Podem parlar realment d’un “cinturón naranja”?

Això de parlar del "cinturón naranja" queda molt bé pels mitjans de comunicació i tota la pesca, però fem un recompte dels partits guanyadors en els municipis del cinturó barceloní per veure si s'ajusta gaire a la realitat:
---
Primer cinturó:

CIUDADANOS: Barberà del Vallès, Castelldefels, El Prat de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Gavà, L’Hospitalet, Ripollet, Sant Adrià de Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. 11 en total.
JUNTS PEL SÍ: Badalona, Barcelona, Begues, Castellbisbal, Cerdanyola del Vallès, Cervelló, Corbera de Llobregat, El Papiol, La Palma de Cervelló, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Montgat, Pallejà, Sant Climent de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Tiana i Torrelles de Llobregat. 22 en total.
PSC: Badia del Vallès, Cornellà de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet. 3 en total.
---
Principals municipis del segon cinturó metropolità:
CIUDADANOS: Rubí, Santa Perpètua de Mogoda. 2 en total.
JUNTS PEL SÍ: Granollers, Martorell, Mataró, Mollet del Vallès, Premià de Mar, Sabadell, Sant Pere de Ribes, Sitges, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès. 11 en total.
---
En total, Junts pel Sí va guanyar les eleccions a 33 dels principals municipis del primer i segon cinturons de Barcelona (incloent-hi la capital), mentre que Ciutadans ho va fer en 13, i el PSC en 3. Per tant, posats a ser agosarats, en comptes de parlar d’un cinturó taronja seria més apropiat parlar d’un cinturó independentista. Però seria, igualment, desencertat, vist que a la majoria d’aquests municipis els vots del Sí no han superat els del No.

En tot cas, queda clar que, almenys de moment, no podem parlar d’un cinturó taronja que substitueixi aquell cinturó vermell on el PSC s’imposava a la gran majoria de municipis. Encara falta temps per veure la tendència d’aquests municipis ex-PSC, si és que se n’acaba formant una de clara.

Convèncer convençuts o sumar indecisos?

Ens queixem que a Madrid no ens entenen ni ens escolten però és que de vegades sembla que hi hagi independentistes que caiguin en el mateix error. L'estratègia de convèncer els convençuts està molt bé, però no és suficient per aconseguir una àmplia majoria independentista, la qual és imprescindible si algun dia volem independitzar-nos de debò en comptes d'eternitzar un procés que massa sovint ha estat sinònim de cortina de fum.

Només Súmate i en menor mesura la CUP s'han proposat seriosament ampliar el suport a l'independentisme entre un sector molt complicat però imprescindible, que és el de la Regió Metropolitana de Barcelona (sobretot l'Àrea Metropolitana). Una zona on en 15 municipis Ciudadanos ha guanyat les eleccions i en dos el PSC, i la qual va impedir que l'independentisme arribés al 50% dels vots. No podem deixar escapar aquesta part de la població, amb ciutats tan importants com L'Hospitalet, Santa Coloma, Rubí, Gavà, etc.

Aleshores, em pregunto una cosa. Com és possible que seguim amb l'estratègia personalista de Mas?? Realment creiem que així podrem, algun dia, sumar els milers d'indecisos que encara hi ha?

Deixant de banda les meves profundes antipaties polítiques amb el president, penso sincerament que ara mateix és un personatge que resta. O com a mínim no suma. S'ha vist amb els resultats insuficients de Junts pel Sí. L'independentisme ha crescut des de la CUP.

Potser algunes persones, suposo que les més properes a CDC, no acaben de ser conscients del rebuig amplíssim que genera la figura de Mas entre els votants de CSQEP, un espai politic que tard o d'hora necessitem apropar, i això només serà possible amb un independentisme que realment sigui sinònim de justícia social, d'alliberament democràtic, de procés constituent. El primer pas per aconseguir-ho és posar Mas en segon terme. Ja no dic fer-lo desaparèixer (encara que si fos per mi el primer que faria seria enviar-lo al tribunals per pressumpte còmplice de corrupció), però entenc que Mas també desperta moltes simpaties entre alguns sectors ja convençuts. 

El que veig és que l'independentisme necessita una imatge més plural i democràtica, menys personalista, i sobretot que no quedi personalitzada en un polític que és responsable de les retallades i privatitzacions (perquè sí, no podem oblidar que CDC va pactar el desmantellament de l'estat del benestar amb el PP), del negoci privat amb la nostra salut (encapçalat per l'austericida Boi Ruiz), de la repressió de manifestacions pacífiques (15-M, cas del Parlament, Esther Quintana, Multireferèndun) i del vergonyós vot en contra de l'autodeterminació dels pobles kurd, palestí i sahrauí.

Com pretenem que un polític així sigui una figura de consens? Com pretenem sumar la major part d'aquest 9% de votants que fa dos dies van optar per l'abstenció sobre la independència votant CSQEP però que demostren una alta preocupació pels drets socials?

És que realment jo no ho puc entendre. Em sembla de lògica aplastant el fet que Mas ja està cremat, esgotat com a cara visible del procés a nivell institucional. Hi ha moltíssimes opcions de consens. Romeva, per exemple. A mi no m'agrada políticament, però com a mínim és tolerable i ajudaria molt més a sumar indecisos. I com a mínim Junts Pel Sí no cauria en la trampa i la contradicció de voler posar de president el número quatre de la seva llista. Perquè ho sento per és així. Això no cola.

Els resultats de diumenge demostren que en un referèndum l'independentisme guanyaria. Per això, la cosa està a tocar, però cal que ho fem bé. Malgrat les amenaces, les trampes antidemocràtiques o la pèrdua dels vots de l'ambaixada espanyola a Roma, l'independentisme ara mateix és majoritari. Si no ho aconseguim nomes serà responsabilitat nostra.

El pis antic

Imagina que vius en un pis antic però molt bonic amb vistes al cel. En general els veïns i veïnes són molt agradables i diversos. Però l'edifici té un problema. Resulta que, segons els tècnics, els fonaments s'estan desfent i en els propers mesos es podria arribar a esfondrar. 

Doncs bé. Un dia s'organitza una reunió de veïns ja que cal escollir el president o presidenta de la comunitat. Se'n presenten set. Un d'ells proposa pintar la façana de blanc. En canvi un altre està convençut que s'ha de pintar de veige. Un altre comenta que s'haurien de ficar bombetes ecològiques a l'entrada. N'hi ha un de sulfurat que diu que s'haurien d'expulsar uns veïns musulmans però no sap ben bé per què. Després n'hi ha un que opina que no s'hauria de fer res, que tot va bé, i un altre que fins i tot pensa que s'hauria d'afegir una nova planta a l'edifici. I finalment n'hi ha un que, preocupat, diu que s'haurien de canviar els fonaments de l'edifici perquè no caigui avall. Explica que això costarà molts diners i que els veïns haureu de reduir algunes despeses per fer-hi front, canviar una mica els hàbits de vida, però que és imprescindible perquè l'edifici no caigui.

A aquest últim els altres li diuen alarmista, catastrofista, i li demanen que toqui de peus a terra. Pel que fa al veïnat, la majoria dubta sobre qui hauria de votar, discuteixen acaloradament sobre el millor color per la façana, sobre si cal expulsar uns veïns o uns altres, n'hi ha que ni tant sols es preocupen de venir a la reunió perquè fan futbol. Mentrestant, cada dos per tres se senten tremolors als pisos superiors, i cada cop apareixen més esquerdes... Alguns pensen que amb bombetes ecològiques tot això s'arreglarà. Però pel que fa a la majoria, sembla que ha arribat un punt en què pensen que els tremolors i les esquerdes són normals.

Imagina, també, que no existeix cap altre edifici on mudar-te.

Bambes de velcro

Avui he estat parlant amb un company que treballa en una superfície comercial on venen material esportiu. M'ha explicat que una de les persones amb qui va tractar va ser una dona que buscava unes bambes de velcro de la talla 39. Malauradament, no en tenien amb una talla tan gran, i va recomanar que se'n comprés unes amb cordons ja que s'adapten millor al peu. Però la dona va dir que el seu fill tenia una discapacitat intel•lectual i no es podia cordar les sabates, per això necessitava unes bambes de velcro amb una talla tan gran.

Seguint la lògica de l'eficiència econòmica, aquella gran empresa esportiva només havia comprat bambes de velcro per talles infantils. No és que no sabessin que també hi ha persones adultes que necessiten bambes de velcro, sinó que no suposaven una quantitat prou gran com perquè fossin rendibles econòmicament.

Amb la qual cosa tenim que si fem cas d'aquesta lògica que darrerament intoxica el nostre sentit comú sota la qual gairebé tot està justificat si és eficient econòmicament i que eleva la productivitat a una mena de dogma sagrat, estem provocant discriminacions. Discriminacions com la de no vendre bambes per a persones amb discapacitats intel•lectuals en una gran superfície especialitzada en material esportiu. I com aquesta, tantes altres.

Per això, no ens deixem enganyar. Nosaltres no estem al servei de l'economia. És l'economia la que ha d'estar al servei de nosaltres.

La desobediencia es progreso

Un gobierno votado cada cuatro años representa a la mayoría de la población. Una constitución escrita en despachos y votada en bloque en 1978 ya no representa a casi nadie. No reconocemos esta legalidad ilegítima.

La Humanidad ha progresado cuando se ha desobedecido colectivamente la legalidad vigente. Si siempre hubiésemos reconocido la ley los gays todavía estaríamos perseguidos, lxs negrxs en EEUU se deberían sentar detrás del bus y no tendríamos derecho a la huelga, entre muchas otras cosas. Si la ley no cambia después de 3 años de manifestaciones masivas y el estado español sólo responde con querellas y amenazas, entonces esta ley es ilegítima y nuestro deber es desobedecerla. En el resto del estado os tendríais que solidarizar con nosotrxs en vez de apoyar una legalidad antidemocrática.

Fem-los fora

Passant els nostres comptes a les finances ètiques no només garantim que els nostres diners no vagin a l'explotació infantil, la indústria armamentística o la destrucció del medi ambient, sinó que tampoc vagin a les butxaques de milionaris sense escrúpols que neguen el nostre dret a l'autodeterminació i ens amenacen segons el que votem.

No esperem que aquests poca vergonyes que controlen La Caixa, el Santander, el BBVA, Bankia o el Banc Sabadell se'n vagin. Fotem-los fora i portem-los a judici com a culpables de l'estafa financera, com han fet a Islàndia. En els últims anys el deute públic de la Generalitat s'ha multiplicat per tres mentre es duien a terme les pitjors retallades socials de les darreres dècades, tot per rescatar i enriquir la banca amb els diners de la classe treballadora. L'única partida que no han retallat els governs de PP i CiU ha estat el pagament del deute als bancs, gràcies a la reforma del govern Zapatero el 2011.

Malauradament em temo que aquestes amenaces amb sortir de la UE o que marxi la banca criminal no són més que propaganda per incidir en el nostre vot. Però al mateix temps confirmen que l'estatus quo està preocupat amb les enquestes i que per tant és més necessari que mai votar independència.

Independència del regne d'Espanya, de l'oligarquia econòmica i de la Unió Europea.

Estratègia decepcionant per part d'Iglesias

Fem un repàs ràpid de les forces que s'oposen a la independència de Catalunya i/o al nostre dret a l'autodeterminació:

• PP, PSC/PSOE, C's. Els dos partits que han governat l'estat espanyol i que han rescatat la banca mentre deixaven la població desemparada, i el que intenta substituir-los per mantenir intacte el règim del 78.
• PxC, Vox, Espanya en Marcha i altres partits feixistes.
• La monarquia parasitària borbònica.
• Mitjans de comunicació privats com Mediaset, Atresmedia, El Periódico, El País, El Mundo, La Razón... Mitjans controlats i al servei de l'Ibex-35.
• Representants de les principals patronals espanyoles, les mateixes que forcen i celebren la pèrdua dels drets laborals que han costat dècades de guanyar.
• La Comissió Europea. La mateixa que no té cap inconvenient en escanyar econòmicament els estats del sud d'Europa per tal que els diners de la classe treballadora vagin a augmentar els beneficis financers.
• Barack Obama, Angela Merkel i David Cameron. El primer, un criminal de guerra, la segona, principal responsable de l'ofec econòmic dels països del sud d'Europa, i el tercer, un xenòfob culpable de la destrucció de l'estat del benestar britànic.

D'altra banda, entre les forces que defensen la independència hi ha un ventall molt ampli i heterogeni, des d'un grupuscle feixista completament marginat, fins a sectors anticapitalistes llibertaris tot passant per ideologies polítiques diverses que inclouen el comunisme, la socialdemocràcia, el liberalisme econòmic, etc. En política internacional governs més o menys socialistes com els d'Equador, Uruguai, Brasil, Veneçuela, Cuba, Nicaragua o Bolívia, entre altres, han defensat públicament el dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Per això em sobta que Pablo Iglesias basi el seu discurs en assenyalar els mals de Mas com si tot l'independentisme girés al seu voltant, quan les forces que defensen la independència són tan heterogènies. Cosa que no passa, precisament, entre les forces que no volen la independència de Catalunya ni el dret a decidir, les quals són conservadores, neoliberals i defensores afèrrimes de l'estatus quo, quan no directament feixistes. Per això resulta si més no irònic el fet que Iglesias es centri gairebé exclusivament en criticar Mas (crítiques amb les quals estic d'acord), i que al mateix temps digui que vol una Catalunya dins l'estat espanyol. Que potser no s'ha adonat de quines altres forces comparteixen la voluntat de mantenir Catalunya dins l'estat?

I ep, no vull amb això posar Iglesias al mateix nivell que el PP ni molt menys, evidentment existeixen enormes diferències en aquest tema com la defensa del dret a decidir per part del líder de Podemos (la qual al mateix temps em sembla un mínim de dignitat democràtica).

El que vull dir és que si ens hem de centrar en denunciar un projecte polític perquè alguns dels que el comparteixen no ens agraden, estic segur que aleshores Iglesias trobaria molts motius per a oposar-se a la permanència de Catalunya dins l'estat espanyol. Molts més que la independència.

En fi, parlaré clar. Comparteixo i aplaudeixo els discursos d'Iglesias quan parla en clau espanyola, però l'estratègia que està duent a terme de cara al 27-S em sembla sincrerament decepcionant. Sé que Iglesias és molt més intel•ligent del que demostra aquests dies, però l'electoralisme curtplacista el pot. Electoralisme pensant més aviat en les eleccions generals, no en les que tenim d'aquí deu dies...