Una de les coses que més em costa d’entendre és la vida. Em costa molt fer-me una idea de què és la vida, és a dir, què diferencia un ésser viu d’un ésser inert. A simple vista sembla molt fàcil de percebre la diferència entre una forquilla, per exemple, i una persona. Però si ens fixem en organismes més primitius com una medusa, o un bacteri, que és unicel·lular, ja ens trobem amb formes de vida molt més simples i sense intel·ligència ni consciència aparent. Si entrem a tocar el tema dels virus, els viroides, o els prions, aleshores ja tenim uns organismes que fins i tot costa catalogar com a éssers vius. Però el que més m’inquieta és pensar en les formes de vida que podrien existir fora del planeta, en com podrien ser aquestes. Quan penso en aquest tema m’adono que, tenint en compte la immensitat de l’Univers, les formes de vida que existeixin per allà poden ser ben diferents de les que entenem, i no sé fins a quin punt podríem entendre-les com a vida. Es podria tractar de formes de vida que no compleixen totes les funcions, com és el cas dels virus, o inclús de formes de vida encara més complexes que les nostres. Podria existir vida formada sense carboni? O vida en estat gasós? O vida immaterial?
He d’admetre que els meus coneixements sobre biologia són molt superficials, simplement estic deixant anar algunes idees que poden fer pensar a persones com jo, ignorants de la matèria. De totes formes, aquest tema no és només biològic, sinó també filosòfic, i planteja preguntes i idees que tots podríem formular-nos o que ens hem formulat alguna vegada.
Per aclarir una mica el concepte, podríem plantejar algunes definicions – les que conec – que s’han realitzat de la vida. A l’escola ens explicaven que un ésser viu és aquell que neix, creix, interactua amb el medi, es reprodueix i mor. Aquesta definició és útil fins que et trobes amb el cas dels organismes “estranys” que hem vist abans i, sobretot, quan penses en vida extraterrestre. Una definició ben interessant que em van plantejar l’altre dia és que la vida és aquell estat en què, a diferència de la tendència natural al caos, l’organisme viu adquireix matèria i l’ordena. Dit així potser sembla una definició molt poc concreta, de fet ara m’ho està semblant a mi. Amb tot, el que volia dir, és que em sembla que la clau està en la reproducció. Potser això entrava en la definició del meu amic, ara no me’n recordo, ja que tindria lògica pensar que l’organisme viu adquireix matèria i l’ordena per tal de crear nous organismes.
La reproducció – autònoma, és clar – és l’aspecte que m’ha ajudat darrerament a tenir les coses una mica més clares en aquest aspecte de la vida, des d’un perspectiva genèrica. És la reproducció el que diferencia un ou ferrat d’un ésser viu, perquè pel que fa a la resta de coses, l’ou ferrat també neix, creix, es transforma, interactua amb el medi (més o menys) i mor. La reproducció, sigui del tipus que sigui, és present en tots els organismes considerats “vius”, i també en els virus i tota aquesta colla. A l’Univers ens podríem trobar amb formes de matèria ben estranyes, però em sembla que el fet que es reprodueixin podria ser el que marcaria si tenen vida o no. Ja estiguin formades o no de carboni, encara que no interactuïn amb el medi, fins i tot si fossin formes evaporades, crec que el fet que es reproduïssin seria el que confirmaria la seva vida. La veritat és que no estic gaire segur del que dic, però de moment aferrar-me al fet de la reproducció és el que m’ajuda a entendre, mínimament, la vida. Tot allò que no es reprodueix autònomament, encara que neixi, creixi i mori, no pot ser considerat vida, com ara les forquilles, les monedes o els astres.
Abans d’acabar, i esperant no dir una barbaritat que pugui ofendre cap biòleg ni astrònom, volia parlar un moment de les estrelles. Sovint he pensat en les estrelles com a possibles formes de vida estranyes, ja que segueixen la majoria de punts clau dels éssers vius que estudiàvem a l’escola. El que m’estava plantejant jo és què passa amb les estrelles quan moren. Pel que tinc entès, es converteixen en una gegant vermella i després en una supernova, hipernova o una nebulosa planetària. Aleshores, segons la Viquipèdia, quan passa això s’expulsa matèria que inclou elements pesats formats per la pròpia estrella i acaba creant planetes i, el que és més important, també altres estrelles. Per tant, podríem entendre les estrelles com a éssers vius?
En tot cas, la idea simplement era oferir aquestes reflexions que poden ajudar a tots aquells que us sentiu angoixats, neguitosos o desorientats, que us costa dormir o concentrar-vos, per culpa de no entendre què és la vida. A mi m’ha anat bé, potser a vosaltres també.
No hay comentarios:
Publicar un comentario