Balanç resumit d'opinió personal sobre el procés sobiranista fins avui

Com a negatiu, el procés sobiranista ha provocat una quasi-monopolització del debat polític català, relegant en un segon terme alguns temes de majúscula importància en el context actual, com són el pagament d’un deute il•legítim, les privatitzacions del patrimoni públic o la recerca d’un model econòmic just i sostenible. ERC exemplifica clarament aquesta quasi-monopolització i oblit de les polítiques d’esquerres, arribant a pactar amb el govern de CiU per tirar endavant polítiques profundament antisocials, privatitzacions i ocultacions de casos de corrupció. Aquest és un ‘preu’ que estem pagant injustament per mantenir el procés endavant, segons ens diuen. També trobo a faltar un debat seriós, racional i de fons entre les diverses parts en aquest ‘conflicte’ polític, caracteritzat per una manca d’enteniment mutu i per una manca mútua de voluntat d’enteniment, on la majoria de partits polítics i mitjans de comunicació (tant espanyols com catalans) estan tenint un paper lamentable que intensifica el nacionalisme excloent.

Com a positiu, el procés sobiranista ha portat a la creació d'un procés constituent de ruptura més enllà de la independència, que tot i que segueixi sent minoritari ofereix esperances de canvi real. El procés també ha fet més que evident que l’Estat Espanyol té un problema greu pel que fa a la representativitat i respecte cap a les diferents minories identitàries/nacionals, sobretot en el cas català. I ho ha fet d’una manera exemplar, massiva, democràtica, pacífica i inclusiva (a excepció d’alguna sortida de to esporàdica) que no deixa lloc al dubte: el statu quo no funciona. Al mateix temps també ha evidenciat un segon fet: el paper nefast d’un govern espanyol absolutament immobilista que no només nega una consulta democràtica sinó que, en més d’un any i mig, ni tan sols ha estat capaç de plantejar cap mena d’alternativa, de resposta o de diàleg davant d’aquest procés. S’ha evidenciat la manca de sentit democràtic d’un govern espanyol del PP, que a la vegada legitima i fa més que comprensible la voluntat i necessitat de la majoria de la societat  

Sobre certes discussions de temes socials

L’altre dia vaig discutir amb un noi sobre el tema que el Bicing es passi a dir Vodafone Bicing. Ell defensava aquesta mesura ja que suposa una entrada de divises per un servei públic i d’aquesta manera pot garantir-ne el bon funcionament a un preu molt assequible. Jo m’hi oposava perquè hi ha moltes altres maneres més justes, eficients i democràtiques d’obtenir finançament per aquest servei i perquè suposa un pas més en l’avenç de la publicitat cap a transformar la totalitat de l’espai públic. 

Van passar dues coses. Per una banda tinc la impressió que els seus arguments es basaven massa en una perspectiva local i a curt termini mentre que els meus es basaven massa en una perspectiva global i a llarg termini. A més, no sé fins a quin punt el problema de la publicitat és possible d’explicar amb paraules ja que no és un tema que es pugui mesurar quantitativament. M’explico. Podem parlar de dèficits, deutes o interessos, utilitzant percentatges i xifres absolutes, per tant, perfectament mesurables i quantificables. Però com expliques la degradació del sentit social de l’espai públic o la invasió de la publicitat i els mals que aquesta provoca d’una forma mínimament mesurable i visualment imaginable? És possible, però complicat. Després hi entraré. 

Abans vull tornar al tema del local/curt termini i el global/llarg termini. Després de donar-hi algunes voltes en acabar aquella conversa, em preguntava fins a quin punt és possible defensar algunes postures sense prendre necessàriament una postura revolucionària. Aquell noi em deia que el Bicing tenia dèficit i que la publicitat de Vodafone era una manera de mantenir els preus baixos. Jo li deia que s’ha d’optar per l’eficiència del servei i per altres fonts de finançament, com ara combatre el frau fiscal de les grans fortunes o negar-nos a pagar el deute il·legítim. Ell em deia que estava d’acord que es fes tot això, però seguia sense veure cap problema en el fet que, a més a més d’aquelles mesures, es fiqués publicitat d’una empresa privada. També em deia que estàvem molt lluny d’aconseguir una fiscalitat justa i eficient i de negar-nos a pagar el deute il·legítim (normal que ho pensés, amb governs del PP i de CiU...). Jo li deia que ja sabia que estàvem lluny d’això, però que tot i així és el que havíem d’exigir, i que fins que allò no s’intentés decididament no podíem acceptar una semi-privatització (en el nom i en el finançament) d’una empresa pública. Però ell em mirava amb la típica cara de: “això que dius està molt bé, però baixa dels núvols...”. I és clar, també puc entendre la seva postura. Ell vol un servei de Bicing assequible i efectiu, i el vol ara, no després d’una “revolució” que no sabem ni si tindrà lloc, i li és igual si a la roda del darrere de la bicicleta hi posa Vodafone o no, mentre pugui tenir una bicicleta per 43€ l'any. 

Aleshores em vaig preguntar això, fins a quin punt és possible defensar certes postures sense necessitat de passar per una “revolució” prèvia? Fins a quin punt podem justificar el rebuig al Vodafone Bicing en un moment de profunda crisi i dèficit públic amb arguments que no passin per canviar necessàriament les estructures del sistema per tal de permetre una fiscalitat justa i el rebuig al pagament d'un deute il·legítim? (De totes formes, crec que l’Ajuntament de Barcelona pot trobar altres vies de finançament que no passin ni per una revolució utòpica – que no impossible! – ni per incloure Vodafone al nom del servei).

Però és que aquell noi tampoc semblava tenir cap problema amb el fet que els serveis públics passessin a tenir noms d’empreses privades. Li vaig dir que si seguíem així podíem acabar com a Madrid, on una línia sencera de Metro s’ha passat a dir Vodafone (sembla que aquesta empresa té un gust especial per ficar-se en els noms dels serveis públics). I aquí em trobo amb un segon handicap. Hi ha gent, per exemple, que defensa les corrides de toros, i sembla que no senten cap dolor ni cap empatia envers l’animal. També hi ha gent que defensa la pena de mort i sembla que no hagin adquirit el sentit del valor i sacralitat cap a la vida humana. Són opinions que de vegades semblen impossibles i que te’n fas creus que existeixin, però existeixen, i no les pots canviar amb una conversa. No pots presentar un balanç que demostri un superàvit, o una eficiència numèrica o una resposta de sí o no. Es tracta de qüestions de fons, molt més emocionals i inquantificables, impossibles de modificar amb una sola conversa. 

Doncs no sé fins a quin punt l’al·lèrgia que alguns sentim cap a la publicitat entraria dins aquesta idea. De fet hi penses i dius, per què tinc tanta mania a la publicitat fins al punt de voler rebutjar una entrada de milions d’euros per tal que el Bicing es segueixi dient Bicing? Pot semblar absurd, però evidentment tinc les meves raons, però es tracten d’unes raons de fons i de caràcter molt global que van lligades amb els mals del consumisme, el capitalisme i el materialisme insostenibles, afegits a la insatisfacció, prejudicis i frustracions socials que crea la publicitat de masses, afegits, també, a un avenç imparable de la publicitat global que cada cop es troba a més llocs, durant més temps, i de més maneres, arribant a modificar inclús els noms dels espais públics. I quan parlem d’avenç de la publicitat de grans empreses, parlem d’avenç de grans empreses, i per tant de concentració creixent i preocupant del poder econòmic mundial que cada cop es sobreposa amb més contundència al poder polític (els grans mals del capitalisme, en definitiva). Però és clar, entenc que un cas concret com el del Vodafone Bicing pugui semblar aliè a tot això, que no suposi cap mal pels ciutadans de Barcelona, a banda que es canvïi el nom del servei. Segur que alguns pensaven el mateix quan l’estàtua de Colom va lluir la samarreta del Barça, quan es va tancar el MNAC per celebrar-hi una boda índia o quan es canvia la llei d’impostos al casinos per rebre la inversió del BCN World. Però totes aquestes "petites" accions, en conjunt, suposen un canvi de valors enorme.

En definitiva, em vaig trobar en una conversa on hi xocaven dos punts de vista doblement. Per una banda, una visió a curt termini i local, i una visió a llarg termini i global; d'altra banda, i el que és més complicat encara, un sentit emocional a favor de la preservació d’un espai públic democràtic, pur i lliure de la invasió privada, i una manca d’aquest sentit de fons.

Pobles oprimits, pobles germans

Comparteixo dos documents. Primer, un article del company Alex Anfruns escrit des de Cisjordània sobre la brutal i constant repressió que practica l'exèrcit israelià sobre els palestins (http://www.michelcollon.info/La-represion-israeli-del.html?lang=es). Segon, un vídeo del dissabte passat on es veu la repressió que la policia espanyola practica fins i tot sobre els periodistes que intenten gravar les detencions (https://www.youtube.com/watch?v=6d3Nm3hH9fQ&feature=youtu.be).

No es tracta de dues repressions aïllades. Recordem que, per una banda, el govern espanyol ha incrementat la venda d'armes a l'Estat d'Israel, que practica la neteja ètnica i l'apartheid sobre la població palestina. D'altra banda, la policia espanyola realitza cursos de formació a Israel sobre tècniques de repressió i ús d'armes provades en població civil, que després utilitzen per reprimir-nos a nosaltres.

Palestins i europeus som víctimes dels mateixos opressors. Palestins i europeus som germans i companys de la mateixa lluita! Tot el suport al poble palestí!

La repressió canvia de màscara

Ahir vaig veure una adaptació musical de l’obra Frühlings Erwachen (Spring Awakening), escrita per Frank Wedekind el 1891, que critica la repressió emocional que patien els adolescents de l’Alemanya de finals del segle XIX, emmarcada dins una societat estrictament religiosa, conservadora i hipòcrita. L’obra consta d’un guió dramàtic excel·lent dins el context del segle XIX, però em pregunto fins a quin punt pot arribar a tenir un efecte contraproduent en el context actual. M’explico:

El 2006 Duncan Sheik i Steven Sater van adaptar l’obra original per convertir-la en un musical de Broadway. Personalment no sóc un gran amant dels musicals, però reconec que l’adaptació musical, més d’un segle després de l’obra original, pot suposar un gran pas per apropar l’obra a un públic adolescent (protagonista de l’obra), que generalment es troba força allunyat de les arts escèniques. Però penso que, si bé l’adaptació formal està ben pensada i força ben aconseguida, hi manca una adaptació de contingut.

Hi ha obres que són clàssics, com els clàssics grecs o Shakespeare, el contingut de les quals pot mantenir la intenció i el missatge inicials de l'autor sense necessitat de ser adaptat, ja que parlen d'aspectes humans, inherents en les societats civilitzades d'Occident. Una obra com L'Oncle Vània de Txèkhov, per exemple, gaudeix d'una enorme vigència actualment ja que, encara que estigui ambientada en la Rússia de fa un segle, el que critica és encara ben visible avui: la mediocritat, la debilitat humana, la degradació del medi, aspectes que fins a cert punt són inherents en les societats sedentàries civilitzades i on encara ens hi podem reconèixer. Però en el cas de moltes altres obres els continguts poden patir un procés de desactualització, i per això pot ser necessari fer-ne una nova versió que adapti els continguts a l'actualitat, per així mantenir el mateix missatge i crítica al status quo (sense abandonar la versió original, és clar, al qual constitueix una font primària de gran valor per entendre la realitat d'una altra època).

Així, tornant a l'obra d'ahir, si ens fixéssim en les sensacions principals del públic quan sortia de l'obra, crec que aquestes haurien estat, per una banda, la de tristesa i ràbia per la greu repressió emocional que pateixen els entranyables protagonistes, i  per altra banda, el consol i la satisfacció d’haver assolit, un segle més tard, una societat lliure i oberta, on els adolescents ja no pateixen l’opressió constant d’una església arcaica i d’una educació obsoleta. I és aquí on trobo un resultat contraproduent de l’obra.

Els joves de l’actualitat ja no pateixen repressió emocional? Aquesta pot ser la idea que bona part del públic es formi, de manera més o menys inconscient, en sortir de l’obra. Però sens dubte és una idea falsa. La repressió ha canviat de màscara, però no ha desaparegut pas. Malauradament, a l’any 2014, segueixen produint-se molts suïcidis d’adolescents, així com profundes frustracions, fracàs escolar o marginació. El sistema educatiu no és tan arcaic com el de 1891, però tot i així segueix amb la mateixa estructura, amb un model encara excessivament basat en les qualificacions numèriques i la memorització, i massa poc en l’anàlisi crític i la reflexió (més encara amb la reforma de la LOMCE). Seguim patint un model encara massa basat en el llibre i la paraula, que prioritza algunes assignatures (com matemàtiques o llengua) per sobre d’altres (com plàstica, música o educació física), i que danya l’autoestima de molts estudiants que queden exclosos d’aquest model d’aprenentatge.

El consumisme, la competitivitat i individualisme que promou la cultura de masses i el model d’ensenyament segueixen generant greus traumes que acaben en forma de malalties com l’anorèxia o la bulímia, amb casos com el bullying o amb tragèdies com els suïcidis. Pel·lícules i sèries com les de Disney o més recentment Patito Feo (on un grup de noies anomenades “Las Divinas” marginaven altres nenes per ser lletges) segueixen conformant l’inconscient de molts infants i adolescents, i imposant limitacions i tabús emocionals. La gran majoria de nois segueixen patint els efectes d’una masculinitat excloent basada en el lideratge, l’agressivitat i la força, i moltes noies són víctimes d’una feminitat igual d’artificial però basada en la bellesa estricta i la reducció a objectes de desig. Els nostres adolescents d’avui es veuen obligats a copiar els models que veuen a les pantalles i els anuncis per no sentir-se exclosos, arribant a construir-se unes màscares superficials i emocionals que en molts casos triguen anys a desaparèixer. L’opressió que el 1891 practicava l’Església sobre els adolescents i que tan bé va denunciar Wedekind, la practica avui la cultura de masses; i els tabús sexuals s'han substituït per un bombardeig constant d'erotisme superficial i irreal sota la lògica publicitària del capitalisme actual.

Aleshores, crec que l’adaptació d’aquesta obra hauria d’haver anat més enllà de l’aspecte formal per arribar també a adaptar-ne el contingut, possiblement situant-la a l’any 2014, amb les noves formes de repressió emocional que es pateixen actualment. D'aquesta manera, s'hauria seguit amb l'esperit autocrític (en el sentit de crítica al sistema vigent) que va plasmar Wedekind. Em preocupa que una obra escrita amb voluntat de denunciar aquesta repressió pugui acabar tenint un efecte contraproduent un segle més tard, en assenyalar una repressió que ja ha canviat de màscara, i amagant així la repressió majoritària d'avui. Establint un símil amb l’àmbit polític, pel·lícules com La Lista de Schindler, La Vida de los Otros o El Pianista d’alguna manera tenen un efecte contraproduent semblant, en assenyalar una repressió que ja no existeix aquí i, d’aquesta manera, mostrant implícitament el règim actual com un règim democràtic i lliure. Evidentment, comparat amb el nazisme o els serveis de la Stasi, el règim actual ens semblarà molt acceptable, però qüestiono la utilitat d’aquestes pel·lícules si dirigeixen la crítica cap a una repressió que ja ha canviat de màscara.

Estic segur que si Wedekind visqués avui, hauria escrit el mateix esquema de guió, però ho hauria fet denunciant la nova màscara d’aquesta repressió, situant-la al segle vint-i-u i substituint la religió per la cultura de masses capitalista. Una adaptació així seria el millor homenatge a Wedekind, però, és clar, suposo que això hauria estat massa per Broadway...

Homo Habilis - Homo Erectus - Homo Sapiens - Homo Logotipus

Pel "dia del pare"

Jo no em vull enrecordar del meu pare només el dia que el capitalisme diu que toca fer-ho. Jo me'n recordo del meu pare cada cop que gaudeixo de tot el que m'ha donat i ha fet per mi, de tot el que he après d'ell i l'admiració per la natura i el bon tarannà que m'ha transmès. I això és cada dia, no només avui.

La dignitat de perdre

Potser a la nostra generació ens toca fer la feina més dura
que és començar el canvi, i ser derrotats i derrotats i derrotats
perquè la següent generació pugui començar a guanyar.
Potser ens ha tocat ser uns perdedors
però ho haurem de ser dignament.