La privatització de la llum del sol, una primera victòria?

Una de les mesures més esperpèntiques i surrealistes que ha aprovat el govern del PP en aquests poc més de dos anys que porta governant al servei de l’oligarquia econòmica, ha estat la privatització de la llum del Sol, traduïda en un impost desmesurat a l’autoconsum energètic en forma de plaques fotovoltaiques. Ja sé que resulta difícil definir quina ha estat la llei més esperpèntica d’aquest govern que a molts ens ha sorprès per la seva absoluta determinació a l’hora de desmantellar l’Estat del Benestar i el seu complet menyspreu cap a la democràcia, els drets humans i la Constitució. Però, en una tendència global en direcció a la sostenibilitat i la sobirania energètica, aquesta llei ha sorprès per la seva manca total d’arguments econòmics, democràtics i lògics, més enllà de satisfer les exigències de l’oligarquia energètica del país (Repsol YPF, Endesa, Cepsa, Iberdrola i Gas Natural).

I és precisament aquí on volia anar a parar. Malgrat l’aparent surrealisme i el profund retrocés d’aquesta llei, la podríem arribar a considerar com una primera victòria? Ghandi va dir “Primer t’ignoren. Després et ridiculitzen. Finalment t’ataquen. I aleshores has vençut”. Davant la cada cop més evident decadència del sistema capitalista vigent (traduït en la forma de dictadura financera quan es tracta de política) la societat està reaccionant. Reaccionant? Quan les manifestacions cada cop estan més buides? Quan no ens estem rebel·lant contra aquesta absoluta regressió social i democràtica? Doncs sí, en part sí. No m’estic referint tant a la revolució per tombar el sistema vigent, sinó sobretot a la construcció, paral·lelament, d’un sistema alternatiu.

Tot i que minoritaris, el consum ecològic i just, així com les finances ètiques i les cooperatives, estan experimentant un avenç tant o més ràpid que el retrocés que experimenta el sistema hegemònic. La societat ja fa temps que està creant xarxes de cooperació, a nivell global, superant la caritat per passar a construir una nova alternativa, eficient i sostenible, que no doni caritat sinó que vengui, compri, doni feina, construeixi xarxes de cooperació, com qualsevol sistema humà. Una alternativa que no es basi en oenagés sinó sobretot en empreses ètiques i al mateix temps rentables (ja que una alternativa o és autosuficient o no és). Una alternativa sostinguda per un cos teòric que vagi més enllà del materialisme i el neoliberalisme per tal de recuperar la confiança en els vincles humans i la naturalesa, com és la Teoria del Decreixement. Aquest sistema alternatiu és encara petit però segueix creixent i organitzant-se. Cada llei regressiva que aproven els nostres governs és una dosi d’energia i motivació perquè molts segueixin construint l’alternativa. Una alternativa que, pel seu caràcter social, sostenible i rentable, i pel seu suport teòric, tard o d’hora tombarà el sistema decadent actual. De moment aquesta alternativa ‘a l’ombra’ ha estat ignorada, sovint ridiculitzada (hippies, vegetarians, utòpics...) i, per primer cop a Espanya, atacada (almenys a nivell legal).

El sector energètic no és pas una excepció en aquesta alternativa, i l’autoconsum, la sostenibilitat i la sobirania energètica de cooperatives com Som Energia suposen un maldecap creixent per l’oligarquia de les energètiques. El creixement accelerat del nombre de socis de Som Energia ha espantat prou l’oligarquia com per forçar el govern a adoptar una mesura contrareformista i internacionalment incomprensible. El govern del PP és el govern de l’oligarquia energètica. Han tombat la proposta de no tallar la llum, el gas i l’aigua durant l’hivern a les famílies pobres que no s’ho poden pagar, i ara volen apujar la llum un 11% més. Estem pagant un govern de mercenaris al servei d’una oligarquia explotadora. I això no és només marxisme, també és la realitat que vivim. Algú en té cap dubte encara?

Ens espera una llarga etapa de contrareformes i atacs a l’alternativa que tot just acaba de començar. Serà dur i llarg, però el sistema mostra la seva creixent debilitat d’una forma cada cop més evident. I això no només ens ha d’indignar, sinó també i sobretot ens ha de donar esperança. Ja que significa que comencem a ser importants.