lunes, 27 de mayo de 2013

Impressions després de la lectura de l'obra de Geografia Humanista: NOGUÉ, Joan (1985), Una lectura geogràfico-humanista del paisatge de la Garrotxa

He trobat la lectura d’aquesta obra molt interessant ja que constitueix un exemple molt clar d’un treball de Geografia Humanista. Tot i que pugui resultar fàcil entendre el marc teòric d’una nova corrent geogràfica com la Geografia Humanista, sovint es fa difícil intentar aplicar-la en un treball pràctic, en un treball de camp. En aquest sentit, l’obra de Nogué és una mostra clara d’aquesta aplicació en una regió del nostre país amb la qual podem establir certs vincles.

D’entrada m’ha sobtat molt que l’autor es refereixi a l’aspecte sonor, ja que encara no havia vist res semblant en un treball geogràfic. La incorporació del so com a element espacial em sembla molt innovadora i a la vegada molt explicativa d’un paisatge, i respon directament a la visió humanista ja que està estretament vinculada a la percepció subjectiva de l’individu.

D’altra banda, una altra peculiaritat que destacaria d’aquest treball és el fet que aprofundeix en l’experiència i percepció del paisatge pel que fa a diferents perfils de persones, com són els excursionistes, els pagesos, els pintors o els neorrurals, destacant el sentit perceptiu (com el tacte en els excursionistes o la visió en els pintors), la zona i els elements més importants per a cada grup. Em sembla molt aconseguida la forma com Nogué defineix la vivència del paisatge per part dels pagesos, un grup humà que en molts altres treballs geogràfics possiblement seria estudiat simplement com el factor treball del sector agrícola, tot analitzant el paper i impacte de l’agricultura sobre el medi, passant per alt la percepció i experiència de les persones que desenvolupen aquesta activitat. Trobo que la feina de Nogué constitueix a la vegada una revaloració dels pagesos, molt sovint mostrats com una massa de productors a la franja més baixa de l’estructura econòmica, i sovint relacionats amb el subdesenvolupament o l’analfabetisme. Nogué revaloritza la figura del pagès a través d’aquest estudi humanista, situant-lo a la mateixa o més alçada que el pintor o el neorrural.

En aquesta obra Nogué també hi aplica elements molt poc recorrents en altres obres geogràfiques com és el simbolisme de certs espais naturals, les emocions que desperta el paisatge, la nostàlgia de la transformació progressiva o la petjada del passat, una petjada sovint física i visible, i altres vegades emocional i invisible. Amb tot, Nogué ofereix una nova visió d’una regió determinada que, com deia Sauer sobre la geografia, se situa entre la ciència i l’art. Al llarg de la lectura d’aquest treball, un té la impressió d’estar llegint una novel·la literària, contagiant-se d’emocions, sensacions i, en definitiva, (re)vivint una experiència perceptiva completa. Al mateix temps, però, no desapareix el contingut ni l’enfocament científic de l’obra, que de principi a fi constitueix l’explicació d’un paisatge, d’un espai, i per tant es tracta d’un treball geogràfic en tota regla.

En definitiva, Nogué aplica una sèrie d’elements que fins aleshores eren molt poc comuns en els estudis geogràfics a Catalunya, uns elements difícilment quantificables, que escapen la lògica empírica i que són absolutament sensorials, però que a la vegada aconsegueixen que el lector es faci una idea molt concreta de l’espai descrit, que arribi a viure-la en primera persona. En aquest sentit, la geografia humanista demostra que, si bé la metodologia empírica quantitativa resulta de gran utilitat en algunes obres, aquesta esdevé limitada quan el geògraf pretén explicar un espai a partir d’elements i enfocaments diferents però igual de valuosos.

No hay comentarios:

Publicar un comentario