Sobre la divisió sexual del treball

Jo veig que el pas d’una economia tradicional i agrícola a una d’industrial i més tard a una economia altament basada en els serveis, comporta canvis substancials en la divisió del treball i en el paper de la dona. D’aquesta manera, mentre les societats tradicionals que se sostenten bàsicament en el sector primari acostumen a dividir clarament el treball per sexes, aquesta divisió es va suavitzant en el sector secundari i sobretot en el terciari. El cas de la mineria – on també trobem una forta divisió del treball per sexes – es trobaria entremig de les dues primeres etapes, ja que tot i atribuir-se generalment a una societat industrialitzada, l’activitat minera pròpiament respon al sector primari (extracció de recursos).

Segons el text de McDowell i Massey, a la mineria se li atribuien unes característiques virils ja que és una actvitat que requereix gran esforç físic. No obstant això, en moltes societats l’agricultura (una activitat que també requereix l’ús de la força) és exercida bàsicament per dones. Podem atribuir aquestes diferències a factors culturals? Sí, és clar, però què significa realment el terme “cultural”? De vegades sembla que quan diem que una característica d’una societat (com ara la divisió del treball per sexes o l’exclusió de la dona de l’accés al treball remunerat) es deu a raons culturals, es tracti de raons gairebé innates d’aquella societat, sense una causa concreta. Jo crec que no és així. Tots els elements culturals tenen una causa, que pot ser econòmica, sanitària, política, etc. Les costums, els hàbits o inclús les creences no apareixen sense més ni menys, sinó que són el resultat de les característiques d’una societat determinada en una època passada. Unes característiques que poden seguir existint, poden haver-se modificat o poden haver desaparegut per complet, però la possible invisibilitat actual no les condemna a la inexistència històrica.

D’aquesta manera, doncs, pensem a què es deuen els canvis en la divisió del treball i en l’accés de la dona al treball remunerat. Prèviament a la industrialització, la societat europea portava milers d’anys exercint l’agricultura sobre uns patrons tradicionals que dividien el treball per sexes, amb un origen que possiblement s’atribueix a característiques anatòmiques dels homes i les dones (com ara les diferències reproductives, que generalment han portat la dona a fer-se cura dels nadons, o les diferències físiques, que durant el paleolític sovint portaven els homes a exercir activitats de caça i les dones a la recol·lecció). Aquestes diferències en el treball esteses durant tantes generacions van crear el que anomenem atributs “culturals”. Però aquests atributs culturals no només existeixen en la divisió del treball per sexes sinó també en la divisió del treball per categories, ja que aquesta divisió sovint entre amos i treballadors ha creat diferències socials, classes socials, fins i tot castes, que evidentment també van acompanyades d’atributs socials, sovint molt potents. Amb l’aparició de la indústria trobo que ocorre un d’aquests fets tan interessants en la història humana en què una realitat i unes necessitats pràctiques xoquen amb uns atributs culturals tradicionals. Al llarg del procés de la industrialització, les nostres societats van anar veient com sovint en alguns sectors la mà d’obra femenina o infantil era més nombrosa que la masculina (segons tinc entès, atribuïble a característiques físiques i possiblement també a una major facilitat d’explotació d’aquest perfil de treballadors). A més a més, les dues guerres mundials, sobretot la segona, porten moltes dones a ocupar llocs de treball que havien quedat buits pels homes que havien anat a la guerra i que eren altament necessaris de mantenir en un clima bèl·lic. Paral·lelament a aquest xoc entre les “necessitats” pràctiques i les qüestions culturals, nous atributs culturals es van anar obrint camí mentre els vells a poc a poc perdien força. Aquests nous atributs culturals són els que s’adapten a les noves característiques de la societat a partir d’uns nous valors i d’una nova forma d’entendre el món.

Finalment, amb la generalització del sector dels serveis, culmina un procés en què la força del treball ha passat de basar-se en característiques físiques (caça, agricultura, mineria, manufactura) a característiques intel·lectuals (serveis, on es valoren aspectes com la creativitat, la imatge, el coneixement d’idiomes...). Si bé les diferències físiques existents entre homes i dones poden haver estat la causa principal de la divisió del treball durant l’època pre-industrial i part de la industrial, la inexistència de diferències intel·lectuals entre homes i dones pot ser també la causa de la tendència a una major igualtat sexual en el treball. Però aquesta igualtat encara no existeix. Per què? Doncs precisament pels famosos “atributs culturals”. I és que la mentalitat humana és tan ràpida a l’hora de crear atributs innovadors com lenta a l’hora de superar els més arcaics. La vinculació mil·lenària de la dona amb temes com la bellesa o la cura dels infants segeix comportant que la majoria de treballadores del camp de la cosmètica o dels cursos de parvulari siguin dones. De la mateixa manera, la vinculació de l’home amb les activitats físiques o el lideratge segueixen comportant que la majoria d’esportistes que es poden guanyar la vida amb l’esport siguin homes, o que la majoria de llocs de direcció siguin ocupats per homes. I el que em sembla més greu de tot, la persistència d’aquests atributs segueix comportant diferències considerables de salari, oportunitats i tracte entre homes i dones en la nostra societat.

Amb tot, podem pensar que en una societat basada en els serveis la divisió del treball per sexes s’anirà debilitant, però també és cert que encara es mantenen profunds estereotips culturals sexistes que alenteixen l’avenç cap a una societat més igualitària i, per tant, segurament més justa.