El capitalisme invisible

Vull destacar dues idees del documental No Logo – Brands, Globalization & Resistance (2003) de Naomi Klein, que ajuden a entendre la relació que les grans multinacionals volen tenir amb nosaltres. Hi ha moltes més idees destacables, però pel que vull explicar més tard, aquestes són les més apropiades.

1). Una primera idea és que la forma de fer publicitat d’aquestes grans empreses no es basa de cap manera en oferir el seu producte trenta segons en televisió. Les empreses que més exitoses han estat les que s’han apropiat d’una gran idea, d’un valor (tot banalitzant-lo), per tal de promocionar-se i enganxar el consumidor. Tenim nombrosos exemples, com ara Coca-Cola (idea de joventut), McDonald’s i Wallmart (de família), Disney (del somni americà), United Colours of Benetton (de diversitat), Apple (de genialitat a través de figures com Luter King o Ghandi), Starbucks (de comunitat), Virgin o Diesel (de rebel·lia), empreses de ‘body care’ (de l’ambientalisme) o Tommy Hillfiger (del rock and roll).

2). Aquestes grans empreses (que juntes es podrien anomenar “capitalisme”) intenten deixar-nos sense opció. Sense opció de desconnectar-nos de la publicitat, ja que aquesta no només ens la trobem a la televisió sinó també a les revistes, als diaris, al carrer, al metro, als lavabos públics, a les sèries de televisió... Pizza Hut inclús va llençar un satèl·lit artificial a l’espai amb el seu logotip (serà perquè les seves pizzes agraden més als alienígenes que als humans).

Aquestes empreses són contínuament denunciades per activistes que intenten destapar el seu funcionament i donar-lo a conèixer, sovint davant dels seus propis establiments. Aquest activisme molesta profundament les grans corporacions multinacionals ja que les despulla davant dels consumidors tot arrencant-li la catifa de món perfecte amb la qual cobreixen els centres de les nostres ciutats. Però a casa nostra tenim una gran empresa que fins ara no ha estat gaire denunciada pels activistes, i suposo que és perquè ha aconseguit treballar molt bé aquests dos punts als que m’he referit. Es tracta del Barça.

El Barça ha funcionat exactament igual que qualsevol altra gran empresa capitalista en els dos punts comentats. Si ens fixem en el primer punt, el FCB s’ha apropiat d’una idea tant potent com el sentiment de país, la col·lectivitat nacional, el catalanisme. Però no és l’única. El Barça s’ha apropiat també de valors com el ‘fair play’, la solidaritat (Unicef)... I molt més. Igual que empreses com Disney, Nike o Apple, el Barça ha aconseguit crear un estil de vida, arribant a ser concebut com un model a seguir, com una base de principis ètics i socials on el comportament dels jugadors i els comentaris de l’entrenador que es mostren en televisió arriben a esdevenir sagrats exemples a seguir. El Barça ha aconseguit que els seus consumidors no el concebin com una empresa, sinó com una identitat, gairebé com una creença; que no es concebin a si mateixos com a consumidors sinó com a fans, com a “barcelonistes”, com a “culés”; i que no concebin la seva marca com una marca, sinó com un escut. Per això es tracta d’una mena de capitalisme invisible, perquè està cobert per tantes catifes amb tant bons estampats que no som capaços de veure’l com el que realment és.

En el segon punt, el Barça també ha fet una molt bona feina. Mitjançant els seus incomptables productes de màrqueting, un canal de televisió i diversos diaris esportius, el Barça s’ha convertit en una eterna publicitat que omple les nostres televisions, carrers, notícies, paralitzant el país cada cop que juga un partit important, inclús modulant l’organització de la vida de molts de nosaltres.

I per acabar d’adaptar-se al savoir faire d’una bona gran empresa capitalista, el Barça manté aliances amb altres marques multinacionals molt potents. És ben famosa la promoció de la marca Nike a través de les samarretes i dels seus jugadors, que més que futbolistes acaben sent personatges publicitaris que serveixen per fer d’espònsors d’aquesta marca, o ara també d’un país com Qatar, del qual no fa falta que recordi la seva greu manca de democràcia i respecte pels drets humans. Però bé, el cas de Nike no és gaire millor. Nike representa el model d’empresa capitalista globalitzada per excel·lència, amb empreses subcontractades a països com les Filipines o Indonèsia, on la majoria de treballadores encarnen el perfil d’empleat més vulnerable i manejable: noies joves que viuen lluny de les seves famílies. D’aquesta manera, la gran amiga de la marca FCB pot explotar les seves treballadores pagant preus irrisoris mentre, això sí, paga milions als jugadors del Barça perquè els promocionin durant trenta segons. És que clar, són estrelles. I nosaltres ens ho creiem i les aplaudim.

El Barça és més que un club ja que també és una agència publicitària per a marques com Nike o països com Qatar i també una permanent cortina de fum que ens té entretinguts cada cap de setmana (i si hi ha Champions o Copa també entre setmana) per així no veure què passa realment al nostre entorn. El Barça és una enorme catifa que cobreix permanentment tot el nostre país i part de l’estranger i que, igual que Disney, ens explica històries emocionants, ens presenta bons i dolents, ens crea una realitat paral·lela i ens convida a viure-la com si fos l’única realitat. D’aquesta manera, el Barça no només fa grans favors a Nike sinó també a totes les grans empreses en general, és a dir, al capitalisme. Per això, jo també afirmo que el Barça és més que un club. És el capitalisme invisible.