Jo sí que sóc racista però...

Jo sí que sóc racista però...

Vull deixar de ser-ho. Crec que té més sentit començar així que amb el clàssic "jo no sóc racista però...". Ja que el primer pas per deixar de ser-ho és identificar-ho. I no em refereixo a racista en el sentit més extrem de la paraula, com serien els nazis i els feixistes, que posen conscientment l'ètnia humana com a condició primordial de diferenciació en el tracte i en els drets més bàsics i promouen l'odi segons aquesta característica. Em refereixo a racista en el sentit que la gran majoria de nosaltres hem crescut en una cultura que pateix nombrosos tics racistes, sovint implícits i de vegades basats en la invisibilització. Aquest racisme ens impregna moltes vegades des de la cultura mediàtica, sobretot anuncis, videoclips o pel•lícules, on gairebé sempre els personatges principals són blancs i guapos.

Un cas que personalment vaig trobar molt evident va ser el de l'anunci "Living Barcelona" en què es veia quines ètnies estan de moda i quines no a la nostra bonica capital. Evidentment la gran majoria dels estètics personatges que hi apareixien eren blancs, però també n'hi havia dos o tres de negres jugant a voleibol o patinant al costat de la platja (novament reduint les persones negres a les qualitats físiques i esportives). L'únic personatge asiàtic era una turista japonesa perduda amb un mapa. I n'hi havia un de moreno, posiblement àrab, que es dedicava a fer malabars al mig del carrer, adoptant així un paper exòtic com si fos una mena de bufó de la cort imperial barcelonesa. No es veien paquistanesos, ni gitanos, ni magrebins, ni llatinoamericans, ni xinesos... Encara que numèricament siguin més presents a Barcelona que les persones negres. Però sembla que l'ètnia negra subsahariana (o afroamericana) està més de moda que les altres, amb permís dels blancs caucàsics, és clar.

Suposo que això és fruit de les pel•lícules que hem vist des de petits, la majoria provinents dels Estats Units, en què la gran majoria dels personatges bons són blancs, i de vegades negres. Mentre que el paper dels dolents ha quedat sovint relegat als indis, als asiàtics, als àrabs, als llatins, als russos o als musulmans, depenent dels interessos geopolítics de Hollywood. Això, volguem o no, ha calat en el nostre inconscient. Els blancs, els negres i de vegades els asiàtics donen una estètica 'cool' a la Barcelona-souvenir. Els paquistanesos, gitanos, xinesos, russos i musulmans, no tant... No queden tan bé en aquesta Barcelona ideal que es promociona a si mateixa. No hi ha lloc per ells. El que pensin és igual, són ciutadans de segona.

Però a més a més, la forma com el nostre estat ha tractat la immigració no ajuda gens a eliminar el nostre racisme inconscient. Primer de tot, els immigrants amb menys diners se'ls ha utilitzat cínicament per tot el que ha interessat al poder. Primer per a feines barates i sovint indignes que la majoria no volien fer. Després, quan ha arribat la crisi, se'ls ha expulsat o tancat en CIEs perquè la mà d'obra barata ja no servia en aquest sistema on qui governa és el diner. De sobte titulars i portades de diaris alarmaven sobre "l'amenaça" dels immigrants que intenten entrar a Ceuta i Melilla. A més, el propi estat els ha expulsat del sistema sanitari, amb la qual cosa legitima la seva condició de "infrahumans" o persones de segona categoria, en negar-los un dret bàsic com l'atenció mèdica (encara que a nivell fiscal, la immigració hagi suposat un benefici i no pas una despesa). D'aquesta manera també s'ha alimentat la xenofòbia, assenyalant els immigrants com a culpables de la suposada insostenibilitat de l'estat del benestar, encara que sigui ben bé al contrari. La passivitat de les institucions davant el discurs feixista, islamòfob i xenòfob també provoca que aquest racisme inconscient s'intensifiqui, quan no directament se l'utilitza per guanyar vots (com el PP a Badalona o el PSC a Mollet, entre molts altres).

El mateix podríem dir del nostre masclisme i la nostra homofòbia inconscients. En podríem parlar hores, però novament els mitjans de masses, a través de la publicitat o la indústria del cinema, han posat la llavor i han alimentat aquestes discriminacions en el nostre subconscient. Només cal veure encara que sigui les portades de desenes de pel•lícules, sobretot d'acció, en què els rols de gènere queden plasmats clarament, posant l'home heterosexual com a protector de la dona, la qual queda reduïda a un complement eròtic de l'home-heroi.

Les pel•lícules i la publicitat ens mostren com representa que és el personatge perfecte, i com representa que s'ha de comportar. Si ens fixem, a la gran majoria de pel•lícules taquilleres els protagonistes són homes, i pràcticament sempre, heterosexuals. La cosificació de la dona i la invisibilització de l'homosexualitat són una constant en les pel•lícules que des de petits hem consumit al cinema, a casa, als autocars, i fins i tot a les escoles.

Per això és important reconèixer aquest racisme, aquest masclisme i aquesta homofòbia, per poder combatre-les. Identificar els micromasclismes, microhomofòbies i microracismes i les seves causes. Ser conscients d'unes discriminacions que la majoria de nosaltres portem dintre i que són fruit de la cultura de masses que ens ha mostrat què és la normalitat i per tant com hem de ser. Una normalitat, és clar, que és resultat de la suma de tantes característiques majoritàries que al final acaba sent inexistent, fins al punt que ningú compleix aquesta 'normalitat', però tots intentem assolir-la a costa de màscares, gimnasos i autorepressions. Molts gays critiquen els gays amb ploma, moltes dones critiquen les dones que no es depilen, moltes persones de pell fosca són racistes contra les que encara tenen la pell més fosca. I així, ens tenen sempre dividides, enfrontades i infelices.