La consultoria de revolucions pacífiques

From dictatorship to democracy, un llibre que encara no m’he llegit però que no trigaré gaire a fer-ho. L’altre dia la televisió pública espanyola va oferir un documental sobre la Institució Albert Einstein, l’organització de l’autor del llibre, Gene Sharp. Es tracta d’una mena de consultoria de revolucions pacífiques. La idea sembla un somni fet realitat on seria genial anar-hi a fer unes pràctiques com a becari, participant ideològicament en les revolucions contra règims autoritaris d’arreu del món. En el seu llibre, Sharp recull un conjunt de tècniques per desencadenar una revolució pacífica que, com diu el títol, vagi de la dictadura a la democràcia. Personalment el llibre (adquirible legalment a Internet) em desperta un enorme interès ja que l’èxit de les revolucions pacífiques, que implica l’organització intel·ligent d’un ampli col·lectiu cap a una resistència activa, suposa per mi una esperança que si mai me l’arribo a creure del tot em faria morir feliç. A més a més el llibre també planteja diversos punts a considerar i reflexionar, com la necessitat d’un lideratge (potser només ideològic, però que obligaria a replantejar el moviment dels Indignats) o una interessant idea sobre els pilars que sostenen el règim. Un exemple d’aquests pilars són la policia o les forces armades, amb les quals, segons el llibre, no ha d’existir una confrontació sinó una reconducció cap a les pròpies idees revolucionàries, entenent entre altres coses que la voluntat social és en el fons la voluntat dels individus que formen les forces de l’autoritat. Es tractaria, per tant, de no destruir els pilars del règim sinó desplaçar-los perquè sostinguin un altre sistema.

I és aquí on em plantejo alguns dubtes que van bastant més enllà, i que podríem resumir en: de la dictadura a la democràcia, però quina democràcia? Quin nou sistema sostindran els vells pilars? Aquest canvi polític implica un canvi real en la qualitat de vida de la població? I al mateix temps, implica un canvi real de poders? I, al mateix temps, cap a quin poder? Cap al poder del poble? A qui va beneficiar la Revolució Francesa, al poble o als burgesos nou rics que volien augmentar el seu poder respecte al de la noblesa? L’aparició d’una classe mitjana als països rics respon a una necessitat per part de la població de viure millor o a la voluntat de les mateixes classes burgeses de comptar amb una massa de consumidors adinerats pel mercat intern (precisament els índexs de felicitat d’aquests països no resulten molt satisfactoris)? No existeix una resposta clara a aquests temes tan generals, però sí que caldria tenir-los en compte quan parlem de revolucions. Al documental es posa l’exemple de Sèrbia el 2000, quan la revolta social va ocupar l’edifici del govern i va llençar per la finestra les paperetes falsificades a favor de Milosevic. Un moment que, per poc serbi que sigui, va arribar a commocionar-me, però que més enllà de l’èpica de les imatges demana analitzar la república de Sèrbia en perspectiva. Jo no ho he fet, però em permeto el luxe de deixar anar alguns interrogants al voltant de la qualitat de vida dels serbis a partir del 2000, sobre si s’han modificat realment les estructures de poder i sobre els interessos de les potències democràtiques occidentals en construir un país a la seva semblança i dins la seva òrbita. I Egipte? La recent revolució també apareixia en el documental, i hi va participar la Institució Albert Einstein. Sens dubte la revolució va ser un èxit fins la caiguda de Mubarak, que era fins on es mostrava. Però, i després? Tots sabem que la revolució real tot just ha començat a Egipte, i ja veurem fins a quin punt la mobilització social pacífica aconsegueix, a la llarga, un canvi real de poders i una millora en la qualitat de vida de tots els egipcis.

No vull semblar un escèptic de les revolucions pacífiques, tot el contrari, ja he dit que em suposen una profunda i fresca esperança, a més el fet que una fundació col·labori i ajudi a coordinar una revolució és una excel·lent iniciativa que pot suposar molts èxits (si entenem la revolució com l’enfrontament entre un règim estrictament organitzat i una massa social que pot patir una gran descoordinació). Però també crec necessari que es comentin i si cal es complementin les idees de Sharp, potser amb un punt de vista més a llarg termini. En la primera entrada al blog, sobre les revoltes als països àrabs, ja vaig deixar anar algunes idees sobre les revolucions, plantejant la mobilització social com l’espurna però on després és el poder militar el que acaba decidint si bufar la flama o alimentar-la. Si més no, i entenent-ho així, les idees de Sharp poden ajudar a crear aquesta primera espurna i mantenir-la  més o menys temps, la qual, en definitiva, resulta fonamental.

Per qui el vulgui: http://www.aeinstein.org/organizations/org/FDTD.pdf