Autocrítica, sisplau

Igual que a Espanya i a tot arreu del món, a Catalunya també existeix dogmatisme i xovinisme, i tristament no es tracta de casos aïllats, sinó que es deixen veure massa sovint per part de persones de la "cultura" i l'establishment català. I el més preocupant de tot és que en aquests casos s'acostuma a fer la vista grossa. Aquests casos no apareixeran repetidament als informatius de TV3 ni a l'APM per tal de provocar una confrontació nacionalista visceral amb "els altres", uns altres que al cap i a la fi són igual que nosaltres, gent treballadora que pateix uns governs de mentiders i de corruptes.

Són exemples d'aquest xovinisme preocupant alguns comentaris de menyspreu que es deixen sentir sovint cap a la societat espanyola en conjunt, o el fet que Junqueras no reconegués a Salvados que existeix un biaix a TV3 clarament nacionalista, o el que acaba de fer Núria Feliu ridiculitzant un home pel simple fet d'haver-se desmarcat del "procés", del procés dominant, és clar.

Per alguns la unitat s'ha convertit en un dogma, una unitat costi el que costi, irracional, sagrada, inqüestionable, ja que per ells no existeix altra concepció de la política que la que només diferencia entre independentistes i botiflers, entenent independentistes tots aquells que només volen assolir la independència a través d'una unitat forçada, a contra natura i que oblida totalment l'aspecte social. Que vagin entenent que si existeix aquesta "unitat" és bàsicament pel fet que CiU a dia d'avui té el govern i 50 diputats. I per tant Ciu és necessària des d'un punt de vista en clau estrictament d'avenç polític.

I sí, alguns em diran que a Espanya encara són pitjors, que les seves televisions encara adoctrinen més, que els seus polítics encara són menys democràtics, que els seus convidats televisius encara són més dogmàtics. D'acord, sí, puc estar d'acord, però no representa que estem intentant fer un país nou? No representa que estem fent un país nou per poder fer-lo millor? Doncs llavors, si permetem, justifiquem o ignorem aquestes realitats, estarem traient el sentit a aquesta lluita per la plena sobirania de Catalunya, ja que estarem mantenint i reproduint els mateixos errors de sempre. És imprescindible alliberar-nos d'aquest xovinisme tan estès, és necessari denunciar aquestes actituds per minoritàries que siguin o per fluixes que ens semblin en comparació amb les dels "espanyols". 

Autocrítica, sisplau! Autocrítica com a societat, com a poble, com a futur estat, perquè si no res d'això tindrà sentit.

Diputats imputats

4 diputats del Parlament de Catalunya estan imputats per delictes de corrupció i encara no han dimitit. Això és una falta de respecte cap a la ciutadania que diuen "representar". 

Aquests diputats són:

· Xavier Crespo (CiU), imputat per presumptes delictes de prevaricació i suborn, arran dels seus suposats vincles amb la màfia russa que operava al municipi de Lloret de Mar i destapada arran de l’operació Clotilde.

· Daniel Fernández (PSC), imputat per un presumpte delicte de tràfic d’influències per col·laborar en la contractació irregular d’una antiga alt càrrec del tripartit com a arquitecte municipal a Montcada i Reixac.

· Montserrat Capdevila (PSC), imputada per un presumpte delicte de malversació de fons públics per suposadament haver carregat al Parlament viatges en AVE a Madrid per motius "estrictament personals".
· Cristòfol Gimeno (PSC), imputat per un delicte d'administració deslleial suposadament comès per participar en els consells d'administració de Catalunya Caixa que van aprovar l'augment en les retribucions del seu exdirector general Adolf Todó i del seu adjunt, Jaume Massana.

Un govern idiota

El govern espanyol anuncia que ja prepara un recurs contra el succedani del 9N.

Personalment l'actual 9N no em convenç ni em motiva gaire a participar-hi, però si el règim espanyol acaba prohibint-lo, ens tocarà defensar el nou 9N aferrissadament. Encara que potser no ens convenci, que ens sembli bastant inútil o que pensem que la prioritat ja ha de ser convocar eleccions, la dignitat democràtica de la societat catalana és intocable i prioritària a les divergències internes.

Una nova prohibició per part del TC potser fins i tot acabaria sent positiva en el sentit que animaria més gent a participar (per una qüestió de dignitat), segurament refaria la unitat dels partits sobiranistes (almenys temporalment), evidenciaria de cara a la resta del món l'opressió que es practica contra les llibertats de la societat catalana (especialment si desobeïssim), forçaria el govern de CiU a avançar eleccions (sobretot en el cas que no desobeïssim, com suposo que passaria) i, per descomptat, faria augmentar novament el nombre d'independentistes.

Patim un govern antidemocràtic però sobretot patim un govern idiota.

Sensacions personals després de veure la pel·lícula Ciutat Morta (per totes les persones que només llegiran el títol, una idea clara: mireu-la)

Ahir al cinema vaig veure Ciutat Morta. Em vaig adonar que d'alguna manera la meva indignació ja fa temps que ha assolit un tope, perquè tot i mostrar detalladament un dels casos més salvatges, injustos i impunes del terrorisme d'estat a Barcelona, no em vaig indignar gaire (gaire més del que ja estic perpètuament amb l'actual sistema polític, judicial i policial). No vaig sentir la mateixa sorpresa irritant, la mateixa ebullició visceral de quan amb el temps et vas adonant del sistema on vivim, quan vas desaprenent totes les mentides sobre les quals s'ha fonamentat la nostra societat i la relativa estabilitat dels darrers anys. Això em va sorprendre perquè una pel·lícula així, fa uns anys, m'hauria deixat profundament tocat, descol·locat, colpejat, enfurismat. Indignat, al cap i a la fi.

Ahir em vaig adonar que aquesta primera fase d'indignació creixent, aquest procés d'anar desmuntant les màscares de plàstic que cobreixen el sistema actual, ja l'he superat. I això no vol dir que se m'hagi passat la indignació, ella segueix, però crec que ha arribat un punt en què he après a canalitzar-la, a dominar-la, i a intentar construir, tot i que amb alguns brots d'indignació descontrolada de tant en tant. La d'ara ja no és la mateixa indignació salvatge pròpia del noi ingenu que va descobrint a poc a poc que ha estat enganyat profundament per un entramat de poders que li han parlat des de petit de democràcia, drets humans, estat de dret i justícia. Veient Ciutat Morta, crec que he arribat a un punt en què ja per fi m'he adonat del país on vivim, de quina mena de sistema criminal patim com a societat, i per això ahir no em vaig marejar d'indignació com abans.

Més aviat el que vaig sentir ahir després de veure la pel·lícula va ser felicitat. Molta felicitat de veure que existeix una obra mestra com Ciutat Morta, capaç d'explicar d'una forma tan rigorosa, poètica, clara i contundent el país (o la ciutat) on vivim. Ciutat Morta és allò que moltes vegades he intentat explicar amb paraules i no he aconseguit. És una obra mestra perquè en dues hores condensa tot un procés que jo he necessitat gairebé 24 anys per assolir, ja que sovint desaprendre és més difícil que aprendre, o com a mínim és el que després et permet realment aprendre. Desaprendre les mentides que des de petits han conformat el nostre imaginari és molt difícil, és dur, frustrant, et crea una sensació de vulnerabilitat extrema en reconèixe't com a integrant d'un sistema pel qual les persones estan a la cua de l'escala de valors. Però és el pas essencial per començar a construir la segona realitat, la teva, la nostra, no la d'ells.

Ciutat Morta és la resposta a aquests comentaris que sovint es deixen sentir de: "el sistema té errors que s'han de corregir, però no està tan malament", "el sistema actual és imperfecte però és el millor des possibles" o "els antisistema són nosequè...". És la resposta a aquest tipus de comentaris esgotadors, que necessiten gairebé una vida per ser contestats ja que requereixen prèviament desaprendre les nombroses mentides sobre les quals s'ha fomentat la nostra ingènua, o passiva, o desmotivada existència en aquesta societat. Ciutat Morta és la resposta als que estigmatitzen, sovint amb aires de paternalisme, les persones que ens considerem revolucionàries, revolucionàries en el sentit de voler un canvi radical en el sistema vigent. Ciutat Morta és la resposta a aquesta gent, ja que demostra que en el sistema actual, ser revolucionari, encara que sigui en l'esperit, és pràcticament una obligació moral.

Precisament el dia anterior havia vist un altre documental sobre la crisi i la revolució però des d'una perspectiva completament diferent, excessivament basada en el discurs, el discurs propi de la gent que ja ha entès els entramats del sistema on vivim i ha entès la seva responsabilitat de canviar-lo, però sense fer res perquè la resta facin aquest procés. Era com ensenyar a cuinar servint-te la paella feta. Parlaven de la revolució social i la necessitat d'activar les persones, però ho feien amb una pel·lícula que era avorrida fins i tot per les persones que d'entrada ja ens interessava el tema, amb una saturació de dialèctica basada en conclusions i no en raons.

A través d'un fet concret, Ciutat Morta realitza un desmuntatge total, sense pietat, una autòpsia detallada i concisa del sistema polític, judicial i policial de la ciutat de Barcelona per entendre en què consisteix realment el terrorisme d'estat, i veure que no es tracta d'errors, no es tracta del sistema menys dolent, sinó que simplement es tracta d'un sistema fet contra nosaltres pels interessos d'uns grups determinats.

Considero Ciutat Morta una pel·lícula obligada per tothom, de bon rotllo, però és que s'ha de veure, sense exclusió. És que com a mínim, el que hem d'aconseguir com a societat, és ser conscients de l'opressió sovint invisible però sistemàtica que patim, una opressió disfressada de justícia.

"No existeix tirania pitjor que l'exercida a l'ombra de les lleis i amb aparences de justícia." Montesquieu

Milton, el nieto de la abuela

En un primer moment, un documental d'una hora sobre el terrorisme d'estat en un suburbi de Colòmbia, dit així, pot semblar infumable per algunes persones. Però la manera com està fet, la tendresa i la força dels joves protagonistes i la bestialitat de la realitat on viuen, fan que es converteixi en un film fascinant, interessant i molt entretingut, fins i tot per aquelles persones que d'entrada no els generi cap interès el tema.

El documental mostra la cara més inhumana i a la vegada la cara més tendra, creativa i esperançadora de l'ésser humà, en un espai on l'Estat s'ha convertit més en una amenaça contínua que en una ajuda. Un documental que mostra els més oblidats del planeta, els marginats invisibles del sistema capitalista global que pateixen la violència sistemàtica dels paramilitars, de la policia i de la guerrilla, així com la violència de la droga, la pobresa i l'explotació laboral. Però sorprèn com tot i així lluiten per mantenir la seva dignitat i com després de tot representen una immensa font d'energia i creativitat desbordant que a Europa sovint es troba molt a faltar entre les persones joves.

Sorprèn com pots arribar a somriure i fins i tot riure mentre mires un documental sobre la realitat d'un dels suburbis més violents i miserables del planeta, on regularment hi ha nois joves que són assassinats per part dels paramilitars per motius completament arbitraris, on una enorme proporció dels infants no van a l'escola i on molts joves acaben formant part de bandes de crim organitzat. Però sí, malgrat això, aquest reportatge va ser capaç d'arrencar-me somriures, de fer-me empatitzar profundament amb els personatges, ja que a més eren de la meva edat o inclús més joves, i de transmetre'm una forta esperança dins un oceà de xaboles oblidades als turons que envolten Bogotá.

Per entendre la força del context sobre els individus, per entendre en què consisteix el terrorisme d'estat, per entendre la humanitat desbordant de totes les persones del món independentment de la seva classe o origen, per entendre qui són els oblidats del planeta: https://www.youtube.com/watch?v=R9250M3eCeo

Una independència necessària (també)

CiU diu que les retallades i privatitzacions són per culpa de Madrid ja que ens imposa un sostre de dèficit que no dóna cap altra opció que reduir 4.000 milions més de pressupost. I ERC els segueix el rotllo. El que no diuen és que CiU va votar, juntament amb PP, PSOE i UPyD al Congrés a favor de prioritzar el pagament del deute als bancs (sense auditoria prèvia) abans que assegurar els serveis bàsics a la població. També, juntament amb el PP i Joan Laporta, CiU va votar al Parlament de Catalunya a favor de limitar el dèficit públic català. 

És a dir que CiU és igual de culpable que el PP d'aquesta situació d'ofec econòmic insostenible que està provocant (o sent l'excusa per provocar) enormes retallades en el pressupost, així com privatitzacions de patrimoni públic que costarà molt de recuperar. Però juntament amb ERC segueixen culpant únicament el govern espanyol d'aquesta situació, venent-nos el fum que la independència ens portarà a un país més ric i més just, sense concretar res més enllà.

Cal saber que la independència amb CiU no tindrà cap mena de sentit. Cal saber que la campanya que fa l'ANC de "vull un país..." acabarà sent una gran mentida si abans no fem fora CiU de les institucions catalanes. Si volem un país just, un país on s'escolti la veu dels ciutadans, un país que tingui assegurades les pensions dels grans i el futur dels joves, el primer que hem de fer és fer fora CiU. Hem de fer fora els que han votat en contra d'un referèndum sobre el TTIP al Congrés, els que han tombat diverses ILPs ciutadanes, els que van enviar la policia per desfer el multireferèndum. Hem de fer fora els que ens limiten la democràcia. Els que ens menteixen amb la cortina de fum nacionalista tot corrompent el moviment sobiranista.

Si volem un país millor, sobretot hem de fer fora CiU. Independitzar-nos de l'estat espanyol amb CiU al poder no té cap mena de sentit.

 Independitzem-nos de CiU!

Sensacions personals sobre Podemos

Podemos em genera una gran il·lusió però al mateix temps desconfiança. Per una banda Podemos està provocant un més que necessari trencament del bipartidisme per l'esquerra (no com altres països com França, on es trenca per l'extrema dreta). Podemos està mobilitzant molts electors abstencionistes que fins ara cap altra formació d'esquerres havia aconseguit motivar. Podemos està introduint en el debat polític tota una sèrie de temes que són crucials com ara el deute il·legítim, la fiscalitat justa o la presència d'una "casta", un terme que es pot expressar de moltes maneres però que resulta fonamental per entendre que existeix un 'stablishment', un grup de persones que controlen el sistema polític, judicial i econòmic espanyol en el seu benefici i en contra dels interessos de la gran majoria. I en aquest grup s'hi troben els grans banquers i empresaris, representats pels governants del PP i el PSOE. Així, es recupera d'una manera molt més atractiva i comprensiva la consciència de classe, dels interessos oposats entre una minoria privilegiada i la resta, després que durant moltes dècades s'hagi intentat eliminar aquesta consciència, sent substituïda per altres identitats i altres formes d'entendre la realitat social i política que responen més als interessos d'uns pocs que als de la majoria. Aquest aspecte que està aconseguint Podemos em sembla fonamental ja que posa sobre la taula un dels elements bàsics pel canvi: la lluita de classes, més viva i evident que mai.

Ara bé, em preocupen algunes estratègies de Podemos, excessivament centrades en guanyar la majoria parlamentària tot suavitzant massa i massa ràpid el seu discurs. Ja s'han sentit algunes afirmacions de Pablo Iglesias una mica preocupants, com la de la necessitat d'un exèrcit, o arribar a canviar una gira per Llatinoamèrica per no trepitjar Veneçuela. Per una banda entenc aquest segon fet tenint en compte la demonització que els mitjans de masses han dut a terme sobre Veneçuela, però no puc evitar que em generi dubtes sobre l'estratègia i confiança en Podemos. Un altre tema és el de la qüestió catalana, que tot i donar suport explícit al dret a decidir des dels principis de la formació, el discurs s'ha rebaixat molt en els últims mesos, per exemple sense denunciar la suspensió de la consulta per part del TC. Que consti que entenc la urgència de guanyar les eleccions tenint en compte el panorama dramàtic que estan patint les famílies d'aquest país i el tsunami neoliberal que està provocant una pèrdua de drets i serveis catastròfica. Però tinc dubtes sobre si s'està suavitzant massa - i massa ràpid - el discurs de Podemos.

Al mateix temps, existeix el tema de l'estructura com a partit, que durant aquests darrers dies s'ha decidit en les assemblees fundacionals. Per moltes persones l'estructura acordada recorda massa a la dels partits tradicionals, massa centralista i massa enfocada encara en un líder indispensable, que va aconseguir que la seva proposta (que per cert no es podia votar per punts sinó que es va haver de votar en bloc) obtingués més del 80% dels vots, una majoria absolutíssima que pot generar certs dubtes sobre la pluralitat de la formació si es té en compte que es presentaven diverses propostes. Tot plegat a algunes persones els recorda massa al PSOE del 82, i em temo que amb raons.

A mi personalment, en paral·lel amb la il·lusió i la proximitat ideològica que sento amb Podemos, tot plegat em comença a recordar un pèl massa a la vella política delegativa, de partit jerarquitzat disposat a adaptar bona part del seu discurs al pensament hegemònic i adaptar la seva estructura a les dinàmiques vigents, abans que lluitar per adaptar el pensament hegemònic al seu discurs i les dinàmiques vigents a la seva estructura (com fan les CUP en els dos casos, des d'una concepció de la política molt diferent, més basada en l'organització popular, la presència als carrers i el treball de formigueta). I amb això no vull dir que en un futur Podemos no vulgui adaptar el pensament hegemònic i les dinàmiques polítiques als seus principis (és evident que ho volen i en part ja ho han aconseguit), però sí que és cert que la prioritat absoluta per guanyar les eleccions està portant el partit a adaptar-se més al sistema del que alguns preferirien. De totes formes, esperem que es tracti d'una qüestió temporal i que un cop al govern recuperin la totalitat dels seus principis.

No puc evitar pensar en allò de la revolució permanent fixant-me en el que està passant a Podemos. Sens dubte serà una excel·lent notícia quan Podemos guanyi les eleccions generals, però malgrat que pugui semblar paradoxal, comencem a tenir motius per arribar a plantejar-nos si en un futur llunyà acabaran convertint-se en els nostres adversaris, en la "casta". Qui sap. De totes formes Podemos no està sent finançat per la socialdemocràcia alemanya, com a mínim...

Bé, de moment tot això són especulacions i sensacions més que fets empírics. Com he dit, quan Podemos guanyi les eleccions generals, això serà una gran notícia, encara que només sigui per una qüestió: la dignitat. La dignitat de lluitar perquè tothom pagui els seus impostos, perquè tothom tingui un habitatge digne, perquè es faci una auditoria ciutadana sobre el deute, perquè hi hagi el màxim de transparència a les institucions, perquè els oligopolis empresarials no siguin els que facin les lleis i perquè tinguem una democràcia participativa. Com a mínim, això és el que espero en el programa de Podemos, i és el que espero que facin quan governin. Veient el panorama estrepitós actual de PP i PSOE, la victòria de Podemos serà una qüestió de dignitat, de respecte cap a la ciutadania. I després, ja veurem què passa. Però el que passi dependrà de la força popular. I per això és necessari guanyar els carrers, els barris, les opinions, no només les eleccions.