Si la religió va servir com un dogma per controlar les ments de les masses, pot ser que actualment s'estigui utilitzant la ciència amb aquesta finalitat? De vegades sembla que les ciències socials hagin de copiar el mateix esquema que les ciències lògiques i elaborar models i teories purs i neutres aplicables a tots els casos humans, independentment del context històric, geogràfic o sociocultural...
Penso per exemple en la teoria neoliberal desenvolupada per l'escola de Chicago, que creu en el que ells anomenen 'lliure comerç' ja que pensen que l'economia s'autoregula. La teoria neoliberal resulta molt còmoda per aquelles persones que la creuen (i que tenen diners), ja que converteix l'economia en una ciència pràcticament matemàtica, però a la pràctica els resultats de les polítiques econòmiques que responien a aquesta teoria han acostumat a ser nefastos.
Si fins i tot en les ciències naturals com la química, la biologia o la física, les teories i fórmules desenvolupades no són aplicables al 100% dels casos i existeixen camps que encara escapen del coneixement humà, imaginem-nos amb les ciències socials, on tenim que cada individu i cada grup social és únic segons el context, i per tant poden respondre de formes molt diferents davant d'una mateixa teoria aplicada. Dos àtoms de nitrogen o dos estómacs a l'atzar acostumen a presentar moltes menys diferències que dos humans o dues societats a l'atzar, fins al punt que la química o la medicina han aconseguit crear uns models, fórmules i teories aplicables a la gran majoria de casos.
Però en el cas de les ciències socials això sovint resulta impossible i de fet, potser no ha de ser aquest el seu sentit. Per què la ciència sempre ha de ser objectiva, empírica i reduïble a models extrapolables? Potser no cal, no? Potser la ciència també hauria de ser subjectiva (sobretot si treballa amb persones), i potser no hauria de pretendre ser neutra (de fet, mai ho és ja que la recerca sempre respon a uns interessos determinats), ni extrapolable a la resta de casos, sinó limitar-se a servir d'inspiració per altres casos sense implementar-la des de dalt forçosament com ha passat sovint.
Això és per exemple el que va passar durant la colonització europea, quan les potències imperialistes van implementar forçosament els seus sistemes - creient que eren els més eficients - en cultures i societats on la moneda, el monoteisme, la propietat de la terra o els modals occidentals no existien, i de fet tampoc els necessitaven. Aquesta implementació forçosa des de dalt va acabar conduint a catàstrofes com guerres internes, empobriment crònic i destrucció dels ecosistemes.
La implementació forçosa i des de dalt del neoliberalisme a Xile, del sistema representatiu a Iraq o del comunisme a la Unió Soviètica també va portar a desastres, començant per la repressió de la dissidència, a més de problemes estructurals com desigualtat, pobresa crònica i destrucció de la diversitat cultural i natural en el primer cas, violència estructural i estat fallit en el segon i desajustos econòmics i destrucció de la diversitat mediambiental en el tercer, per exemple.
Aquesta concepció modèlica i objectiva de les ciències socials ha atemptat contra el principi de subsidiarietat ja que ha estat imposat des de dalt i no ha respòs gairebé mai a la realitat social del país, i això ha provocat greus problemes que han esdevingut crònics (com veiem clarament a l'Orient Mitjà).
Per això quan ens pregunten per alternatives al capitalisme, potser no hauríem de caure en aquesta lògica tramposa de buscar un model teòric perfecte que es pugui imposar i que de sobte tot funcioni correctament. Sí que ens podem nodrir de moltes disciplines i teoritzacions, fins i tot de les teories econòmiques liberals, però per sort o per desgràcia la realitat humana presenta una sèrie de casos únics que requeriran l'aplicació de models únics en cada cas i, sobretot, des de baix, és a dir, de forma orgànica, segons el propi teixit social i cultural evolucioni, s'empoderi i es vagi corregint. Crec que hem de tenir els nostres models inspiradors que responguin als nostres valors culturals, però defugir models tancats i globalitzables.
Com va dir fa poc un membre del Seminari Taifa, la utopia, encara que ens resulti inimaginable o impossible a dia d'avui, és d'alguna manera la brúixola que ens guia cap a les transformacions humanes, i la lluita social i política del dia a dia és el camí i la pròpia alternativa al sistema vigent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario