Regions: Bangsamoro

Bangsamoro és una regió de majoria musulmana en un país (Filipines) de majoria cristiana. Es tracta d’una regió delimitada físicament de forma clara en tractar-se d’una illa i un arxipèlag al sud de l’estat filipí. A nivell polític, però, l’Estat de Filipines reconeix la regió autònoma del Mindanao Musulmà, que cobreix una petita part de l’illa de Mindanao i l’arxipèlag de les Sulu.

Es tracta d’una regió amb una gran diversitat ètnica però amb una identitat sobretot religiosa entre cristians i musulmans (amb algunes comunitats indígenes animistes). La regió gaudia d’una plena autonomia abans de l’arribada dels colonitzadors espanyols, ja que el poder requeia sobre els diferents sultanats de Mindanao. Quan Filipines es va independitzar dels Estats Units (anys 1930), els musulmans de Mindanao van demanar no formar part d’aquest estat. A partir dels 1970 comença un moviment organitzat per la independència de Mindanao. Molt poc satisfets amb la semi-autonomia que reben, la seva voluntat és la independència o federalisme. La comunitat musulmana no veu el seu progrés dins un lligam amb l’estat cristià de Filipines sinó amb un vincle i relació dinàmica amb el món musulmà. La comunitat musulmana vol recuperar els drets històrics sobre les terres ancestrals.

La globalització ha tingut enormes impactes en aquesta regió. Les greus condicions de pobresa i exclusió així com la degradació del medi són atribuïdes a l’explotació del sistema per part del capital, els polítics i els contrabandistes. Tot plegat ha provocat que els musulmans de Mindanao hagin perdut els seus mitjans de supervivència tradicionals, la qual cosa els ha portat a una situació econòmica deplorable on les úniques sortides lucratives que el sistema ofereix es basen en el contraband d’armes, drogues o persones. Al mateix temps, l’explotació de la mineria i la indústria agrícola per part de les empreses multinacionals ha destinat els beneficis a l’elit del país tot deixant una porció molt petita per les poblacions autòctones amb la voluntat de dividir-les entre elles. El turisme ha portat a promoure i comercialitzar les arts i productes de les comunitats indígenes de Mindanao però no ha fet el mateix amb els elements culturals musulmans que no són tan atractius pels turistes. Tot plegat, ha provocat que moltes persones vegin l’única sortida en els moviments islamistes independentistes. En aquest cas ens trobem que el procés de globalització capitalista no només ha marginat completament aquesta regió sinó que ha acabat amb les seves formes de vida tradicionals, amb la seva cultura, però no amb la seva existència. De fet, això és el que ha provocat un major sentiment d’identitat lligada a la seva diferenciació, l’Islam.

A nivell polític, la democràcia filipina afavoreix la majoria dominant i falla completament a l’hora de representar la minoria musulmana en el govern estatal. De totes maneres, els acords del passat mes d’octubre poden ser esperançadors pels musulmans de Mindanao ja que donen una major autonomia a la seva regió. Els fluxes i la migració han portat molts musulmans a emigrar a altres zones de Filipines. Una de les demandes del col·lectiu musulmà de Mindanao és que aquesta població sigui considerada com una extensió del possible futur estat musulmà federat  i se la instal·li en la seva regió d’origen. En aquest sentit ens trobaríem amb un xoc entre aquesta tradicional distinció entre ‘territorial’ i ‘relacional’ que s’intenta pal·liar amb el repoblament de la regió.

En aquest cas hem vist una regió espacialment poc compacta (dividia entre illes i part de Mindanao) però amb un clar i sòlid punt d’unió basat en l’Islam. Trobem que la construcció regional ha anat directament lligada a una constant amenaça d’assimilació i destrucció de les seves formes de vida en un context a divereses escales. A escala nacional, la minoria musulmana de Mindanao se sent asfixiada per un lligam polític amb la majoria cristiana de les Filipines, on no se senten prou representats. En una escala mundial, aquesta regió ha estat víctima de diversos processos externs com la colonització espanyola, el domini nord-americà i recentment la globalització del capitalisme, que ha intensificat el sentiment d’identitat i el resorgiment regional. A més, ha introduït la regió de Bangamoro dins la xarxa migratòria a nivell nacional i global, difonent així la ‘regió’. En una mateixa escala mundial, cal destacar les relacions transfrontereres a nivell identitari i polític de Bangamoro amb el món musulmà, per exemple amb altres regions musulmanes minoritàries com la regió de Patani de Tailàndia o Txetxènia de Rússia. El procés de construcció regional ha anat marcat per una necessitat identitària clara i ha esat promogut per diversos grups organitzats com el Front d’Alliberament Moro o el Moviment Independentista de Mindanao.

Aquesta regió comparteix bastants punts en comú amb moltes altres regions de països subdesenvolupats sotmesos a la colonització i instaurats en estats creats des de fora que no representen les diverses realitats regionals. Punts en comú com la violència armada, la repressió estatal, la degradació de les formes de vida, etc.). En una altra situació, podríem trobar regions dins de països desenvolupats on generalment les identitats es troben més reconegudes a nivell polític i existeix una major democràcia, representació i protecció cultural. Esteu d’acord en aquesta divisió general entre les regions del món? De totes maneres, els dos “tipus” de regió comparteixen la qüestió de la multiplicitat de nivells de governança, les fronteres estatals, la globalització, les xarxes de relacions o el procés de construcció regional. Cada regió és un cas únic, per això us animo a presentar-ne diverses i mirar d’establir comparacions o fins i tot tendències comunes en relació a les idees de l’article.