He trobat la lectura d’aquesta obra molt interessant ja que constitueix un
exemple molt clar d’un treball de Geografia Humanista. Tot i que pugui resultar
fàcil entendre el marc teòric d’una nova corrent geogràfica com la Geografia
Humanista, sovint es fa difícil intentar aplicar-la en un treball pràctic, en
un treball de camp. En aquest sentit, l’obra de Nogué és una mostra clara
d’aquesta aplicació en una regió del nostre país amb la qual podem establir
certs vincles.
D’entrada m’ha sobtat molt que l’autor es refereixi a l’aspecte sonor, ja
que encara no havia vist res semblant en un treball geogràfic. La incorporació
del so com a element espacial em sembla molt innovadora i a la vegada molt
explicativa d’un paisatge, i respon directament a la visió humanista ja que
està estretament vinculada a la percepció subjectiva de l’individu.
D’altra banda, una altra peculiaritat que destacaria d’aquest treball és el
fet que aprofundeix en l’experiència i percepció del paisatge pel que fa a
diferents perfils de persones, com són els excursionistes, els pagesos, els
pintors o els neorrurals, destacant el sentit perceptiu (com el tacte en els
excursionistes o la visió en els pintors), la zona i els elements més
importants per a cada grup. Em sembla molt aconseguida la forma com Nogué
defineix la vivència del paisatge per part dels pagesos, un grup humà que en
molts altres treballs geogràfics possiblement seria estudiat simplement com el
factor treball del sector agrícola, tot analitzant el paper i impacte de
l’agricultura sobre el medi, passant per alt la percepció i experiència de les
persones que desenvolupen aquesta activitat. Trobo que la feina de Nogué
constitueix a la vegada una revaloració dels pagesos, molt sovint mostrats com
una massa de productors a la franja més baixa de l’estructura econòmica, i
sovint relacionats amb el subdesenvolupament o l’analfabetisme. Nogué
revaloritza la figura del pagès a través d’aquest estudi humanista, situant-lo
a la mateixa o més alçada que el pintor o el neorrural.
En aquesta obra Nogué també hi aplica elements molt poc recorrents en
altres obres geogràfiques com és el simbolisme de certs espais naturals, les
emocions que desperta el paisatge, la nostàlgia de la transformació progressiva
o la petjada del passat, una petjada sovint física i visible, i altres vegades
emocional i invisible. Amb tot, Nogué ofereix una nova visió d’una regió determinada
que, com deia Sauer sobre la geografia, se situa entre la ciència i l’art. Al
llarg de la lectura d’aquest treball, un té la impressió d’estar llegint una
novel·la literària, contagiant-se d’emocions, sensacions i, en definitiva,
(re)vivint una experiència perceptiva completa. Al mateix temps, però, no
desapareix el contingut ni l’enfocament científic de l’obra, que de principi a
fi constitueix l’explicació d’un paisatge, d’un espai, i per tant es tracta d’un
treball geogràfic en tota regla.
En definitiva, Nogué aplica una sèrie d’elements que fins aleshores eren
molt poc comuns en els estudis geogràfics a Catalunya, uns elements difícilment
quantificables, que escapen la lògica empírica i que són absolutament
sensorials, però que a la vegada aconsegueixen que el lector es faci una idea
molt concreta de l’espai descrit, que arribi a viure-la en primera persona. En
aquest sentit, la geografia humanista demostra que, si bé la metodologia
empírica quantitativa resulta de gran utilitat en algunes obres, aquesta esdevé
limitada quan el geògraf pretén explicar un espai a partir d’elements i
enfocaments diferents però igual de valuosos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario