Els actual governs de
la Unió Europea tenen molt per aprendre de Llationamèrica. Bàsicament, perquè
ens trobem en una crisi que a l’altra banda de l’Atlàntic han estat patint durant
dècades i de forma molt més intensa. Amèrica Llatina es va enfonsar als anys
vuitanta per culpa de les doctrines neoliberals del Fons Monetari Internacional
basades en el deute extern, l’austeritat social i la privatització. Ara el continent se n’està sortint alliberada d’aquest organisme neocolonitzador que s’abrevia
FMI i que ara està posant la vista al sud d’Europa.
Ha estat molt interessant que precisament Espanya acollís la cimera
iberoamericana, sobretot per la presència de polítics com Rafael Correa, president d’Equador, que s’ha mostrat crític
amb la política econòmica neoliberal europea i ha parlat de com el seu petit
país va començar a sortir-se’n econòmicament després de refusar l’FMI. I dic
que els governs de la Unió Europea tenen molt per aprendre de governs com el d’Equador,
però vaja, primer de tot fa falta voluntat d’aprendre. I una bona dosi de
valentia.
Però avui, llegint una
entrevista a Dilma Rousseff, la flamant presidenta del Brasil, em trobo amb
això: “Pese al optimismo de esta
narración, Brasil enfrenta serios problemas que impiden un crecimiento más
rápido y equilibrado. El milagro de su economía se basa fundamentalmente en la
exportación de materias primas, agroalimentarias y minerales. El país tiene deficiencias
importantes en infraestructuras y suministro de energía, que la propia Dilma,
como ministra del ramo durante el Gobierno de Lula, comenzó a paliar con su
programa Luz para Todos. Los proyectos que tratan de dar respuesta a estas
carencias, como las presas hidráulicas en el Amazonas, convocan la oposición de
los ambientalistas y las tribus indígenas, apoyados en sus reivindicaciones por
famosos como Sting o Sigourney Weaver. Otros países de la región, singularmente Perú, se han topado
con similares obstáculos a la hora de explotar yacimientos auríferos, lo que demora enormemente los proyectos”.
Aleshores arribo a
deprimir-me de pensar com estem de lluny d’un model econòmic ideal, que no
només sigui just i benestant, sinó també sostenible. La Unió Europea d’avui
tendeix cap un model que no és només insostenible (per regla general, el
capitalisme no és pas sostenible) sinó que a més tendeix a ser cada cop més injust.
I el que podem aprendre de països com Brasil són sortides reals a una crisi
econòmica que siguin socialment justes. Però no ens confonguem com fa aquest
articulista d’El País. La sostenibilitat del sistema és un valor tant o més
essencial que l’anterior. I em preocupa que aquest valor no sigui només
assolible a través de polítiques econòmiques, sinó que sigui necessari un
profund canvi d’actitud, de pensament, un canvi cultural. Un canvi que permeti
assolir una cultura econòmica on els valors no es trobin en la competitivitat i
el creixement sinó en la sostenibilitat i la satisfacció, ja que són aquests
darrers valors els que millor encarnen els de la justícia i el benestar reals.
La riquesa no és tenir molt sinó tenir el necessari durant molt de temps, per
sempre. Només així la podrem gaudir tots, classes altes i classes baixes, gent
del nord i gent del sud, gent del present i gent del futur.
Article citat: http://internacional.elpais.com/internacional/2012/11/17/actualidad/1353171822_999141.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario