Comentari de 'Lost in Translation' des d’un punt de vista geogràfic humanista

A Lost in Translation veiem dos personatges en un espai que no és el seu, i que s’hi troben temporalment. De totes formes, què és el que ens sobta? No hi ha cada dia milers de turistes que es desplacen a ciutats noves i s’hi passen uns quants dies allotjats en un hotel? Quina és la particularitat d’aquests dos personatges?

Crec que més que l’espai, que en definitiva, com s’ha dit, és un hotel que podria ser igual en qualsevol altra ciutat del món, l’element més significatiu és la solitud. Imagineu-vos aquesta pel·lícula si la dona de Bill Murray l’hagués acompanyat i on el marit de Scarlett Johanson estigués amb ella tot el dia, en comptes de treballant. Realment la pel·lícula no tindria sentit i els dos personatges segurament no s’haurien conegut mai. Pensant-ho d’una altra manera. Seria gaire diferent la situació dels dos personatges, si es trobessin a la ciutat on han viscut sempre, però no hi tinguessin gaires amics, ni família, ni parella? S’hi sentirien com a casa? Evidentment existeix el tema de l’idioma, de les costums, i del coneixement de la ciutat, però al cap i a la fi, l’estructura d’una ciutat tan globalitzada com Tòkio no és massa diferent de la d’altres grans ciutats nord-americanes.

Aleshores, què és el que ens fa sentir “com a casa”? En aquest sentit crec que les relacions personals són un element cabdal en la Geografia Humanista. Si et trobes en un espai relativament nou, et serà molt més fàcil acostumar-t’hi i arribar-te a sentir com a casa si les relacions personals en aquest espai et fan sentir com a casa. No heu tingut mai la sensació de sentir-vos més com a casa quan esteu en un lloc relativament nou però amb amics i ho esteu passant bé (com ara en un hostal d’alguna ciutat), que un dia que estigueu sols a casa i avorrits, sense poder sortir? Bé, es tracta evidentment d’un element molt subjectiu, però crec que és interessant destacar la importància de les relacions personals en la percepció de l’espai.

En aquest sentit, la Geografia Humanista podria estudiar la xarxa de relacions humanes d’una persona sobre l’espai. Imagineu-vos que la ciutat on heu viscut sempre, on us sentiu com a casa, de sobte es buidés de totes les persones que coneixeu, i anessin totes a viure, per exemple, en un barri de la perifèria de Tokio. On us sentiríeu més “com a casa”, a la ciutat on heu viscut sempre, o en aquest barri de Tokio? En tot cas, la ciutat original esdevindria un espai buit de relacions humanes ja que la xarxa de relacions socials s’hauria desplaçat a un altre espai. Seguint en aquesta línia, es podrien estudiar els casos de diversos individus. Per exemple, un estudiant de Barcelona que ha anat d’Erasmus a Berlín, i allà hi ha fet molts amics i opta per allargar el període d’Erasmus. Com han influït les noves relacions humanes en aquesta persona a l’hora de percebre els dos espais? Suposem un altre cas: un homosexual que ha d’abandonar el seu país d’origen ja que es troba amenaçat i és rebutjat pels seus propis familiars, i s’estableix a Barcelona, on construeix una nova xarxa de relacions humanes i una família. Quin seria l’espai que percebria “com a casa”, com el “seu” espai? Finalment, el cas d’una dona colombiana que veu com progressivament els seus amics, els seus fills i el seu marit emigren a Barcelona, i ella cada vegada se sent més sola en el lloc on ha viscut sempre. No acabarà sentint que el seu lloc és Barcelona, on la seva família i els seus amics viuen ara?

Un altre cas que podria ser interessant d’estudiar en relació a l’espai percebut com a llar per l’individu, és el de personatges com l’activista birmana Aung San Suu Kyi o l’activista xinès Chen Guangcheng, que en el passat van ser reclosos a les seves pròpies cases, convertides, per tant, en presons. Són casos peculiars on la llar es transforma en presó, sota observació permanent i on la possessió real de l’espai queda en mans de la policia. És una llar imposada d’on és impossible sortir. Per tant seria interessant estudiar la percepció que en aquests casos es pot tenir de la “llar”, on possiblement passa a ser una percepció negativa, d’opressió i manca d’intimitat, al contrari de com s’acostuma a percebre la llar. O es tracta potser de la destrucció del “sentit de llar” i per tant de la “llar”, tot i que l’espai segueixi sent físicament el mateix?

Impressions després de la lectura de l'obra de Geografia Humanista: NOGUÉ, Joan (1985), Una lectura geogràfico-humanista del paisatge de la Garrotxa

He trobat la lectura d’aquesta obra molt interessant ja que constitueix un exemple molt clar d’un treball de Geografia Humanista. Tot i que pugui resultar fàcil entendre el marc teòric d’una nova corrent geogràfica com la Geografia Humanista, sovint es fa difícil intentar aplicar-la en un treball pràctic, en un treball de camp. En aquest sentit, l’obra de Nogué és una mostra clara d’aquesta aplicació en una regió del nostre país amb la qual podem establir certs vincles.

D’entrada m’ha sobtat molt que l’autor es refereixi a l’aspecte sonor, ja que encara no havia vist res semblant en un treball geogràfic. La incorporació del so com a element espacial em sembla molt innovadora i a la vegada molt explicativa d’un paisatge, i respon directament a la visió humanista ja que està estretament vinculada a la percepció subjectiva de l’individu.

D’altra banda, una altra peculiaritat que destacaria d’aquest treball és el fet que aprofundeix en l’experiència i percepció del paisatge pel que fa a diferents perfils de persones, com són els excursionistes, els pagesos, els pintors o els neorrurals, destacant el sentit perceptiu (com el tacte en els excursionistes o la visió en els pintors), la zona i els elements més importants per a cada grup. Em sembla molt aconseguida la forma com Nogué defineix la vivència del paisatge per part dels pagesos, un grup humà que en molts altres treballs geogràfics possiblement seria estudiat simplement com el factor treball del sector agrícola, tot analitzant el paper i impacte de l’agricultura sobre el medi, passant per alt la percepció i experiència de les persones que desenvolupen aquesta activitat. Trobo que la feina de Nogué constitueix a la vegada una revaloració dels pagesos, molt sovint mostrats com una massa de productors a la franja més baixa de l’estructura econòmica, i sovint relacionats amb el subdesenvolupament o l’analfabetisme. Nogué revaloritza la figura del pagès a través d’aquest estudi humanista, situant-lo a la mateixa o més alçada que el pintor o el neorrural.

En aquesta obra Nogué també hi aplica elements molt poc recorrents en altres obres geogràfiques com és el simbolisme de certs espais naturals, les emocions que desperta el paisatge, la nostàlgia de la transformació progressiva o la petjada del passat, una petjada sovint física i visible, i altres vegades emocional i invisible. Amb tot, Nogué ofereix una nova visió d’una regió determinada que, com deia Sauer sobre la geografia, se situa entre la ciència i l’art. Al llarg de la lectura d’aquest treball, un té la impressió d’estar llegint una novel·la literària, contagiant-se d’emocions, sensacions i, en definitiva, (re)vivint una experiència perceptiva completa. Al mateix temps, però, no desapareix el contingut ni l’enfocament científic de l’obra, que de principi a fi constitueix l’explicació d’un paisatge, d’un espai, i per tant es tracta d’un treball geogràfic en tota regla.

En definitiva, Nogué aplica una sèrie d’elements que fins aleshores eren molt poc comuns en els estudis geogràfics a Catalunya, uns elements difícilment quantificables, que escapen la lògica empírica i que són absolutament sensorials, però que a la vegada aconsegueixen que el lector es faci una idea molt concreta de l’espai descrit, que arribi a viure-la en primera persona. En aquest sentit, la geografia humanista demostra que, si bé la metodologia empírica quantitativa resulta de gran utilitat en algunes obres, aquesta esdevé limitada quan el geògraf pretén explicar un espai a partir d’elements i enfocaments diferents però igual de valuosos.

Invested votes, forgotten citizens

Thatcher governed for two thirds of British people, the richest two thirds, or the least poor. The ‘Iron lady’ forgot the disadvantaged ones, leading a new politics in Europe which focused its efforts on the most powerful ones, those who promote individualism, competition, capital, productivity for the majority and wastefulness for some few ones. She managed to convince medium class, election after election, mixing a portion of charisma, nationalist populism and an ephimerous and archaic recuperation of British imperialism and pride through the Fawlklands War. But she completely forgot about the most disadvantaged, like miners, leaving entire families in a helpless situation after closing many mines around the country, which were the fuel of an industrialization that didn’t need them any longer. She had invested the votes of one third in order to ensure the votes of the others. The lives left behind were not included in the calculations.

Thatcher marked the beginning of the end of social welfare as well as politics. Since those dark eighties labour, liberals and tories have been homogenizing under status quo the same way many British towns have under big brands from globalization. Such is the extend of this homogenization mixed with political emptiness, that nowadays the Labour Party is supporting the Bedroom Tax, a tax on social houses which affects the single-parent families, disabled and retired people with less resources.

But as they are few people compared to the total amount of population, Labour party doesn’t find it worthwile to spend efforts on this, because no election is endangered. Furthermore, a tax that only affects the less disadvantaged and doesn’t bother the more powerful ones will increase the budget of the local councils under their control and this way they will be able to do some few nice works in order to renew their image and get the next polls. Today Labour Party is like a company, that instead of earning capital profits, earns vote-profits, investing the votes of some few ones in order to get the votes of some others who are more numerous. With the difference that these “investments” hide the misery of many families.

Who cares, then, for these people who are seen like invested votes by the bigger parties? Some small parties like the Socialist Workers Party or the Socialist Party are doing a strong campaign to aware people and local councils about the serious impact of this tax, in front of the general apathy of a society worried not to lose their job, to get rid of some weight for summer, to know who wins the Premier and, moreover, with a growing far right party that diverts the debate blaming immigration about all bad things. And Labour Party is not helping at all. It is more worried on designing a strategy about votes investment to maximize elections profits. A party that, like PSOE in Spain, has just the left in its name. And no dignity at all. 

Vots invertits, ciutadans oblidats

Thatcher va governar per dos terços dels britànics, els dos terços més rics, o menys empobrits. La coneguda com a ‘dama de ferro’ va oblidar-se dels més desafavorits, liderant una nova política a Europa que centrava els seus esforços en els beneficis dels més poderosos, d’aquells que opten per l’individualisme, per la competició, pel capital, per la productivitat de la majoria i pel despilfarro d’uns pocs. Pel que fa a la classe mitjana, se les va manegar per convèncer-la elecció rere elecció, mesclant una dosi de carisma, populisme nacionalista i una efímera i casposa recuperació de l’imperialisme i orgull britànics a través de la Guerra de les Malvines. Però es va oblidar completament dels més desafavorits, com ara els miners, deixant famílies senceres desamparades després de tancar moltes de les mines del país, combustible d’una industrialització que ara ja no les necessitava. Havia invertit els vots d’un terç per assegurar-se els vots dels altres. Les vides que deixava enrere no entraven en els càlculs.

Thatcher va marcar l’inici de la fi del benestar social i també de la política. A partir d’aquells foscos vuitanta el laboristes, liberals i tories (conservadors) s’anirien homogeneïtzant sota l’estatus quo al mateix pas que ho feien els pobles britànics sota les grans marques de la globalització. Fins a tal punt arriba aquesta homogeneïtzació, mesclada de buidor ideològica, que actualment ens trobem amb un trist Labour Party que recolza la Bedroom Tax, una taxa que s’implementa sobre els lloguers socials, afectant les famílies monoparentals, els discapacitats i els jubilats amb menys recursos.

Però com que es tracta de casos poc nombrosos tenint en compte el conjunt de la població, pel Labour Party no val la pena dedicar esforços, ja que no els perillarà cap elecció. És més, una taxa que només afecti els més desafavorits i que no molesti els poderosos encara els permetrà augmentar el pressupost dels municipis que controlen i així fer quatre bones obres per renovar la imatge i assegurar-se els següents comicis electorals. Avui el Labour Party és com una empresa, que en comptes d’obtenir beneficis en capital els obté en vots, invertint els vots d’uns per tal de guanyar els vots d’uns altres que són més nombrosos. Amb la diferència que darrere d’aquestes “inversions” s’hi amaga la misèria de moltes famílies.

Qui es preocupa, doncs, per aquests persones que pels grans partits només són vots invertits? Alguns partits petits com el Socialist Workers Party o el Socialist Party estan fent una campanya decidida per conscienciar la població i els ajuntaments del greu impacte que suposarà aquesta taxa per moltes persones, combatent l’apatia general d’una societat preocupada per no quedar-se sense feina, per perdre uns quants quilos de cara a l’estiu, per veure qui guanya la Premier i, per si fos poc, amb un partit creixent d’ultradreta que desvia el debat culpant la immigració de tots els mals. I el Labour Party no ajuda gens. Està més preocupat ideant una estratègia d’inversions de vots per tal de maximitzar beneficis electorals. Un partit que, com el PSOE a Espanya, d’esquerres només li queda el nom. De dignitat, ja gens. 

Després d'una trobada amb membres del Socialist Party d'Anglaterra

Em sento molt confós perquè veig que m’interessa molt la política, però no sé quina política vull. I el mateix em passa amb l’economia. És per això que el meu objectiu primordial a dia d’avui és aprendre. Conèixer el funcionament del món, de la política i l’economia, però també l’antropologia, la història, la psicologia o la filosofia. Veig el món actual i sé que no em puc pas conformar amb l’estatus quo. Però el primer gran dilema que se’m planteja és si cal millorar el sistema vigent o canviar-lo per un altre de nou. I aleshores quin? I fins a quin punt el fet de millorar un sistema significa canviar-lo? Encara em falta molt per conèixer sobre el sistema vigent per tal de poder apreciar si és millorable o si pateix tantes deficiències estructurals que és millor buscar-ne un altre. Però si amb prou feines conec el sistema vigent, encara em sento més ignorant amb altres sistemes existents, passats, utòpics, o sistemes que encara han de ser pensats.

Però ja tinc 23 anys i sovint em resulta bastant angoixant, o inclús ridícul, sentir-me tan perdut en aquest aspecte. Tinc molt clares algunes idees concretes i també tinc clara l’atracció que em suposen algunes idees molt més generals, algunes utòpiques. Però em preocupa basar els meus esforços només en moviments de reacció a polítiques concretes però constants contra els drets dels ciutadans i del planeta, sense tenir cap projecte sòlid i factible, encara que sigui a llarg termini, que em convenci prou com per poder determinar un destí. Suposo que es tracta de seguir aprenent, encara que tinc el temor que a mesura que sàpiga més coses, tingui encara més dubtes de tot. 

La curiosa evolució del FCB: d'Unicef a la petromonarquia de Qatar

Primer van pintar el patrocini d'Unicef com a obra benèfica del gran i altruista Barça...

... Després hi van posar Qatar Foundation, dient que era una fundació sense ànim de lucre i amb bones intencions...

... La temporada que ve hi posaran Qatar Airways. A veure què s'inventen ara per justificar-ho.

Per si de cas, posen una senyera a la segona equipació (com si el Barça representés el conjunt dels catalans). Potser pensen que la ceguera del patriotisme català ens impedirà veure el nom d'aquest país dictatorial on no existeixen els drets humans i que exporta el terrorisme arreu de l'Orient Mitjà.

I em temo que no estan del tot equivocats...

La UE antidemocràtica - The antidemocratic EU

Merkel diu que com que les mesures d’austeritat van anar bé a Alemanya (cosa que poso en dubte…), també aniran bé a Europa. Diu que potser ara Alemanya té mala imatge, però que és un mal col·lateral necessari que acabarà passant.

Però jo em pregunto, qui ens ha consultat a nosaltres si volem el mateix model que a Alemanya?? Si algú ha de liderar la UE, per què no ho fa Dinamarca, per exemple, que té menys desigualtat, major protecció laboral i social, entre altres? No podríem seguir el model danès en comptes del model neoliberal alemany? O, si ens ha de liderar algú, per què no fem entrar Equador temporalment a la UE i que la liderin ells? En els darrers anys Equador ha fet tot el contrari que està fent la UE ara mateix i estan creixent al 6,5% i reduint la pobresa.

Em nego a acceptar un model econòmic que al meu parer no és efectiu i que a més a més ens està sent imposat de forma absolutament antidemocràtica. I després alguns s’exclamen perquè la UE està perdent afecció ciutadana. Que obrin els ulls ja d’una vegada.

---

Merkel says as austerity measures worked in Germany (which I question…), they will do it in Europe too. She says Germany might have a bad image now, but this is a collateral and necessary damage that will finally go away.

But I ask myself, who has consulted us about having the same model than Germany?? If someone has to lead the EU, why isn’t it Denmark, for example, who has got less unequality and more workers and social protection, among others? Couldn’t we follow the Danish model instead of German one? Or, if someone has to lead the EU, why don’t we get Ecuador temporarily in the EU and make them lead it? In the last years Ecuador has done all the opposite that the EU is doing right now and they are growing at 6.5% and reducing poverty.

I refuse to accept an economic model wich is not effective from my point of view and which is moreover imposed in an absolutely undemocratic way. And then somebody wonders why the EU is losing affection from its citizens. It’s time they open their eyes. 

Els deshumanitzats

Un home va morir de tuberculosi a les Balears. No va tenir accés al tractament perquè no era espanyol, sinó senegalès. A Madrid es nega la quimioteràpia a una noia de 29 anys amb càncer perquè es marroquina en comptes d’espanyola. I a València es dóna d’alta una dona després d’una operació al cervell sense tornar-li a posar la part del crani. Només el cuir cabellut cobreix el seu cervell i qualsevol cop resultaria mortal. Si aquesta dona tingués un DNI espanyol li haurien acabat l’operació, però el seu DNI és hondureny.

Però després Madrid vol organitzar uns Jocs Olímpics, es subvencionen les corrides de toros amb centenars de milers d’euros, i molts polítics corruptes segueixen sense condemna. Cada vegada sento més fàstic d’Espanya i de qualsevol estúpida frontera que els governs impotents han volgut dibuixar per limitar les nostres ments i la nostra humanitat. 

Un hombre murió de tuberculosis en Baleares. No tuvo acceso al tratamiento porque no era español, sino senegalés. En Madrid se niega la quimioterapia a una chica de 29 años con cáncer porque es marroquí en vez de española. Y en Valencia se dio de alta a una mujer después de una operación al cerebro sin volverle a poner la parte del cráneo. Sólo el cuero cabelludo cubre su cerebro y cualquier golpe resultaría mortal. Si esa mujer tuviera un DNI español, le hubieran acabado la operación, pero su DNI es honduerño.

Pero después Madrid quiere organizar unos Juegos Olímpicos, se subvencionan las corridas de toros con cientos de miles de euros, y muchos políticos corruptos siguen sin condenas. Cada vez siento más asco de España y de cualquier estúpida frontera que los gobiernos impotentes han querido dibujar para limitar nuestras mentes y nuestra humanidad.

Benestar i petjada ecològica / Welfare and Ecological footprint

Català

Aquest gràfic em sembla molt interessant! Mostra la relació entre el benestar (IDH) i la petjada ecològica (hectàries que es consumeixen de mitjana) per països. D’aquesta manera, podem veure per cada país, el nombre d’hectàries que necessita de mitjana per assolir un benestar mig determinat. Tenim casos molt interessants:

Per començar, els dos països d’Amèrica del Nord, quasi tots els d’Europa (i tots els de la UE), aproximadament la meitat de països d’Amèrica Llatina i Carb i Orient Mitjà i Àsia Central, practiquen un consum insostenible, ja que superen (alguns amb diferència) la biocapacitat del planeta (2,1 hectàries). Al mateix temps, veiem que gairebé tots els països africans juntament amb alguns països d’Àsia Pacífic i alguns pocs d’Orient Mitjà i Llatinoamèrica no assoleixen un IDH del 0,700, massa baix per garantir un mínim de benestar a la majoria de la població.

Per tant, si ens fixem en el reduït requadre de països amb una petjada ecològica inferior al 2,1 i un IDH superior al 0,700, trobem que són llatinoamericans, d’Orient Mitjà i Àsia Central, alguns d’Àsia Pacífic, quatre africans i un europeu. Però entre aquests països destaca Cuba, amb un IDH per sobre del 0,850, el més alt dins del grup de països amb una petjada ecològica sostenible.

Evidentment es tracta de dades molt genèriques que no tenen en compte altres informacions que també tenen molta importància, però ens pot servir per fer-nos una idea global dels nostres hàbits i les nostres possibilitats. El que trobo més important d’aquest gràfic és que demostra que un país pot assolir una quota alta de benestar general dins uns marcs de sostenibilitat, és a dir, sense negar aquest mateix benestar a les generacions futures. En aquest sentit, els països industrialitzats tenim molt per aprendre.

English

This is a very interesting graphic! It shows the relation between welfare (HDI) and ecological footprint (average consumed hectares) by countries. This way, we can see for every country, the amount of hectares needed on average to reach an average welfare. We have very interesting cases:

Firstly, the two North American countries, almost all the Europeans (and all from the EU), approximately half of Latin American and Caribbean and Middle East and Central Asian countries, consume unsustainably, as they go beyond (and some with extent) the Earth’s biocapacity (2.1 hectares). In the same time, we can see that almost all African countries together with some countries in Asia Pacific and few from Middle East and Latin America don’t reach an HDI of 0.700, too low to secure a minimum welfare for most of their population.

So, if we focus on this small square of countries with an ecological footprint lower than 2.1 and an HDI over 0.700, we find that they are Latin American, Middle East and Central Asia, some from Asia Pacific, four African and one European. But among these countries Cuba stands out, with an HDI over 0.850, the highest among the group of countries that have a sustainable ecological footprint.

Of course these are very general data which don’t consider other information that is also very important, but it can be useful to get a global idea of our habits and possibilities. The most important aspect I find on this graphic is that it shows that a country like Cuba (which has not extremely rich resources and whose economy is seriously affected by a financial embargo from US) can reach a high welfare index without going beyond sustainability frameworks, even so, without denying this same welfare to future generations. In this sense, industrialized countries have lots to learn.

Sobre la divisió sexual del treball

Jo veig que el pas d’una economia tradicional i agrícola a una d’industrial i més tard a una economia altament basada en els serveis, comporta canvis substancials en la divisió del treball i en el paper de la dona. D’aquesta manera, mentre les societats tradicionals que se sostenten bàsicament en el sector primari acostumen a dividir clarament el treball per sexes, aquesta divisió es va suavitzant en el sector secundari i sobretot en el terciari. El cas de la mineria – on també trobem una forta divisió del treball per sexes – es trobaria entremig de les dues primeres etapes, ja que tot i atribuir-se generalment a una societat industrialitzada, l’activitat minera pròpiament respon al sector primari (extracció de recursos).

Segons el text de McDowell i Massey, a la mineria se li atribuien unes característiques virils ja que és una actvitat que requereix gran esforç físic. No obstant això, en moltes societats l’agricultura (una activitat que també requereix l’ús de la força) és exercida bàsicament per dones. Podem atribuir aquestes diferències a factors culturals? Sí, és clar, però què significa realment el terme “cultural”? De vegades sembla que quan diem que una característica d’una societat (com ara la divisió del treball per sexes o l’exclusió de la dona de l’accés al treball remunerat) es deu a raons culturals, es tracti de raons gairebé innates d’aquella societat, sense una causa concreta. Jo crec que no és així. Tots els elements culturals tenen una causa, que pot ser econòmica, sanitària, política, etc. Les costums, els hàbits o inclús les creences no apareixen sense més ni menys, sinó que són el resultat de les característiques d’una societat determinada en una època passada. Unes característiques que poden seguir existint, poden haver-se modificat o poden haver desaparegut per complet, però la possible invisibilitat actual no les condemna a la inexistència històrica.

D’aquesta manera, doncs, pensem a què es deuen els canvis en la divisió del treball i en l’accés de la dona al treball remunerat. Prèviament a la industrialització, la societat europea portava milers d’anys exercint l’agricultura sobre uns patrons tradicionals que dividien el treball per sexes, amb un origen que possiblement s’atribueix a característiques anatòmiques dels homes i les dones (com ara les diferències reproductives, que generalment han portat la dona a fer-se cura dels nadons, o les diferències físiques, que durant el paleolític sovint portaven els homes a exercir activitats de caça i les dones a la recol·lecció). Aquestes diferències en el treball esteses durant tantes generacions van crear el que anomenem atributs “culturals”. Però aquests atributs culturals no només existeixen en la divisió del treball per sexes sinó també en la divisió del treball per categories, ja que aquesta divisió sovint entre amos i treballadors ha creat diferències socials, classes socials, fins i tot castes, que evidentment també van acompanyades d’atributs socials, sovint molt potents. Amb l’aparició de la indústria trobo que ocorre un d’aquests fets tan interessants en la història humana en què una realitat i unes necessitats pràctiques xoquen amb uns atributs culturals tradicionals. Al llarg del procés de la industrialització, les nostres societats van anar veient com sovint en alguns sectors la mà d’obra femenina o infantil era més nombrosa que la masculina (segons tinc entès, atribuïble a característiques físiques i possiblement també a una major facilitat d’explotació d’aquest perfil de treballadors). A més a més, les dues guerres mundials, sobretot la segona, porten moltes dones a ocupar llocs de treball que havien quedat buits pels homes que havien anat a la guerra i que eren altament necessaris de mantenir en un clima bèl·lic. Paral·lelament a aquest xoc entre les “necessitats” pràctiques i les qüestions culturals, nous atributs culturals es van anar obrint camí mentre els vells a poc a poc perdien força. Aquests nous atributs culturals són els que s’adapten a les noves característiques de la societat a partir d’uns nous valors i d’una nova forma d’entendre el món.

Finalment, amb la generalització del sector dels serveis, culmina un procés en què la força del treball ha passat de basar-se en característiques físiques (caça, agricultura, mineria, manufactura) a característiques intel·lectuals (serveis, on es valoren aspectes com la creativitat, la imatge, el coneixement d’idiomes...). Si bé les diferències físiques existents entre homes i dones poden haver estat la causa principal de la divisió del treball durant l’època pre-industrial i part de la industrial, la inexistència de diferències intel·lectuals entre homes i dones pot ser també la causa de la tendència a una major igualtat sexual en el treball. Però aquesta igualtat encara no existeix. Per què? Doncs precisament pels famosos “atributs culturals”. I és que la mentalitat humana és tan ràpida a l’hora de crear atributs innovadors com lenta a l’hora de superar els més arcaics. La vinculació mil·lenària de la dona amb temes com la bellesa o la cura dels infants segeix comportant que la majoria de treballadores del camp de la cosmètica o dels cursos de parvulari siguin dones. De la mateixa manera, la vinculació de l’home amb les activitats físiques o el lideratge segueixen comportant que la majoria d’esportistes que es poden guanyar la vida amb l’esport siguin homes, o que la majoria de llocs de direcció siguin ocupats per homes. I el que em sembla més greu de tot, la persistència d’aquests atributs segueix comportant diferències considerables de salari, oportunitats i tracte entre homes i dones en la nostra societat.

Amb tot, podem pensar que en una societat basada en els serveis la divisió del treball per sexes s’anirà debilitant, però també és cert que encara es mantenen profunds estereotips culturals sexistes que alenteixen l’avenç cap a una societat més igualitària i, per tant, segurament més justa.