Sobre l'acord d'alto el foc i desbloqueig de la Franja de Gaza

L'acord aconseguit entre el govern israelià i els representants palestins és una clara victòria per la resistència palestina i per la pressió internacional de solidaritat amb el poble palestí. És esperançador i positiu que s'hagi acordat un alto al foc, però sobretot que s'hagi acordat desbloquejar progressivament la Franja de Gaza, permetre que hi entri ajuda humanitària i material de reconstrucció, que s'hagi augmentat la zona de pesca pels pescadors palestins i que de cara endavant es prevegi la construcció d'un port a Gaza i la reconstrucció de l'aeroport.

Ara bé, Palestina no és només la Franja de Gaza, per tant la lluita per la dignitat del poble palestí va molt més enllà:

1. Cal exigir la fi de l'ocupació a Cisjordània, on es practiquen assassinats constants, on es construeixen assentaments il·legals, on existeix un mur de la vergonya, on es destrueixen habitatges de famílies palestines, on s'han confiscat milers d'hectàrees als palestins, etc.

2. Cal exigir l'alliberament dels més de 7.000 presos polítics palestins que es troben en presons israelianes, molts dels quals sense judici.

3. Cal exigir el dret al retorn dels centenars de milers de refugiats palestins que van ser expulsats de la seva terra el 1948.

4. Cal exigir que Israel esdevingui un país democràtic, que posi fi a la política d'apartheid i que permeti tant a israelians com palestins viure dignament i amb igualtat de drets a la seva terra.

5. Cal exigir justícia per les greus massacres comeses aquest estiu a Palestina i també en altres ocasions.

Recordem que aquestes no són mesures inventades, sinó que estan estipulades en la legalitat internacional, en més de 100 resolucions de Nacions Unides violades reiteradament per Israel. Hem d'estar molt atents a la implementació d'aquest acord, ja que no seria la primera vegada que l'estat d'Israel incompleix o traeix acords similars. Al mateix temps, cal seguir duent a terme la campanya de Boicot, Desinversió i Sanció a Israel per tal que aquest estat compleixi amb la resta d'obligacions legals, i ara cal fer-ho amb més força. 

Aquest acord demostra que la pressió internacional, juntament amb la resistència palestina, està aconseguint obligar Israel a cedir i suavitzar la política extrema i criminal que porta dècades duent a terme contra el poble palestí. D'aquesta manera, seguirem reunint-nos els dilluns a les 20h davant l'ajuntament de Mollet per demanar que es sumi a la campanya internacional de Boicot a Israel. Aquesta ha estat una victòria, però encara hi ha molta feina a fer. Visca Palestina lliure!

Sobre les minories identitàries a l'Estat Espanyol / Sobre las minorías identitarias en el Estado Español

A l'Estat Espanyol les minories identitàries i lingüístiques haurien d'estar molt més respectades i representades. L'única opció que veig viable per un Estat Espanyol unit, seria el d'un estat federal on les diverses llengües que s'hi parlen s'estudiessin a les escoles, apareguessin als mitjans de comunicació i es poguessin parlar lliurement al Congrés dels Diputats i al Senat (les cambres que suposadament representen el poble, amb la diversitat que aquest implica).

Entenc que aquesta seria l'única manera que les diverses minories lingüístiques ens sentíssim degudament respectades i representades per aquest estat. Mentre hi hagi una llengua que es posi per damunt de les altres, i no existeixi una conformació de l'estat més descentralitzada i democràtica, serà comprensible i legítim que existeixin moviments independentistes.

---

En el Estado Español las minorías identitarias y lingüísticas deberían estar mucho más respetadas y representadas. La única opción que veo viable para un Estado Español unido, sería el de un estado federal donde las diferentes lenguas que se hablan se estudiaran en las escuelas, aparecieran en los medios de comunicación y se pudieran hablar libremente en el Congreso de los Diputados y en el Senado (las cámaras que supuestamente representan el pueblo, con la diversidad que éste implica).

Entiendo que ésta sería la única manera de que las minorías lingüísticas nos sintiéramos debidamente respetadas y representadas por este estado. Mientras haya una lengua que se ponga por encima de las otras, y no exista una conformación del estado más descentralizada y democrática, será comprensible y legítimo que existan movimientos independentistas.

Boicot a Israel

Quan demanem el boicot a Israel, no estem demanant eliminar els israelians. Evidentment, no volem fer fora els israelians de Palestina ni llençar-los al mar ni res per l'estil. El que volem és que en aquelles terres hi pugui viure tothom, tant jueus com musulmans com cristians com ateus, sense discriminació, sense segregació, sense massacres. No volem un estat racista només per jueus basat en l'apartheid, la neteja ètnica i el genocidi. Volem un estat democràtic per israelians i palestins, amb plena igualtat de drets. 

Quan demanem el boicot a Israel, ho fem perquè ara mateix Israel està governat per una maquinària sionista, colonitzadora i expansionista, que ha violat més de 100 resolucions de l'ONU, que ha assassinat més de 1.700 nens en els darrers 13 anys, que nega el dret dels palestins a viure a la seva terra. El boicot a Israel és una arma de pressió pacífica per forçar Israel a complir amb la legalitat internacional i els drets humans, de la mateixa manera que es va fer a Sud-Àfrica contra el règim de l'apartheid. 

Des de 2005 la societat palestina demana a la resta del món el boicot a Israel, el qual ha estat recolzat per centenars de jueus d'arreu del món, fins i tot supervivents dels camps d'extermini nazis que veuen com utilitzen aquell genocidi com a excusa per realitzar-ne un altre. El poble palestí vol viure amb dignitat. Però mentre els nostres governs segueixin mantenint relacions amb l'Israel actual, mentre segueixin venent-li armes, mentre seguim comprant productes fabricats en terres robades, productes tacats de sang, nosaltres serem còmplices de la seva desgràcia. El boicot a Israel és el mínim que podem fer.

En relació a la resistència bèl·lica

¿Podem condemnar, des de la tranquil·litat dels nostres sofàs europeus, la resistència bèl·lica d'unes persones que porten tota la seva vida vivint a la presó de Gaza, amb bombardeigs regulars per mar i aire i un bloqueig de recursos bàsics com medicines i material de construcció, que acumulen familiars i amics morts per les bombes israelianes, que veuen com amb el pas del temps el poble palestí desapareix a poc a poc, que pateixen diàriament les humiliacions del sionisme i la desesperació per una comunitat internacional que no fa res atrevit per ajudar-los? Jo en algun cas ho he fet tenint en compte que sovint les seves víctimes són civils israelianes, però em pregunto seriosament fins a quin punt és ètic... Potser seria més coherent limitar-nos a dir que no ens agrada el que fan, però realment ens podem atrevir a condemnar la violència dels que porten més de seixanta anys oprimits? Tinc dubtes.

L'objectiu real d'Israel

L'objectiu d'Israel és eliminar Palestina a partir de la neteja ètnica i el genocidi a llarg termini. La Franja de Gaza i Cisjordània són una pedra a la sola de la sabata pel sionisme. Per això s'estan encarregant de dividir amb murs, checkpoints i assentaments il·legals els palestins de Cisjordània, deixant les zones més riques en recursos naturals pels israelians ocupants i les més pobres pels palestins. A Gaza l'estratègia passa per convertir-la en una zona impossible per viure per als palestins a través del bloqueig de productes bàsics i els bombardejos regulars a edifcis civils com hospitals o ajuntaments.

Sobre l'equidistància i la neutralitat (aparents)

Hi ha gent que es refugia en l'equidistància i l'escepticisme extrems. Denuncien i condemnen còmodament i des de l’immobilisme les accions dels altres titllant-les d'extrema dreta o extrema esquerra, com si el sistema social en el qual viuen no ho fos, d'extrem. Sembla que els faci por o mandra agrupar-se socialment entorn unes idees compartides o entorn una lluita, potser perquè pensen que es tracta de blocs homogenis que els faran perdre la seva identitat individual. Però no s'adonen que la nostra identitat la perdem quan passivament acceptem el sistema on vivim, quan inconscientment posem aquest sistema al centre i considerem pejorativament com 'extrem' tot el que se'n distancia. Aleshores és quan perdem la identitat, quan caiem en la por a la diferència i ens refugiem en la normalitat aparent, en el 'centre' aparent, ja que llavors és quan ens està homogeneïtzant l'enorme grup social que representa la massa alienada.

Responsabilidades (evidentes) de la OTAN en el Estado Islámico

Las matanzas del Estado Islámico no sólo son contra cristianos, también contra kurdos y musulmanes chiíes. 

Esta horrible tragedia se ha producido principalmente porque las potencias de la OTAN y las monarquías del Golfo Pérsico han permitido que estos grupos camparan y se organizaran para tumbar regímenes en Irak, Afganistán, Libia y Siria, incluso los han financiado y armado con este mismo objetivo.

En el caso de Libia, los mercenarios islamistas que habían luchado contra Gaddafi se organizaron después en Mali para crear un estado islámico en el norte. En el caso de Siria, estos mercenarios se han organizado junto con los de Irak para formar este macabro estado.

Pero la razón principal es el vacío caótico que dejan estos estados de Irak, Libia o Siria cuando cae el régimen. También pasó en Somalia en los 90 y en Afganistán en 2001.

La política de la OTAN es una de las principales culpables de este caos en la región, su enorme irresponsabilidad a la hora de tumbar regímenes que no estaban bajo su órbita de influencia.

Ahora algunos se escandalizan por lo que está pasando en Irak. Pero esto no ha pasado de repente y porque sí. Nuestro propio país participó activamente en la guerra de Irak bajo el gobierno de Aznar, criminal de guerra que algún día será juzgado en La Haya.

Irak quedó debilitado con un estado casi inexistente, sumido en la inestabilidad y el terrorismo constante mientras España, EEUU y el resto de países que lo habían invadido hacían todo lo posible para huir cuanto antes y así no complicarse la opinión pública de cara a las elecciones. En esa maldita guerra de 2003 se encuentra el inicio de este caos en Irak.

Pero durante estos 11 años nos hemos olvidado prácticamente de este país que nuestro ejército invadió, y ahora de repente nos despertamos cuando es demasiado tarde para encontrar soluciones a corto plazo.

Además, ¿no os acordáis que hasta hace menos de un año la UE seguía apoyando a los "rebeldes" sirios presentándolos como si fueran los salvadores contra el tiránico régimen de Al Assad?

Es muy necesaria la autocrítica por parte de los estados miembros de la OTAN, más allá de basarnos en expresar nuestra rabia e impotencia. Y no habrá autocrítica en la OTAN si sus ciudadanos no empezamos a reivindicarla.

La hipocresía de nuestros gobiernos es extrema y recae en nosotros combatirla para algún día en el futuro parar las atrocidades que se cometen en el mundo. O almenos para que nuestros estados no estén detrás de ellas.

Contra Cayo Lara

Cayo Lara: autocrítica zero i confrontació amb Podemos, és a dir, suïcidi col.lectiu.

Em sembla ridícul el que fa aquest home. Les enquestes ja posen Podemos com a tercera força per davant d'IU, i el líder d'aquesta formació en comptes d'optar per la regeneració, l'autocrítica i l'aproximació a Podemos, opta per tot el contrari. Simplement, lamentable, propi de la vella política partidista i institucionalitzada, propi d'un home que s'ha adaptat al sistema en comptes d'adaptar el sistema a les seves idees.

A més és tristíssim que amb el gran potencial que té IU, amb persones com Alberto Garzón o Marina Albiol, i en un context de lluita de classes més viva que mai, aquesta formació presenti les cares de personatges tan avorrits i ensopits com Cayo Lara o Willy Meyer. Fem un simple exercici: preguntem-nos quanta gent del carrer coneix Cayo Lara? I quanta gent coneix Rosa Díez, Oriol Junqueras, Albert Rivera o Pablo Iglesias?

Aquest partit necessita un canvi a la de JA, perquè si no ho fa, no només estarà traicionant els seus propis militants sinó també la mateixa classe treballadora a la qual tan sovint fa referència. I és que la classe treballadora necessita una esquerra plural, rupturista i unitària, i l'única manera d'aconseguir-ho és democratitzant i regenerant els partits que la formen. Cayo Lara, ja fa temps que hauries d'haver marxat.

http://www.publico.es/politica/537059/cayo-lara-asegura-que-iu-no-se-sumara-al-discurso-de-podemos-porque-no-cree-en-el

L'Estat del Benestar no ha de tornar

L’Estat del Benestar no tornarà. Ni tampoc ha de tornar. L’Estat del Benestar ha estat durant unes quants dècades la cara “amable” del sistema capitalista occidental, però és insostenible precisament perquè el sistema capitalista occidental és insostenible. 

L’Estat del Benestar entès com l’hem entès fins ara s’ha basat en el consumisme de la massa, en l’aburgesament fictici de la classe treballadora i en la narcotització d’aquesta classe. I per aconseguir tal propòsit, ha tirat de l’endeutament, el creixement desmesurat i la destrucció dels ecosistemes naturals. Recordem que durant els anys de “creixement” econòmic de l’Estat del “Benestar” a Europa, a la República Democràtica del Congo morien més de 4 milions de persones en una devastadora guerra civil per controlar les reserves de coltan que serveixen per fabricar els mòbils que compulsivament hem consumit al Nord. Mentre Aznar deia que ‘España va bien’, l’escalfament global producte d’una economia insostenible en els països del Nord posava els països del Sud en una dramàtica situació de sequera, agreujada per un sistema agroindustrial d’esclavatge controlat des del Nord que buscava garantir el monopoli de l’alimentació a partir de la despossessió de terres dels petits agricultors, del monocultiu controlat per empreses com Monsanto i d’una producció intensiva que ha deixat milions de persones del Sud sense accés a l’aigua i a la terra. Recordem que mentre Zapatero deia que el sistema financer espanyol era el més solvent del món, els bancs del nostre país invertien en guerres i estaven culminant la bombolla immobiliària en haver entrat en el joc de l’especulació descontrolada, una mateixa especulació que arreu del món ha multiplicat el preu dels aliments i productes bàsics, posant milers de famílies del Sud en una situació extrema. Recordem que l’Estat del Benestar europeu s’ha basat en l’explotació més absoluta de milions de persones al Sud que han treballat des dels 5 anys d’edat, més de 14 hores al dia per fabricar els productes que hem consumit al Nord cada vegada que compràvem roba de Zara, Nike o gadgets d’Apple, entre molts altres. Recordem que mentre la Unió Europea es posava com a exemple de democràcia, de benestar i de pau al món, els seus governs donaven suport interessat a dictadures criminals com Aràbia Saudita, Qatar, Marroc, Guinea Equatorial, Turkmenistan o Israel, per no parlar de les terribles dictadures llatinoamericanes de la segona meitat del segle XX.

No tornarem a l’Estat del Benestar ni hi hem de tornar. Almenys, no a aquell Estat del Benestar. El capitalisme és cada vegada més insostenible i així ho demostra la realitat de l’Europa actual, on la desigualtat és cada vegada més extrema i on el sistema financer ha arribat a una posició de poder tal que s’està convertint en el poder polític absolut. El sistema financer és el culpable i a la vegada el màxim beneficiat de la crisi-estafa econòmica. Ha rebut injeccions de milers de milions d’euros públics, pagats per totes nosaltres, sense que això passi per una reformulació estructural d’aquest sistema, per una neteja a fons i un judici als culpables reals. I no ha passat perquè el sistema financer s’ha acabat convertint en el sistema polític, en el govern, en el bipartidisme, en el règim.

L’Estat del Benestar d’abans no tornarà ni ha de tornar. Al futur la gran majoria de nosaltres no tindrem l’opció d’anar de viatge a l’altra banda de l’Atlàntic cada estiu, ni de comprar-nos un mòbil cada any, ni d’anar al gimnàs cada setmana, ni de gaudir de les rebaixes després de Nadal, ni d’omplir les cases de regals el dia de reis, regals que al cap d’un o dos anys ja haurem oblidat. Ja no podrem ser com els nostres estimats personatges de les sèries americanes o dels anuncis. Però sí que es pot recuperar i mantenir l’Estat del Benestar que ens assegura uns drets socials i laborals, una pensió digna, unes vacances dignes, un subsidi d’atur digne, una sanitat i educació dignes, una vida digna. Aquest estat sí que pot tornar, però no des del mateix sistema capitalista actual basat en la desigualtat econòmica, fiscal, política i social.

L'Estat del Benestar consumista i capitalista no tornarà i això, evidentment, pot crear una gran frustració. La resposta social a aquest moment històric que vivim pot passar per una intensificació de la xenofòbia i el neofeixisme, a l’estil del que passa en diversos països europeus o el que va passer als anys 30. Pot passar per una radicalització del sistema capitalista que derivi en esclats de violència desorganitzada i desesperada reprimida per un estat policial governat per la patronal. O pot derivar en una revolució social a llarg termini que des de les bases, des de l’organització política de moviments socials, sindicats, partits i individus prengui el poder de les institucions i avanci cap a una democratització real d’aquestes, cap a una nova forma de fer política que ens inclogui a totes, i quan dic totes som totes: treballadores, aturades, immigrades, joves, grans, però també estrangeres, les societats del Sud que durant massa dècades han estat patint la nostra narcotització i aburgesament pel benefici de les oligarquies financeres del Nord.

L’Estat del Benestar entès com abans no tornarà, amb la qual cosa ens trobem en un moment històric que ens afecta directament a totes, en què cal canviar la mentalitat, deixar de confiar que uns pocs ens facin la feina, no caure en enganys com ara que la independència ens farà tornar al sistema d’abans, ni en el parany de pensar que això és una cosa passatgera. És responsabilitat de totes decidir quin futur volem com a país, i això només passa pel treball i l’organització des de baix. El que teníem abans no tornarà ni ha de tornar, ni a Espanya ni a Catalunya, per tant ens toca a nosaltres construir una cosa nova, abans que la construeixin els mateixos de sempre.

Tres perfils de votants

Les societats del sud d'Europa ens enfrontem a un problema de fons: la crisi del model capitalista consumista sobre el qual s'havia establert l'estructra dels règims. Aquest model basat en l'especulació, el deute i la desigualtat creixent s'ha tornat evidentment insostenible en termes d'estabilitat social, econòmica i ecològica. Davant aquest repte de futur, tres perfils de votant grec:

- El votant que entén el problema de fons i s'hi enfronta a partir d'una alternativa de ruptura i regeneració. Votant de Syriza.

- El votant que comparteix la necessitat de canvi però que per incomprensió o temor no vol enfrontar-se al poblema de fons, amb la qual cosa prefereix adoptar un discurs de solució fàcil focalitzant la culpa en un únic sector, com la immigració. Votant d'Alba Daurada.

- El votant que considera que no hi ha cap problema de fons i creu que mantenint l'estatus quo els problemes passatgers se n'aniran sols. Votant de Nova Democràcia o Pasok.

Salvant les moltes diferències, podríem establir una distinció similar amb els votants catalans:

- El votant que entén el problema de fons i s'hi enfronta a partir d'una alternativa de ruptura i regeneració. Votant de CUP, Podemos, IU-ICV...

- El votant que comparteix la necessitat de canvi però que per incomprensió o temor no vol enfrontar-se al poblema de fons, amb la qual cosa prefereix adoptar un discurs de solució fàcil focalitzant la culpa en un únic sector, com el govern central o l'independentisme català. Votant d'ERC, Convergència o Ciutadans.

- El votant que considera que no hi ha cap problema de fons i que mantenint l'estatus quo els problemes passatgers se n'aniran sols. Votant de PSC, PP o Unió.

El feixisme nazi, el feixisme sionista i el feixisme islamista, productes del "feixisme" capitalista occidental?

El feixisme sorgeix quan una comunitat humana amb una identitat nacional o religiosa se sent derrotada i humiliada per una altra, quan és víctima d'una situació de pobresa i marginació generalitzada i quan un grup amb poder s'aprofita d'aquesta situació per fer-hi créixer el discurs feixista i així estendre la seva influència i poder. Així és com va aparèixer el feixisme nazi als anys trenta a Alemanya i actualment a Europa, com va aparèixer el feixisme sionista a l'estat d'Israel i com ha aparegut el feixisme islamista a diversos països de majoria musulmana.

Les potències occidentals han estat, en tots tres casos i de diferent manera, darrere d'aquests moviments. En el primer cas, el del feixisme nazi, la humiliació d'Alemanya després de la Primera Guerra Mundial i la desesperació econòmica a la qual va portar, van ser el caldo de cultiu del feixisme nazi. Sembla que les potències occidentals van ser conscients de l'error i van prendre mesures perquè no es repetís el mateix després de la derrota d'Alemanya a la Segona Guerra Mundial.

Però actualment a Europa, l'avenç del neoliberalisme i les seves conseqüències en forma de desigualtat, competitivitat i pèrdua de seguretat laboral, sumades a les polítiques racistes de molts dels estats en relació amb el "control" de la immigració o amb l'exclusió dels immigrants en situació irregular de diversos serveis bàsics, han posat els fonaments perquè el missatge ultranacionalista, xenòfob i feixista s'escampi en països com Grècia, França, Hongria, Regne Unit, Suècia, Finlàndia, etc. Un cas particular dins aquest context és el d'Ucraïna, un estat en situació de guerra civil on els països de la Unió Europea no han tingut cap inconvenient en fer els ulls grossos o fins i tot recolzar els grups feixistes que van tenir un paper molt destacat a l'hora de fer caure l'antic govern, i que són avui en dia utilitzats per combatre les regions orientals que no han reconegut l'actual govern. D'aquesta manera, ja sigui per negligència, irresponsabilitat o directament per interès, les suposades potències "democràtiques" europees han donat ales al feixisme dins el seu propi continent.

En el segon cas, el feixisme sionista, la implicació de les potències occidentals va ser diferent. Els seus interessos geoestratègics a l'Orient Mitjà, en un context de descolonització, va portar a l'acceptació de les demandes del feixisme sionista de crear un estat només per jueus assentat a la regió de Palestina. Mantenint l'aliança geoestratègica, les potències occidentals, principalment els Estats Units, han fet els ulls grossos davant la propaganda ultranacionalista interna d'Israel, molt més propera al feixisme que a la democràcia. També han fets els ulls grossos davant les accions pròpiament feixistes del govern israelià i de la població sionista ultraortodoxa contra les comunitats palestines, i han continuat finançant i armant aquest estat.

En el tercer cas, el feixisme islamista, el paper de les potències occidentals ha tingut diverses cares i també ha girat principalment al voltant dels Estats Units. És coneguda l'estreta aliança dels Estats Units amb els talibans i altres moviments islamistes (alguns liderats pel propi Osama Bin Laden) a l'Afganistan als anys vuitanta per tal de derrotar la Unió Soviètica. Aquest va ser un precedent del que després ens hem trobat, de forma menys explícita, a les guerres de Líbia i de Síria, on les monarquies del Golf i les potències occidentals no han tingut gaire problema en recolzar i fer els ulls grossos davant l'arribada de nombrosos grups feixistes islamistes per tal de fer caure règims "desobedients" sense haver de tacar-se de sang mobilitzant tropes.

Però la implicació de les potències occidentals ve de molt més lluny. La colonització i la neocolonització dels països de l'Orient Mitjà, Magreb i Àfrica Subsahariana, basades en l'espoli, la repressió i l'"occidentalització" cultural d'aquests països, va deixar les societats en una situació d'economia molt precària, d'enorme desigualtat, de subdesenvolupament, atur estructural i en alguns casos pobresa extrema, així com un enorme sentiment de rebuig a la ingerència d'Occident. D'aquesta manera, només feia falta que un reduït grup adinerat s'aprofités de la situació per escampar un discurs basat en l'odi i el dogma.

Per exemple, la descarada ingerència occidental a la Pèrsia del Xa, una monarquia titella dels Estats Units i el Regne Unit, basada en la repressió de qualsevol tipus d'insurgència i també de la pròpia cultura mil·lenària persa (prohibint fins i tot la forma de vestir tradicional) va provocar que la societat iraniana aclamés l'aiatol·là Khomeini durant la revolució islàmica de l'any 1979, que va acabar corrompent-se en el règim teocràtic actual. A Algèria la terrible repressió francesa durant els anys 50 i la posterior ingerència en els comicis electorals que havien donat la victòria a un partit islamista fora de l'òrbita occidental van extremar encara més el sentiment de rebuig cap a Occident així com la intensificació del discurs religiós.

En la creació de l'estat d'Aràbia Saudita, les principals potències occidentals van acceptar que la família Al-Saud es fes amb el poder, assegurant-se l'accés als recursos petrolífers encara que això suposés donar ales a una monarquia ultraislamista que és responsable de la propagació del salafisme arreu de l'Orient Mitjà, el Magreb, Àsia Central i fins i tot Europa. Aràbia Saudita finança els partits polítics salafistes, els quals advocaven a Egipte per il·legalitzar l'alcohol o prohibir a les dones banyar-se a la platja. I no sembla que les potències occidentals estiguin gaire preocupades amb la influència que la seva gran aliada a la regió està duent a terme.

El paper de les potències occidentals en l'ascens del feixisme islamista esdevé també molt clar en cinc casos: Somàlia, Afganistan, Iraq, Líbia i Síria. Els primers quatre països han patit directament els bombardeigs de potències de l'OTAN en només les darreres dues dècades, amb l'objectiu de fer caure governs que no es trobaven sota l'òrbita dels Estats Units i que per tant suposaven un obstacle per l'hegemonia nord-americana i el monopoli en el control dels enormes recursos de la regió. El resultat ha estat nefast per tots quatre països.

Somàlia porta des dels anys 90 sent un estat fallit en guerra civil, on la milícia feixista islamista Al Shabab ha realitzat atemptats terroristes fins i tot contra països veïns com Kenya o Uganda, amb importants interessos occidentals. A l'Afganistan i l'Iraq la situació ha anat de mal a pitjor, trobant-se avui amb un caos creixent que ofereix ben poques esperances de cara al futur proper. Líbia és avui un país ingovernable pràcticament en guerra civil, on fa pocs dies diversos països van retirar els seus diplomàtics pel perill que suposa. El 2011 hi van assassinar Ghaddafi i aquest país va desaparèixer pràcticament dels mitjans de comunicació, però la mort del dictador, lluny de ser la fi del conflicte, va ser la fi de la seva introducció. A Síria no s'hi ha arribat a produir un bombardeig occidental (a excepció de bombardeigs puntuals per part d'Israel), sobretot gràcies al veto de Rússia. Però de totes formes, la ingerència ha estat indirecta a través de milícies molt heterogènies, moltes de les quals formades per combatents jihadistes.

El resultat ha estat nefast fins al punt que les potències occidentals s'han vist obligades a desdibuixar el seu posicionament en aquest conflicte quan han vist que el monstre que havien deixat crear per tombar el règim arribava a ser més preocupant que el propi règim sirià. Així és com s'ha creat l'Estat Islàmic, que inclou l'est de Síria i el nord d'Iraq, el qual està massacrant qualsevol minoria no musulmana sunnita i aplicant la llei de la xària. Els Estats Units han adoptat la mateixa estratègia de sempre: el bombardeig. D'aquesta manera, Iraq torna a ser bombardejat per un president nord-americà, Obama, després que ho fessin George W. Bush, Bill Clinton i George Bush pare.

Diuen que bombardegen l'Estat Islàmic perquè suposa una amenaça. Evidentment que suposa una amenaça, començant per la pròpia població civil. Però els Estats Units i els seus satèl·lits europeus segueixen mantenint una enorme complicitat amb Aràbia Saudita i Israel, els dos principal estats terroristes de la regió, segueixen mantenint desenes de bases militars a l'Orient Mitjà, segueixen recolzant règims dictatorials i islamistes per tal de controlar els recursos de la zona. Per tant, segueixen exactament amb la mateixa política neocolonial i imperialista que ha creat aquest enorme conjunt d'incendis, aquest grup de milers de jihadistes que campen lliurement per una regió que va des de l'Àsia Central fins Mauritània, passant per països com Nigèria, Mali o Síria. Volen apagar el foc amb gasolina.

Amb tot, al final em pregunto si el principal feixisme no és el capitalista occidental.

Fi dels bombardeigs no, fi de l'ocupació!

Encara que avui l'exèrcit israelià es retirés de Gaza, treiés els franctiradors de les teulades i deixés de bombardejar persones, habitatges, hospitals, escoles, ajuntaments i infraestructures, l'opressió sobre Palestina seguiria. 

Seguiria el bloqueig a la Franja de Gaza, de només 44km de llargada per 7 d'amplada, sense deixar sortir a la gent ni entrar-hi, limitant les importacions de productes bàsics com aliments, medicaments o material de reconstrucció, prohibint les exportacions, amenaçant amb disparar els pescadors que s'allunyin gaire de la costa i impedint que hi arribi ajuda humanitària.

Seguirien també els assentaments il.legals a Cisjordània, el mur de la vergonya que divideix centenars de famílies, els checkpoints que obliguen els palestins a esperar hores per visitar el poble veí, l'expulsió de palestins de les seves cases i l'espoli de recursos naturals de la Cisjordània ocupada.

Seguiria també la legislació racista de l'estat d'Israel, que només permet la nacionalitat a jueus, que dóna la nacionalitat a una persona europea casada amb una israeliana però no li dóna si la persona que es casa és palestina.

Seguirien també centenars de milers de palestins vivint en camps de refugiats sense poder retornar a la seva terra d'origen, de la qual van ser expulsats durant la creació d'Israel el 1948, malgrat que les resolucions de l'ONU obliguen Israel a permetre el retorn.

No oblidem el context en el qual està tenint lloc aquesta massacre que ha provocat la mort de més de 1.000 palestins. No és una guerra, és un genocidi.

Genocide in Gaza

Israel wants Gaza empty of people in order to colonize it. This is why they're bombing houses, hospitals, schools, town halls, communication posts, water treatment plants, fishermen's boats, mosques, churches, children and entire families.

Their main goal is to make Gaza an impossible place to live, with a desperate and traumatized society abandoning their land. They want to destroy their economy and resources to subsist, so they even attack the foreign organizitions that try to help people in Gaza.

Living is the best way to resist this genocide.

#freepalestine

Ja toca

En tota la meva vida encara no he pogut votar en un referèndum (cosa ben trista per un país que es fa dir "democràtic"). El 9 de novembre vull votar per una vegada a la vida que es prepara una consulta. Encara no tinc molt clar què vull votar, però tinc claríssim que vull votar, i cap govern filofeixista té legitimitat per impedir-ho. 

No podem consentir que el govern de CiU es faci enrere a última hora quan, si realment estan disposats a fer cas a la ciutadania amb aquest tema, tard o d'hora hauran d'enfrontar-se a la "legalitat" espanyola. Si es fan enrere amb una cosa tan bàsica com una consulta, quina credibilitat tindran de cara a la resta del procés?

El 9 de novembre, democràcia i desobediència contra la llei antidemocràtica del PP i el PSOE!

Reflexions sobre la meva intenció de vot de cara a la consulta del 9N

Jo penso que la pregunta de la consulta del 9N hauria d'haver estat alguna cosa més semblant a això:

· Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?

· En cas afirmatiu, vol que posteriorment es (con)federalitzi a l'Estat Espanyol?

La doble pregunta formulada al revés per mi no té gaire sentit i obre la porta a un possible estancament si cap opció supera el 50% de vots, ja que fer-se estat sense abans ser independent em sembla bastant incomprensible. No té gaire sentit perquè per tal d'establir una federació o confederació amb l'Estat Espanyol, Catalunya hauria d'independitzar-se prèviament per trobar-se en igualtat de condicions i aleshores decidir-ho des de la total llibertat política i plena sobirania.

De totes maneres ja és tard, i tenim el que tenim, amb la qual cosa crec que totes aquelles persones que veiem la necessitat evident d'un canvi en l'estatus quo del model de país de l'Estat Espanyol i de la relació amb les diverses minories identitàries, hauríem de votar Sí-Sí. Més que res perquè crec que un Sí-No no dóna cap confiança de canvi ja que perpetua la subordinació política de la comunitat autònoma de Catalunya al govern central espanyol en votar contra la 'independència' de la primera respecte del segon. A més, no oblidem que es tracta d'una consulta no vinculant, amb la qual cosa entenc que es fa més necessària una proposta clara i contundent. Posteriorment, potser caldria obrir un altre debat sobre una possible (con)federació amb l'Estat Espanyol, però sempre des d'una prèvia igualtat de condicions amb el govern d'aquest estat.

També puc entendre i considerar una abstenció, per totes aquelles persones que no ens identifiquem amb els nacionalismes ni creiem realment en la forma de l'estat com un model prou democràtic i eficient d'organització política d'una societat. També puc entendre i considerar l'abstenció com un rebuig al fet que només puguem decidir sobre el que uns pocs volen, i no sobre molts altres temes que també portem temps demanant (deute, transgènics, ILPs, etc.). També com un rebuig al fet que aquest procés sobiranista hagi pogut intensificar els nacionalismes excloents i hagi servit a alguns per invisibilitzar altres debats que considero tant o més importants (augment de la desigualtat, regressió de drets socials, privatització de patrimoni públic, deute il·legítim, model de desenvolupament econòmic...). També com un rebuig al discurs demagog de líders polítics independentistes com Mas o Junqueras basats en culpar el govern central dels nostres mals passant per alt moltes altres responsabilitats.

De totes formes, una abstenció també em generaria bastants dubtes tenint en compte que cal afrontar una realitat immediata en la qual, vulguem o no, existeixen els estats i les identitats nacionals, i en aquest sentit una abstenció possiblement seria una opció massa idealista i poc pràctica. A més, es tracta d'una consulta que principalment ha estat potenciada per la mobilització social, i en aquest sentit queda força legitimada, encara que després hi hagi hagut intents sovint fracassats d'aprofitar-la com a cortina de fum (sobretot per CiU). Per mi aquest no és el debat més important que la nostra societat afronta, però igualment és un debat important i és un dels que més clarament tenim sobre la taula en els propers mesos, vulguem o no. En aquest sentit, no el puc ni el vull passar per alt, encara que tant de bo poguéssim votar també sobre moltíssims altres temes. O almenys no oblidar-los.

El 20 d'agost,els humans ja hem consumit els recursos planetaris d'aquest any

Cal canviar la lògica econòmica. Parlar obertament de decreixement econòmic, no només de consum responsable o energies renovables. Si no apostem per un canvi de fons en el model de producció i consum, l'únic que estarem aconseguint serà una pròrroga de la mort de l'ecosistema planetari, un allargament de la seva agonia. La lògica capitalista del creixement infinit porta inevitablement a la desigualtat, l'ambició d'uns pocs i l'acumulació de poder econòmic en unes poques mans, que acaben controlant el poder polític i per tant acabant amb qualsevol intent de regulació. 

Els països europeus tenim una responsabilitat molt destacada a l'hora de realitzar un canvi de lògica, superar el capitalisme i avançar cap a una societat en equilibri amb l'ecosistema mundial. Estem vivint a costa de l'explotació laboral i ecològica dels països del Sud principalment. Si tothom en aquest planeta visqués com la mitjana europea, necessitaríem més de 3 planetes. I aquest, encara que sembli un problema invisible, secundari o a llarg termini, és actualment el problema principal que afronta l'espècie humana.

"En el món hi ha recursos suficients per satisfer les necessitats de tothom. Però no n'hi ha prou per saciar les ambicions d'uns pocs" - Mahatma Ghandi

Gihadisme, sionisme, i la hipocresia occidental

Us imagineu el govern de la Generalitat fent un viatge oficial a l'Estat Islàmic per entaular relacions diplomàtiques i comercials amb els gihadistes? Us imagineu l'Estat Espanyol i els Estats Units finançant i venent armes a l'Estat Islàmic? Us imagineu Pilar Rahola defensant els gihadistes a la televisió dient que "tenen dret a defensar-se" o que "tenen dret a tenir un estat"? Us imagineu que en els nostres centres comercials hi haguessin productes cultivats i fabricats en unes terres que han estat robades a les minories massacrades que habitaven originalment a l'Estat Islàmic? Us imagineu el president Mas dient que l'Estat Islàmic és un model per Catalunya? 

Dos estats racistes, dos estats violents, dos estats expansionistes, dos estats feixistes. La geopolítica és l'única diferència.

Resistència urbana

No volem tornar-nos zombis. No volem transtorns alimentaris de noies de dotze anys ni obsessions per la bellesa frívola. No volem que les grans empreses ens robin els espais públics i els transformin en una propaganda constant simplement pel fet de tenir més diners. No volem que la lògica sexista, consumista i frívola ocupi els nostres carrers i les nostres ments. Barcelona no és de Mango ni de Burger King ni d'Apple, tampoc de Trias. Barcelona és de les persones que hi habiten. No deixem que ens robin la ciutat.

Gay-friendly o money-friendly?

A Barcelona tenim una percepció de la nostra ciutat com la d'una ciutat molt oberta i respectuosa amb les persones LGBT, on els que formem aquest col.lectiu gaudim de total llibertat i igualtat. I sí, en bona part és cert si ho comparem amb altres ciutats, regions o països, però potser estem pecant de ser massa confiats o d'oblidar massa ràpid que encara no està totaconseguit. Encara hi ha moltíssima feina a fer per assolir la plena igualtat i respecte, és a dir, la plena llibertat.

El gay pride del 28 de juny és una clara metàfora del que intentaré explicar. Una data que va aparèixer originalment com a forma de reivindicació dels drets LGBT i que ara respon més als interessos comercials i a la imatge de l'alcalde de torn que a cap altra cosa. Potser ens pensem que ja no tenim res més a reivindicar? Que no hi ha altres homosexuals al món que estan sent discriminats i perseguits per llei? Ja ens hem oblidat d'aquests companys? 

És cert que el dia del pride es fa una manifestació "alternativa" que conserva l'esperit crític, però la manifestació "oficial" és ben diferent, és més una festa que pretén reivindicar l'orgull de ser gai, una cosa que personalment em costa una mica d'entendre, més que res perquè jo no puc estar orgullós d'una cosa que no he escollit ni he hagut de fer cap esforç ni res per tenir-la o ser-la. Però bé, en tot cas és una gran oportunitat pels comerços i hotels de la ciutat i perquè el senyor Trias es mostri a la ciutadania com un home obert i gay-friendly.

L'altre gran "esdeveniment gai" de la ciutat és el Circuit Festival, que ara s'està celebrant. Si el pride almenys té un origen reivindicatiu i manté una manifestació alternativa crítica, aquesta festa ja no té res a veure amb això ni ho pretén. Aquest esdeveniment consisteix en una setmana sencera de festes plenes d'homes gais adinerats d'arreu del món. És bàsicament una macrofesta privada sense cap mena d'objectiu més enlla de guanyar diners.

Fins aquí, cap problema destacable més enllà de les típiques crítiques atribuïbles al model de macrofesta frívol, superficial i sexista propi de l'oci de masses. Això sí, el que no puc suportar és que es confongui això amb una mostra d'alliberament gai per la ciutat, quan aquesta festa és més aviat el contrari. A mi personalment com a gai de vegades m'arriba a fer vergonya que m'associïn amb aquest tipus d'esdeveniments on sembla que quasi tots els seus participants hagin sortit de la mateixa fàbrica, amb cossos de gimnàs i la mateixa roba que aquest estiu s'ha posat de moda de tirants i pantalons molt curts. Una festa que arriba a costar 60 euros o més per a gais rics de tot el planeta no és un exemple d'alliberament gai ni res que s'hi assembli. És una mostra de com la lògica capitalista frívola, alienadora, homogeneïtzadora i consumista s'està apoderant de la "marca gay". I això pot tenir molts noms, però sens dubte, el d'alliberament no.

Em recorda quan Israel es mostra a la resta del món com un país obert i democràtic pel fet de ser respectuós amb els gais, venent la ciutat de Tel Aviv com "la capital gai de l'Orient Mitjà". Realment ens podem creure que un estat que massacra la població civil palestina i libanesa és un estat que pot representar l'alliberament gai? Un estat que no respecta la vida de milers de persones, com pot respectar els drets dels gais? Doncs per una raó molt senzilla, en realitat els únics gais que respecta són els rics que tenen diners per anar a Tel Aviv i sortir de festa mentre a pocs quilòmetres al sud es bombardeja població civil, entre la qual tambe hi ha gais. Això sí, palestins.

De la mateix manera, el Circuit només suposa un alliberament pels gais rics que tinguin prou diners per anar a Barcelona a gastar-se cada nit una burrada de diners per drogar-se i lligar. Alliberament és el que des de Brot Bord es va intentar fer l'estiu passat, organitzant una trobada LGBT a les festes de Gràcia perquè les minories sexuals poguéssim lligar sense haver de pagar. Què va passar? Que hi van anar quatre gats. Doncs molt bé, els gais en aquesta ciutat tan oberta i lliure hem acceptat que els nostres llocs per lligar siguin uns pocs llocs determinats en els quals s'ha de pagar per entrar, i ben contents.

La nostra percepció sobre la llibertat homosexual a Barcelona pot ser que s'estigui tornant exagerada i massa conformista. Dins els espais d'ambient homosexual s'estan repetint clitxés profundament sexistes i superficials, potser moralment "justifcats" pel fet que hem estat una minoria discriminada? Però això ja no té cap sentit, la presència massiva de nois quasi nus amb cossos artificiament atlètics en els espais "gay-friendly" és exagerada i patètica, símptoma, al meu parer, d'una decadència que com a col.lectiu estem acceptant que passi i de la qual estem participant activament, en molts dels casos. 

La invisibilitat del lesbianisme en aquest tipus d'esdeveniments és també un factor molt criticable i altament hipòcrita pels qui ho volen presentar com un exemple de l'alliberament LGBT. De la mateixa manera, la política de preus sexista que en alguns locals arriba a cobrar una entrada més cara a les dones o fins i tot no les deixa entrar, és una mostra de com l'oci LGBT està massa sovint copiant el model més repugnant i sexista que existeix en l'oci convencional. No trobo gens positiu que la lògica consumista i el màrqueting més frívol i superficial dominin els nostres espais i els condicionin, sobretot perquè hi ha molts gais que no ens hi sentim representats o, en el cas del Circuit, que no podem ni volem pagar tants diners per sortir de festa.

Crec que des del col.lectiu LGBT a Barcelona hauríem de fer una reflexió profunda sobre aquest tema, superar la nostra ingènua percepció de ciutat exemplar, lliure i gay-friendly i començar a fixar-nos en les mancances i clitxés en els que hem caigut. Encara hi ha molta feina a fer.

Vull votar

En tota la meva vida encara no he pogut votar en un referèndum (cosa ben trista per un país que es fa dir "democràtic"). El 9 de novembre vull votar per una vegada a la vida que es prepara una consulta. Encara no tinc molt clar què vull votar, però tinc claríssim que vull votar, i cap govern filofeixista té legitimitat per impedir-ho. 

No podem consentir que el govern de CiU es faci enrere a última hora quan, si realment estan disposats a fer cas a la ciutadania amb aquest tema, tard o d'hora hauran d'enfrontar-se a la "legalitat" espanyola. Si es fan enrere amb una cosa tan bàsica com una consulta, quina credibilitat tindran de cara a la resta del procés?

El 9 de novembre, democràcia i desobediència contra la llei antidemocràtica del PP i el PSOE!

Terrorisme cinematogràfic

Sortint del tren a l'estació de Clot-Aragó m'he trobat el cartell d'una pel·lícula anomenada 'Los Mercenarios 3'. Arriba un punt que de vegades no em crec el que veig. El cartell d'aquesta pel·lícula mostra un grup d'actors famosos hipermusculats i vestits de mercenaris típics a l'estil Blackwater amb una noia entremig, evidentment prima i guapa. Amb aquesta pel·lícula Hollywood arriba a mostrar els mercenaris com a herois, i a popularitzar i normalitzar un tema tan controvertit com l'ús d'empreses de "seguretat" privada, culpables d'una enorme quantitat de crims i atrocitats contra civils a diversos països ocupats pels Estats Units.

Ja sabem què és Hollywood, una de les armes més efectives de l'imperialisme nord-americà, un emissor d'individualisme, somni americà, idiotització de l'amor, sexisme extrem, bellesa frívola, sionisme, islamofòbia, patriotisme ranci, etnocentrisme i homogeneïtzació cultural. Però sincerament m'ha sorprès que ja hagi arribat a l'extrem de normalitzar i heroïtzar assassins a sou, psicòpates i criminals de guerra, a través d'encarnar-los amb coneguts actors de la indústria del cinema, quan aquest tema encara genera força polèmica.

A sobre, pel que he llegit de l'argument, a l'inici del film els mercenaris són enviats a rescatar un vaixell ple de nord-americans atacat per un grup de pirates somalís. És a dir, els EEUU als anys 90 ocupen militarment Somàlia, fan caure el govern i quan veuen que s'està creant el caos fugen i deixen el país sumit en el caos, la guerra civil i la misèria extrema. Durant els següents anys, els vaixells nord-americans segueixen passant per les costes somalís, ja sigui pel comerç del petroli, pel turisme de creuer al Mar Roig o per robar els bancs de pesca als pescadors africans. Però quan finalment els somalís accedeixen desesperats a les màfies i ataquen els bucs occidentals que es passegen per les seves aigües, aleshores són presentats com pirates que cal combatre i esdevenen una oportunitat perquè Hollywood segueixi difonent racisme, islamofòbia i etnocentrisme, mostrant els negres africans com salvatges que ataquen els "americans civilitzats".

Després els mercenaris nord-americans són enviats a una illa fictícia del Carib (una possible al.lusió a Cuba) per fer fora el dictador. Paradoxalment, la immensa majoria dels dictadors que ha patit Amèrica Llatina han estat posats i/o recolzats pels Estats Units. Paradoxalment també, aquest tipus d'intervencions consistents en fer caure dictadors enemics són les que han provocat la inestabilitat i la guerra civil en nombrosos països, com Iraq, Afganistan, Líbia, Ucraïna o la mateixa Somàlia, sent els pirates somalís que combaten al principi del film una de les més clares conseqüències.

Hollywood és el coixí que hi ha darrere i que suporta el terrorisme nord-americà, la gran arma de narcotització mundial que no mata però converteix, que ens converteix en zombies del capital i de l'imperi, immunes als crims, còmplices i amants del principal grup terrorista del planeta (l'exèrcit dels Estats Units) i ara fins i tot dels seus mercenaris. Ens bombardegen amb bombes molt més invisibles que les que utilitzen a l'Orient Mitjà, bombes disfressades de cultura de masses, míssils de cara bonica, armes de desinformació massiva, terrorisme cinematogràfic.

Un exemple de la propaganda occidental

Atenció a l'enorme biaix informatiu d'El Periódico en relació a les sancions entre la Unió Europea i Rússia.

Quan la Unió Europea aprova sancions contra Rússia, es tracta de "càstig", amb la qual cosa entenem que la Unió Europea està donant lliçons a Rússia, fins i tot educant-la. Però quan després Rússia respon, també, aprovant sancions, aleshores es tracta de "declarar una guerra comercial". 

Tenim dret a uns mitjans de comunicació plurals i crítics, lliures d'interessos estratègics, lliures d'etnocentrisme. Aquest tipus de titulars són el que crea el nostre imaginari col·lectiu sobre la resta del món. No podem permetre que se'ns manipuli d'aquesta manera.

Carta a Hamutal Rogel, portavoz de la embajada israelí en España

Señora Hamutal Rogel, portavoz de la embajada israelí en España,

La periodista de TVE Yolanda Álvarez ha hecho un gran trabajo en Gaza, jugándose la vida mientras tu gobierno bombardeaba una zona altamente poblada de civiles. Tus quejas son las de la representante de un estado genocida y terrorista, tu pataleta, tu rabia y tu odio al periodismo sólo hacen que complacer a estos profesionales, tus quejas son un honor para Yolanda, una victoria al periodismo.

Pero tu miedo y tus amenazas no van a ocultar la verdad. El genocidio que tu gobierno practica es tan descarado, que aunque vacíen Gaza de periodistas, aunque bombardeen el edificio de la prensa y aunque asesinen a profesionales sobre el terreno, los ciudadanos del mundo siempre sabremos lo que está pasando. Deberéis asesinar a todos los palestinos del mundo para que vuestros crímenes queden ocultos, para silenciar las voces de los que gritan por su derecho a existir. Y esto no lo vais a conseguir nunca, ya que os encontraréis de frente con el mundo, con la Humanidad solidaria que os plantará cara a vosotros, los terroristas. 

Las quejas de una cómplice de genocidio como tú son un motivo más para luchar contra el terrorismo sionista, son una nueva fuente de energía para seguir ganando terreno en el movimiento de boicot a Israel hasta forzar este país a cumplir la ley internacional. Vuestro terrorismo es una vergüenza para el honrado pueblo judío, una enorme traición al judaísmo. Tú y tu gobierno lucháis contra la vida, por eso estáis condenados a perder y ser recordados como unos miserables genocidas para el resto de la historia.

I si ens hagués passat als catalans?

Imagineu el següent: el 9 de novembre es celebra un referèndum sobre la independència de Catalunya i guanya el sí. El govern espanyol canvia radicalment la seva postura, forçat per la pressió internacional, i es declara la independència de Catalunya. Milions de catalans sortim feliços a celebrar la independència fins que de sobte una amarga notícia ens espatlla la festa.

Resulta que els Estats Units, Espanya, França, Alemanya i el Regne Unit han pactat que Catalunya es dividirà en dues parts, cedint un 60% del territori al Poble X, un poble que viu en la diàspora i que resulta que fa dos mil anys habitaven a Catalunya. Diuen que, segons la seva religió, tenen dret diví a viure a Catalunya. Els catalans no ens ho podem creure. No entenem res. Però els Estats Units, els espanyols i el Poble X ens diuen que, és clar, el poble X ha estat víctima d’un genocidi a l’altra banda de l’Atlàntic, i per tant tenen dret moral a tenir un estat. A nosaltres ens sembla bé, però no entenem per què, ara que Catalunya s’independitza, el Poble X ha de venir precisament a viure al nostre territori.

Abans que els catalans poguem preguntar res, resulta que els habitants X ja han arribat a les costes catalanes, armats fins a les dents, disposats a quedar-se amb el 60% de Catalunya. Aleshores, massacren i expulsen milions de catalans de les comarques de Girona, algunes comarques de Barcelona i les Terres de l’Ebre. Ocupen Montserrat, treient la senyera i plantant-hi la bandera X, cremen els municipis de Vic, Roses, Olot, Cerdanyola, Miravet i Amposta, i es queden amb la meitat de Barcelona, des de Sant Andreu fins a Passeig de Gràcia, i del Poblenou a Collserola. S’ha fundat el País X, ràpidament reconegut per Espanya, Estats Units, França, Alemanya i el Regne Unit.

Centenars de milers de catalans es veuen obligats a fugir i muntar camps de refugiats a Lleida, Huesca, Teruel i la Catalunya Nord, mentre que els que han quedat a Catalunya es troben dividits. Per una banda, controlen mitja Barcelona, el Baix Llobregat, Garraf i les comarques del nord de Tarragona, i per altra banda la província de Lleida. El País X diu que Catalunya no havia existit mai i que qui té el dret real de viure en aquestes terres és el Poble X. A més, justifiquen la neteja ètnica dient que el País X només pot ser per gent X, no hi poden haver catalans.

Els catalans, incrèduls, ens neguem a acceptar això. Protestem a les Nacions Unides, les quals diuen que els catalans refugiats tenen dret a tornar, però a la pràctica ningú fa res, fins que alguns decidim, desesperats, agafar les armes. El govern basc ens recolza i envia tropes, al mateix temps que una bona part de la població del País Valencià, Balears, Catalunya Nord i la Franja de Ponent també es solidaritza i vénen a lluitar. Però el País X és tan potent militarment, amb el recolzament i finançament dels Estats Units, que guanya la guerra i decideix, com a represàlia, quedar-se encara amb més territori. Aleshores annexiona també totes les comarques de Tarragona que li quedaven, i decideix ocupar la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les comarques de Lleida i la resta de la ciutat de Barcelona. A Lleida hi comença a construir murs que separen els pobles catalans, i ens acusen de terroristes pel fet de voler recuperar la nostra terra. A les comarques del Baix Llobregat, el Garraf i l’Alt Penedès, l’estratègia consisteix en bloquejar aquesta zona, anomenada la Franja del Garraf. Impedeixen als catalans d’aquesta zona sortir-ne, així com exportar productes, i limiten molt les importacions, amb l’argument que els terroristes catalans podrien importar armes per atacar el País X.

A la Franja del Garraf es forma un grup de resistència armada, el qual comença a disparar coets contra les ciutats del poble X. La gran majoria de coets no arriben mai a impactar enlloc perquè el poble X els neutralitza a l’aire gràcies a la seva enorme eficàcia militar, però tot i així ells responen amb bombardeigs regulars contra la Franja del Garraf, destruint ciutats senceres com Sitges o Sant Boi i provocant la mort de milers de persones, la gran majoria civils. Al principi el grup armat era minoritari ja que la majoria de catalans, pel nostre típic “tarannà” dialogant i pacífic, rebutgem aquest tipus de resistència. Però amb el temps, desesperats, veient com moren amics, familiars i veïns amb total impunitat, veient com s’està desintegrant el poble català, la resistència armada cada vegada guanya més força.

A les comarques de Lleida, els catalans intenten tirar per la resistència diplomàtica. Fan tot el que poden perquè les Nacions Unides els reconeguin com a estat membre, però el País X, amb el recolzament d’Estats Units, França i Espanya, sempre vota en contra i aconsegueix que es veti. Diuen que mentre els terroristes catalans segueixin atacant el País X, no hi pot haver reconeixement de Catalunya com a estat. Al mateix temps, però, el País X construeix assentaments il.legals sobre les comarques de Lleida, quedant-se amb les zones d’agricultura més productives i amb els principals llacs i aqüifers del Pirineu. 

Amb tot, la població catalana es troba desesperada. Milers d’agricultors lleidatans s’han quedat sense terra productiva, han quedat aïllats per culpa dels murs i els checkpoints, i molts d’ells han hagut de marxar a un altre país, ja que a Catalunya no hi tenen futur. A la Franja del Garraf, el turisme ja fa anys que s’ha perdut per complet, la indústria del Baix Llobregat ha quedat arruïnada, amb la qual cosa alguns dels catalans que hi queden opten per la pesca. Però el País X només ens deixa 6 milles nàutiques, i si algun pescador català ho supera, el disparen. Quan bombardegen la Franja del Garraf, destrossen les barques, així com hospitals, escoles, centrals d’energia, esglésies, cases… Diuen que hi amaguem armes. I quan maten més de 300 nens i nenes, diuen que els catalans els posem d’escuts humans. Com si fóssim monstres que no estimem els nostres fills.

A la resta de països del món, la majoria de gent passa del tema, diuen que és molt complicat d’entendre o que és millor preocupar-se del que passa al seu propi país. Alguns diuen que els catalans som uns terroristes que volem exterminar el Poble X, i que el País X practica la legítima defensa quan bombardeja la Franja del Garraf o quan construeix murs que travessen les comarques de Lleida. Però també hi ha moltes persones que es solidaritzen amb els catalans, que entenen la nostra causa i ens volen ajudar. Però quan ho intenten, el País X s’hi oposa, els acusa d’odiar els X i fins i tot de voler el seu extermini. El més curiós és que hi ha persones X arreu del món, i inclús dins del País X, que ens entenen i ens recolzen. Però el govern del País X diu que en aquests casos són persones que s’odien a si mateixes. 

Des de la societat catalana vam demanar a la resta del món que es solidaritzés amb nosaltres i es sumés a la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions al País X, per tal que aquest estat complís la legislació internacional i deixés de cometre abusos i crims contra els catalans. Cada cop més persones, empreses i governs del món s’hi sumen, però encara són molt pocs. El País X té molts diners i sap com subornar els principals dirigents del món, controla molts mitjans de comunicació i posseeix un dels millors serveis secrets del planeta. Amb tot, els catalans estem veient com Catalunya ara ha passat a dir-se País X, com Barcelona ara es diu Capital X, com Montserrat ha passat a ser la Muntanya X i com, després de tot, ens hem quedat sense poder ser un estat.

Sí, també ens podria haver passat als catalans…