El feixisme sorgeix quan una comunitat humana amb una identitat nacional o religiosa se sent derrotada i humiliada per una altra, quan és víctima d'una situació de pobresa i marginació generalitzada i quan un grup amb poder s'aprofita d'aquesta situació per fer-hi créixer el discurs feixista i així estendre la seva influència i poder. Així és com va aparèixer el feixisme nazi als anys trenta a Alemanya i actualment a Europa, com va aparèixer el feixisme sionista a l'estat d'Israel i com ha aparegut el feixisme islamista a diversos països de majoria musulmana.
Les potències occidentals han estat, en tots tres casos i de diferent manera, darrere d'aquests moviments. En el primer cas, el del feixisme nazi, la humiliació d'Alemanya després de la Primera Guerra Mundial i la desesperació econòmica a la qual va portar, van ser el caldo de cultiu del feixisme nazi. Sembla que les potències occidentals van ser conscients de l'error i van prendre mesures perquè no es repetís el mateix després de la derrota d'Alemanya a la Segona Guerra Mundial.
Però actualment a Europa, l'avenç del neoliberalisme i les seves conseqüències en forma de desigualtat, competitivitat i pèrdua de seguretat laboral, sumades a les polítiques racistes de molts dels estats en relació amb el "control" de la immigració o amb l'exclusió dels immigrants en situació irregular de diversos serveis bàsics, han posat els fonaments perquè el missatge ultranacionalista, xenòfob i feixista s'escampi en països com Grècia, França, Hongria, Regne Unit, Suècia, Finlàndia, etc. Un cas particular dins aquest context és el d'Ucraïna, un estat en situació de guerra civil on els països de la Unió Europea no han tingut cap inconvenient en fer els ulls grossos o fins i tot recolzar els grups feixistes que van tenir un paper molt destacat a l'hora de fer caure l'antic govern, i que són avui en dia utilitzats per combatre les regions orientals que no han reconegut l'actual govern. D'aquesta manera, ja sigui per negligència, irresponsabilitat o directament per interès, les suposades potències "democràtiques" europees han donat ales al feixisme dins el seu propi continent.
En el segon cas, el feixisme sionista, la implicació de les potències occidentals va ser diferent. Els seus interessos geoestratègics a l'Orient Mitjà, en un context de descolonització, va portar a l'acceptació de les demandes del feixisme sionista de crear un estat només per jueus assentat a la regió de Palestina. Mantenint l'aliança geoestratègica, les potències occidentals, principalment els Estats Units, han fet els ulls grossos davant la propaganda ultranacionalista interna d'Israel, molt més propera al feixisme que a la democràcia. També han fets els ulls grossos davant les accions pròpiament feixistes del govern israelià i de la població sionista ultraortodoxa contra les comunitats palestines, i han continuat finançant i armant aquest estat.
En el tercer cas, el feixisme islamista, el paper de les potències occidentals ha tingut diverses cares i també ha girat principalment al voltant dels Estats Units. És coneguda l'estreta aliança dels Estats Units amb els talibans i altres moviments islamistes (alguns liderats pel propi Osama Bin Laden) a l'Afganistan als anys vuitanta per tal de derrotar la Unió Soviètica. Aquest va ser un precedent del que després ens hem trobat, de forma menys explícita, a les guerres de Líbia i de Síria, on les monarquies del Golf i les potències occidentals no han tingut gaire problema en recolzar i fer els ulls grossos davant l'arribada de nombrosos grups feixistes islamistes per tal de fer caure règims "desobedients" sense haver de tacar-se de sang mobilitzant tropes.
Però la implicació de les potències occidentals ve de molt més lluny. La colonització i la neocolonització dels països de l'Orient Mitjà, Magreb i Àfrica Subsahariana, basades en l'espoli, la repressió i l'"occidentalització" cultural d'aquests països, va deixar les societats en una situació d'economia molt precària, d'enorme desigualtat, de subdesenvolupament, atur estructural i en alguns casos pobresa extrema, així com un enorme sentiment de rebuig a la ingerència d'Occident. D'aquesta manera, només feia falta que un reduït grup adinerat s'aprofités de la situació per escampar un discurs basat en l'odi i el dogma.
Per exemple, la descarada ingerència occidental a la Pèrsia del Xa, una monarquia titella dels Estats Units i el Regne Unit, basada en la repressió de qualsevol tipus d'insurgència i també de la pròpia cultura mil·lenària persa (prohibint fins i tot la forma de vestir tradicional) va provocar que la societat iraniana aclamés l'aiatol·là Khomeini durant la revolució islàmica de l'any 1979, que va acabar corrompent-se en el règim teocràtic actual. A Algèria la terrible repressió francesa durant els anys 50 i la posterior ingerència en els comicis electorals que havien donat la victòria a un partit islamista fora de l'òrbita occidental van extremar encara més el sentiment de rebuig cap a Occident així com la intensificació del discurs religiós.
En la creació de l'estat d'Aràbia Saudita, les principals potències occidentals van acceptar que la família Al-Saud es fes amb el poder, assegurant-se l'accés als recursos petrolífers encara que això suposés donar ales a una monarquia ultraislamista que és responsable de la propagació del salafisme arreu de l'Orient Mitjà, el Magreb, Àsia Central i fins i tot Europa. Aràbia Saudita finança els partits polítics salafistes, els quals advocaven a Egipte per il·legalitzar l'alcohol o prohibir a les dones banyar-se a la platja. I no sembla que les potències occidentals estiguin gaire preocupades amb la influència que la seva gran aliada a la regió està duent a terme.
El paper de les potències occidentals en l'ascens del feixisme islamista esdevé també molt clar en cinc casos: Somàlia, Afganistan, Iraq, Líbia i Síria. Els primers quatre països han patit directament els bombardeigs de potències de l'OTAN en només les darreres dues dècades, amb l'objectiu de fer caure governs que no es trobaven sota l'òrbita dels Estats Units i que per tant suposaven un obstacle per l'hegemonia nord-americana i el monopoli en el control dels enormes recursos de la regió. El resultat ha estat nefast per tots quatre països.
Somàlia porta des dels anys 90 sent un estat fallit en guerra civil, on la milícia feixista islamista Al Shabab ha realitzat atemptats terroristes fins i tot contra països veïns com Kenya o Uganda, amb importants interessos occidentals. A l'Afganistan i l'Iraq la situació ha anat de mal a pitjor, trobant-se avui amb un caos creixent que ofereix ben poques esperances de cara al futur proper. Líbia és avui un país ingovernable pràcticament en guerra civil, on fa pocs dies diversos països van retirar els seus diplomàtics pel perill que suposa. El 2011 hi van assassinar Ghaddafi i aquest país va desaparèixer pràcticament dels mitjans de comunicació, però la mort del dictador, lluny de ser la fi del conflicte, va ser la fi de la seva introducció. A Síria no s'hi ha arribat a produir un bombardeig occidental (a excepció de bombardeigs puntuals per part d'Israel), sobretot gràcies al veto de Rússia. Però de totes formes, la ingerència ha estat indirecta a través de milícies molt heterogènies, moltes de les quals formades per combatents jihadistes.
El resultat ha estat nefast fins al punt que les potències occidentals s'han vist obligades a desdibuixar el seu posicionament en aquest conflicte quan han vist que el monstre que havien deixat crear per tombar el règim arribava a ser més preocupant que el propi règim sirià. Així és com s'ha creat l'Estat Islàmic, que inclou l'est de Síria i el nord d'Iraq, el qual està massacrant qualsevol minoria no musulmana sunnita i aplicant la llei de la xària. Els Estats Units han adoptat la mateixa estratègia de sempre: el bombardeig. D'aquesta manera, Iraq torna a ser bombardejat per un president nord-americà, Obama, després que ho fessin George W. Bush, Bill Clinton i George Bush pare.
Diuen que bombardegen l'Estat Islàmic perquè suposa una amenaça. Evidentment que suposa una amenaça, començant per la pròpia població civil. Però els Estats Units i els seus satèl·lits europeus segueixen mantenint una enorme complicitat amb Aràbia Saudita i Israel, els dos principal estats terroristes de la regió, segueixen mantenint desenes de bases militars a l'Orient Mitjà, segueixen recolzant règims dictatorials i islamistes per tal de controlar els recursos de la zona. Per tant, segueixen exactament amb la mateixa política neocolonial i imperialista que ha creat aquest enorme conjunt d'incendis, aquest grup de milers de jihadistes que campen lliurement per una regió que va des de l'Àsia Central fins Mauritània, passant per països com Nigèria, Mali o Síria. Volen apagar el foc amb gasolina.
Amb tot, al final em pregunto si el principal feixisme no és el capitalista occidental.
No hay comentarios:
Publicar un comentario