Ciudadanos, un partit basat en la mentida

Un partit que amaga constantment els seus ideals polítics rere una imatge d'aparent modernitat, amb líders joves i amb uns quants kilos de maquillatge per aparèixer bé a la tele. Però és el mateix partit que després defensa les tortures de toros, l'exclusió de les persones immigrades de la sanitat pública o els Centres d'Internament d'Immigrants. Un partit impulsat des de FEDEA, el lobby d'empreses de l'Ibex-35.

Un partit que a les municipals es presentava amb el lema "el cambio", i que a l'hora de la veritat ha acabat donant el govern als de sempre: al PSOE a Andalusia, al PSC a Lleida, al PP a Madrid, Castella i lleó, La Rioja i Múrcia, etc. Aquests últims dies, també ens hem assabentat que, tot i fer campanya pel "cambio", a Mollet del Vallès han fet un pacte de governabilitat amb el PSC, que porta governant-hi des de fa 30 anys.

M'entristeix veure com els de Junts pel Sí, les CUP i Sí que es Pot es llencen els trastos pel cap mentre aquest perillós partit de mentiders, oportunistes i espanyolistes es va fent espai entre el vot de les classes treballadores. Cal que destapem què és realment Ciudadanos. La versió 2.0 del PP.

Independentisme no és nacionalisme

Si vull la independència de l'estat espanyol és precisament perquè estic en contra de les fronteres, dels nacionalismes excloents, dels governs opacs al servei de les grans corporacions, de les monarquies. Crec que els diversos pobles de l'estat espanyol haurien de lluitar per independitzar-se d'aquest estat i d'aquest estatus quo. D'un estat que omple les fronteres de policia, de ganivetes, de bales de goma i de mort. D'un estat que utilitza les fronteres com si fossin murs infranquejables i inqüestionables on hi moren els que hi intenten entrar, i d'on no poden sortir els que s'hi troben atrapats. D'una Espanya artificial que vol fer desaparèixer la seva pròpia riquesa, la seva diversitat cultural i lingüística, la seva història, els seus pobles. D'una Espanya que arrossega les estructures d'un règim feixista, que amaga sota les cunetes centenars de milers de cadàvers i que encara celebra l'inici del pitjor genocidi de la història. D'una monarquia hereva del règim feixista que malgasta els diners públics en luxe i banalitats intentant omplir el seu buit existencial. D'un govern de mercenaris que utilitza els tribunals i els mitjans de comunicació públics per mantenir-se al poder, al servei dels lobbies financers i energètics que controlen el país. Cal que els diversos pobles ibèrics ens alliberem d'aquest regne imposat per tal de construir, des de les bases de la ciutadania organizada, pobles justos, democràtics i sostenibles, que puguin decidir des de la igualtat i el respecte si volen federar-se o no, però sobretot que siguin lliures per decidir-ho, lliures per damunt de tot.

Per una independència completa

Merkel diu que Catalunya ha d'obeir la llei espanyola. En canvi, Varoufakis diu que la independència de Catalunya és legítima. De la mateixa manera, ni la Unió Europea ni els Estats Units han mogut un dit pel nostre dret a l'autodeterminació, mentre que diversos governs d'esquerres llatinoamericans sí que han expressat el seu suport, com el Brasil, Bolívia, Equador, Uruguai, Cuba, Nicaragua o Veneçuela.

Aquests fets ens haurien de fer reflexionar ja que evidencien una claredat. Mentre que l'esquerra és l'única que exerceix la solidaritat internacional, l'oligarquia capitalista que representa la Unió Europea o els Estats Units no vol canvis ni té cap mena de respecte pel dret dels pobles. Tinguem-ho en compte, perquè si volem una independència real, també ens hem d'independitzar de les grans corporacions econòmiques i els governs mercenaris que les representen. Per això la independència només pot ser completa: independència del regne d'Espanya, independència de l'oligarquia econòmica, independència de la UE i l'OTAN.

La racionalitat sobrevalorada

Crec que tendim a sobrevalorar massa sovint la 'racionalitat'. Però jo al final arribo a la conclusió que no hi ha res que sigui racional. O almenys, res que sigui purament racional. Una raó tangible, representativa i científica d'això la podem trobar en l'estructura del nostre propi cervell.

La part central del cervell, la més profunda, es coneix com el cervell reptilià, o irracional. Aquesta va seguida d'una altra que la cobreix i que es coneix com el cervell emocional. I finalment, la part més exterior la constitueix el cervell racional. No hi ha res que neixi directament des del cervell racional. Tot neix i tot està connectat amb l'irracional, de vegades passant per l'emocional i de vegades també pel racional. És per aquest motiu que parlar només de racionalitat excloent l'emocionalitat i la irracionalitat, significa caure en una equivocació. Seria com parlar d'un cos humà només format per pell, sense ossos, ni músculs ni òrgans que l'omplissin i l'alimentessin. La racionalitat per si sola no és res, com un sac de pell humana tampoc seria una persona. La racionalitat només pot existir sobre una prèvia emocionalitat i irracionalitat que conformen la nostra cosmovisió i les nostres intencions existencials.

La ciència, per exemple, es coneix per ser racional. Els mètodes que fa servir ho són, però no per això la ciència en si mateixa, la qual respon a uns interessos, a unes intencions i a unes cosmovisions prèvies que determinen, per exemple, què s'estudia i què no, i com s'estudia. Així, la ciència ha desenvolupat coneixements i tecnologies ben diverses, però molt sovint poc "racionals", depenent de la visió que prenem. Si prenem una visió des de valors com l'empatia humana, la justícia social i la sostenibilitat ambiental (els quals no parteixen d'una racionalitat sinó de marcs emocionals-irracionals), el desenvolupament de moltes invencions científiques resulta completament "irracional" (o per ser més exactes, absurd). En serien exemples el desenvolupament de la tecnologia militar o astronòmica en un context en què les necessitats bàsiques de la major part de la població no estan cobertes i en què les capacitats ecològiques del planeta estan més que superades. Al mateix temps, el mètode científic sovint s'ha vist legitimat per utilitzar el maltractament sistemàtic d'animals i fins i tot de persones (per exemple en el règim Nazi) per a l'experimentació. I no per això ha deixat de ser ciència. Què ha fallat, doncs? El context emocional-irracional previ.

Per això, per mi reivindicar únicament la racionalitat significa quedar-nos molt curts. Cal reivindicar cosmovisions i uns marcs teòrics emocionals que sorgeixin des de l'empatia humana, els drets humans, els drets ambientals, i l'amor cap als altres, en definitiva. És a partir d'aquest esquema emocional-irracional humanista que la "racionalitat" podrà desenvolupar-se i tenir un sentit humanista.

Per exemple, si partim d'una cosmovisió capitalista que passa per l'individualisme, l'acumulació de capitals i el plaer lligat a allò material, la racionalitat s'adaptarà a aquest marc emocional-irracional, ja que la racionalitat depèn de l'emocionalitat i irracionalitat prèvies que defineixen el context sobre la qual es desenvolupa. Per això m'allunyo d'aquests discursos "racionalistes" o "cientificistes" que rebutgen qualsevol tipus d'espiritualitat, sovint confonent espiritualitat amb religió, amb superstició, amb sectes, etc, quan a més a més cadascuna d'aquestes és completament diferent i a la vegada heterogènia en si mateixa. Una espiritualitat sana i lliure de poders que la tergiversin en benefici de llurs privilegis, podria fins i tot ajudar molt a construir aquestes emocionalitats humanistes, d'amor cap a l'entorn i de pau interior, que resulten imprescindibles i prèvies a la racionalitat, i que en dissenyen el seu sentit.

Crec que el problema de tot plegat no es troba tant en si som més o menys racionals, sinó que sobretot apareix quan la religió i l'espiritualitat intenten explicar el món, i quan la ciència intenta donar sentit al món. Crec que ambdós conceptes, espiritualitat i ciència, tenen funcions ben diferents els límits de les quals han de conèixer i respectar. L'espiritualitat no pot explicar-nos el món ni presentar-se com la veritat absoluta, però sí que pot donar-nos claus per a construir filosofies de vida alliberadores, humanistes, pacifistes i respectuoses amb l'entorn. El mètode científic no serveix per donar un sentit profund a la nostra existència i les nostres vides i per construir cosmovisions culturals, però sí que serveix per explicar la realitat i ajudar-nos a millorar-la. La filosofia, crec que es trobaria una mica entremig.

Visita al Museu de Cultures del Món (III)

Em va sobtar molt aquesta estàtua budista tailandesa, al Museu de cultures del Món de Barcelona. Les mans obertes i buides (sense armes) representen la voluntat de pau i respecte cap a qui es troba davant la figura. Damunt del cap hi té una flama, la qual exalta el poder de la ment. Es tracta d'una figura totalment pacifista que mostra el seu únic poder en la intel·ligència, i no en les armes o els músculs com podrien ser les típiques figures a les quals estem acostumats a Europa. Penso, per exemple, en la gran quantitat de figures de militars a cavall armats amb espases, o les figures clàssiques que exalten cossos musculosos, o els seriosos pantocràtors medievals amb els dos dits aixecats mostrant la intenció de jutjar-nos... Em costa pensar en gaires estàtues de la nostra cultura que, per damunt de tot, vulguin representar la pau i el poder de la ment humana.

Visita al Museu de Cultures del Món (II)

De vegades tendim a relacionar el Cristianisme amb Europa, ja que Roma és la ciutat on es troba el Vaticà i també perquè és la regió del món des d'on el Cristianisme es va estendre a altres continents en els darrers segles. Per això, a mi personalment em va xocar molt quan vaig veure a Egipte retaules cristians molt antics escrits en llengua àrab, propis dels cristians coptes d'aquella terra, que hi habiten des de l'època romana. 

Ahir vaig veure imatges similars però en aquest cas d'un dels països més interessants del món: Etiòpia. La població d'aquest país de l'Àfrica Subsahariana és majoritàriament cristiana des que al segle IV el rei es va convertir a aquesta religió. És a dir, la consolidació del Cristianisme en la majoria de la població a les terres d'Etiòpia es va esdevenir aproximadament en la mateixa època que a l'Imperi Romà. La qual cosa geogràficament no ens hauria de sorprendre molt si tenim en compte que Palestina és molt més propera a Etiòpia que a la Península Ibèrica, per exemple.

Les fotografies representen retaules cristians etíops del segle XVII, al Museu de Cultures del Món de Barcelona.

Visita al Museu de Cultures del Món (I)

Lluny de ser una artesania infantil o imperfecta, l'art africà conté una idea que revolucionaria la concepció pictòrica dels principals artistes europeus del segle XX: representar la realitat com és pensada, no com és vista. Això significa ressaltar uns elements per sobre d'uns altres o fins i tot simplificar la realitat a uns pocs traços representatius de com aquesta és pensada i percebuda. 

Una garrotada a la visió etnocèntrica i colonial d'una cultura que s'havia passat els últims segles centrant l'art en representar la realitat fidelment a com és vista, enfocant les millores formals a una representació més fidel de com els objectes, les persones i els paisatges apareixen als nostres ulls. Suposo que l'aparició de la fotografia, combinada amb aquestes noves formes de concebre la representació de la realitat per part d'altres cultures, va acabar de revolucionar l'art occidental al segle XX.

A la foto: guardians espirituals de la cultura Fang, al Museu de Cultures del Món de Barcelona.