Sobre el llibre 'El Crisantemo y la Espada' (1946), de Ruth Benedict

La voluntat principal dels nord-americans a l’hora de realitzar El crisantemo y la espada consistia en conèixer i fins a cert punt ser capaços de preveure el comportament militar d’una potència no occidental amb la qual no s’havien enfrontat mai. Per aconseguir-ho, Ruth Benedict va aprofundir en la mentalitat, els valors ètics fomentats pels mites i el sentit que dóna a la vida aquest poble mil·lenari, més que descriure l’organització social, encara que també ho fa de forma més o menys implícita. Al cap i a la fi, tant el poble japonès com el nord-americà són societats sedentàries que se sostenen sobre una estructura d’estat i en aquest sentit tenen molts més punts en comú que si es tractés d’una societat nòmada organitzada en bandes. Al mateix temps, des de la reforma Meiji el Japó havia introduït un vast conjunt de reformes amb la voluntat d’apropar-se a Occident, com l’escolarització universal o una relaxació del sistema de classes. És per això que descriuré breument la cultura japonesa focalitzant més en l’aspecte cultural i mental que en l’organització sociocultural, tal com fa l’antropòloga nord-americana.

Benedict inicia la seva etnografia destacant les profundes contradiccions aparents dels japonesos, sobretot les que presenciaven els nord-americans durant la guerra. Al llarg del llibre, el lector arriba a ser capaç de comprendre en bona mesura aquestes ‘contradiccions’ i de trobar-los un sentit. La famosa antropòloga sosté la seva explicació en un seguit de punts que defineixen la forma de pensar dels japonesos. Primer de tot, Benedict destaca la importància cabdal que té la jerarquia en la societat nipona. Es tracta d’una jerarquia en tots els àmbits, el familiar, el nacional i també l’internacional (sota el paradigma de situar el Japó “en el lloc que li correspon” en el món). Aquesta jerarquia se sosté sobre un seguit de sòlids pilars: els cercles d’obligacions. Qualsevol japonès viu, des del moment de néixer, sota un seguit d’obligacions cap als individus inferiors de la jerarquia però sobretot cap els individus superiors. Aquestes obligacions corresponen a deutes (on), els més importants dels quals són cap a l’emperador (chu) i cap a la família (gimu). Aquests dos deutes són impagables i el japonès viu tota la seva vida sota el sentiment de tenir un deute irretornable cap aquests dos estaments i per tant no dubtarà en donar la seva pròpia vida per satisfer-los si així es requereix. Al mateix temps, el japonès també viu sota els cercles del giri, que poden ser diversos: cap a la família política, cap el patró, i també cap a un mateix (el que es traduiria com a ‘honor’). Finalment, existeixen els plaers físics, dels quals el japonès no n’està pas exempt, però que sempre seran secundaris davant de qualsevol de les obligacions anteriors.

Els japonesos no entenen la jerarquia com quelcom humiliant, com sovint es pensa en les societats occidentals. Es tracta d’una jerarquia basada en ocupar l’espai que a un li pertoca, ja sigui dins la família, com l’empresa o el país. És una jerarquia completament acceptada però no inflexible, ja que el japonès, tot i no ser revolucionari, tampoc es mostra submís. En aquest equilibri d’obligacions, si l’obligació cap un governador li suposa una violació d’altres obligacions, com ara el giri cap un mateix (que seria com una ofensa personal), o si creuen que els superiors no estan actuant segons el lloc que els pertoca, es poden rebel·lar (encara que de maneres bastant diferents a les europees). En relació al text de Lewellen, l’ordre jeràrquic japonès no es manté de forma coercitiva, sinó que cada membre creu fidelment en ocupar el lloc que li correspon i en complir amb els seus cercles d’obligacions.

Aquestes dues idees que es poden entendre com una de sola (la jerarquia fonamentada en el cercle d’obligacions) són l’esquema principal de la mentalitat dels japonesos. Al voltant d’aquestes idees gira la resta de temes tractats en l’etnografia. El fet que dos cercles se solapin provoca al japonès una profunda contradicció que sovint s’acaba solucionant mitjançant el suïcidi, que permet recuperar l’honor (aquest és el tema de molts mites d’herois). Aquest honor es basa, per tant, en ser capaç de trobar l’equilibri entre cercles. En la mentalitat japonesa no existeix una separació entre el bé i el mal, sinó un constant intent d’equilibrar els cercles. Aquest equilibri requereix un dels més grans valors de la cultura japonesa: l’autodisciplina. Aquesta sòlida jerarquia provoca que molt sovint els japonesos hagin de sacrificar plaers físics per a complir obligacions més importants, i per tant l’autodisciplina, que enforteix l’esperit, és fonamental en qualsevol japonès. De no ser així, la persona pateix un terrible rebuig social i una profunda vergonya, ja que es tracta d’una cultura que sanciona a partir de la vergonya. També es rebutgen els comportaments avars, acusant els individus que els practiquen d’haver explotat altres individus (per tant, d’un comportament perjudicial pel col·lectiu). Per a aconseguir aquesta autodisciplina, la cultura japonesa diferencia clarament el cos i l’ànima. Si bé no renuncien al cos, tenen ben clar que l’ànima és primordial i cal cultivar-la. En aquest sentit els japonesos han adoptat les religions o filosofies sintoista (nacional del Japó), zen i budista (encara que aquesta última amb algunes particularitats pròpies). Aquestes religions engloben des de creences politeistes basades en déus de la natura fins a tècniques de meditació i autocontrol. A més de l’autodisciplina, un altre valor inqüestionable en la societat nipona és la lleialtat, una peça clau per respectar la jerarquia i complir les obligacions d’un cap els superiors. Lligat al temor a la vergonya trobem l’orgull de l’honor. Aquest honor (el giri cap a un mateix) fa dels japonesos un poble molt susceptible a la burla, que arriben a comparar-la amb un assassinat de l’ànima (pàgina 160). Aquesta profunda ofensa obliga el japonès a efectuar una venjança, la qual és també un valor molt important.

Finalment, Benedict destaca la família com el pilar principal en la vida dels japonesos, on des de petits se’ls introdueix dins la jerarquia i en l’estricte codi de comportament que hi va lligat. Es tracta d’una família extensa de llinatge patrilineal, encara que existeixen casos de “marits adoptats”, que responen a un interès mutu entre les dues famílies (perpetuar el cognom per una, augmentar l’estatus social per l’altra). Dins la família la jerarquia és claríssima segons edat, sexe i primogenitura. El matrimoni, que és monògam, és concertat pels pares i els fills han d’obeir (per ser fidels al gimu). La dona és gairebé sempre la que s’introdueix en la família del marit, i ha d’adaptar-se a les costums i preferències de la sogra. Fora del matrimoni l’home pot tenir amants i és considerat com un fet normal, ja que la família correspon a les obligacions (inclosa l’esposa) i les amants corresponen als plaers físics, que van per separat. En canvi, a la dona, encara que té moltes més llibertats que en altres societats asiàtiques, no se li permet tenir relacions extramatrimonials. A una dona que no s’hagi casat se li permetrà seguir vivint en la família, però la seva reputació quedarà molt afectada. Per l’home tenir fills també és molt important. Els fills perpetuen la família i cuidar-los i educar-los és una forma de retornar part del gimu als propis pares. Els fills són educats per la mare i per ells el pare és vist com un personatge superior al qual s’ha de respectar profundament i estar-ne orgullós. Pel que fa als avantpassats, el culte que exerceixen és cap els més propers, els que han conegut i cap els que encara senten l’obligació del gimu.

·      Podríem dedicar pàgines senceres a explicar les diferències i semblances entre les dues cultures, però em centraré en algunes idees generals de caràcter més esquemàtic. Resulta molt curiós com fins a cert punt la societat japonesa i l’occidental comparteixen la mateixa ‘forma’ però des de ‘continguts’ diversos. Amb una mentalitat i sentit de la vida en alguns casos oposada, els dos pobles arriben a models socials molt més semblants del que podria semblar (reitero, semblants des d’un punt de vista antropològic que inclogui tots els esquemes coneguts de societats). Un exemple molt explicatiu el trobem a la pàgina 150: “Ens horroritzen les lleis de Tokugawa segons les quals un granger de determinada classe podia comprar tal o qual nina per la seva filla, mentre que el d’una altra classe havia de comprar una nina diferent. A l’Amèrica del Nord, malgrat tot, aconseguim els mateixos resultats invocant una regla diferent”. D’altra banda, en les dues societats les persones pateixen contradiccions similars però des de punts de vista oposats, resumits en el següent fragment: “Els occidentals solen pensar que és un signe de força rebel·lar-se contra els convencionalismes y escollir la felicitat, tot i els obstacles. Però en la moral japonesa els forts són els que ignoren la felicitat personal i compleixen amb les seves obligacions” (pàgina 203). També trobem que la societat japonesa no és gens revolucionària en el sentit de voler canviar el sistema, com sovint trobem en la història occidental. De totes formes, a través de restauracions i de la incorporació voluntària d’elements externs, la societat japonesa aconsegueix el mateix: modificar-se i superar els entrebancs històrics. D’altra banda, una societat que basa el càstig en la vergonya i una altra que el basa en la culpa desembocaran en diferències formals evidents, però en general les dues tindran un gran punt en comú: el càstig. I encara que sigui a través de sancions diferents, acabarà tenint uns efectes similars: el ‘bon comportament’, un comportament que permeti el desenvolupament dins la societat. 

Tot i això, és evident que les dues societats també comparteixen diferències en molts punts de la ‘forma’. Però cal recordar que quan Benedict va elaborar aquesta etnografia no feia ni un segle que el Japó havia deixat el feudalisme, un sistema que Europa havia abandonat feia el doble de temps i que els Estats Units no havien tingut mai. En aquest sentit, tot i que el Japó es trobés entre els països més industrialitzats i malgrat l’esforç durant la reforma Meiji, aquest país encara conservava uns trets socials hereus d’un feudalisme que amb prou feines feia una generació que s’havia superat. Alguns d’aquests trets són molt reconeixibles en les societats europees preindustrials. Em refereixo a aspectes que catalogaríem com a conservadors, però que han existit en ambdues societats, com són el masclisme, la venjança, una sòlida i marcada jerarquia, el paper cabdal de la família, la fidelitat a un emperador o la qüestió de l’honor personal i la valentia. El 1945 les societats occidentals havien abandonant en bona mesura aquestes idees, però al Japó encara eren molt recents. És molt possible que a data d’avui aquests trets en la societat japonesa es trobin molt més diluïts de com els va presenciar Benedict. De totes formes, és evident que es mantenen enormes diferències entre les dues societats, ja que encara que la forma pugui ser similar, la gran diferència en el contingut provoca que es pugui apreciar una gran quantitat de matisos ‘formals’.

Al llarg del llibre les sorpreses sobre les actituds dels japonesos han estat constants però al mateix temps les conclusions generals després de la lectura em fan adonar que els dos pobles no som tan diferents com podria semblar. Aquesta contradicció aparent es basa en el fet que alguns comportaments mencionats em resultaven increïblement sorprenents (el suïcidi massiu dels soldats derrotats, la inexistència de metges al front, o el fet que un home pugui veure una prostituta i que la seva dona li pagui la factura, entre altres), però al llarg del llibre els he pogut comprendre en bona mesura i adonar-me que una estructura mental i social tan diferent com la dels japonesos també pot ser entesa per un occidental, ja que podem reconèixer les seves idees de la vergonya, la venjança, l’honor, els plaers o el reconeixement social, gràcies al fet que també hem pogut comprendre les concepcions i els mites que les generen. La comprensió dels mites japonesos va lligada a la comprensió dels seus esquemes mentals, i en aquest sentit la feina de Laura Bohannan quan explicava Hamlet als Tiv quedaria incomplet, ja que l’explicació del “mite” no va anar en paral·lel a l’explicació dels esquemes mentals. Per tant els Tiv no van tenir l’oportunitat d’entendre’l des del nostre punt de vista.

El capitalisme invisible

Vull destacar dues idees del documental No Logo – Brands, Globalization & Resistance (2003) de Naomi Klein, que ajuden a entendre la relació que les grans multinacionals volen tenir amb nosaltres. Hi ha moltes més idees destacables, però pel que vull explicar més tard, aquestes són les més apropiades.

1). Una primera idea és que la forma de fer publicitat d’aquestes grans empreses no es basa de cap manera en oferir el seu producte trenta segons en televisió. Les empreses que més exitoses han estat les que s’han apropiat d’una gran idea, d’un valor (tot banalitzant-lo), per tal de promocionar-se i enganxar el consumidor. Tenim nombrosos exemples, com ara Coca-Cola (idea de joventut), McDonald’s i Wallmart (de família), Disney (del somni americà), United Colours of Benetton (de diversitat), Apple (de genialitat a través de figures com Luter King o Ghandi), Starbucks (de comunitat), Virgin o Diesel (de rebel·lia), empreses de ‘body care’ (de l’ambientalisme) o Tommy Hillfiger (del rock and roll).

2). Aquestes grans empreses (que juntes es podrien anomenar “capitalisme”) intenten deixar-nos sense opció. Sense opció de desconnectar-nos de la publicitat, ja que aquesta no només ens la trobem a la televisió sinó també a les revistes, als diaris, al carrer, al metro, als lavabos públics, a les sèries de televisió... Pizza Hut inclús va llençar un satèl·lit artificial a l’espai amb el seu logotip (serà perquè les seves pizzes agraden més als alienígenes que als humans).

Aquestes empreses són contínuament denunciades per activistes que intenten destapar el seu funcionament i donar-lo a conèixer, sovint davant dels seus propis establiments. Aquest activisme molesta profundament les grans corporacions multinacionals ja que les despulla davant dels consumidors tot arrencant-li la catifa de món perfecte amb la qual cobreixen els centres de les nostres ciutats. Però a casa nostra tenim una gran empresa que fins ara no ha estat gaire denunciada pels activistes, i suposo que és perquè ha aconseguit treballar molt bé aquests dos punts als que m’he referit. Es tracta del Barça.

El Barça ha funcionat exactament igual que qualsevol altra gran empresa capitalista en els dos punts comentats. Si ens fixem en el primer punt, el FCB s’ha apropiat d’una idea tant potent com el sentiment de país, la col·lectivitat nacional, el catalanisme. Però no és l’única. El Barça s’ha apropiat també de valors com el ‘fair play’, la solidaritat (Unicef)... I molt més. Igual que empreses com Disney, Nike o Apple, el Barça ha aconseguit crear un estil de vida, arribant a ser concebut com un model a seguir, com una base de principis ètics i socials on el comportament dels jugadors i els comentaris de l’entrenador que es mostren en televisió arriben a esdevenir sagrats exemples a seguir. El Barça ha aconseguit que els seus consumidors no el concebin com una empresa, sinó com una identitat, gairebé com una creença; que no es concebin a si mateixos com a consumidors sinó com a fans, com a “barcelonistes”, com a “culés”; i que no concebin la seva marca com una marca, sinó com un escut. Per això es tracta d’una mena de capitalisme invisible, perquè està cobert per tantes catifes amb tant bons estampats que no som capaços de veure’l com el que realment és.

En el segon punt, el Barça també ha fet una molt bona feina. Mitjançant els seus incomptables productes de màrqueting, un canal de televisió i diversos diaris esportius, el Barça s’ha convertit en una eterna publicitat que omple les nostres televisions, carrers, notícies, paralitzant el país cada cop que juga un partit important, inclús modulant l’organització de la vida de molts de nosaltres.

I per acabar d’adaptar-se al savoir faire d’una bona gran empresa capitalista, el Barça manté aliances amb altres marques multinacionals molt potents. És ben famosa la promoció de la marca Nike a través de les samarretes i dels seus jugadors, que més que futbolistes acaben sent personatges publicitaris que serveixen per fer d’espònsors d’aquesta marca, o ara també d’un país com Qatar, del qual no fa falta que recordi la seva greu manca de democràcia i respecte pels drets humans. Però bé, el cas de Nike no és gaire millor. Nike representa el model d’empresa capitalista globalitzada per excel·lència, amb empreses subcontractades a països com les Filipines o Indonèsia, on la majoria de treballadores encarnen el perfil d’empleat més vulnerable i manejable: noies joves que viuen lluny de les seves famílies. D’aquesta manera, la gran amiga de la marca FCB pot explotar les seves treballadores pagant preus irrisoris mentre, això sí, paga milions als jugadors del Barça perquè els promocionin durant trenta segons. És que clar, són estrelles. I nosaltres ens ho creiem i les aplaudim.

El Barça és més que un club ja que també és una agència publicitària per a marques com Nike o països com Qatar i també una permanent cortina de fum que ens té entretinguts cada cap de setmana (i si hi ha Champions o Copa també entre setmana) per així no veure què passa realment al nostre entorn. El Barça és una enorme catifa que cobreix permanentment tot el nostre país i part de l’estranger i que, igual que Disney, ens explica històries emocionants, ens presenta bons i dolents, ens crea una realitat paral·lela i ens convida a viure-la com si fos l’única realitat. D’aquesta manera, el Barça no només fa grans favors a Nike sinó també a totes les grans empreses en general, és a dir, al capitalisme. Per això, jo també afirmo que el Barça és més que un club. És el capitalisme invisible.

L'eterna Postguerra Civil Espanyola

M’he adonat que la Guerra Civil Espanyola encara no ha acabat. Veig que segueixen existint dues Espanyes enfrontades, i un govern d’essència feixista emparat per l’exèrcit, l’Església i la burgesia, que segueix maltractant la classe treballadora.  Veig que la guerra no ha acabat quan es tenen les víctimes oblidades, sense ajuts per trobar els seus familiars assassinats. No ha acabat perquè es persegueix aquells que intenten investigar els crims del feixisme, i perquè els criminals no han estat jutjats. No ha acabat perquè els vencedors feixistes encara governen, i sobretot no ha acabat perquè, per tot això, les ferides segueixen ben obertes.

Ja no es tracta d’una guerra de bombes i fosses comunes, però els feixistes, que amb el temps també s’han tornat capitalistes, segueixen fent ús de la por, la demagògia i la repressió amb la mateixa voluntat d’eliminar qualsevol forma de diversitat, de memòria i d’alternativa a les seves polítiques mercenàries.

Totes les societats són jeràrquiques?

“El lideratge a les bandes (grups reduïts de població nòmada) és temporal i canvia segons la situació, es basa en les qualitats personals de l’individu i no exerceix poder coactiu. Un líder no pot, de fet, dir-li a ningú el que ha de fer, sinó que ha d’actuar com a àrbitre del grup, i en situacions concretes potser també com a expert assessor.”

Quan ens preguntem si una societat és jeràrquica, primer ens hem de fixar en els diferents rols existents. Molt sovint trobarem que un individu o un grup d’individus adopten el rol de líder, però tot i així no sempre podrem parlar de jerarquia. Serà la forma d’actuar del(s) líder(s), el poder atorgat i la concepció que en tingui la resta d’individus, el que determinarà si aquesta societat és jeràrquica, ja que en definitiva quan parlem de jerarquia estem parlant d’estratificació vertical, de subordinació i d’acumulació del poder. D’entrada, no hi ha cap societat o model polític que sigui absolutament igualitari. Inclús en un model assembleari trobem la figura del moderador que, encara que sigui democràticament rotatiu, exerceix un rol diferent de la resta, i durant l’assemblea posseeix un ‘poder’ que la resta no té. Podríem parlar en aquest cas de jerarquia, encara que sigui ínfima i momentània? Ens trobaríem, aleshores, que tots els models polítics són, en diferent grau, jeràrquics?

Existeixen molts tipus de jerarquies i diferents graus de poder, però afortunadament sovint podem trobar límits a les paraules. Que una societat no sigui 100% igualitària o disposi d’un líder (o líders) no sempre significa que sigui jeràrquica, ja que en el cas dels models assemblearis o en el cas de les bandes, el poder sobre decisions polítiques que repercuteixin en canvis estructurals rau sobre el col·lectiu. Cal distingir el poder arbitrari (com el del moderador, que inclús qüestionaríem si és realment un poder) del poder pròpiament polític. En la jerarquia, aquest segon poder es troba concentrat en els estrats socials més elevats, provocant que la societat es concebi a si mateixa en una disposició vertical i cada individu es vegi situat en un estatus determinat. A més, generalment l’ordre es manté de forma coercitiva, mentre que en altres sistemes acostuma a dependre del costum i el recolzament social. L’extensió que pot arribar a assolir una societat no jeràrquica pot ser motiu de debat, ja que trobem casos força excepcionals de societats nombroses no jeràrquiques, com els Nuer del Sudan del Sud, que amb 200.000 habitants se’ls defineix com una “anarquia ordenada”.

Amb tot, arribaríem a la conclusió que no totes les societats són – o han estat – jeràrquiques. Però és important no confondre la idea de ‘jerarquia’ amb la de ‘diferenciació de rols’ o inclús ‘líder’. Sovint entenem el concepte de ‘líder’ com nociu per naturalesa i ens quedem encallats en la crítica d’aquesta idea, sense pensar que no és més que una possible “eina” per aconseguir un major benestar i justícia en una societat, és a dir, l’eficiència social. La qüestió no radica en el propi concepte sinó en l’ús que se’n fa i la idea que se’n té.

Identitat hidrològica

Potser sóc europeu o potser sóc africà, potser sóc occidental o potser sóc oriental, però del que estic segur és que sóc mediterrani. Aquest mar que a la vegada són molts mars i molts pobles és també a la vegada una frontera i un pont. Reivindicant la identitat mediterrània es potencia la seva funció de pont, la que uneix. La que uneix els pobles mediterranis però que al mateix temps uneix nord i sud, uneix Europa, l’Islam i Israel, l’est i l’oest. El Mediterrani va ser el centre del nostre món conegut durant molts segles, i el seu fons marí recull nombrosos testimonis de tota una història humana. Però aquesta història amaga des d’àmfores de vi fins a pasteres on desenes de persones han perdut la vida intentant travessar un mar que molt sovint s’ha entès com a trinxera. A Catalunya hem mirat molt cap el nord, i potser massa poc cap al sud. Hem après l’anglès, el francès i l’alemany a les escoles, però mai l’àrab o el berber. Hem obert i trencat les fronteres amb el nord però hem refermat i militaritzat les que tenim amb el sud. Hem obert hotels i restaurants als visitants del nord, i camps de reclusió i presons als visitants del sud. És hora de recordar que a més d’europeus, occidentals i catalans, també som mediterranis.

I may be European or I may be African, I may be Western or I may be Eastern, but what I am sure of is that I am Mediterranean. This sea, which at the same time is made up of several seas and a several peoples, is also a border and a bridge. By claiming our Mediterranean identity we strengthen its function as bridge, the one that joins us. It is the one that joins the Mediterranean peoples but also the North and the South, the one that joins Europe, Islam and Israel, the East and the West. The Mediterranean was the centre of our known world for many centuries, and its seabed contains examples which span human history. But this history is as much about long lost amphorae of wine and stories of boats where tens of people have lost their lives trying to cross a sea that very often has been understood as a trench. In Catalonia we have very often looked to the north, and maybe often too little to the south. We have learnt English, French and German at school, but never Arabic or Berber. We have opened and broken the borders with the north, but strengthened and militarised the ones we have with the south. We have opened our hotels and restaurants to the visitors from the north, and confinement fields and prisons to the visitors from the south. It is time to remember that apart from European, Western and Catalan, we are also Mediterranean.

La Castella disfressada

Penso que Espanya és una idea que podria ser bonica però que no ha funcionat, ja que els que l'han governat no han defensat Espanya sinó Castella. No és lògic ni saludable que un grup cultural dins un país hagi d'estar contínuament reivindicant drets i respecte. Crec que el problema d'Espanya és que ha volgut castellanitzar-se des del govern de Madrid massa sovint, tant que quan algú parla "d'espanyolitzar" s’entén com a "castellanitzar”.

Molta gent a Espanya ha intentat que aquest fos un país plural on tota la seva diversitat cultural fos respectada i justament representada. Malauradament, massa sovint els que l’han governat no han seguit aquesta idea, sinó més aviat una retrògrada necessitat d’expandir encara més els dominis de “Castella”. Al cap i a la fi, hauria estat més efectiu enfocar l’esforç cap a fer de Castella un poble just i benestant que no intentar escampar la seva influència a costa de malmetre altres pobles.

Canvis

Ahir un amic anglès em deia, tant de bo en el meu país també hi hagués algun canvi polític. Tant de bo també estigués passant alguna cosa grossa. Fa moltíssim que no hi ha cap gran canvi al Regne Unit. I jo pensava en els grans canvis que hi ha hagut a Catalunya en l’últim segle: que si dues dictadures, una república, una monarquia constitucional… I ara un procés sobiranista. No sé si és millor o pitjor tenir tants canvis, però suposo que és més entretingut, més interessant. Per tant, aprofitem-ho. Visquem-ho, que tot just acaba de començar.