Podemos em genera una gran il·lusió però al mateix temps
desconfiança. Per una banda Podemos està provocant un més que necessari
trencament del bipartidisme per l'esquerra (no com altres països com
França, on es trenca per l'extrema dreta). Podemos està mobilitzant
molts electors abstencionistes que fins ara cap altra formació
d'esquerres havia aconseguit motivar. Podemos està introduint en el
debat polític tota una sèrie de temes que són crucials com ara el deute
il·legítim, la fiscalitat justa o la presència d'una "casta", un terme
que es pot expressar de moltes maneres però que resulta fonamental per
entendre que existeix un 'stablishment', un grup de persones que
controlen el sistema polític, judicial i econòmic espanyol en el seu
benefici i en contra dels interessos de la gran majoria. I en aquest
grup s'hi troben els grans banquers i empresaris, representats pels
governants del PP i el PSOE. Així, es recupera d'una manera molt més
atractiva i comprensiva la consciència de classe, dels interessos
oposats entre una minoria privilegiada i la resta, després que durant
moltes dècades s'hagi intentat eliminar aquesta consciència, sent
substituïda per altres identitats i altres formes d'entendre la realitat
social i política que responen més als interessos d'uns pocs que als de
la majoria. Aquest aspecte que està aconseguint Podemos em sembla
fonamental ja que posa sobre la taula un dels elements bàsics pel canvi:
la lluita de classes, més viva i evident que mai.
Ara bé, em
preocupen algunes estratègies de Podemos, excessivament centrades en
guanyar la majoria parlamentària tot suavitzant massa i massa ràpid el
seu discurs. Ja s'han sentit algunes afirmacions de Pablo Iglesias una
mica preocupants, com la de la necessitat d'un exèrcit, o arribar a
canviar una gira per Llatinoamèrica per no trepitjar Veneçuela. Per una
banda entenc aquest segon fet tenint en compte la demonització que els
mitjans de masses han dut a terme sobre Veneçuela, però no puc evitar
que em generi dubtes sobre l'estratègia i confiança en Podemos. Un altre
tema és el de la qüestió catalana, que tot i donar suport explícit al
dret a decidir des dels principis de la formació, el discurs s'ha
rebaixat molt en els últims mesos, per exemple sense denunciar la
suspensió de la consulta per part del TC. Que consti que entenc la
urgència de guanyar les eleccions tenint en compte el panorama dramàtic
que estan patint les famílies d'aquest país i el tsunami neoliberal que
està provocant una pèrdua de drets i serveis catastròfica. Però tinc
dubtes sobre si s'està suavitzant massa - i massa ràpid - el discurs de
Podemos.
Al mateix temps, existeix el tema de l'estructura com a
partit, que durant aquests darrers dies s'ha decidit en les assemblees
fundacionals. Per moltes persones l'estructura acordada recorda massa a
la dels partits tradicionals, massa centralista i massa enfocada encara
en un líder indispensable, que va aconseguir que la seva proposta (que
per cert no es podia votar per punts sinó que es va haver de votar en
bloc) obtingués més del 80% dels vots, una majoria absolutíssima que pot
generar certs dubtes sobre la pluralitat de la formació si es té en
compte que es presentaven diverses propostes. Tot plegat a algunes
persones els recorda massa al PSOE del 82, i em temo que amb raons.
A mi personalment, en paral·lel amb la il·lusió i la proximitat
ideològica que sento amb Podemos, tot plegat em comença a recordar un
pèl massa a la vella política delegativa, de partit jerarquitzat
disposat a adaptar bona part del seu discurs al pensament hegemònic i
adaptar la seva estructura a les dinàmiques vigents, abans que lluitar
per adaptar el pensament hegemònic al seu discurs i les dinàmiques
vigents a la seva estructura (com fan les CUP en els dos casos, des
d'una concepció de la política molt diferent, més basada en
l'organització popular, la presència als carrers i el treball de
formigueta). I amb això no vull dir que en un futur Podemos no vulgui
adaptar el pensament hegemònic i les dinàmiques polítiques als seus
principis (és evident que ho volen i en part ja ho han aconseguit), però
sí que és cert que la prioritat absoluta per guanyar les eleccions està
portant el partit a adaptar-se més al sistema del que alguns
preferirien. De totes formes, esperem que es tracti d'una qüestió
temporal i que un cop al govern recuperin la totalitat dels seus
principis.
No puc evitar pensar en allò de la revolució permanent
fixant-me en el que està passant a Podemos. Sens dubte serà una
excel·lent notícia quan Podemos guanyi les eleccions generals, però
malgrat que pugui semblar paradoxal, comencem a tenir motius per arribar
a plantejar-nos si en un futur llunyà acabaran convertint-se en els
nostres adversaris, en la "casta". Qui sap. De totes formes Podemos no
està sent finançat per la socialdemocràcia alemanya, com a mínim...
Bé, de moment tot això són especulacions i sensacions més que fets
empírics. Com he dit, quan Podemos guanyi les eleccions generals, això
serà una gran notícia, encara que només sigui per una qüestió: la
dignitat. La dignitat de lluitar perquè tothom pagui els seus impostos,
perquè tothom tingui un habitatge digne, perquè es faci una auditoria
ciutadana sobre el deute, perquè hi hagi el màxim de transparència a les
institucions, perquè els oligopolis empresarials no siguin els que
facin les lleis i perquè tinguem una democràcia participativa. Com a
mínim, això és el que espero en el programa de Podemos, i és el que
espero que facin quan governin. Veient el panorama estrepitós actual de
PP i PSOE, la victòria de Podemos serà una qüestió de dignitat, de
respecte cap a la ciutadania. I després, ja veurem què passa. Però el
que passi dependrà de la força popular. I per això és necessari guanyar
els carrers, els barris, les opinions, no només les eleccions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario