Banalització de l'antisemitisme per part dels sionistes

Avui m'han acusat de tenir un discurs antisemita pel fet de condemnar els bombardejos de l'exèrcit israelià sobre Gaza.

Suposo que el que ho ha fet desconeix què és realment l'antisemitisme i tot el patiment que implica. Aquest és l'argument fàcil i a la vegada vergonyós que sovint utilitzen els sionistes més dogmàtics per defensar allò que és injustificable. Quan les persones ignorants es queden sense arguments, la qual cosa acostuma a passar si defensen un genocidi com el que duu a terme Israel, recorren al clitxé gratuït, a la demonització irracional, encara que sigui utilitzant de forma interessada i extremadament cínica el patiment que han experimentat milions de jueus al llarg de la història.

Però quan els sionistes recorren a aquesta baixesa moral que els caracteritza, el que estan fent en realitat és una banalització de l'antisemitisme. Ja sigui per ignorància o per cinisme, o per les dues coses, banalitzen i prostitueixen un concepte tan greu i tan seriós com és l'antisemitisme, l'odi a un grup humà per motius religiosos, que indirectament acaba significant odi a la pròpia espècie humana. I el pitjor de tot és que acostumen a fer-ho per justificar, ells sí, o com a mínim per evitar parlar, dels crims contra la Humanitat que practica el règim que ells defensen. És trist haver-se de trobar amb individus que cauen tan i tan baix. En aquest sentit, comparteixo un gran vídeo on Norman Finkelstein, activista polític jueu, s'enfronta a una acusació d'antisemitisme per part d'una noia sionista. El recomano:

http://www.youtube.com/watch?v=mme5ThtDGNE

Dubtes sobre la violència

¿Podem condemnar, des de la tranquil·litat dels nostres sofàs europeus, la resistència bèl·lica d'unes persones que porten tota la seva vida vivint a la presó de Gaza, amb bombardejos regulars per mar i aire i un bloqueig de recursos bàsics com medicines i material de construcció, que acumulen familiars i amics morts per les bombes israelianes, que veuen com amb el pas del temps el poble palestí desapareix a poc a poc, que pateixen diàriament les humiliacions del sionisme i la desesperació per una comunitat internacional que no fa res atrevit per ajudar-los? Jo en algun cas ho he fet tenint en compte que sovint les seves víctimes són civils israelianes, però em pregunto seriosament fins a quin punt és ètic... Potser seria més coherent limitar-nos a dir que no ens agrada el que fan, però realment ens podem atrevir a condemnar la violència dels que porten més de seixanta anys oprimits? Tinc dubtes.

Debat sobiranista: de lluita de pobles a lluita de classes?

He començat a llegir aquesta entrevista a Ada Colau amb preocupació. El titular sincerament m'ha espantat una mica perquè no m'agradaria que Colau, que ara mateix és la principal cara visible de Guanyem Barcelona, caigués en la trampa nacionalista. Tot i que el debat sobre la independència és important i necessari, se n'ha fet un abús durant aquests gairebé dos anys que portem, abús en el sentit que ha posat en un segon terme – gairebé fent invisibles – altres debats de majúscula importància com són el deute, les privatitzacions o el model econòmic.

Aquest debat i la manera simplista i demagoga com s’ha tractat generalment ha permès a ERC abandonar els seus valors socials i al mateix temps passar a ser primera força a les enquestes, ha permès a CiU seguir espoliant l'economia catalana amb el suport d'ERC, i ha permès l’enorme creixement d'un partit completament buit a nivell ideològic com és Ciutadans. A nivell social, fins ara ha estat un gran narcotitzant que ha portat més d'un milió de persones a exigir el dret a votar sobre independència els onzes de setembre però en canvi una participació irrisòria de la societat catalana en el Multireferèndum, per posar només un exemple. Per tots aquests motius, em mostro molt escèptic amb aquest tema, i per això m'he sorprès bastant en veure aquest titular de Vilaweb.

M’he fet dues preguntes: realment Ada Colau pensa que hem de votar sí-sí ja que serà una gran oportunitat per transformar el model polític i econòmic? O es tracta d’una postura necessària per assegurar-se la presència de les CUP en la plataforma, i de retruc la simpatia de milers d’independentistes? Sincerament, si fos la segona, ho trobaria un error. Les CUP han de confluir si realment creuen en el manifest i en l’oportunitat que suposa Guanyem Barcelona de regenerar la política, la seva presència no ha de dependre de l’independentisme de Colau. La necessitat d’una democràcia real i la lluita de classes, més vigent que mai, són els que jo entenc com els motors principals de Guanyem Barcelona. I això inclou el dret a decidir sobre l’autodeterminació de Catalunya com un dels molts punts a dur a terme, però no inclou el nacionalisme. El nacionalisme és el gran narcotitzant de la classe treballadora, el virus que debilita i invisibilitza la lluita de classes.

Però a mesura que he anat llegint l’entrevista, m’ha anat agradant més. Ada Colau no ha tingut cap problema en afrontar les preguntes monotemàtiques del periodista de Vilaweb. Ho ha fet, i ha sabut capgirar el tema de fons tot mostrant el seu suport a la independència de Catalunya (encara que, com era d’esperar, Vilaweb ha destacat en el titular el que li ha semblat). Podem estar d’acord o no amb les raons de Colau a l’hora de votar sí-sí, però en tot cas ella posa sobre la taula la lluita de classes i la necessitat de transformació política com els principals motors del seu activisme, i des d’aquesta perspectiva amb la qual m’identifico, defensa el sí-sí. Al mateix temps, al llarg de l’entrevista trenca els esquemes demagogs i nacionalistes de l’entrevistador, el qual viu en aquesta bombolla que tan bé ha creat Junqueras i TV3 on sembla que l’únic debat que preocupi la societat catalana sigui la independència i on sembla que el principal enfrontament que patim sigui el Catalunya-Espanya i que la gran majoria dels nostres problemes vinguin de Madrid (costa de creure, però realment hi ha gent que pensa així).

He de dir que m’han agradat molt les respostes de Colau ja que ha sabut mesclar molt bé el seu suport a la independència amb els valors transformadors de l’esquerra. Una mescla que fins ara ICV-EUiA ha intentat evitar per no cometre errors estratègics i que les CUP encara han basat massa en qüestions identitàries que no tota la gent de l’esquerra comparteix. Potser Ada Colau s’ha equivocat, potser només ha fet que seguir alimentant un debat narcotitzant i allunyant de Guanyem Barcelona una possible presència de Podem i altres activistes escèptics. Però en tot cas ha fet un exercici molt interessant de, sense evitar o negar el debat independentista, ser capaç de canviar-ne la perspectiva i el motor. De lluita de pobles, a lluita de classes. Potser aquest és un primer pas per desmuntar els mites simplistes que fins ara han alimentat principalment el debat sobiranista.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4202574/20140709/ada-colau-federalistes-ho-debo-votar-si.html

Autocrítica i il·lusió

Les crítiques i escepticisme de la CUP envers la plataforma Guanyem Barcelona em semblen: 1. Comprensibles, 2. Necessàries, 3. Constructives. L'esquerra ha caigut massa vegades en el parany d'institucionalitzar-se i adaptar-se al sistema, en comptes d'adaptar el sistema als valors de l'esquerra. Són massa els fracassos i decepcions experimentades quan les esquerres han arribat al poder (només cal veure els exemples d'alguns - reitero: alguns - municipis governats per ICV-EUiA). Penso que encara és molt necessari que ICV-EUiA segueixi regenerant-se, de fet tot just acaba de començar, com aquell que diu.

En aquest sentit, destaco un lúcid fragment de Mª Esther del Alcázar sobre el que vol ser Guanyem Barcelona: "Decimos sí a una unidad para poner la ciudad al servicio de los trabajadores y las clases populares; no a una para dar alas a repetir la experiencia del nacimiento de IU-ICV, y avalar una nueva lavada de cara, de los que han vendido las ilusiones y las luchas para hacer de muleta del régimen."

Ara bé, les CUP són imprescindibles a Guanyem Barcelona, i Guanyem Barcelona és imprescindible per Barcelona i per la resta de municpis que estan experimentant la mateixa dinàmica. Que aquesta plataforma tiri endavant dependrà en bona part del fet que les CUP hi siguin, ja que sens dubte facilitaran que la plataforma es mantingui fidel als seus valors transformadors i regeneradors. Crec que si la CUP no acabés confluint en aquest moviment per la presència d'ICV, estaria cometent un dels més grans errors de l'esquerra en els darrers anys. Aquesta oportunitat no es pot deixar passar, la qual, recordem, està també promoguda pels moviments socials, la qual cosa la fa diferent de molt del que hem vist abans. Si això tira endavant, hi haurà tres reptes:

· Establir-se com a candidatura, aconseguint que la gran heterogeneïtat que caracteritza l'esquerra sigui capaç de trobar mètodes de treball que aportin debat, comprensió i representativitat.

· Assaltar les institucions, tot mantenint un peu i mig als carrers.

· Transformar el sistema i regenerar la política, sense caure en el parany de transformar-se en una eina integrada dins l'estatus quo.

En tots tres reptes són necessaris tots els actors: plataformes socials, formacions polítiques, i persones activistes, sempre i quan se sàpiga sumar la riquesa que cadascun aporta en comptes de restar-se mútuament. Les ganes i la necessitat hi són, i són tan grans que difícilment puc veure un fracàs a curt termini. Però precisament per això, per no fracassar, cal autocrítica, molta, però sobretot calen ganes i il·lusió, i sobren els motius per tenir-ne.

Responsabilitats a tenir en compte

En les passades eleccions l'extrema dreta va guanyar en països com França, Regne Unit o Dinamarca. Se'n va parlar molt a tot el continent des de la sorpresa i la preocupació. Però no es parla tant de la responsabilitat directa que tenen els governs, tant socialistes com conservadors, que han estat dècades governant Europa. No només per la desigualtat, exclusió social i degradació educativa que han provocat les seves polítiques, sinó també per les mesures, discursos i polítiques obertament xenòfobes.

A l'Estat Espanyol el govern del PP va aprovar retirar la targeta sanitària a la població immigrada sense papers, una mesura que implícitament reconeix una part dels ciutadans com a 'menys persones' que els altres en negar a uns un dret fonamental i als altres no. A més, implícitament aquesta mesura també reforça la idea - molt equivocada - que la població immigrada fa insostenible el sistema de salut com si se n'aprofitessin, quan en realitat ha estat el contrari.

A França, com a Itàlia, el govern 'socialista' d'Hollande ha seguit amb les mateixes polítiques d'expulsió massiva de la població gitana romanesa, estigmatitzant encara més aquest col·lectiu.

A Alemanya el discurs polític i mediàtic ha culpat reiteradament la població grega de la crisi europea, arribant a mostrar aquest país com si es tractés d'una espècie inferior menys responsable i menys intel·ligent "per naturalesa", reforçant la concepció dels alemanys com a nació superior.

Tot això per no mencionar la política immigratòria a les fronteres i als CIEs de la UE, una política a l'ombra que deshumanitza completament tota la Humanitat no europea i no suficientment adinerada.

L'augment de l'extrema dreta no és causa de la crisi ni de la casualitat, és principalment fruit del profund fracàs dels nostres governants que han posat les llavors perquè els populistes feixistes en treguin tot el profit possible.

Així no

Jo crec que en una consulta sobre la independència de Catalunya votaria a favor per diversos motius (tant a nivell personal com general), però em tira molt enrere que aquest procés vagi acompanyat de certs tics excessivament demagogs i gairebé xovinistes per part d'alguns polítics i simpatitzants independentistes.

Em tira molt enrere de participar obertament i activament en aquest procés el fet de veure com alguns polítics de gran popularitat ens exposen la realitat com si tots els problemes de Catalunya fossin culpa només de Madrid, com si els catalans fóssim gairebé una nació superior a una suposada 'nació espanyola' i pràcticament monopolitzant el debat polític amb aquest tema, posant en segon terme altres temes que per mi són d'enorme importància, com la regressió dels drets socials i laborals, la desigualtat creixent, la xenofòbia, el model econòmic o la manca d'una democràcia més participatva i directa.

Sovint aquests mateixos polítics que actualment lideren - a nivell institucional - el procés cap a la independènca, són els que ignoren i es desentenen de protestes laborals (com Junqueras anant a comprar al Fnac el dia de la vaga), els que aproven greus retallades en serveis socials, els que aposten pel Barcelona World (un model que s'ha demostrat ruïnós) i els que mútuament es tapen les vergonyes votant al Parlament perquè no s'investiguin ni es condemnin les actuacions policials abusives ni els casos de corrupció mutus. I els que fan això tenen dos noms que cal dir ben alt i sense por: CiU, com a executors, i ERC, com a còmplices directes. 

Jo estic plenament a favor del dret a decidir, també puc estar a favor de la independència, però sincerament m'horroritza bastant veure com aquest debat n'eclipsa tants d'altres i veure com actuen els dos principals partits independentistes, ja que això em fa perdre moltes esperances que una eventual Catalunya independent pugui esdevenir un país democràtic, just i sostenible. Podem confiar en un partit que renuncia als seus ideals socials i d'esquerres tan gratuïtament com ERC? Jo no.

Per això penso que cal que la ciutadania exigeixi que els seus representants no només defensin el dret a decidir sobre la independència, sinó també sobre la resta de temes importants que ens afecten, així com els drets que tantes generacions passades han lluitat per aconseguir. El procés sobiranista no ha de ser una carta blanca per aprovar mesures antisocials sense consulta popular, ni tampoc per exercir de còmplice directe d'aquestes polítiques nefastes. Perquè si ho fem així, això no tindrà cap sentit.

Moment de canvis

A totes aquelles persones que no els importa la política ni el que passa al seu entorn i que creuen que "tots els polítics són iguals" i que "les coses no es poden canviar":

Estem en una època molt interessant. Després de dècades de política insípida, a Catalunya estan canviant moltes coses amb el procés sobiranista, a l'Estat Espanyol el bipartidisme no ha arribat al 50% dels vots i han sorgit forces renovadores amb molt de potencial, a Europa hi ha països on ha guanyat l'esquerra radical però també altres on ha guanyat l'extrema dreta. La societat civil s'està organitzant per reivindicar els seus drets, amb la PAH, el Procés Constituent o el Frente Cívico, amb iniciatives com el Multireferèndum o les Marxes per la Dignitat. El 15M està donant fruits.

Pot ser que estiguem vivint un moment històric en molts aspectes, que hi hagi canvis definitius després de molts anys de política avorrida i monòtona. Per això, ja és hora de trencar els clixés polítics que porten a l'apatia i la desmobilització i que només beneficien a la casta política. Sobretot si ets una persona jove és una gran llàstima que visquis aliena i desinteressada a tot el que està passant. La pròpia societat està demostrant que l'empoderament popular és possible. Els polítics acomodats a la seva poltrona són els grans beneficiats de la despolitització social, però els seus privilegis tenen els dies contats.