El pis antic

Imagina que vius en un pis antic però molt bonic amb vistes al cel. En general els veïns i veïnes són molt agradables i diversos. Però l'edifici té un problema. Resulta que, segons els tècnics, els fonaments s'estan desfent i en els propers mesos es podria arribar a esfondrar. 

Doncs bé. Un dia s'organitza una reunió de veïns ja que cal escollir el president o presidenta de la comunitat. Se'n presenten set. Un d'ells proposa pintar la façana de blanc. En canvi un altre està convençut que s'ha de pintar de veige. Un altre comenta que s'haurien de ficar bombetes ecològiques a l'entrada. N'hi ha un de sulfurat que diu que s'haurien d'expulsar uns veïns musulmans però no sap ben bé per què. Després n'hi ha un que opina que no s'hauria de fer res, que tot va bé, i un altre que fins i tot pensa que s'hauria d'afegir una nova planta a l'edifici. I finalment n'hi ha un que, preocupat, diu que s'haurien de canviar els fonaments de l'edifici perquè no caigui avall. Explica que això costarà molts diners i que els veïns haureu de reduir algunes despeses per fer-hi front, canviar una mica els hàbits de vida, però que és imprescindible perquè l'edifici no caigui.

A aquest últim els altres li diuen alarmista, catastrofista, i li demanen que toqui de peus a terra. Pel que fa al veïnat, la majoria dubta sobre qui hauria de votar, discuteixen acaloradament sobre el millor color per la façana, sobre si cal expulsar uns veïns o uns altres, n'hi ha que ni tant sols es preocupen de venir a la reunió perquè fan futbol. Mentrestant, cada dos per tres se senten tremolors als pisos superiors, i cada cop apareixen més esquerdes... Alguns pensen que amb bombetes ecològiques tot això s'arreglarà. Però pel que fa a la majoria, sembla que ha arribat un punt en què pensen que els tremolors i les esquerdes són normals.

Imagina, també, que no existeix cap altre edifici on mudar-te.

Bambes de velcro

Avui he estat parlant amb un company que treballa en una superfície comercial on venen material esportiu. M'ha explicat que una de les persones amb qui va tractar va ser una dona que buscava unes bambes de velcro de la talla 39. Malauradament, no en tenien amb una talla tan gran, i va recomanar que se'n comprés unes amb cordons ja que s'adapten millor al peu. Però la dona va dir que el seu fill tenia una discapacitat intel•lectual i no es podia cordar les sabates, per això necessitava unes bambes de velcro amb una talla tan gran.

Seguint la lògica de l'eficiència econòmica, aquella gran empresa esportiva només havia comprat bambes de velcro per talles infantils. No és que no sabessin que també hi ha persones adultes que necessiten bambes de velcro, sinó que no suposaven una quantitat prou gran com perquè fossin rendibles econòmicament.

Amb la qual cosa tenim que si fem cas d'aquesta lògica que darrerament intoxica el nostre sentit comú sota la qual gairebé tot està justificat si és eficient econòmicament i que eleva la productivitat a una mena de dogma sagrat, estem provocant discriminacions. Discriminacions com la de no vendre bambes per a persones amb discapacitats intel•lectuals en una gran superfície especialitzada en material esportiu. I com aquesta, tantes altres.

Per això, no ens deixem enganyar. Nosaltres no estem al servei de l'economia. És l'economia la que ha d'estar al servei de nosaltres.

La desobediencia es progreso

Un gobierno votado cada cuatro años representa a la mayoría de la población. Una constitución escrita en despachos y votada en bloque en 1978 ya no representa a casi nadie. No reconocemos esta legalidad ilegítima.

La Humanidad ha progresado cuando se ha desobedecido colectivamente la legalidad vigente. Si siempre hubiésemos reconocido la ley los gays todavía estaríamos perseguidos, lxs negrxs en EEUU se deberían sentar detrás del bus y no tendríamos derecho a la huelga, entre muchas otras cosas. Si la ley no cambia después de 3 años de manifestaciones masivas y el estado español sólo responde con querellas y amenazas, entonces esta ley es ilegítima y nuestro deber es desobedecerla. En el resto del estado os tendríais que solidarizar con nosotrxs en vez de apoyar una legalidad antidemocrática.

Fem-los fora

Passant els nostres comptes a les finances ètiques no només garantim que els nostres diners no vagin a l'explotació infantil, la indústria armamentística o la destrucció del medi ambient, sinó que tampoc vagin a les butxaques de milionaris sense escrúpols que neguen el nostre dret a l'autodeterminació i ens amenacen segons el que votem.

No esperem que aquests poca vergonyes que controlen La Caixa, el Santander, el BBVA, Bankia o el Banc Sabadell se'n vagin. Fotem-los fora i portem-los a judici com a culpables de l'estafa financera, com han fet a Islàndia. En els últims anys el deute públic de la Generalitat s'ha multiplicat per tres mentre es duien a terme les pitjors retallades socials de les darreres dècades, tot per rescatar i enriquir la banca amb els diners de la classe treballadora. L'única partida que no han retallat els governs de PP i CiU ha estat el pagament del deute als bancs, gràcies a la reforma del govern Zapatero el 2011.

Malauradament em temo que aquestes amenaces amb sortir de la UE o que marxi la banca criminal no són més que propaganda per incidir en el nostre vot. Però al mateix temps confirmen que l'estatus quo està preocupat amb les enquestes i que per tant és més necessari que mai votar independència.

Independència del regne d'Espanya, de l'oligarquia econòmica i de la Unió Europea.

Estratègia decepcionant per part d'Iglesias

Fem un repàs ràpid de les forces que s'oposen a la independència de Catalunya i/o al nostre dret a l'autodeterminació:

• PP, PSC/PSOE, C's. Els dos partits que han governat l'estat espanyol i que han rescatat la banca mentre deixaven la població desemparada, i el que intenta substituir-los per mantenir intacte el règim del 78.
• PxC, Vox, Espanya en Marcha i altres partits feixistes.
• La monarquia parasitària borbònica.
• Mitjans de comunicació privats com Mediaset, Atresmedia, El Periódico, El País, El Mundo, La Razón... Mitjans controlats i al servei de l'Ibex-35.
• Representants de les principals patronals espanyoles, les mateixes que forcen i celebren la pèrdua dels drets laborals que han costat dècades de guanyar.
• La Comissió Europea. La mateixa que no té cap inconvenient en escanyar econòmicament els estats del sud d'Europa per tal que els diners de la classe treballadora vagin a augmentar els beneficis financers.
• Barack Obama, Angela Merkel i David Cameron. El primer, un criminal de guerra, la segona, principal responsable de l'ofec econòmic dels països del sud d'Europa, i el tercer, un xenòfob culpable de la destrucció de l'estat del benestar britànic.

D'altra banda, entre les forces que defensen la independència hi ha un ventall molt ampli i heterogeni, des d'un grupuscle feixista completament marginat, fins a sectors anticapitalistes llibertaris tot passant per ideologies polítiques diverses que inclouen el comunisme, la socialdemocràcia, el liberalisme econòmic, etc. En política internacional governs més o menys socialistes com els d'Equador, Uruguai, Brasil, Veneçuela, Cuba, Nicaragua o Bolívia, entre altres, han defensat públicament el dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Per això em sobta que Pablo Iglesias basi el seu discurs en assenyalar els mals de Mas com si tot l'independentisme girés al seu voltant, quan les forces que defensen la independència són tan heterogènies. Cosa que no passa, precisament, entre les forces que no volen la independència de Catalunya ni el dret a decidir, les quals són conservadores, neoliberals i defensores afèrrimes de l'estatus quo, quan no directament feixistes. Per això resulta si més no irònic el fet que Iglesias es centri gairebé exclusivament en criticar Mas (crítiques amb les quals estic d'acord), i que al mateix temps digui que vol una Catalunya dins l'estat espanyol. Que potser no s'ha adonat de quines altres forces comparteixen la voluntat de mantenir Catalunya dins l'estat?

I ep, no vull amb això posar Iglesias al mateix nivell que el PP ni molt menys, evidentment existeixen enormes diferències en aquest tema com la defensa del dret a decidir per part del líder de Podemos (la qual al mateix temps em sembla un mínim de dignitat democràtica).

El que vull dir és que si ens hem de centrar en denunciar un projecte polític perquè alguns dels que el comparteixen no ens agraden, estic segur que aleshores Iglesias trobaria molts motius per a oposar-se a la permanència de Catalunya dins l'estat espanyol. Molts més que la independència.

En fi, parlaré clar. Comparteixo i aplaudeixo els discursos d'Iglesias quan parla en clau espanyola, però l'estratègia que està duent a terme de cara al 27-S em sembla sincrerament decepcionant. Sé que Iglesias és molt més intel•ligent del que demostra aquests dies, però l'electoralisme curtplacista el pot. Electoralisme pensant més aviat en les eleccions generals, no en les que tenim d'aquí deu dies...

L'independentisme ha de créixer per l'esquerra

Avui en un bar escoltava un home queixant-se al cambrer sobre els polítics. Deia que els que van de patriotes són els que més roben, els que et parlen de la pàtria, la religió i aquestes coses, tant d'un bàndol com de l'altre. Ha criticat les polítiques d'Artur Mas, que segons ell li han afectat directament en el seu salari. Era un home castellanoparlant, treballador, afectat per la crisi i habitant de la Regió Metropolitana (RMB). Un perfil que, parlant en termes generals, tradicionalment havia tendit a votar el PSC i que davant la davallada d'aquest partit, està quedant 'orfe' de vot. Aquest perfil de persones, que són moltes a Catalunya, poden tendir a votar opcions identitàries espanyolistes com Ciutadans, opcions socialdemòcrates autonomistes com Podemos (i CSQEP) o un independentisme que tingui contingut social i que no estigui tan lligat a sentiments identitaris nacionals.

Per això, reitero que posar en Mas de presidenciable per Junts pel Sí ha estat un error estratègic molt gran, ja que allunya la major part d'aquests milions d'habitants de la RMB, treballadors, afectats per la crisi, i amb origen a la resta de l'estat espanyol. Mas és una figura que ja està cremada i que després del que ha fet com a president i de la corrupció del seu partit, no aconseguirà mai reunir un consens social majoritàriament independentista al nostre país. Aquí és on apareix el paper de la CUP, que representa un independentisme d'esquerres alliberador del règim borbònic i menys lligat a qüestions identitàries nacionalistes. Si la CUP és capaç d'atreure bona part d'aquesta població, l'independentisme podrà aconseguir una majoria absoluta d'escons i de vots.

En els propers dies veurem fins a quin punt el PSC és capaç de mantenir aquests votants, i com Ciutadans, CSQEP i l'independentisme d'esquerres són capaços de convèncer una gran part de la població catalana que és la que acabarà marcant la diferència entre si l'independentisme és majoritari o no ho és.

Independitzem-nos, també, del deute

Aquesta tarda aniré a això de la Meridiana, però no hi aniré sol. A més d’uns quants amics, també aniré acompanyat d'una bona càrrega de dubtes personals entorn aquesta qüestió. Bàsicament perquè qui organitza aquest acte és l’ANC, una institució en la qual realment no crec, però que li reconec unes formes i una feina feta en aquest tema generalment impecables. No crec en l’ANC perquè això de parlar d’independència només del Regne d’Espanya i no de la resta d’institucions que ens oprimeixen em sembla espantosament insuficient i fins a cert punt una tergiversació de la realitat molt important, per no dir directament que és una forma d’enganyar la gent.

Parlar d’independència, de democràcia, de sobirania i de Catalunya sense ni tan sols mencionar la independència de la Unió Europea, del deute extern, de la lògica de mercat o de les grans corporacions econòmiques que esclavitzen la classe treballadora, em sembla una fal·làcia. I si a sobre després els organitzadors d’aquesta manifestació es presenten en una candidatura on gairebé la meitat dels membres (inclòs el president) són d'un partit que és responsable directe de la venda indiscriminada del patrimoni català (des de Gallecs fins a empreses púbiques), de la destrossa indiscriminada dels serveis socials (de la qual no poden culpar només a Madrid ja que ho van pactar amb el PPSOE) i de la manca de democràcia (votant contra diversos referèndums i utilitzant els cossos policials per a reprimir les manifestacions democràtiques), aleshores el meu desacord amb aquesta organització ja arriba a un punt molt elevat. Tot això per no entrar en el tema que aquesta candidatura és resultat directe del xantatge de Mas i el seu entorn amb no convocar eleccions si ell no era el president...

Malgrat això avui aniré a l’acte organitzat per l’ANC. Perquè malgrat tot sento respecte per l’ANC i perquè, sobretot, comparteixo la voluntat d’independitzar-me del regne d’Espanya. Segurament després m’allunyaré molt de la proposta de país dominant entre les persones que formen l’ANC, però a dia d’avui compartim aquesta necessitat. I em sembla molt necessari que des de la societat civil catalana fem pressió com hem estat fent en els últims anys per remoure els fonaments d’aquest règim centralista espanyol. Com també em sembla necessari que el procés sobiranista no quedi només en mans de la dreta catalana i que s’ompli de significat i de contingut social, per la qual cosa l’esquerra hi ha de participar i seguir forçant perquè es democratitzi més encara i perquè realment suposi l’avenç cap a una societat justa i democràtica.

Això sí, no hi aniré pas amb una samarreta blanca. En aquest sentit desobeiré ja que he decidit anar amb una samarreta de color blau fosc que diu: “El deute no és nostre. No devem, no paguem”. Ja que si volem parlar d’independència, si volem realment parlar de sobirania, no ens hauríem d’oblidar del deute. Un deute amb el qual el sistema financer europeu ens té collats, un deute que elimina la nostra sobirania econòmica, un deute que serveix com a excusa per vendre’s el patrimoni català i fer negoci amb els nostres drets, un deute que compartim i co-patim amb la resta de pobles de l’estat espanyol i amb molts altres països del món. Un deute que no és nostre però que estem pagant nosaltres. Em vull alliberar del regne d’Espanya i també em vull alliberar del deute il·legítim.

Si som independentistes, siguem-ho de tot allò que ens oprimeix.

I per cert. En un dia com avui, no oblidem tampoc Allende. Perquè l'internacionalisme també ha de ser un dels pilars del nou país.