L'eterna Postguerra Civil Espanyola

M’he adonat que la Guerra Civil Espanyola encara no ha acabat. Veig que segueixen existint dues Espanyes enfrontades, i un govern d’essència feixista emparat per l’exèrcit, l’Església i la burgesia, que segueix maltractant la classe treballadora.  Veig que la guerra no ha acabat quan es tenen les víctimes oblidades, sense ajuts per trobar els seus familiars assassinats. No ha acabat perquè es persegueix aquells que intenten investigar els crims del feixisme, i perquè els criminals no han estat jutjats. No ha acabat perquè els vencedors feixistes encara governen, i sobretot no ha acabat perquè, per tot això, les ferides segueixen ben obertes.

Ja no es tracta d’una guerra de bombes i fosses comunes, però els feixistes, que amb el temps també s’han tornat capitalistes, segueixen fent ús de la por, la demagògia i la repressió amb la mateixa voluntat d’eliminar qualsevol forma de diversitat, de memòria i d’alternativa a les seves polítiques mercenàries.

Totes les societats són jeràrquiques?

“El lideratge a les bandes (grups reduïts de població nòmada) és temporal i canvia segons la situació, es basa en les qualitats personals de l’individu i no exerceix poder coactiu. Un líder no pot, de fet, dir-li a ningú el que ha de fer, sinó que ha d’actuar com a àrbitre del grup, i en situacions concretes potser també com a expert assessor.”

Quan ens preguntem si una societat és jeràrquica, primer ens hem de fixar en els diferents rols existents. Molt sovint trobarem que un individu o un grup d’individus adopten el rol de líder, però tot i així no sempre podrem parlar de jerarquia. Serà la forma d’actuar del(s) líder(s), el poder atorgat i la concepció que en tingui la resta d’individus, el que determinarà si aquesta societat és jeràrquica, ja que en definitiva quan parlem de jerarquia estem parlant d’estratificació vertical, de subordinació i d’acumulació del poder. D’entrada, no hi ha cap societat o model polític que sigui absolutament igualitari. Inclús en un model assembleari trobem la figura del moderador que, encara que sigui democràticament rotatiu, exerceix un rol diferent de la resta, i durant l’assemblea posseeix un ‘poder’ que la resta no té. Podríem parlar en aquest cas de jerarquia, encara que sigui ínfima i momentània? Ens trobaríem, aleshores, que tots els models polítics són, en diferent grau, jeràrquics?

Existeixen molts tipus de jerarquies i diferents graus de poder, però afortunadament sovint podem trobar límits a les paraules. Que una societat no sigui 100% igualitària o disposi d’un líder (o líders) no sempre significa que sigui jeràrquica, ja que en el cas dels models assemblearis o en el cas de les bandes, el poder sobre decisions polítiques que repercuteixin en canvis estructurals rau sobre el col·lectiu. Cal distingir el poder arbitrari (com el del moderador, que inclús qüestionaríem si és realment un poder) del poder pròpiament polític. En la jerarquia, aquest segon poder es troba concentrat en els estrats socials més elevats, provocant que la societat es concebi a si mateixa en una disposició vertical i cada individu es vegi situat en un estatus determinat. A més, generalment l’ordre es manté de forma coercitiva, mentre que en altres sistemes acostuma a dependre del costum i el recolzament social. L’extensió que pot arribar a assolir una societat no jeràrquica pot ser motiu de debat, ja que trobem casos força excepcionals de societats nombroses no jeràrquiques, com els Nuer del Sudan del Sud, que amb 200.000 habitants se’ls defineix com una “anarquia ordenada”.

Amb tot, arribaríem a la conclusió que no totes les societats són – o han estat – jeràrquiques. Però és important no confondre la idea de ‘jerarquia’ amb la de ‘diferenciació de rols’ o inclús ‘líder’. Sovint entenem el concepte de ‘líder’ com nociu per naturalesa i ens quedem encallats en la crítica d’aquesta idea, sense pensar que no és més que una possible “eina” per aconseguir un major benestar i justícia en una societat, és a dir, l’eficiència social. La qüestió no radica en el propi concepte sinó en l’ús que se’n fa i la idea que se’n té.

Identitat hidrològica

Potser sóc europeu o potser sóc africà, potser sóc occidental o potser sóc oriental, però del que estic segur és que sóc mediterrani. Aquest mar que a la vegada són molts mars i molts pobles és també a la vegada una frontera i un pont. Reivindicant la identitat mediterrània es potencia la seva funció de pont, la que uneix. La que uneix els pobles mediterranis però que al mateix temps uneix nord i sud, uneix Europa, l’Islam i Israel, l’est i l’oest. El Mediterrani va ser el centre del nostre món conegut durant molts segles, i el seu fons marí recull nombrosos testimonis de tota una història humana. Però aquesta història amaga des d’àmfores de vi fins a pasteres on desenes de persones han perdut la vida intentant travessar un mar que molt sovint s’ha entès com a trinxera. A Catalunya hem mirat molt cap el nord, i potser massa poc cap al sud. Hem après l’anglès, el francès i l’alemany a les escoles, però mai l’àrab o el berber. Hem obert i trencat les fronteres amb el nord però hem refermat i militaritzat les que tenim amb el sud. Hem obert hotels i restaurants als visitants del nord, i camps de reclusió i presons als visitants del sud. És hora de recordar que a més d’europeus, occidentals i catalans, també som mediterranis.

I may be European or I may be African, I may be Western or I may be Eastern, but what I am sure of is that I am Mediterranean. This sea, which at the same time is made up of several seas and a several peoples, is also a border and a bridge. By claiming our Mediterranean identity we strengthen its function as bridge, the one that joins us. It is the one that joins the Mediterranean peoples but also the North and the South, the one that joins Europe, Islam and Israel, the East and the West. The Mediterranean was the centre of our known world for many centuries, and its seabed contains examples which span human history. But this history is as much about long lost amphorae of wine and stories of boats where tens of people have lost their lives trying to cross a sea that very often has been understood as a trench. In Catalonia we have very often looked to the north, and maybe often too little to the south. We have learnt English, French and German at school, but never Arabic or Berber. We have opened and broken the borders with the north, but strengthened and militarised the ones we have with the south. We have opened our hotels and restaurants to the visitors from the north, and confinement fields and prisons to the visitors from the south. It is time to remember that apart from European, Western and Catalan, we are also Mediterranean.

La Castella disfressada

Penso que Espanya és una idea que podria ser bonica però que no ha funcionat, ja que els que l'han governat no han defensat Espanya sinó Castella. No és lògic ni saludable que un grup cultural dins un país hagi d'estar contínuament reivindicant drets i respecte. Crec que el problema d'Espanya és que ha volgut castellanitzar-se des del govern de Madrid massa sovint, tant que quan algú parla "d'espanyolitzar" s’entén com a "castellanitzar”.

Molta gent a Espanya ha intentat que aquest fos un país plural on tota la seva diversitat cultural fos respectada i justament representada. Malauradament, massa sovint els que l’han governat no han seguit aquesta idea, sinó més aviat una retrògrada necessitat d’expandir encara més els dominis de “Castella”. Al cap i a la fi, hauria estat més efectiu enfocar l’esforç cap a fer de Castella un poble just i benestant que no intentar escampar la seva influència a costa de malmetre altres pobles.

Canvis

Ahir un amic anglès em deia, tant de bo en el meu país també hi hagués algun canvi polític. Tant de bo també estigués passant alguna cosa grossa. Fa moltíssim que no hi ha cap gran canvi al Regne Unit. I jo pensava en els grans canvis que hi ha hagut a Catalunya en l’últim segle: que si dues dictadures, una república, una monarquia constitucional… I ara un procés sobiranista. No sé si és millor o pitjor tenir tants canvis, però suposo que és més entretingut, més interessant. Per tant, aprofitem-ho. Visquem-ho, que tot just acaba de començar.

Conversa durant un ridícul instant en la Història de l'Univers

Fa ràbia votar algú que no hi confies plenament.

Jo no confio plenament ni en mi mateix. Confiar plenament en alguna cosa és sinònim de dogma. No confiïs mai plenament en res. Però tampoc no visquis en l'escepticisme perpetu. Sigues prou intel·ligent com per saber manejar les dues coses.

Jo confio en mi plenament. És el meu estil de vida.

Doncs com que ets humà no hauries de confiar en tu plenament, perquè la major part del teu cervell és irracional i incontrolable.

Però crec que s’ha de confiar plenament a l’hora de fer alguna cosa.

Jo crec que és impossible confiar plenament en res, i si mai et passa, voldrà dir que t'estàs equivocant. No es tracta de confiar plenament o no confiar gens, es tracta de confiar prou en alguna cosa com per recolzar-la, votar-la o fer-la. És que si no et frustraràs. Però si ets massa escèptic, aleshores et quedaràs immòbil, i no seràs més que un cúmul d'àtoms que durant un ridícul instant en la Història de l'Univers han tingut forma humana i després s'han tornat a desintegrar.

L’economia comença a fallar quan la deixem d’entendre

Els actual governs de la Unió Europea tenen molt per aprendre de Llationamèrica. Bàsicament, perquè ens trobem en una crisi que a l’altra banda de l’Atlàntic han estat patint durant dècades i de forma molt més intensa. Amèrica Llatina es va enfonsar als anys vuitanta per culpa de les doctrines neoliberals del Fons Monetari Internacional basades en el deute extern, l’austeritat social i la privatització. Ara el continent se n’està sortint alliberada d’aquest organisme neocolonitzador que s’abrevia FMI i que ara està posant la vista al sud d’Europa.

Ha estat molt interessant que precisament Espanya acollís la cimera iberoamericana, sobretot per la presència de polítics com Rafael Correa, president d’Equador, que s’ha mostrat crític amb la política econòmica neoliberal europea i ha parlat de com el seu petit país va començar a sortir-se’n econòmicament després de refusar l’FMI. I dic que els governs de la Unió Europea tenen molt per aprendre de governs com el d’Equador, però vaja, primer de tot fa falta voluntat d’aprendre. I una bona dosi de valentia.

Però avui, llegint una entrevista a Dilma Rousseff, la flamant presidenta del Brasil, em trobo amb això: “Pese al optimismo de esta narración, Brasil enfrenta serios problemas que impiden un crecimiento más rápido y equilibrado. El milagro de su economía se basa fundamentalmente en la exportación de materias primas, agroalimentarias y minerales. El país tiene deficiencias importantes en infraestructuras y suministro de energía, que la propia Dilma, como ministra del ramo durante el Gobierno de Lula, comenzó a paliar con su programa Luz para Todos. Los proyectos que tratan de dar respuesta a estas carencias, como las presas hidráulicas en el Amazonas, convocan la oposición de los ambientalistas y las tribus indígenas, apoyados en sus reivindicaciones por famosos como Sting o Sigourney Weaver. Otros países de la región, singularmente Perú, se han topado con similares obstáculos a la hora de explotar yacimientos auríferos, lo que demora enormemente los proyectos”.

Aleshores arribo a deprimir-me de pensar com estem de lluny d’un model econòmic ideal, que no només sigui just i benestant, sinó també sostenible. La Unió Europea d’avui tendeix cap un model que no és només insostenible (per regla general, el capitalisme no és pas sostenible) sinó que a més tendeix a ser cada cop més injust. I el que podem aprendre de països com Brasil són sortides reals a una crisi econòmica que siguin socialment justes. Però no ens confonguem com fa aquest articulista d’El País. La sostenibilitat del sistema és un valor tant o més essencial que l’anterior. I em preocupa que aquest valor no sigui només assolible a través de polítiques econòmiques, sinó que sigui necessari un profund canvi d’actitud, de pensament, un canvi cultural. Un canvi que permeti assolir una cultura econòmica on els valors no es trobin en la competitivitat i el creixement sinó en la sostenibilitat i la satisfacció, ja que són aquests darrers valors els que millor encarnen els de la justícia i el benestar reals. La riquesa no és tenir molt sinó tenir el necessari durant molt de temps, per sempre. Només així la podrem gaudir tots, classes altes i classes baixes, gent del nord i gent del sud, gent del present i gent del futur.

Article citat: http://internacional.elpais.com/internacional/2012/11/17/actualidad/1353171822_999141.html