros factores, para ampliar el número de persones dispuestas a movilizarse la situación económica y social tiene que deteriorarse hasta volverse generalmente desesperada.

Por otra parte me parece un poco ingenuo pretender que un movimiento logre cambios reales en política en cuestión de meses. Quizás me equivoque, pero si nos fijamos en la historia humana las revoluciones se prolongan durante muchos años e incluso siglos. Y muy pocas veces son revoluciones completas. Se trata de una lucha constante de generación en generación que con el tiempo acaba mostrando cambios estructurales. Aunque también es cierto que en algunos pocos casos la realidad puede cambiar en poco tiempo.

Yo no tengo las manos manchadas de sangre, pero no creo que este sea motivo para no poder hablar de violencia. Tengo muchas dudas sobre si el uso de la violencia va a dar más frutos que el 15M a la hora de conseguir cambios reales en el poder político. Tendría que discutirse a fondo de qué tipo de violencia hablamos. ¿Realmente el autor del artículo cree que ir a Génova a destrozar la sede del PP a pedradas sería una mejor solución? Quizás lo sería si fueran miles los que lo hicieran, pero aún así nos preguntamos ¿y después qué? Yo no soy de los que tiene el dogma de la no violencia, ya que si nos fijamos en muchos episodios históricos revolucionarios se ha hecho uso de la violencia (aunque también se podrían destacar algunos ejemplos donde no ha sido así). Pero en todo caso debe ser una violencia organizada e inteligente, con una alternativa sólida detrás. Quizás un grupo armado organizado con objetivos selectivos sería más efectivo que la destrucción de sedes o bancos. La violencia urbana, si la practican pocos, puede ser incluso contraproducente ya que puede ser utilizada por la élite a través de los medios a su beneficio. En cambio, una violencia que tuviera como objetivo los sectores de la élite que dominan principalmente el poder opresor, es posible que socialmente fuera más aceptada (a pesar del papel opositor que tendrían los grandes medios). Pero nos encontramos con el mismo problema. ¿Y después qué? Para conseguir cambios estructurales se necesita un poder tan o más grande que el que se está intentando derrumbar, así como una aprobación social mayoritaria. Y en este sentido la violencia organizada, en la España de 2013, se encontraría con los mismos problemas que el 15M. De todos modos, las circunstancias del entorno pueden cambiar en menos tiempo del que parece.

El tema de la violencia es delicado porque puede ser muy complejo, puede ocasionar consecuencias represivas muy negativas si no se tiene suficiente fuerza y en todo caso no creo que a día de hoy podamos estar mínimamente seguros de sus efectos en nuestro país. Además, veo que hay vías pacíficas que no se han agotado o ni siquiera se han intentado. Una es usar el poder de los trabajadores en forma de huelga general indefinida. Es cierto que hoy esta posibilidad parece muy remota e improbable pero si la situación social empeora significativamente ésta tendría que ser una opción sobre la que reflexionar desde las organizaciones sociales y los sindicatos limpios. Si, como está ocurriendo en Grecia, la huelga fuera prohibida y reprimida con amenazas de cárcel, el propio sistema estaría socialmente legitimizando una respuesta violenta por parte del pueblo (digo socialmente, a ojos del conjunto de la sociedad).

Finalmente una reflexión sobre el empleo de la violencia. Algunos dicen que la violencia es el único recurso para cambiar el sistema pero yo me pregunto si es para cambiar hacia un sistema notablemente mejor y más justo. Para tumbar un sistema armado hasta los dientes se necesita un ejército potente bien equipado, y esto requiere un suministrador que difícilmente lo hará sin esperar nada a cambio. Durante la Guerra Civil el lado republicano fue deteriorado por los comunistas, que estaban financiados y armados – y por lo tanto dirigidos – desde Moscú. Ellos acabaron con los grupos realmente revolucionarios anarquistas, marxistas y sindicalistas. Algo parecido está pasando en Siria. Cuando el bando revolucionario cae en manos de poderosos intereses externos como Arabia Saudí o Qatar, es posible que se gane la guerra, pero difícilmente se conseguirá un sistema mucho mejor que el anterior. Porque según mi opinión el sentido de cambiar de sistema recae en la justicia social, y no estoy seguro de hasta qué punto esto se puede conseguir con violencia.

Bien, como supongo que le pasa a la mayoría yo me siento bastante confuso con todo y tengo profundas dudas sobre qué vías hay que utilizar tanto a nivel individual como social ante esta realidad. Pero éstas han sido mis reflexiones a día de hoy y espero que puedan resultar interesantes. 

Sobre el llibre 'El Crisantemo y la Espada' (1946), de Ruth Benedict

La voluntat principal dels nord-americans a l’hora de realitzar El crisantemo y la espada consistia en conèixer i fins a cert punt ser capaços de preveure el comportament militar d’una potència no occidental amb la qual no s’havien enfrontat mai. Per aconseguir-ho, Ruth Benedict va aprofundir en la mentalitat, els valors ètics fomentats pels mites i el sentit que dóna a la vida aquest poble mil·lenari, més que descriure l’organització social, encara que també ho fa de forma més o menys implícita. Al cap i a la fi, tant el poble japonès com el nord-americà són societats sedentàries que se sostenen sobre una estructura d’estat i en aquest sentit tenen molts més punts en comú que si es tractés d’una societat nòmada organitzada en bandes. Al mateix temps, des de la reforma Meiji el Japó havia introduït un vast conjunt de reformes amb la voluntat d’apropar-se a Occident, com l’escolarització universal o una relaxació del sistema de classes. És per això que descriuré breument la cultura japonesa focalitzant més en l’aspecte cultural i mental que en l’organització sociocultural, tal com fa l’antropòloga nord-americana.

Benedict inicia la seva etnografia destacant les profundes contradiccions aparents dels japonesos, sobretot les que presenciaven els nord-americans durant la guerra. Al llarg del llibre, el lector arriba a ser capaç de comprendre en bona mesura aquestes ‘contradiccions’ i de trobar-los un sentit. La famosa antropòloga sosté la seva explicació en un seguit de punts que defineixen la forma de pensar dels japonesos. Primer de tot, Benedict destaca la importància cabdal que té la jerarquia en la societat nipona. Es tracta d’una jerarquia en tots els àmbits, el familiar, el nacional i també l’internacional (sota el paradigma de situar el Japó “en el lloc que li correspon” en el món). Aquesta jerarquia se sosté sobre un seguit de sòlids pilars: els cercles d’obligacions. Qualsevol japonès viu, des del moment de néixer, sota un seguit d’obligacions cap als individus inferiors de la jerarquia però sobretot cap els individus superiors. Aquestes obligacions corresponen a deutes (on), els més importants dels quals són cap a l’emperador (chu) i cap a la família (gimu). Aquests dos deutes són impagables i el japonès viu tota la seva vida sota el sentiment de tenir un deute irretornable cap aquests dos estaments i per tant no dubtarà en donar la seva pròpia vida per satisfer-los si així es requereix. Al mateix temps, el japonès també viu sota els cercles del giri, que poden ser diversos: cap a la família política, cap el patró, i també cap a un mateix (el que es traduiria com a ‘honor’). Finalment, existeixen els plaers físics, dels quals el japonès no n’està pas exempt, però que sempre seran secundaris davant de qualsevol de les obligacions anteriors.

Els japonesos no entenen la jerarquia com quelcom humiliant, com sovint es pensa en les societats occidentals. Es tracta d’una jerarquia basada en ocupar l’espai que a un li pertoca, ja sigui dins la família, com l’empresa o el país. És una jerarquia completament acceptada però no inflexible, ja que el japonès, tot i no ser revolucionari, tampoc es mostra submís. En aquest equilibri d’obligacions, si l’obligació cap un governador li suposa una violació d’altres obligacions, com ara el giri cap un mateix (que seria com una ofensa personal), o si creuen que els superiors no estan actuant segons el lloc que els pertoca, es poden rebel·lar (encara que de maneres bastant diferents a les europees). En relació al text de Lewellen, l’ordre jeràrquic japonès no es manté de forma coercitiva, sinó que cada membre creu fidelment en ocupar el lloc que li correspon i en complir amb els seus cercles d’obligacions.

Aquestes dues idees que es poden entendre com una de sola (la jerarquia fonamentada en el cercle d’obligacions) són l’esquema principal de la mentalitat dels japonesos. Al voltant d’aquestes idees gira la resta de temes tractats en l’etnografia. El fet que dos cercles se solapin provoca al japonès una profunda contradicció que sovint s’acaba solucionant mitjançant el suïcidi, que permet recuperar l’honor (aquest és el tema de molts mites d’herois). Aquest honor es basa, per tant, en ser capaç de trobar l’equilibri entre cercles. En la mentalitat japonesa no existeix una separació entre el bé i el mal, sinó un constant intent d’equilibrar els cercles. Aquest equilibri requereix un dels més grans valors de la cultura japonesa: l’autodisciplina. Aquesta sòlida jerarquia provoca que molt sovint els japonesos hagin de sacrificar plaers físics per a complir obligacions més importants, i per tant l’autodisciplina, que enforteix l’esperit, és fonamental en qualsevol japonès. De no ser així, la persona pateix un terrible rebuig social i una profunda vergonya, ja que es tracta d’una cultura que sanciona a partir de la vergonya. També es rebutgen els comportaments avars, acusant els individus que els practiquen d’haver explotat altres individus (per tant, d’un comportament perjudicial pel col·lectiu). Per a aconseguir aquesta autodisciplina, la cultura japonesa diferencia clarament el cos i l’ànima. Si bé no renuncien al cos, tenen ben clar que l’ànima és primordial i cal cultivar-la. En aquest sentit els japonesos han adoptat les religions o filosofies sintoista (nacional del Japó), zen i budista (encara que aquesta última amb algunes particularitats pròpies). Aquestes religions engloben des de creences politeistes basades en déus de la natura fins a tècniques de meditació i autocontrol. A més de l’autodisciplina, un altre valor inqüestionable en la societat nipona és la lleialtat, una peça clau per respectar la jerarquia i complir les obligacions d’un cap els superiors. Lligat al temor a la vergonya trobem l’orgull de l’honor. Aquest honor (el giri cap a un mateix) fa dels japonesos un poble molt susceptible a la burla, que arriben a comparar-la amb un assassinat de l’ànima (pàgina 160). Aquesta profunda ofensa obliga el japonès a efectuar una venjança, la qual és també un valor molt important.

Finalment, Benedict destaca la família com el pilar principal en la vida dels japonesos, on des de petits se’ls introdueix dins la jerarquia i en l’estricte codi de comportament que hi va lligat. Es tracta d’una família extensa de llinatge patrilineal, encara que existeixen casos de “marits adoptats”, que responen a un interès mutu entre les dues famílies (perpetuar el cognom per una, augmentar l’estatus social per l’altra). Dins la família la jerarquia és claríssima segons edat, sexe i primogenitura. El matrimoni, que és monògam, és concertat pels pares i els fills han d’obeir (per ser fidels al gimu). La dona és gairebé sempre la que s’introdueix en la família del marit, i ha d’adaptar-se a les costums i preferències de la sogra. Fora del matrimoni l’home pot tenir amants i és considerat com un fet normal, ja que la família correspon a les obligacions (inclosa l’esposa) i les amants corresponen als plaers físics, que van per separat. En canvi, a la dona, encara que té moltes més llibertats que en altres societats asiàtiques, no se li permet tenir relacions extramatrimonials. A una dona que no s’hagi casat se li permetrà seguir vivint en la família, però la seva reputació quedarà molt afectada. Per l’home tenir fills també és molt important. Els fills perpetuen la família i cuidar-los i educar-los és una forma de retornar part del gimu als propis pares. Els fills són educats per la mare i per ells el pare és vist com un personatge superior al qual s’ha de respectar profundament i estar-ne orgullós. Pel que fa als avantpassats, el culte que exerceixen és cap els més propers, els que han conegut i cap els que encara senten l’obligació del gimu.

·      Podríem dedicar pàgines senceres a explicar les diferències i semblances entre les dues cultures, però em centraré en algunes idees generals de caràcter més esquemàtic. Resulta molt curiós com fins a cert punt la societat japonesa i l’occidental comparteixen la mateixa ‘forma’ però des de ‘continguts’ diversos. Amb una mentalitat i sentit de la vida en alguns casos oposada, els dos pobles arriben a models socials molt més semblants del que podria semblar (reitero, semblants des d’un punt de vista antropològic que inclogui tots els esquemes coneguts de societats). Un exemple molt explicatiu el trobem a la pàgina 150: “Ens horroritzen les lleis de Tokugawa segons les quals un granger de determinada classe podia comprar tal o qual nina per la seva filla, mentre que el d’una altra classe havia de comprar una nina diferent. A l’Amèrica del Nord, malgrat tot, aconseguim els mateixos resultats invocant una regla diferent”. D’altra banda, en les dues societats les persones pateixen contradiccions similars però des de punts de vista oposats, resumits en el següent fragment: “Els occidentals solen pensar que és un signe de força rebel·lar-se contra els convencionalismes y escollir la felicitat, tot i els obstacles. Però en la moral japonesa els forts són els que ignoren la felicitat personal i compleixen amb les seves obligacions” (pàgina 203). També trobem que la societat japonesa no és gens revolucionària en el sentit de voler canviar el sistema, com sovint trobem en la història occidental. De totes formes, a través de restauracions i de la incorporació voluntària d’elements externs, la societat japonesa aconsegueix el mateix: modificar-se i superar els entrebancs històrics. D’altra banda, una societat que basa el càstig en la vergonya i una altra que el basa en la culpa desembocaran en diferències formals evidents, però en general les dues tindran un gran punt en comú: el càstig. I encara que sigui a través de sancions diferents, acabarà tenint uns efectes similars: el ‘bon comportament’, un comportament que permeti el desenvolupament dins la societat. 

Tot i això, és evident que les dues societats també comparteixen diferències en molts punts de la ‘forma’. Però cal recordar que quan Benedict va elaborar aquesta etnografia no feia ni un segle que el Japó havia deixat el feudalisme, un sistema que Europa havia abandonat feia el doble de temps i que els Estats Units no havien tingut mai. En aquest sentit, tot i que el Japó es trobés entre els països més industrialitzats i malgrat l’esforç durant la reforma Meiji, aquest país encara conservava uns trets socials hereus d’un feudalisme que amb prou feines feia una generació que s’havia superat. Alguns d’aquests trets són molt reconeixibles en les societats europees preindustrials. Em refereixo a aspectes que catalogaríem com a conservadors, però que han existit en ambdues societats, com són el masclisme, la venjança, una sòlida i marcada jerarquia, el paper cabdal de la família, la fidelitat a un emperador o la qüestió de l’honor personal i la valentia. El 1945 les societats occidentals havien abandonant en bona mesura aquestes idees, però al Japó encara eren molt recents. És molt possible que a data d’avui aquests trets en la societat japonesa es trobin molt més diluïts de com els va presenciar Benedict. De totes formes, és evident que es mantenen enormes diferències entre les dues societats, ja que encara que la forma pugui ser similar, la gran diferència en el contingut provoca que es pugui apreciar una gran quantitat de matisos ‘formals’.

Al llarg del llibre les sorpreses sobre les actituds dels japonesos han estat constants però al mateix temps les conclusions generals després de la lectura em fan adonar que els dos pobles no som tan diferents com podria semblar. Aquesta contradicció aparent es basa en el fet que alguns comportaments mencionats em resultaven increïblement sorprenents (el suïcidi massiu dels soldats derrotats, la inexistència de metges al front, o el fet que un home pugui veure una prostituta i que la seva dona li pagui la factura, entre altres), però al llarg del llibre els he pogut comprendre en bona mesura i adonar-me que una estructura mental i social tan diferent com la dels japonesos també pot ser entesa per un occidental, ja que podem reconèixer les seves idees de la vergonya, la venjança, l’honor, els plaers o el reconeixement social, gràcies al fet que també hem pogut comprendre les concepcions i els mites que les generen. La comprensió dels mites japonesos va lligada a la comprensió dels seus esquemes mentals, i en aquest sentit la feina de Laura Bohannan quan explicava Hamlet als Tiv quedaria incomplet, ja que l’explicació del “mite” no va anar en paral·lel a l’explicació dels esquemes mentals. Per tant els Tiv no van tenir l’oportunitat d’entendre’l des del nostre punt de vista.

El capitalisme invisible

Vull destacar dues idees del documental No Logo – Brands, Globalization & Resistance (2003) de Naomi Klein, que ajuden a entendre la relació que les grans multinacionals volen tenir amb nosaltres. Hi ha moltes més idees destacables, però pel que vull explicar més tard, aquestes són les més apropiades.

1). Una primera idea és que la forma de fer publicitat d’aquestes grans empreses no es basa de cap manera en oferir el seu producte trenta segons en televisió. Les empreses que més exitoses han estat les que s’han apropiat d’una gran idea, d’un valor (tot banalitzant-lo), per tal de promocionar-se i enganxar el consumidor. Tenim nombrosos exemples, com ara Coca-Cola (idea de joventut), McDonald’s i Wallmart (de família), Disney (del somni americà), United Colours of Benetton (de diversitat), Apple (de genialitat a través de figures com Luter King o Ghandi), Starbucks (de comunitat), Virgin o Diesel (de rebel·lia), empreses de ‘body care’ (de l’ambientalisme) o Tommy Hillfiger (del rock and roll).

2). Aquestes grans empreses (que juntes es podrien anomenar “capitalisme”) intenten deixar-nos sense opció. Sense opció de desconnectar-nos de la publicitat, ja que aquesta no només ens la trobem a la televisió sinó també a les revistes, als diaris, al carrer, al metro, als lavabos públics, a les sèries de televisió... Pizza Hut inclús va llençar un satèl·lit artificial a l’espai amb el seu logotip (serà perquè les seves pizzes agraden més als alienígenes que als humans).

Aquestes empreses són contínuament denunciades per activistes que intenten destapar el seu funcionament i donar-lo a conèixer, sovint davant dels seus propis establiments. Aquest activisme molesta profundament les grans corporacions multinacionals ja que les despulla davant dels consumidors tot arrencant-li la catifa de món perfecte amb la qual cobreixen els centres de les nostres ciutats. Però a casa nostra tenim una gran empresa que fins ara no ha estat gaire denunciada pels activistes, i suposo que és perquè ha aconseguit treballar molt bé aquests dos punts als que m’he referit. Es tracta del Barça.

El Barça ha funcionat exactament igual que qualsevol altra gran empresa capitalista en els dos punts comentats. Si ens fixem en el primer punt, el FCB s’ha apropiat d’una idea tant potent com el sentiment de país, la col·lectivitat nacional, el catalanisme. Però no és l’única. El Barça s’ha apropiat també de valors com el ‘fair play’, la solidaritat (Unicef)... I molt més. Igual que empreses com Disney, Nike o Apple, el Barça ha aconseguit crear un estil de vida, arribant a ser concebut com un model a seguir, com una base de principis ètics i socials on el comportament dels jugadors i els comentaris de l’entrenador que es mostren en televisió arriben a esdevenir sagrats exemples a seguir. El Barça ha aconseguit que els seus consumidors no el concebin com una empresa, sinó com una identitat, gairebé com una creença; que no es concebin a si mateixos com a consumidors sinó com a fans, com a “barcelonistes”, com a “culés”; i que no concebin la seva marca com una marca, sinó com un escut. Per això es tracta d’una mena de capitalisme invisible, perquè està cobert per tantes catifes amb tant bons estampats que no som capaços de veure’l com el que realment és.

En el segon punt, el Barça també ha fet una molt bona feina. Mitjançant els seus incomptables productes de màrqueting, un canal de televisió i diversos diaris esportius, el Barça s’ha convertit en una eterna publicitat que omple les nostres televisions, carrers, notícies, paralitzant el país cada cop que juga un partit important, inclús modulant l’organització de la vida de molts de nosaltres.

I per acabar d’adaptar-se al savoir faire d’una bona gran empresa capitalista, el Barça manté aliances amb altres marques multinacionals molt potents. És ben famosa la promoció de la marca Nike a través de les samarretes i dels seus jugadors, que més que futbolistes acaben sent personatges publicitaris que serveixen per fer d’espònsors d’aquesta marca, o ara també d’un país com Qatar, del qual no fa falta que recordi la seva greu manca de democràcia i respecte pels drets humans. Però bé, el cas de Nike no és gaire millor. Nike representa el model d’empresa capitalista globalitzada per excel·lència, amb empreses subcontractades a països com les Filipines o Indonèsia, on la majoria de treballadores encarnen el perfil d’empleat més vulnerable i manejable: noies joves que viuen lluny de les seves famílies. D’aquesta manera, la gran amiga de la marca FCB pot explotar les seves treballadores pagant preus irrisoris mentre, això sí, paga milions als jugadors del Barça perquè els promocionin durant trenta segons. És que clar, són estrelles. I nosaltres ens ho creiem i les aplaudim.

El Barça és més que un club ja que també és una agència publicitària per a marques com Nike o països com Qatar i també una permanent cortina de fum que ens té entretinguts cada cap de setmana (i si hi ha Champions o Copa també entre setmana) per així no veure què passa realment al nostre entorn. El Barça és una enorme catifa que cobreix permanentment tot el nostre país i part de l’estranger i que, igual que Disney, ens explica històries emocionants, ens presenta bons i dolents, ens crea una realitat paral·lela i ens convida a viure-la com si fos l’única realitat. D’aquesta manera, el Barça no només fa grans favors a Nike sinó també a totes les grans empreses en general, és a dir, al capitalisme. Per això, jo també afirmo que el Barça és més que un club. És el capitalisme invisible.