Imagineu el següent: el 9 de novembre es celebra un referèndum sobre la independència de Catalunya i guanya el sí. El govern espanyol canvia radicalment la seva postura, forçat per la pressió internacional, i es declara la independència de Catalunya. Milions de catalans sortim feliços a celebrar la independència fins que de sobte una amarga notícia ens espatlla la festa.
Resulta que els Estats Units, Espanya, França, Alemanya i el Regne Unit han pactat que Catalunya es dividirà en dues parts, cedint un 60% del territori al Poble X, un poble que viu en la diàspora i que resulta que fa dos mil anys habitaven a Catalunya. Diuen que, segons la seva religió, tenen dret diví a viure a Catalunya. Els catalans no ens ho podem creure. No entenem res. Però els Estats Units, els espanyols i el Poble X ens diuen que, és clar, el poble X ha estat víctima d’un genocidi a l’altra banda de l’Atlàntic, i per tant tenen dret moral a tenir un estat. A nosaltres ens sembla bé, però no entenem per què, ara que Catalunya s’independitza, el Poble X ha de venir precisament a viure al nostre territori.
Abans que els catalans poguem preguntar res, resulta que els habitants X ja han arribat a les costes catalanes, armats fins a les dents, disposats a quedar-se amb el 60% de Catalunya. Aleshores, massacren i expulsen milions de catalans de les comarques de Girona, algunes comarques de Barcelona i les Terres de l’Ebre. Ocupen Montserrat, treient la senyera i plantant-hi la bandera X, cremen els municipis de Vic, Roses, Olot, Cerdanyola, Miravet i Amposta, i es queden amb la meitat de Barcelona, des de Sant Andreu fins a Passeig de Gràcia, i del Poblenou a Collserola. S’ha fundat el País X, ràpidament reconegut per Espanya, Estats Units, França, Alemanya i el Regne Unit.
Centenars de milers de catalans es veuen obligats a fugir i muntar camps de refugiats a Lleida, Huesca, Teruel i la Catalunya Nord, mentre que els que han quedat a Catalunya es troben dividits. Per una banda, controlen mitja Barcelona, el Baix Llobregat, Garraf i les comarques del nord de Tarragona, i per altra banda la província de Lleida. El País X diu que Catalunya no havia existit mai i que qui té el dret real de viure en aquestes terres és el Poble X. A més, justifiquen la neteja ètnica dient que el País X només pot ser per gent X, no hi poden haver catalans.
Els catalans, incrèduls, ens neguem a acceptar això. Protestem a les Nacions Unides, les quals diuen que els catalans refugiats tenen dret a tornar, però a la pràctica ningú fa res, fins que alguns decidim, desesperats, agafar les armes. El govern basc ens recolza i envia tropes, al mateix temps que una bona part de la població del País Valencià, Balears, Catalunya Nord i la Franja de Ponent també es solidaritza i vénen a lluitar. Però el País X és tan potent militarment, amb el recolzament i finançament dels Estats Units, que guanya la guerra i decideix, com a represàlia, quedar-se encara amb més territori. Aleshores annexiona també totes les comarques de Tarragona que li quedaven, i decideix ocupar la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les comarques de Lleida i la resta de la ciutat de Barcelona. A Lleida hi comença a construir murs que separen els pobles catalans, i ens acusen de terroristes pel fet de voler recuperar la nostra terra. A les comarques del Baix Llobregat, el Garraf i l’Alt Penedès, l’estratègia consisteix en bloquejar aquesta zona, anomenada la Franja del Garraf. Impedeixen als catalans d’aquesta zona sortir-ne, així com exportar productes, i limiten molt les importacions, amb l’argument que els terroristes catalans podrien importar armes per atacar el País X.
A la Franja del Garraf es forma un grup de resistència armada, el qual comença a disparar coets contra les ciutats del poble X. La gran majoria de coets no arriben mai a impactar enlloc perquè el poble X els neutralitza a l’aire gràcies a la seva enorme eficàcia militar, però tot i així ells responen amb bombardeigs regulars contra la Franja del Garraf, destruint ciutats senceres com Sitges o Sant Boi i provocant la mort de milers de persones, la gran majoria civils. Al principi el grup armat era minoritari ja que la majoria de catalans, pel nostre típic “tarannà” dialogant i pacífic, rebutgem aquest tipus de resistència. Però amb el temps, desesperats, veient com moren amics, familiars i veïns amb total impunitat, veient com s’està desintegrant el poble català, la resistència armada cada vegada guanya més força.
A les comarques de Lleida, els catalans intenten tirar per la resistència diplomàtica. Fan tot el que poden perquè les Nacions Unides els reconeguin com a estat membre, però el País X, amb el recolzament d’Estats Units, França i Espanya, sempre vota en contra i aconsegueix que es veti. Diuen que mentre els terroristes catalans segueixin atacant el País X, no hi pot haver reconeixement de Catalunya com a estat. Al mateix temps, però, el País X construeix assentaments il.legals sobre les comarques de Lleida, quedant-se amb les zones d’agricultura més productives i amb els principals llacs i aqüifers del Pirineu.
Amb tot, la població catalana es troba desesperada. Milers d’agricultors lleidatans s’han quedat sense terra productiva, han quedat aïllats per culpa dels murs i els checkpoints, i molts d’ells han hagut de marxar a un altre país, ja que a Catalunya no hi tenen futur. A la Franja del Garraf, el turisme ja fa anys que s’ha perdut per complet, la indústria del Baix Llobregat ha quedat arruïnada, amb la qual cosa alguns dels catalans que hi queden opten per la pesca. Però el País X només ens deixa 6 milles nàutiques, i si algun pescador català ho supera, el disparen. Quan bombardegen la Franja del Garraf, destrossen les barques, així com hospitals, escoles, centrals d’energia, esglésies, cases… Diuen que hi amaguem armes. I quan maten més de 300 nens i nenes, diuen que els catalans els posem d’escuts humans. Com si fóssim monstres que no estimem els nostres fills.
A la resta de països del món, la majoria de gent passa del tema, diuen que és molt complicat d’entendre o que és millor preocupar-se del que passa al seu propi país. Alguns diuen que els catalans som uns terroristes que volem exterminar el Poble X, i que el País X practica la legítima defensa quan bombardeja la Franja del Garraf o quan construeix murs que travessen les comarques de Lleida. Però també hi ha moltes persones que es solidaritzen amb els catalans, que entenen la nostra causa i ens volen ajudar. Però quan ho intenten, el País X s’hi oposa, els acusa d’odiar els X i fins i tot de voler el seu extermini. El més curiós és que hi ha persones X arreu del món, i inclús dins del País X, que ens entenen i ens recolzen. Però el govern del País X diu que en aquests casos són persones que s’odien a si mateixes.
Des de la societat catalana vam demanar a la resta del món que es solidaritzés amb nosaltres i es sumés a la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions al País X, per tal que aquest estat complís la legislació internacional i deixés de cometre abusos i crims contra els catalans. Cada cop més persones, empreses i governs del món s’hi sumen, però encara són molt pocs. El País X té molts diners i sap com subornar els principals dirigents del món, controla molts mitjans de comunicació i posseeix un dels millors serveis secrets del planeta. Amb tot, els catalans estem veient com Catalunya ara ha passat a dir-se País X, com Barcelona ara es diu Capital X, com Montserrat ha passat a ser la Muntanya X i com, després de tot, ens hem quedat sense poder ser un estat.
Sí, també ens podria haver passat als catalans…
No hay comentarios:
Publicar un comentario