La Geografia, segon intent

A partir de la lectura “La educación de un geógrafo” (1956), de Carl Sauer.

-L’autor exposa que la geografia és immemorial i universal en la història de la humanitat i que la disciplina com a tal és molt més recent. El Primer professor de geografia data del 1820. Creieu que la funció de la geografia és ordenar els coneixements d’una forma acadèmica perquè puguin ser entesos, discutits i estudiats amb claredat i arribar a més gent?

Jo crec que en part, una de les funcions de la geografia és mantenir la mirada universal i holística, que és la primera necessitat científica de l’home, la d’entendre el món on viu. Per a fer-ho es basa en altres disciplines com són la demografia, l’economia o la geologia, però la geografia és capaç d’unificar coneixements aparentment tan diversos i aplicar-los en un espai determinat, ja sigui una regió concreta o el món sencer.

-També fa una descripció de les qualitats d’un futur bon geògraf: Gran interès pels mapes. Gust pels viatges atípics, fora dels circuits turístics. Ser un gran observador del paisatge. Tenir un bon ull per fer agrupacions sistèmiques, associacions ecològiques i relacions de funció. Gran interès per descobrir què va passar en un lloc en funció del seu paisatge. I per fi donar una explicació a tot plegat. Fins a quin punt hi esteu d’acord?

Fins a cert punt el text de Vidal ens ressaltava les particularitat de la geografia. En el seu text Sauer ho fa sobretot del geògraf, ja que estudiar el perfil del científic també pot ser una manera d’entendre la pròpia ciència. En general estic molt d’acord amb aquesta descripció, encara que com ja sabem la geografia és molt diversa i els geògrafs, evidentment, també. Però en el fons, si el que estudiem és la Terra, el món, ja sigui de forma global o dividit per regions, com no ens poden interessar els mapes? Què hi ha més representatiu del món i les seves regions que un mapa? En un mapa hi és quasi tot, hi és el relleu, la vegetació, la hidrografia, les poblacions, les xarxes de comunicació, les fronteres, els carrers, els rius, tot. Quin geògraf no es podria passar hores contemplant i viatjant pel Google Maps? D’altra banda, penso que el treball de camp i els viatges representen una motivació vital del geògraf, encara que amb l’evolució de la tecnologia i l’accés a la informació, potser aquests dos factors han perdut un cert pes.

-Critica una geografia regional imperant en el món acadèmic d’aquell moment. Ens comenta que la geografia regional es basa més en la acumulació de descripcions que en l’aportació de nous coneixements a traves de la investigació. Ens aporta un innombrable nombre de subdivisions subjectives que no es poden catalogar a un nivell científic. No aporten solucions a problemes reals. Què en penseu?

A diferència d’un país com França, els Estats Units com a nació no tenen una història tan extensa que hagi anat desenvolupant tota aquesta idea de la regió natural i la regió geogràfica, etc. Possiblement, dins el context dels Estats Units aquesta idea tan francesa és difícil d’entendre, es concep com a poc científica i massa romàntica. Però a França, sobretot en la França rural, la idea de Vidal de la Blache tenia molt de sentit.

No entenc per què l’estudi geògrafic regional s’ha de limitar a les descripcions, com pensa Sauer. Primer de tot, no és la descripció una font d’informació clau per al coneixement? La descripció de diverses regions del món ens pot ajudar a trobar punts en comú, inclús tendències, a establir esquemes i categoritzacions. Cap descripció és menyspreable, totes poden ser de gran utilitat dins la geografia. Qualsevol informació podrà ser alguna vegada d’utilitat per una ciència que pretén conèixer quelcom tan gran com és el món.

D’altra banda, tampoc entenc per què Sauer creu que no aporta solucions reals. Un dels objectius de la ciència és el d’aportar solucions reals a problemes concrets, i molt sovint aquests problemes són d’abast regional. Jo penso que les ciències socials han d’anar molt en compte a l’hora de voler establir teories i esquemes globals com si es tractés de ciències pures. Les ciències socials pretenen conèixer un objecte d’estudi tan efímer i complex com és el món, amb les seves societats i canvis, amb la seva enorme diversitat. No estem estudiant química, amb una taula periòdica dels elements estàtica, ni estem estudiant anatomia, amb un cos humà que canvia a una lentitud extrema. Estem estudiant un món que que demà serà diferent al d’avui.  

-El mètode geogràfic es utilitzat per altres disciplines de les ciències de la naturalesa. L’autor ens diu que cal no tancar-se en una geografia endogàmica i acostar-se a altres disciplines. No posar límits a la geografia es la seva fortalesa i tancar-se en ella mateixa la seva debilitat. Hi esteu d’acord?

Què pretén la geografia? Comencem per aquí. La geografia pretén moltíssimes coses a la vegada, pretén estudiar des de la separació geomorfològica de Madagascar del continent africà fins la percepció d’identitat nacional dels habitants de la Vall del Caixmir passant pel despoblament de les zones rurals d’Ucraïna. Però què és el que uneix tota aquesta diversitat d’estudis aparentment tan extrema? Doncs la voluntat de conèixer el món, el món en el sentit humà. Com Sauer explica: “comprendre el lloc que ocupa l’espècie humana en el món natural”. I per fer això, com se’ns podria passar pel cap tancar-nos en una geografia endogàmica? Com pretenem entendre el món sense apropar-nos a altres disciplines? Que algú s’ha pensat mai que la geografia és una ciència pura com les matemàtiques, potser? Aquesta confusió ja la van tenir alguns economistes i ens ha portat al desastre del dogma neoliberal. No oblidem quin és el sentit primer de la geografia, no oblidem per què Heròdot va sortir a descobrir el món antic fa 2.500 anys. Per molt que canviï el món a velocitat creixent, els humans seguim amb la mateixa curiositat visceral per entendre on vivim, com som i què hi fem aquí. No intentem convertir la geografia en el que no és, en una ciència limitada a un objecte d’estudi concret i homogeni. Amb el temps el coneixement s’ha anat fragmentant en peces cada vegada més concretes, més especialitzades, i això està molt bé. Però la necessitat primera d’entendre el conjunt de la realitat segueix ben viva i és ben necessària, encara que de vegades ens vulguin fer pensar que no.

-L’autor suggereix cap on creu que ha d’anar la geografia: Proposar solucions a temes reals. Fer estudis sobre l’impacte de l’home en el medi. Donar més pes als temes geomorfològics, fisiogràfics, biològics i de geografia física que ens donaran les bases per millorar el coneixement de la geografia humana. Treballar més per temes d’estudi que per subdivisions regionals. Quina creieu que ha estat la tendència de la geografia des d’aquell 1956?

Jo no conec prou bé l’evolució de la geografia des de 1956 però sí que veig que han aparegut nous pensaments i àrees d’estudi que s’han adaptat a les necessitats del moment i que – i això és el més important – han seguit fidels a l’essència geogràfica. Dins un món cada vegada més globalitzat la visió holística, la visió geogràfica primera que busca mantenir una mirada general per donar resposta a un món canviant, pren una especial importància. Les relacions nord-sud postcolonials, el procés de globalització, el resorgiment d’Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica i sobretot l’impacte del canvi climàtic són alguns dels grans temes que requereixen una visió geogràfica del món i que han de fer despertar aquesta idea. També ha aparegut una geografia crítica molt més vinculada amb els problemes reals, una geografia dels oprimits, una geografia que reivindica la visió subjectiva de la ciència, la qual em sembla una aportació molt valuosa a les ciències socials. Però també en un nivell més concret la geografia ha anat veient grans avenços i àrees d’estudi a mesura que s’ha desenvolupat enormement la tecnologia, que ha permès accedir a àrees verges o desenvolupar sistemes d’informació geogràfica, cartografies molt més precises i tècniques d’estudi molt diverses. 

En definitiva, fa tretze anys que hem entrat en un segle que sembla que girarà a través de grans idees com la globalització (que encara no ha pas acabat), l’avenç de la tecnologia (que tampoc ha acabat), la sostenibilitat (en un planeta que de cop se’ns ha fet petit) i el major protagonisme dels països “del Sud”. La tecnologia permetrà seguir explorant el món i cartografiar-lo millor, mentre que les altres tres idees són eminentment geogràfiques, o comprenen un enorme component geogràfic. Per tant jo penso que la geografia hauria d’aparcar – almenys temporalment – els seus dubtes existencials, recuperar Heròdot (la seva curiositat, valentia i ambició) i llençar-se a descriure, estudiar, predir i resoldre la realitat d’un món que tenim més a l’abast que mai i que més que mai requereix un anàlisi geogràfic.

La Geografia, primer intent

Com qualsevol altra ciència, la geografia respon i s’adapta a les necessitats socials del moment. D’aquesta manera, la concepció de la geografia ha anat variant sensiblement amb el transcurs de la història i ha anat incorporant àmbits d’estudi mentre al mateix temps patia un cert procés de difusió amb altres disciplines. De totes maneres, podríem establir un cert ordre intern pel que fa a la recerca i coneixement al voltant de la idea de “descripció de la Terra”, o descripció de la superfície terrestre. A l’hora d’estudiar, descriure o conèixer la superfície de la Terra, podem fixar-nos en aquest esquema:

a). Segons la categoria espacial:

 · Geografia Regional. Ex: Geografia de Catalunya, Geografia d’Espanya, Geografia d’Europa...

 · Geografia Sistemàtica. Ex: Geografia Urbana, Geografia Rural, Geografia del Litoral, Geografia de la Muntanya...

b). Segons la categoria temàtica:

 · Geografia Humana. Ex: Geografia Econòmica, Geografia Social i Cultural, Geografia Política, Geografia del Turisme, Geografia dels Transports...

 · Geografia Física. Ex: Geomorfologia, Biogeografia, Hidrografia...

No es tracta en cap cas d’un esquema excloent, sinó més aviat el contrari. Normalment – i de forma òptima – en un estudi s’aplica una (o diverses) categoria espacial (a) i una (o diverses) categoria temàtica (b). Com diu el mateix nom, la categoria espacial delimita la recerca en un espai, que podria ser una regió (Catalunya) o un “sistema” (el món urbà), mentre que la categoria temàtica delimita la recerca segons la disciplina o tema d’especial interès. La majoria d’estudis comprendran diverses branques.

Així, un estudi sobre l’impacte del progressiu retrocés del Delta de l’Ebre en l’economia de la població del Montsià comprendria, segons la categoria espacial: la regió del Montsià, la regió del Delta de l’Ebre (Geografia Regional) i el sistema rural (Geografia Sistemàtica); i segons la categoria temàtica: estudis de geografia econòmica (Geografia Humana), geomorfologia i hidrografia (Geografia Física), entre altres.

Però aquest esquema en tot cas ens pot ser útil per a ordenar les idees a nivell intern, dins la pròpia Geografia o la recerca geogràfica (almenys per mi ho és). Però no és de gran ajut a nivell extern, en relació amb les altres ciències, no ajuda gaire a comprendre el paper de la Geografia, comprendre què és realment la Geografia.

Vidal de la Blache ens intenta donar una resposta a aquest gran dubte, tot identificant diverses idees o característiques més o menys úniques de la Geografia, intentant destacar el seu domini propi. Però jo trobo que aquest domini propi no es pot igualar o comparar al “domini” d’altres ciències. Les ciències responen a una necessitat humana, que no és només la de la set de coneixement sinó també la de resoldre problemes o aconseguir millores. Les ciències, al cap i a la fi, suposen l’ús de la intel·ligència humana per a conèixer la realitat i així aplicar aquest coneixement per a la satisfacció d’unes necessitats (de vegades necessitats col·lectives, de vegades necessitats particulars de persones amb influència).

A l’hora de conèixer la realitat, es pot fer de diverses maneres. Ens podem limitar a una pura descripció de les característiques de l’objecte d’estudi, podem establir categoritzacions segons les característiques d’aquest objecte d’estudi, inclús podem trobar tendències més o menys homogènies en diversos espais i temps que ens poden ajudar a identificar-ne de presents i així predir esdeveniments futurs, etc. Cada tipus de “coneixement de la realitat (o de l’objecte d’estudi)” pot respondre a unes necessitats diferents i per tant adoptar formes i objectius molt variats.

Per tant, a grans trets, trobem que la recerca científica (des d’una recerca general a una de concreta) comprèn els següents conceptes, establerts de forma generalment cronològica i amb un resultat cap-i-cua:

1). Necessitat que s’ha de satisfer

2). Identificació de l’objecte principal que cal estudiar

3). Estudi de l’objecte principal

4). Satisfacció de la necessitat

Aleshores, davant aquest esquema extremadament simple i de ben segur incomplet, com hi encabim la geografia? Provem-ho primer amb altres disciplines que poden resultar més clares. A grans trets, l’economia:

1). La societat humana disposa d’uns recursos materials. Quina és la millor manera de gestionar-los per tal d’augmentar el benestar de la societat?

2). Els recursos materials i tot el que gira al seu voltant: la pertinença d’aquests recursos, els òrgans amb capacitat de gestió dels recursos, la gestió històrica d’aquests recursos...

3). Consulta d’estudis previs, estadística, matemàtiques, experiments en laboratori... à Conclusions?

4). Aplicació de les possibles conclusions a partir dels òrgans de poder en política econòmica.

La política:

1). Les societats humanes són nombroses i necessiten organitzar-se. Quina és la millor manera d’organitzar-se i distribuir el poder per tal d’augmentar el benestar de la societat?

2). El poder i organització i tot el que gira al seu voltant: característiques psicològiques del poderós, execució del poder, relacions entre poders, traspassos de poder, distribució del poder...

3). Estudi històric, estadística, recerca qualitativa... à Conclusions?

4). Aplicació de les possibles conclusions en una estructura política.

I doncs, com apliquem aquest esquema a la geografia? D’entrada, l’origen grec de la paraula ‘geografia’ no implica l’estudi de la Terra sinó la seva descripció. Significa això que la geografia només comprèn una part del tercer punt? La descripció de l’objecte principal? No ho sé, però si fos així, automàticament tindríem també el segon punt (la superfície de la Terra, amb totes les seves variants). Però què és el que ens porta a estudiar això? Quina necessitat fa que passem hores i hores estudiant aquesta ciència, que s’ensenyi a les escoles i universitats del món i que s’estudïi des de l’Època Antiga?

Precisament, amb l’aparició de la filosofia a l’Antiga Grècia apareix el que actualment es coneix com ‘ciència’. Però aleshores, quan els aristòcrates van començar a estudiar i reflexionar sobre la realitat, el coneixement científic no responia a cap necessitat concreta, més enllà de la satisfacció de la curiositat, de la set de coneixement. No és aquesta, aleshores, la primera i principal necessitat de la recerca científica? Possiblement, l’aplicació per a satisfer necessitats concretes és un fenomen posterior, no pas l’origen primer de la recerca científica. Aleshores, quan Herodot va viatjar pel món antic tot descrivint els pobles que coneixia, ho feia becat per alguna universitat, finançat per algun govern amb una necessitat particular? Que jo sàpiga, no. Podríem pensar, aleshores, que la necessitat principal que porta a l’estudi de la geografia és aquesta necessitat tan humana, tan emocional, tan intrínseca, de la curiositat?

Tornem a la filosofia. Crec que ens pot ser profitós fixar-nos en algunes altres disciplines “extranyes” per entendre la nostra. Què és el que diferencia la filosofia del que actualment és coneix com a ‘ciències’? La recerca empírica. La filosofia ha acabat constituint el conjunt de “recerca” que no es practica de forma empírica, sinó a través de l’anàlisi conceptual, l’especulació, la reflexió... Diguem que la pràctica totalitat de la metodologia en filosofia es troba dins el cervell del propi ‘cercador’, del filòsof. Però moltes ciències tenen un component de filosofia, com podria ser l’aportació de Marx en economia o en certa mesura la de Darwin en biologia. Vist això, no s’aproxima bastant la geografia a la filosofia en el sentit que, al cap i a la fi, molt sovint la geografia està relacionant coneixements anteriors atorgats des d’altres ciències, i aplicant-los en una delimitació regional i/o des d’una perspectiva espacial? Fins a quin punt la recerca empírica elaborada per geògrafs es pot catalogar com a recerca empírica geogràfica, i no geològica, econòmica, demogràfica o física...?

I la història? Pràcticament totes les ciències, sobretot les socials, tenen un enorme component històric. Però què és realment la història? Es pot entendre com a ciència? És una ciència al servei de les altres ciències, que satisfà necessitats d’altres disciplines? Però la història sovint també satisfà les seves pròpies necessitats mitjançant altres ciències. Aleshores, és ben sabut que la geografia es satisfà de múltiples ciències, però fins a quin punt la geografia “torna aquest favor” satisfent les necessitats d’altres ciències (en un sentit més ampli que a partir de l’elaboració cartogràfica...)? El següent esquema gràfic resumiria una mica la idea sobre les direccions dels serveis de coneixement entre diverses disciplines científiques socials.

D’altra banda, m’agradaria destacar una diferència entre la història i la geografia. Si un demògraf estudia les dinàmiques demogràfiques de Catalunya al segle XIX, es dirà que està fent un estudi històric (ja que estudia un fet en el passat). Però si estudia les dinàmiques demogràfiques actuals a Uganda, fins a quin punt es dirà que està fent un estudi geogràfic, tot i estar estudiant un espai concret? En tot cas, si un economista estudia les dinàmiques econòmiques d’Uganda al segle XIX, es dirà que està fent un estudi històric abans que geogràfic. A què es deu això? Això demostra que hi ha una diferència conceptual clara entre la història i la geografia, i que la geografia no es redueix simplement a la idea d’espai.

Ara potser estaré dient una barbaritat, però jo penso que la idea d’espai en la geografia és secundària. Amb això no estic dient que sigui prescindible, en absolut, però sí que no és la principal. Si la geografia fos principalment la ciència que estudia l’espai, per què no hi ha cap assignatura de física en tota la carrera? És evident que aquest no és l’objecte principal. Quan Heròdot va sortir a voltar pel món antic no crec que anés pensant en els espais i en mantenir la “visió espacial” constantment, sinó que descrivia el que els seus ulls veien, la societat i el medi, el món. En el seu origen la geografia representava el món – almenys el món conegut – però possiblement, com va passar amb la filosofia, es va anar fragmentant en disciplines que tenien objectes d’estudi més concrets per a satisfer necessitats i/o curiositats més concretes. I des de l’inici d’aquesta “pèrdua de competències” la geografia ha necessitat constantment trobar-se a si mateixa, trobar el seu domini propi, com diu Vidal de la Blache. I és en aquest conflicte existencial on els geògrafs intenten potenciar aquesta idea de l’espai, del territori, per convèncer-se que la geografia és una ciència com qualsevol altra i té un domini en paral·lel a les altres. Inclús Immanuel Kant va dir que la història estudiava el temps i la geografia l’espai, la qual cosa em sembla bastant equivocada...

Amb tot això, vull dir que encara que hagin anat apareixent necessitats i curiositats més concretes que aparentment han fet perdre competències a la geografia, la necessitat primera, la d’Herodot quan va abandonar Grècia per descobrir el món, segueix ben vigent. Podríem establit una certa comparativa amb una altra ciència que també té un objecte d’estudi d’enorme abast: la biologia. La ciència que estudia la vida ha vist com amb el temps han aparegut estudis centrats en la zoologia, la botànica, l’anatomia, la genètica, la bacteriologia... Però la biologia no ha desaparegut ja que segueix mantenint el seu sentit primordial, el d’unir totes aquestes disciplines per satisfer la primera necessitat, que és entendre la vida.

De la mateixa manera, les ciències “filles” de la geografia, que s’han especialitzat en necessitats més concretes, no han pas assassinat la seva ciència mare. Diguem que, com si fos una família, la mare s’ha anat fent gran, ha perdut algunes forces, però ha guanyat saviesa i experiència. Les filles, enèrgiques, proveeixen de coneixement empíric, filosòfic i històric a la mare. I finalment és la mare, que coneix bé les seves filles, la que fa la darrera funció, la de posar en comú tot el coneixement aportat per les seves filles, estudiar-lo, relacionar-lo i unificar-lo, ja sigui en una regió concreta o en el món sencer. Per, d’aquesta manera, satisfer la primera necessitat, la d’Heròdot, que és entendre el món.

La Mesopotàmia amordassada

Ja fa 10 anys de l’ocupació militar nord-americana a Iraq amb 1,4 milions de morts...

... Però també fa 23 anys que el Consell de Seguretat va començar a imposar dures sancions a l’economia iraquiana...

... 33 anys que Iraq va iniciar una devastadora guerra contra Iran (possiblement promoguda pels Estats Units davant el temor de la Revolució Islàmica)...

... 72 anys que el Regne Unit va ocupar militarment Iraq...

... I 93 anys que Iraq va passar a ser un mandat de l’Imperi Britànic, aplastant una insurrecció xiïta amb més de 8.000 morts.

De fet, el mateix estat d’Iraq és el resultat de les fronteres traçades entre francesos i britànics per repartir-se les despulles de l’Imperi Otomà...

Actualment, les empreses petroleres British Petroleum (Regne Unit), Eni Spa (Itàlia), Total S.A. (França), Occidental Petroleum (EUA), Shell (EUA) i Exxon Mobile (EUA) es lucren amb el petroli d’Iraq, mentre un 25% de la població segueix en la misèria.

Esperem que algun dia Occident deixi de negar la llibertat als pobles.

Some ideas about environtment and sustainability

It is obvious that this capitalist deregulated global system is unsustainable according to ecosystems and unfair according to a global human welfare. I see there is a hegemonic idea among economists in favour of a permanent growth. But if we analyse it, there is already enough food production to feed everybody in the world, there are already enough resources to satisfy the needs of everybody. The World Wide Fund for Nature (WWF) declared that 1,7 hectares of productive land would be enough for every human being on Earth to live (which is know as the ecological footprint). Nowadays, the average of ecological footprint in the United States is over 9 hectares, and a country like the Netherlands would need to have a 15 times bigger country to satisfy the footprint of its citizens. In the same time, in many poor countries of Africa and Asia, the ecological footprint covers less than 1,4 hectares. According to all this, wouldn’t it be more reasonable to focus on a better distribution of resources rather than an endless and mad growth? From 1960 to 2010 the global economy has grown from $1,36 trillion dollars to $63,2 trillion, while malnutrition was still affecting 925 million people (17% of World’s population) on 2010. So, who is this economy growth really benefiting? In this sense, I also think that a more social and human ideology is necessary, in order to improve human justice but also to reach sustainabilty.

Instead of big projects funded by states with a capital 3000km away, or by international companies with headquarters 30.000km away, I think it would be more appropriate to promote local projects adapted to the real needs of each areas, where the local population would be involved in the project and would be benefited from it. Without any corrupted polititian or multimillionaire director trying to get most of the benefits from this project.

I don't think 100% of the Western population and wealth growth depended on environment destruction and colonization, but we have to remember that a big part of it did, which makes me hesitate about the sustainability of this gorwth. On the other hand, ecosystems are very vulnerable and their capacity to adapt to changes is limited. It provokes that the more population there is the more vulnerable the environment becomes, as it suffers a higher pressure and human activities provoke effects in a bigger scale. This is why I think we have to be careful when we say that the population growth has been sustainable in the last century, because many of the technological advances in agriculture might have already produced irreversible damages.

Sentir la llibertat del mar

El van matar uns soldats saudites el 2011. El 2010 Espanya havia venut armament a Aràbia Saudita per valor de 5,8 milions d'euros. Aquest noi tenia 27 anys i el van matar en una benzinera, perquè el seu cotxe portava una bandera de Bahrein i van pensar que seria un revolucionari. Es deia Ahmed Farhan.

En realitat era un noi que vivia en una família pobra, com la majoria en aquest país ric en petroli, i era pescador. Tenia problemes per guanyar més diners ja que, per culpa de la "modernització" del país, moltes terres de pescadors s'estan expropiant per construir gratacels i hotels de 5 estrelles (potser per allotjar-hi els famosos pilots de Fórmula 1 quan fan el campionat del món). El seu amic, que l'acompanyava al cotxe però no va morir, diu que era un noi que sempre parlava de la llibertat, dels plans que tenia de cara al futur. Desitjava algun dia casar-se i formar una família, però no podia perquè no tenia prou diners. Li agradava el mar i anar a pescar per sentir-se lliure, per sentir la llibertat del mar.

Doncs a aquest noi li van disparar al cap uns soldats saudites, potser amb una arma construïda a Espanya i venuda durant el ministeri de Carme Chacón. Qui sap. Però a sobre, després de tot això, Europa no diu res, tothom calla, ja fins i tot ningú mostra res del que passa a Bahrein. El règim polític de Bahréin és aliat d’Aràbia Saudita, Qatar i Estats Units, per tant ningú no el toca, ningú no el condemna, ningú no el molesta. És més, Aràbia Saudita li envia soldats, que prèviament han rebut armes provinents d'Estats Units i Europa. Però aquí ningú no diu res. Els mitjans s'inventen enemics com Chávez, s’inventen l'amenaça d'Iran i ens parlen del nou papa, quan no és de Leo Messi. Però de Bahrein, que ningú no sàpiga res. Bahrein no existeix. No fos cas que perillés la venda d'armes a Aràbia Saudita... 

Mentrestant, els seus joves s'han de conformar amb sentir la llibertat del mar.

Els líders deshonestos

El filòsof francès Alain (Émile Chartier) va dir que el punt més visible de l’home just es troba en el fet que no vol governar els altres sinó que es vol governar a si mateix. I per tant, això provoca que en els nostres sistemes representatius les persones que arriben al poder no acostumin a ser persones justes. Suposo que no cal que justifiqui aquesta darrera afirmació. José Mujica, president d’Uruguay (conegut per ser el president més humil del món) va dir: “El poder no corromp la persona, simplement la mostra tal com realment és”.

En filosofia política, de vegades s’han comparat les relacions internacionals (entre estats) amb les relacions humanes. I sí, en molts sentits tenen grans similituds, sobretot basades en tres grans tipus de relació, a les quals es refereix Kapuszinksi quan parla sobre la trobada amb l’Altre: el conflicte, la cooperació i la ignorància. Aquests tres grans tipus de relacions existeixen tant en les relacions internacionals com en les humanes. Però si ens fixem en les relacions des d’una perspectiva més propera, veurem que generalment les relacions internacionals tenen pocs – o molt pocs – casos d’altruisme. Sí que podríem considerar alguns casos concrets com a possiblement altruistes (en el fons els estats són dirigits per persones), però en tot cas són extremadament excepcionals. Per sort, en la relació entre persones això no és així. Molt sovint actuem de forma altruista sense esperar una recompensa o un benefici futur, simplement per empatia humana. Destinem temps i esforç a ajudar altres persones, per exemple companys de classe resolent dubtes, tot i potser saber que aquest company mai ens podrà tornar el favor. Sovint ajudem persones que es troben amb dificultats o mostren debilitats, com un estranger a trobar un lloc concret, o una persona malalta a realitzar accions necessàries en la vida quotidiana. Malauradament, costa molt de trobar accions similars en les relacions internacionals, sobretot quan ens trobem que fins i tot “l’ajuda humanitària” que els països industrialitzats envien als països en desenvolupament serveix sovint com a forma de pressió i injerència estrangera en els països més dèbils.

Vist això, jo sovint m’he plantejat una idea que aniria molt en relació amb la d’Alain. Si ens fixem en qui mou els fils de les relacions internacionals, o en menor escala, de les relacions polítiques o empresarials a nivell subestatal o inclús municipal, ens trobarem que en la gran majoria dels casos són persones que prèviament han volgut assolir poder. Una persona que no té un afany de poder difícilment arribarà a ocupar llocs decisius en la presa de decisions dels òrgans més poderosos del planeta, ja siguin estats, grans entitats financeres o empreses transnacionals. A més a més, és molt probable que les persones que hagin assolit aquests llocs de poder ho hagin fet en un clima de competència bastant salvatge (característica bàsica del sistema capitalista), amb la qual cosa segurament hauran oblidat els seus valors més humans, la seva honestedat, si és que mai n’han tingut. Per tant, fent una generalització bastant agosarada entre persones honestes i no honestes (una generalització que ens servirà nogensmenys per fer entendre aquesta idea), ens trobaríem que la proporció varia dràsticament en els dos tipus de relacions. Si entre les relacions humanes ens podríem trobar un percentatge – me l’invento absolutament – del 70% de persones honestes (altruistes, amb uns valors morals sòlids, que només busquen governar-se a si mateixos) i un 30% de persones deshonestes (egoistes, amb uns valors morals febles, amb afany de poder), aquesta proporció entre les persones que ostenten el poder en òrgans decisius marcats per la competència salvatge, podria ser – també inventat absolutament – d’un 10% de persones honestes i un 90% de persones deshonestes, o inclús més exagerada.

Com he dit, l’explicació es constitueix sobre una clara generalització i les xifres són absolutament inventades, però el que resulta important en l’explicació no és la xifra en si sinó la diferència dràstica proporcional que jo crec que existeix entre les persones que col·loquialment qualificaríem de “normals i corrents” (el famós 99%) i la minoria de persones poderoses (el famós 1%). Aquesta diferència és la que ens pot ajudar a comprendre per què les relacions internacionals (incloent estats, empreses i bancs) mostren un tan baix percentatge d’altruisme en comparació amb les relacions humanes.

Un altre pensador francès, en aquest cas Etienne Chouard, proposa una solució basada en assolir una democràcia real que no deixi el poder en mans dels poderosos sinó del poble, més en la línia de la democràcia grega (on, per exemple, els representants polítics eren escollits a l’atzar entre el conjunt de ciutadans, intentant evitar així deixar el poder en mans de persones deshonestes). És ben clar que aquesta idea avui és força utòpica, igual que ho van ser les eleccions per sufragi universal durant molts segles. Però si algun dia volem assolir una major democràcia, o una democràcia real, ja va sent hora que l’opinió pública es qüestioni més profundament l’actual sistema polític i que superi la creença que escollir cada quatre anys dos líders polítics establerts és sinònim de viure en democràcia. 

Aclariments sobre Occident

Alguns amics meus m’han acusat de voler anul·lar o d’avergonyir-me de la meva cultura occidental. Simplement volia contradir aquestes impressions. Potser sovint em passo de crític, però és que molts cops em trobo amb la necessitat d’explicar els problemes d'Occident. Això no vol dir anul·lar-lo ni avergonyir-me’n, simplement vol dir posar-lo al mateix nivell que les altres cultures. Perquè no està pas per sobre, però tampoc per sota. A Occident tenim llibertat, sí, però dins dels límits que marca l'estatus quo. A la República Popular de la Xina, per exemple, la llibertat encara és més reduïda, perquè els límits que marca l'estatus quo són més reduïts, però en el fons, totes les societats ens movem dins els límits marcats pels nostres estatus quo. L’amplitud dels límits de llibertat que permet l’estatus quo és inversament proporcional al grau d’amenaça que percep aquest mateix estatus quo. Mirem els casos d'Hispan TV, de Press TV, a Espanya, mirem la caça de bruixes als Estats Units. Ara ja no fan caça de bruixes, és clar, perquè el comunisme ja no és una amenaça real. Però si ho fos, la tornarien a fer, n'estic segur. Jo sóc un gran amant de molts aspectes d'Occident, com l’aportació que ha fet a la Humanitat a través de la teorització al voltant de les llibertats fonamentals i els drets humans, o l’extraordinari desenvolupament de la cultura i la ciència occidentals en els darrers segles. Però és necessari mirar-nos el món des de fora, mirar-nos a nosaltres des de fora, en comparació i amb sentit crític, per saber realment qui som.