Sobre España

Creo que Izquierda Unida es el único partido con representación en el Congreso que ha sido capaz de entender qué es España. Ellos proponen un estado federal y plurinacional (además de socialmente justo y republicano). En una España entendida como expone IU, creo que habría espacio para las diversas identidades nacionales, donde se sentirían representadas y respetadas.

Tristemente, la España del PP, PSOE, UPyD o C's es una España castellanizada y castellanizante, escasamente democrática, excesivamente totalitaria y crecientemente centralizada, donde no hay espacio para aquellos que no comparten una visión dominada por el nacionalismo españolista/castellanista. Esto me lleva a pensar que, si bien la independencia de Catalunya quizás no es la mejor alternativa al insostenible estatus quo, sí que es la mejor alternativa dentro de las posibles a corto-medio plazo.

Ésta es, a día de hoy, mi humilde visión del tema en clave estatal, y la he expuesto en castellano para que me entiendan todos.

La minoria dels no minoritaris

Quants personatges principals en la publicitat i les pel·lícules de major tirada que veiem en aquest país...

· No són heterosexuals (homosexuals, bisexuals, asexuals...)?
· Són transsexuals?
· Són intersexuals?
· Són d'un grup ètnic minoritari al país (gitanos, magrebins, africans, sud-americans, xinesos...)?
· Són immigrants?
· Pateixen una discapacitat física o nerviosa (cecs, sords, tetraplègics, tartamuts, tics nerviosos...) o han patit una amputació?
· Pateixen una discapacitat o malaltia mental (addicció, tartamudesa, esquizofrènia, anorèxia, Síndrome de Down...)?
· Pateixen VIH?
· Disten molt d'adequar-se als estrictes cànons de bellesa occidentals contemporanis?
· Són marxistes?
· Creuen en una religió no cristiana?
· Són ex presos?
...

Les minories invisibilitzades per la cultura de masses, totes juntes, acaben sumant una majoria. Per tant, tots formem part d'una minoria (o més d'una), però el fet que pràcticament no sigui representada en la cultura de masses - sumat al fet que aquesta cultura penetra en el nostre subconscient des que som petits - pot portar a l'aparició de complexos personals i discriminació social.

Paradoxalment, els personatges principals de la cultura majoritària acaben formant part de la minoria més minoritària (potser fins i tot inexistent): la minoria dels que no pertanyen a cap minoria.

La privatització de la llum del sol, una primera victòria?

Una de les mesures més esperpèntiques i surrealistes que ha aprovat el govern del PP en aquests poc més de dos anys que porta governant al servei de l’oligarquia econòmica, ha estat la privatització de la llum del Sol, traduïda en un impost desmesurat a l’autoconsum energètic en forma de plaques fotovoltaiques. Ja sé que resulta difícil definir quina ha estat la llei més esperpèntica d’aquest govern que a molts ens ha sorprès per la seva absoluta determinació a l’hora de desmantellar l’Estat del Benestar i el seu complet menyspreu cap a la democràcia, els drets humans i la Constitució. Però, en una tendència global en direcció a la sostenibilitat i la sobirania energètica, aquesta llei ha sorprès per la seva manca total d’arguments econòmics, democràtics i lògics, més enllà de satisfer les exigències de l’oligarquia energètica del país (Repsol YPF, Endesa, Cepsa, Iberdrola i Gas Natural).

I és precisament aquí on volia anar a parar. Malgrat l’aparent surrealisme i el profund retrocés d’aquesta llei, la podríem arribar a considerar com una primera victòria? Ghandi va dir “Primer t’ignoren. Després et ridiculitzen. Finalment t’ataquen. I aleshores has vençut”. Davant la cada cop més evident decadència del sistema capitalista vigent (traduït en la forma de dictadura financera quan es tracta de política) la societat està reaccionant. Reaccionant? Quan les manifestacions cada cop estan més buides? Quan no ens estem rebel·lant contra aquesta absoluta regressió social i democràtica? Doncs sí, en part sí. No m’estic referint tant a la revolució per tombar el sistema vigent, sinó sobretot a la construcció, paral·lelament, d’un sistema alternatiu.

Tot i que minoritaris, el consum ecològic i just, així com les finances ètiques i les cooperatives, estan experimentant un avenç tant o més ràpid que el retrocés que experimenta el sistema hegemònic. La societat ja fa temps que està creant xarxes de cooperació, a nivell global, superant la caritat per passar a construir una nova alternativa, eficient i sostenible, que no doni caritat sinó que vengui, compri, doni feina, construeixi xarxes de cooperació, com qualsevol sistema humà. Una alternativa que no es basi en oenagés sinó sobretot en empreses ètiques i al mateix temps rentables (ja que una alternativa o és autosuficient o no és). Una alternativa sostinguda per un cos teòric que vagi més enllà del materialisme i el neoliberalisme per tal de recuperar la confiança en els vincles humans i la naturalesa, com és la Teoria del Decreixement. Aquest sistema alternatiu és encara petit però segueix creixent i organitzant-se. Cada llei regressiva que aproven els nostres governs és una dosi d’energia i motivació perquè molts segueixin construint l’alternativa. Una alternativa que, pel seu caràcter social, sostenible i rentable, i pel seu suport teòric, tard o d’hora tombarà el sistema decadent actual. De moment aquesta alternativa ‘a l’ombra’ ha estat ignorada, sovint ridiculitzada (hippies, vegetarians, utòpics...) i, per primer cop a Espanya, atacada (almenys a nivell legal).

El sector energètic no és pas una excepció en aquesta alternativa, i l’autoconsum, la sostenibilitat i la sobirania energètica de cooperatives com Som Energia suposen un maldecap creixent per l’oligarquia de les energètiques. El creixement accelerat del nombre de socis de Som Energia ha espantat prou l’oligarquia com per forçar el govern a adoptar una mesura contrareformista i internacionalment incomprensible. El govern del PP és el govern de l’oligarquia energètica. Han tombat la proposta de no tallar la llum, el gas i l’aigua durant l’hivern a les famílies pobres que no s’ho poden pagar, i ara volen apujar la llum un 11% més. Estem pagant un govern de mercenaris al servei d’una oligarquia explotadora. I això no és només marxisme, també és la realitat que vivim. Algú en té cap dubte encara?

Ens espera una llarga etapa de contrareformes i atacs a l’alternativa que tot just acaba de començar. Serà dur i llarg, però el sistema mostra la seva creixent debilitat d’una forma cada cop més evident. I això no només ens ha d’indignar, sinó també i sobretot ens ha de donar esperança. Ja que significa que comencem a ser importants.

La societat en una plaça de toros

Com en una famosa pel•lícula de Werner Herzog, ens estem deixant guiar per un líder boig i sàdic que ens porta directes a la perdició. No és broma. Tenim un govern sociòpata representat per uns titelles de cartró i dirigit a l’ombra per banquers, especuladors, assegurances, milionaris, en definitiva, una colla de personatges obsessionats per les xifres financeres, pels zeros i pels tant per cents, que mai no han après res sobre humanitat, per qui la paraula “valors” només té un significat, l’econòmic. Gent sense principis. 

Potser per por, o potser perquè encara creiem en una absurda esperança de triomf personal, o potser per les dues raons, seguim obeint aquest govern de líders bojos. Què en queda d’allò que al seu dia anomenavem societat? Si algun dia va existir la societat, el que queda avui és una mena d’ésser agonitzant que resisteix com pot les ganivetades que li claven per totes bandes. És com un toro ferit i cansat, que encara s’atreveix a llençar alguna cornada o inclús a mirar amenaçant els seus assassins salvatges, però que no sap com sortir de la plaça, completament perdut, desposseït de qualsevol arma. 

Com en una macabra plaça de toros, el final del joc ja està decidit abans que comenci. Des de fa dècades, els sociòpates han anat abonant el terreny per tal que la societat es desintegri, per no tornar a cometre els errors de fa un segle. Com en una plaça de toros, l’assassí és capaç de seduir la seva víctima amb l’elegància de la seva capa vermella, i al mateix temps no dubtarà a l’hora de travessar-la amb una llarga fulla de metall fred. De la mateixa manera, amb una destresa admirable, freda i macabra, els sociòpates han aconseguit seduir-nos, infectant-nos d’individualisme, fent-nos creure en idees absurdes com l’èxit o la felicitat. I quan ha fet falta, no han dubtat en exterminar qualsevol forma d’organització social que amenacés la seva estratègia, o en utilitzar la por massiva (terrorisme legal), o en criminalitzar minories per tal de seguir dividint i torturant fins la mort la societat. 

Aquesta última estratègia és la que acaba de portar a terme el lamentable govern espanyol, i ni més ni menys que criminalitzant una minoria com els aturats, obligant-los a estar sempre localitzables i prohibint-los passar més de 15 dies a l’estranger sense prèvia autorització. En campanya electoral ens prometien acabar amb l’atur, i una majoria absoluta d’ingenus van pensar que es referien a crear llocs de treball. Evidentment, no. Sembla ser que l’únic que tenen a fer amb els aturats és assenyalar-los, etiquetar-los, com si fossin delinqüents que amenacen la societat. És el que porten anys fent amb els immigrants (com la terrible campanya de Badalona el 2010, o la retirada de la targeta sanitària als ciutadans sense papers), o amb els catalans, o amb els musulmans, o amb els gibraltarenys… És clar, què han de fer els criminals si no criminalitzar els innocents per intentar justificar la seva coartada? Ells, els sociòpates, principals culpables de l’atur estructural, de la precarietat laboral, de la xenofòbia, de la radicalització dels nacionalismes, són precisament els que culpen els aturats, els immigrants o els catalans de l’agonia d’una societat a la qual ells ja tenen previst assassinar. 

De la mateixa manera que la tortura d’un bou s’arriba a justificar com una forma d’art, el crim de la societat s’intenta justificar amb eufemismes i contes que per molt absurds que siguin, seguiran tenint credibilitat mentre els mitjans de comunicació els facin el joc.

Que l’homofòbia russa no ens provoqui russofòbia.

L’homofòbia russa no ens hauria de conduir a la russofòbia, per diversos motius. Primer perquè més que homofòbia és ignorància de la majoria barrejada amb confusió i desesperació pròpies d’una exclusió social estructural. L’homofòbia russa no és cultural ni encara menys genètica sinó purament política. Una societat no es torna massivament homòfoba si al darrere no hi ha una estratègia político-mediàtica. Les bandes d’extrema dreta no persegueixen homosexuals i immigrants si la policia els para els peus.

Quan critiquem obertament els russos per la seva homofòbia hem de tenir en compte que es tracta d’un boc expiatori per on el govern oculta la seva corrupció omnipresent, així com el futur d’un país demogràficament malalt i econòmicament massa dependent d’uns recursos energètics que a poc a poc aniran perdent valor. En definitiva, els russos són víctimes de la seva pròpia homofòbia, que els encega. Ja que una societat ignorant és la principal víctima de la seva ignorància.

I no es tracta només d’homofòbia. L’aliança entre el règim de Putin i l’església ortodoxa oficial russa està portant el país més gran del món cap a un ridícul retorn a valors retrògrads nacionalistes i xenòfobs més propis de l’Alemanya dels anys 30 que no pas d’un país que ha vist néixer alguns dels escriptors més cèlebres de la història i ha estat escenari de processos polítics inoblidables. Però la casta parasitària russa té por. Sobretot després de les massives protestes de fa un any i mig contra el retorn de Putin, que han deixat una llavor que tard o dora tornarà a brotar i amb més força. La casta parasitària russa està jugant les seves cartes més deplorables, les de la despolitització social, la idiotització d’un país sencer i la criminalització dels col·lectius més dèbils, així com el retorn a un dels nacionalismes més rancis del segle XXI.

El poble germà rus és víctima de la seva pròpia homofòbia, de la idiotització que pateix per part d’una oligarquia que es re-enriqueix amb els recursos del país més gran del món a costa de mantenir la majoria exclosa d’uns beneficis econòmics que haurien de ser comuns. Un cop més ens equivocarem si criminalitzem un país sencer en comptes de conèixer l’origen dels problemes. No seria just criticar el conjunt dels russos tot obviant l’execrable paper del president Putin, de l’alcalde moscovita Sergei Sobianin o del Patriarca Ciril, o fins i tot dels grans magnats del gas rus als quals l’Europa Occidental obre les portes perquè blanquegin diners a gust.

Que l’homofòbia russa no ens provoqui russofòbia, ja que tant els russos com nosaltres seguim sent víctimes dels mateixos paràsits.

PD: I si no sembla clar, aquí tenim Un exemple: http://blogs.publico.es/shangaylily/2013/08/12/ana-botella-importa-homofobia-rusa/

El problema no és Snowden, és l'espionatge - The problem is not Snowden, but spying

Caldria que reflexionéssim sobre el rol dels mitjans de comunicació quan veiem que el debat sobre un dels majors casos d'espionatge practicat pel govern dels Estats Units s'ha substituït pel debat sobre quin país donarà asil a Edward Snowden. Aquest segon debat és parcial i mancat de sentit, ja que cal recordar que desenes de criminals i polítics corruptes de tot el món viuen ostentosament als Estats Units sense ser enviats als seus paisos d'origen perquè puguin ser processats judicialment. El primer debat, en canvi, tracta una situació d'espionatge sistemàtic a la població civil de tot el món per part d'un govern concret, la qual representa una de les majors vulneracions del dret a la intimitat de la història. És aquest el servei que els mitjans de comunicació han de donar a la societat?

---



We should think about the role of media when we see that the debate about one of the biggest cases of spying practiced by the US government has been replaced for the debate on which country is going to give asylum to Edward Snowden. This second debate is partial and pointless, since we should remember that tens of criminals and corrupt politicians are ostentatiously living in the US without being sent to their own countries in order to be processed by law. The first debate, on the other hand, discusses a situation of systematic spying to civil population worldwide by a certain government, which represents one of the biggest attacks to the right to privacy in History. Is this the service our medias have to give to society?

Algunes utopies sobre els processos democratitzadors als països en vies de desenvolupament

Mostro a continuació un fragment de l’article New Challenges for Democratic Consolidation in Latin America. The Role of the State (Universidad Autónoma de México, 2009):

“Latin American countries face problems with consolidating democracy. The Latinobarómetro report for 2008,7 for example, indicates that 70 per cent of people in the region consider that democracy governs for ‘the interests of a few powerful groups’. This is the impression of 79 per cent in Mexico, 87 per cent in Argentina, 71 per cent in Chile and 60 per cent in Brazil. Moreover, 53 per cent of Latin Americans would be willing to live under an authoritarian regime ‘if it resolved their economic problems’. This is the case for 69 per cent in Paraguay and 31 per cent in Uruguay, to cite the two extremes. There is also considerable distrust of certain institutions key to the functioning of democracy: only 32 per cent of those polled in the region have confidence in the legislature, and only 21 per cent trust the political parties. These results should be analysed carefully, but they constitute a powerful indicator of the insufficient consolidation of democracy in the region."

Ressalto: “53 per cent of Latin Americans would be willing to live under an authoritarian regime ‘if it resolved their economic problems’”

Una frase preocupant però que ens pot ajudar a replantejar conceptes que sovint tenim per inequívocs, com és el sentit i les formes de la democràcia i democratització. Sobretot en relació a països en vies de desenvolupament, sovint m’he plantejat fins a quin punt seria millor un estat autoritari que aconseguís un sistema social eficient i una societat culta (les bases per a una democràcia efectiva) abans que instaurar una democràcia en un estat feble i analfabet, que en seguida quedarà corrompuda.

Em fa pensar molt el cas d'Egipte, on existeix una majoria de la població analfabeta i al voltant d’un 40% de població sota el llindar de pobresa. Com es pot aconseguir una democràcia efectiva en un país així? Un 40% de la gent només pot pensar en com aconseguir menjar per alimentar els seus fills l'endemà, i per tant es deixa vendre el vot a qualsevol que li ofereixi menjar (com fan els islamistes neoliberals). No entenc com pot funcionar una democràcia en un país de majoria analfabeta i en extrema pobresa, on a sobre s'aplica un sistema de caire neoliberal que encara accentua més les diferències socials. Trobaria molt més lògic un govern de tecnòcrates que vetllés per un estat social i una societat educada, per així poder establir una democràcia solida en un futur.

Amb això no estic dient que cregui necessari un govern tecnocràtic socialista per aquests països, entre altres qüestions perquè és bastant impossible i la història no m’acaba de donar del tot la raó. Evidentment seria perfecte aconseguir de cop un estat de dret eficient i democràtic amb partits responsables i ètics i una població culta i crítica. Però és menys utòpic això que un govern tecnòcrata decidit a posar les bases per una democràcia eficient? En resum penso, des d’una òptica més teòrica que pràctica, que abans que una democràcia estructuralment ineficient, seria més sensat adoptar una tecnocràcia social per tal d'avançar a una democràcia eficient i sòlida.

(Amb intenció de fer pensar, eixamplar límits i enriquir ments, res més enllà d’això…)