Vots invertits, ciutadans oblidats

Thatcher va governar per dos terços dels britànics, els dos terços més rics, o menys empobrits. La coneguda com a ‘dama de ferro’ va oblidar-se dels més desafavorits, liderant una nova política a Europa que centrava els seus esforços en els beneficis dels més poderosos, d’aquells que opten per l’individualisme, per la competició, pel capital, per la productivitat de la majoria i pel despilfarro d’uns pocs. Pel que fa a la classe mitjana, se les va manegar per convèncer-la elecció rere elecció, mesclant una dosi de carisma, populisme nacionalista i una efímera i casposa recuperació de l’imperialisme i orgull britànics a través de la Guerra de les Malvines. Però es va oblidar completament dels més desafavorits, com ara els miners, deixant famílies senceres desamparades després de tancar moltes de les mines del país, combustible d’una industrialització que ara ja no les necessitava. Havia invertit els vots d’un terç per assegurar-se els vots dels altres. Les vides que deixava enrere no entraven en els càlculs.

Thatcher va marcar l’inici de la fi del benestar social i també de la política. A partir d’aquells foscos vuitanta el laboristes, liberals i tories (conservadors) s’anirien homogeneïtzant sota l’estatus quo al mateix pas que ho feien els pobles britànics sota les grans marques de la globalització. Fins a tal punt arriba aquesta homogeneïtzació, mesclada de buidor ideològica, que actualment ens trobem amb un trist Labour Party que recolza la Bedroom Tax, una taxa que s’implementa sobre els lloguers socials, afectant les famílies monoparentals, els discapacitats i els jubilats amb menys recursos.

Però com que es tracta de casos poc nombrosos tenint en compte el conjunt de la població, pel Labour Party no val la pena dedicar esforços, ja que no els perillarà cap elecció. És més, una taxa que només afecti els més desafavorits i que no molesti els poderosos encara els permetrà augmentar el pressupost dels municipis que controlen i així fer quatre bones obres per renovar la imatge i assegurar-se els següents comicis electorals. Avui el Labour Party és com una empresa, que en comptes d’obtenir beneficis en capital els obté en vots, invertint els vots d’uns per tal de guanyar els vots d’uns altres que són més nombrosos. Amb la diferència que darrere d’aquestes “inversions” s’hi amaga la misèria de moltes famílies.

Qui es preocupa, doncs, per aquests persones que pels grans partits només són vots invertits? Alguns partits petits com el Socialist Workers Party o el Socialist Party estan fent una campanya decidida per conscienciar la població i els ajuntaments del greu impacte que suposarà aquesta taxa per moltes persones, combatent l’apatia general d’una societat preocupada per no quedar-se sense feina, per perdre uns quants quilos de cara a l’estiu, per veure qui guanya la Premier i, per si fos poc, amb un partit creixent d’ultradreta que desvia el debat culpant la immigració de tots els mals. I el Labour Party no ajuda gens. Està més preocupat ideant una estratègia d’inversions de vots per tal de maximitzar beneficis electorals. Un partit que, com el PSOE a Espanya, d’esquerres només li queda el nom. De dignitat, ja gens.