La repressió canvia de màscara

Ahir vaig veure una adaptació musical de l’obra Frühlings Erwachen (Spring Awakening), escrita per Frank Wedekind el 1891, que critica la repressió emocional que patien els adolescents de l’Alemanya de finals del segle XIX, emmarcada dins una societat estrictament religiosa, conservadora i hipòcrita. L’obra consta d’un guió dramàtic excel·lent dins el context del segle XIX, però em pregunto fins a quin punt pot arribar a tenir un efecte contraproduent en el context actual. M’explico:

El 2006 Duncan Sheik i Steven Sater van adaptar l’obra original per convertir-la en un musical de Broadway. Personalment no sóc un gran amant dels musicals, però reconec que l’adaptació musical, més d’un segle després de l’obra original, pot suposar un gran pas per apropar l’obra a un públic adolescent (protagonista de l’obra), que generalment es troba força allunyat de les arts escèniques. Però penso que, si bé l’adaptació formal està ben pensada i força ben aconseguida, hi manca una adaptació de contingut.

Hi ha obres que són clàssics, com els clàssics grecs o Shakespeare, el contingut de les quals pot mantenir la intenció i el missatge inicials de l'autor sense necessitat de ser adaptat, ja que parlen d'aspectes humans, inherents en les societats civilitzades d'Occident. Una obra com L'Oncle Vània de Txèkhov, per exemple, gaudeix d'una enorme vigència actualment ja que, encara que estigui ambientada en la Rússia de fa un segle, el que critica és encara ben visible avui: la mediocritat, la debilitat humana, la degradació del medi, aspectes que fins a cert punt són inherents en les societats sedentàries civilitzades i on encara ens hi podem reconèixer. Però en el cas de moltes altres obres els continguts poden patir un procés de desactualització, i per això pot ser necessari fer-ne una nova versió que adapti els continguts a l'actualitat, per així mantenir el mateix missatge i crítica al status quo (sense abandonar la versió original, és clar, al qual constitueix una font primària de gran valor per entendre la realitat d'una altra època).

Així, tornant a l'obra d'ahir, si ens fixéssim en les sensacions principals del públic quan sortia de l'obra, crec que aquestes haurien estat, per una banda, la de tristesa i ràbia per la greu repressió emocional que pateixen els entranyables protagonistes, i  per altra banda, el consol i la satisfacció d’haver assolit, un segle més tard, una societat lliure i oberta, on els adolescents ja no pateixen l’opressió constant d’una església arcaica i d’una educació obsoleta. I és aquí on trobo un resultat contraproduent de l’obra.

Els joves de l’actualitat ja no pateixen repressió emocional? Aquesta pot ser la idea que bona part del públic es formi, de manera més o menys inconscient, en sortir de l’obra. Però sens dubte és una idea falsa. La repressió ha canviat de màscara, però no ha desaparegut pas. Malauradament, a l’any 2014, segueixen produint-se molts suïcidis d’adolescents, així com profundes frustracions, fracàs escolar o marginació. El sistema educatiu no és tan arcaic com el de 1891, però tot i així segueix amb la mateixa estructura, amb un model encara excessivament basat en les qualificacions numèriques i la memorització, i massa poc en l’anàlisi crític i la reflexió (més encara amb la reforma de la LOMCE). Seguim patint un model encara massa basat en el llibre i la paraula, que prioritza algunes assignatures (com matemàtiques o llengua) per sobre d’altres (com plàstica, música o educació física), i que danya l’autoestima de molts estudiants que queden exclosos d’aquest model d’aprenentatge.

El consumisme, la competitivitat i individualisme que promou la cultura de masses i el model d’ensenyament segueixen generant greus traumes que acaben en forma de malalties com l’anorèxia o la bulímia, amb casos com el bullying o amb tragèdies com els suïcidis. Pel·lícules i sèries com les de Disney o més recentment Patito Feo (on un grup de noies anomenades “Las Divinas” marginaven altres nenes per ser lletges) segueixen conformant l’inconscient de molts infants i adolescents, i imposant limitacions i tabús emocionals. La gran majoria de nois segueixen patint els efectes d’una masculinitat excloent basada en el lideratge, l’agressivitat i la força, i moltes noies són víctimes d’una feminitat igual d’artificial però basada en la bellesa estricta i la reducció a objectes de desig. Els nostres adolescents d’avui es veuen obligats a copiar els models que veuen a les pantalles i els anuncis per no sentir-se exclosos, arribant a construir-se unes màscares superficials i emocionals que en molts casos triguen anys a desaparèixer. L’opressió que el 1891 practicava l’Església sobre els adolescents i que tan bé va denunciar Wedekind, la practica avui la cultura de masses; i els tabús sexuals s'han substituït per un bombardeig constant d'erotisme superficial i irreal sota la lògica publicitària del capitalisme actual.

Aleshores, crec que l’adaptació d’aquesta obra hauria d’haver anat més enllà de l’aspecte formal per arribar també a adaptar-ne el contingut, possiblement situant-la a l’any 2014, amb les noves formes de repressió emocional que es pateixen actualment. D'aquesta manera, s'hauria seguit amb l'esperit autocrític (en el sentit de crítica al sistema vigent) que va plasmar Wedekind. Em preocupa que una obra escrita amb voluntat de denunciar aquesta repressió pugui acabar tenint un efecte contraproduent un segle més tard, en assenyalar una repressió que ja ha canviat de màscara, i amagant així la repressió majoritària d'avui. Establint un símil amb l’àmbit polític, pel·lícules com La Lista de Schindler, La Vida de los Otros o El Pianista d’alguna manera tenen un efecte contraproduent semblant, en assenyalar una repressió que ja no existeix aquí i, d’aquesta manera, mostrant implícitament el règim actual com un règim democràtic i lliure. Evidentment, comparat amb el nazisme o els serveis de la Stasi, el règim actual ens semblarà molt acceptable, però qüestiono la utilitat d’aquestes pel·lícules si dirigeixen la crítica cap a una repressió que ja ha canviat de màscara.

Estic segur que si Wedekind visqués avui, hauria escrit el mateix esquema de guió, però ho hauria fet denunciant la nova màscara d’aquesta repressió, situant-la al segle vint-i-u i substituint la religió per la cultura de masses capitalista. Una adaptació així seria el millor homenatge a Wedekind, però, és clar, suposo que això hauria estat massa per Broadway...