Sobre el llibre 'El Crisantemo y la Espada' (1946), de Ruth Benedict

La voluntat principal dels nord-americans a l’hora de realitzar El crisantemo y la espada consistia en conèixer i fins a cert punt ser capaços de preveure el comportament militar d’una potència no occidental amb la qual no s’havien enfrontat mai. Per aconseguir-ho, Ruth Benedict va aprofundir en la mentalitat, els valors ètics fomentats pels mites i el sentit que dóna a la vida aquest poble mil·lenari, més que descriure l’organització social, encara que també ho fa de forma més o menys implícita. Al cap i a la fi, tant el poble japonès com el nord-americà són societats sedentàries que se sostenen sobre una estructura d’estat i en aquest sentit tenen molts més punts en comú que si es tractés d’una societat nòmada organitzada en bandes. Al mateix temps, des de la reforma Meiji el Japó havia introduït un vast conjunt de reformes amb la voluntat d’apropar-se a Occident, com l’escolarització universal o una relaxació del sistema de classes. És per això que descriuré breument la cultura japonesa focalitzant més en l’aspecte cultural i mental que en l’organització sociocultural, tal com fa l’antropòloga nord-americana.

Benedict inicia la seva etnografia destacant les profundes contradiccions aparents dels japonesos, sobretot les que presenciaven els nord-americans durant la guerra. Al llarg del llibre, el lector arriba a ser capaç de comprendre en bona mesura aquestes ‘contradiccions’ i de trobar-los un sentit. La famosa antropòloga sosté la seva explicació en un seguit de punts que defineixen la forma de pensar dels japonesos. Primer de tot, Benedict destaca la importància cabdal que té la jerarquia en la societat nipona. Es tracta d’una jerarquia en tots els àmbits, el familiar, el nacional i també l’internacional (sota el paradigma de situar el Japó “en el lloc que li correspon” en el món). Aquesta jerarquia se sosté sobre un seguit de sòlids pilars: els cercles d’obligacions. Qualsevol japonès viu, des del moment de néixer, sota un seguit d’obligacions cap als individus inferiors de la jerarquia però sobretot cap els individus superiors. Aquestes obligacions corresponen a deutes (on), els més importants dels quals són cap a l’emperador (chu) i cap a la família (gimu). Aquests dos deutes són impagables i el japonès viu tota la seva vida sota el sentiment de tenir un deute irretornable cap aquests dos estaments i per tant no dubtarà en donar la seva pròpia vida per satisfer-los si així es requereix. Al mateix temps, el japonès també viu sota els cercles del giri, que poden ser diversos: cap a la família política, cap el patró, i també cap a un mateix (el que es traduiria com a ‘honor’). Finalment, existeixen els plaers físics, dels quals el japonès no n’està pas exempt, però que sempre seran secundaris davant de qualsevol de les obligacions anteriors.

Els japonesos no entenen la jerarquia com quelcom humiliant, com sovint es pensa en les societats occidentals. Es tracta d’una jerarquia basada en ocupar l’espai que a un li pertoca, ja sigui dins la família, com l’empresa o el país. És una jerarquia completament acceptada però no inflexible, ja que el japonès, tot i no ser revolucionari, tampoc es mostra submís. En aquest equilibri d’obligacions, si l’obligació cap un governador li suposa una violació d’altres obligacions, com ara el giri cap un mateix (que seria com una ofensa personal), o si creuen que els superiors no estan actuant segons el lloc que els pertoca, es poden rebel·lar (encara que de maneres bastant diferents a les europees). En relació al text de Lewellen, l’ordre jeràrquic japonès no es manté de forma coercitiva, sinó que cada membre creu fidelment en ocupar el lloc que li correspon i en complir amb els seus cercles d’obligacions.

Aquestes dues idees que es poden entendre com una de sola (la jerarquia fonamentada en el cercle d’obligacions) són l’esquema principal de la mentalitat dels japonesos. Al voltant d’aquestes idees gira la resta de temes tractats en l’etnografia. El fet que dos cercles se solapin provoca al japonès una profunda contradicció que sovint s’acaba solucionant mitjançant el suïcidi, que permet recuperar l’honor (aquest és el tema de molts mites d’herois). Aquest honor es basa, per tant, en ser capaç de trobar l’equilibri entre cercles. En la mentalitat japonesa no existeix una separació entre el bé i el mal, sinó un constant intent d’equilibrar els cercles. Aquest equilibri requereix un dels més grans valors de la cultura japonesa: l’autodisciplina. Aquesta sòlida jerarquia provoca que molt sovint els japonesos hagin de sacrificar plaers físics per a complir obligacions més importants, i per tant l’autodisciplina, que enforteix l’esperit, és fonamental en qualsevol japonès. De no ser així, la persona pateix un terrible rebuig social i una profunda vergonya, ja que es tracta d’una cultura que sanciona a partir de la vergonya. També es rebutgen els comportaments avars, acusant els individus que els practiquen d’haver explotat altres individus (per tant, d’un comportament perjudicial pel col·lectiu). Per a aconseguir aquesta autodisciplina, la cultura japonesa diferencia clarament el cos i l’ànima. Si bé no renuncien al cos, tenen ben clar que l’ànima és primordial i cal cultivar-la. En aquest sentit els japonesos han adoptat les religions o filosofies sintoista (nacional del Japó), zen i budista (encara que aquesta última amb algunes particularitats pròpies). Aquestes religions engloben des de creences politeistes basades en déus de la natura fins a tècniques de meditació i autocontrol. A més de l’autodisciplina, un altre valor inqüestionable en la societat nipona és la lleialtat, una peça clau per respectar la jerarquia i complir les obligacions d’un cap els superiors. Lligat al temor a la vergonya trobem l’orgull de l’honor. Aquest honor (el giri cap a un mateix) fa dels japonesos un poble molt susceptible a la burla, que arriben a comparar-la amb un assassinat de l’ànima (pàgina 160). Aquesta profunda ofensa obliga el japonès a efectuar una venjança, la qual és també un valor molt important.

Finalment, Benedict destaca la família com el pilar principal en la vida dels japonesos, on des de petits se’ls introdueix dins la jerarquia i en l’estricte codi de comportament que hi va lligat. Es tracta d’una família extensa de llinatge patrilineal, encara que existeixen casos de “marits adoptats”, que responen a un interès mutu entre les dues famílies (perpetuar el cognom per una, augmentar l’estatus social per l’altra). Dins la família la jerarquia és claríssima segons edat, sexe i primogenitura. El matrimoni, que és monògam, és concertat pels pares i els fills han d’obeir (per ser fidels al gimu). La dona és gairebé sempre la que s’introdueix en la família del marit, i ha d’adaptar-se a les costums i preferències de la sogra. Fora del matrimoni l’home pot tenir amants i és considerat com un fet normal, ja que la família correspon a les obligacions (inclosa l’esposa) i les amants corresponen als plaers físics, que van per separat. En canvi, a la dona, encara que té moltes més llibertats que en altres societats asiàtiques, no se li permet tenir relacions extramatrimonials. A una dona que no s’hagi casat se li permetrà seguir vivint en la família, però la seva reputació quedarà molt afectada. Per l’home tenir fills també és molt important. Els fills perpetuen la família i cuidar-los i educar-los és una forma de retornar part del gimu als propis pares. Els fills són educats per la mare i per ells el pare és vist com un personatge superior al qual s’ha de respectar profundament i estar-ne orgullós. Pel que fa als avantpassats, el culte que exerceixen és cap els més propers, els que han conegut i cap els que encara senten l’obligació del gimu.

·      Podríem dedicar pàgines senceres a explicar les diferències i semblances entre les dues cultures, però em centraré en algunes idees generals de caràcter més esquemàtic. Resulta molt curiós com fins a cert punt la societat japonesa i l’occidental comparteixen la mateixa ‘forma’ però des de ‘continguts’ diversos. Amb una mentalitat i sentit de la vida en alguns casos oposada, els dos pobles arriben a models socials molt més semblants del que podria semblar (reitero, semblants des d’un punt de vista antropològic que inclogui tots els esquemes coneguts de societats). Un exemple molt explicatiu el trobem a la pàgina 150: “Ens horroritzen les lleis de Tokugawa segons les quals un granger de determinada classe podia comprar tal o qual nina per la seva filla, mentre que el d’una altra classe havia de comprar una nina diferent. A l’Amèrica del Nord, malgrat tot, aconseguim els mateixos resultats invocant una regla diferent”. D’altra banda, en les dues societats les persones pateixen contradiccions similars però des de punts de vista oposats, resumits en el següent fragment: “Els occidentals solen pensar que és un signe de força rebel·lar-se contra els convencionalismes y escollir la felicitat, tot i els obstacles. Però en la moral japonesa els forts són els que ignoren la felicitat personal i compleixen amb les seves obligacions” (pàgina 203). També trobem que la societat japonesa no és gens revolucionària en el sentit de voler canviar el sistema, com sovint trobem en la història occidental. De totes formes, a través de restauracions i de la incorporació voluntària d’elements externs, la societat japonesa aconsegueix el mateix: modificar-se i superar els entrebancs històrics. D’altra banda, una societat que basa el càstig en la vergonya i una altra que el basa en la culpa desembocaran en diferències formals evidents, però en general les dues tindran un gran punt en comú: el càstig. I encara que sigui a través de sancions diferents, acabarà tenint uns efectes similars: el ‘bon comportament’, un comportament que permeti el desenvolupament dins la societat. 

Tot i això, és evident que les dues societats també comparteixen diferències en molts punts de la ‘forma’. Però cal recordar que quan Benedict va elaborar aquesta etnografia no feia ni un segle que el Japó havia deixat el feudalisme, un sistema que Europa havia abandonat feia el doble de temps i que els Estats Units no havien tingut mai. En aquest sentit, tot i que el Japó es trobés entre els països més industrialitzats i malgrat l’esforç durant la reforma Meiji, aquest país encara conservava uns trets socials hereus d’un feudalisme que amb prou feines feia una generació que s’havia superat. Alguns d’aquests trets són molt reconeixibles en les societats europees preindustrials. Em refereixo a aspectes que catalogaríem com a conservadors, però que han existit en ambdues societats, com són el masclisme, la venjança, una sòlida i marcada jerarquia, el paper cabdal de la família, la fidelitat a un emperador o la qüestió de l’honor personal i la valentia. El 1945 les societats occidentals havien abandonant en bona mesura aquestes idees, però al Japó encara eren molt recents. És molt possible que a data d’avui aquests trets en la societat japonesa es trobin molt més diluïts de com els va presenciar Benedict. De totes formes, és evident que es mantenen enormes diferències entre les dues societats, ja que encara que la forma pugui ser similar, la gran diferència en el contingut provoca que es pugui apreciar una gran quantitat de matisos ‘formals’.

Al llarg del llibre les sorpreses sobre les actituds dels japonesos han estat constants però al mateix temps les conclusions generals després de la lectura em fan adonar que els dos pobles no som tan diferents com podria semblar. Aquesta contradicció aparent es basa en el fet que alguns comportaments mencionats em resultaven increïblement sorprenents (el suïcidi massiu dels soldats derrotats, la inexistència de metges al front, o el fet que un home pugui veure una prostituta i que la seva dona li pagui la factura, entre altres), però al llarg del llibre els he pogut comprendre en bona mesura i adonar-me que una estructura mental i social tan diferent com la dels japonesos també pot ser entesa per un occidental, ja que podem reconèixer les seves idees de la vergonya, la venjança, l’honor, els plaers o el reconeixement social, gràcies al fet que també hem pogut comprendre les concepcions i els mites que les generen. La comprensió dels mites japonesos va lligada a la comprensió dels seus esquemes mentals, i en aquest sentit la feina de Laura Bohannan quan explicava Hamlet als Tiv quedaria incomplet, ja que l’explicació del “mite” no va anar en paral·lel a l’explicació dels esquemes mentals. Per tant els Tiv no van tenir l’oportunitat d’entendre’l des del nostre punt de vista.