De vegades costa mirar-se el món des de fora (metafòricament parlant) i ser conscients que el nostre país és un actor més del “taulell internacional” on es juga una ferotge partida d’aliances, boicots i traïcions. No es tracta pas d’un grup cooperatiu, per molt que puguin enganyar les Nacions Unides, on un país com Iran se salta les regles i s’enfronta a la resta. No han existit mai les regles. Bàsicament perquè el jugador més fort no les ha respectat mai.
Iran és un país teocràtic governat per un personatge que anima l’Assemblea General de les Nacions Unides amb discursos mediàtics, on es discriminen els drets humans de forma més explícita que a altres països i que a més sovint ensenya les dents amb operacions militars que altres països ja fa anys que practiquen. El món s’alarma i li fa boicot perquè alguns diuen que enriqueix urani amb finalitats militars, quan Estats Units fa anys que posseeix més de 4.000 caps nuclears estratègics i no té cap intenció d’eliminar-los. Amb tot això, a més, ens oblidem molt fàcilment de l’enorme valor cultural i històric de l’Iran, el país més antic del món.
Per tal de no percebre l’Iran com el jugador trampós que no és, també seria molt interessant fer un ràpid repàs a la seva història recent, sobretot abans de la Revolució Islàmica, que va portar el país a l’actual situació d’estat teocràtic, és a dir, basat en la religió. El 1951 el Majlis, el parlament iranià, va designar com a primer ministre Mohammad Mossadegh. Al mateix temps el país també comptava amb una altra autoritat molt important, el Xa de Pèrsia: Mohammad Reza Pahlavi. Aquest era el xa des de 1941, quan havia reemplaçat el seu pare i, sobretot després del seu intent d’assassinat el 1949, va concentrar-se en reforçar el seu poder sobre l’exèrcit, que mantindria el poder de la monarquia.
Poc després de l’elecció de Mossadegh, aquest va tirar endavant una mesura perillosa: la nacionalització de la indústria del petroli, fins llavors sota control britànic. Com ja sabem la paraula “nacionalització” fa sortir al·lèrgia i grans de pus als dirigents occidentals, i per tal d’evitar-ho les forces nord-americanes i britàniques no van trigar ni dos anys en fer caure el govern de Mossadegh mitjançant un cop militar. El xa també s’havia oposat a la nacionalització per por a patir un embargament del petroli iranià, un fet que em recorda a alguna cosa més recent... Segons la Wikipèdia, aquest va ser el primer govern escollit democràticament en ser derrocat per un cop d’estat perpetuat pels EUA. En vindrien bastants més durant les següents dècades.
Mossadegh va ser arrestat per les forces del xa, i Iran va passar a ser un aliat clau per Occident. Si bé el seu govern va tirar endavant algunes mesures sobre la reforma agrària, l’alfabetització, o els drets de les dones, no deixava de ser criticat per intel·lectuals que demanaven una democràcia i per religiosos que veien perdre la seva autoritat tradicional. Sota el govern del xa es van eliminar les forces oponents amb l’ajut dels serveis d’intel·ligència del país, els SAVAK, i es va arribar a l’extrem de prohibir la vestimenta típica iraniana i imposar el look occidental. Es va tractar de suprimir la identitat nacional del país però, en canvi, es va decidir canviar el calendari i passar de l’any islàmic de 1355 a l’any 2535, que eren els anys des de la fundació de l’Imperi Persa. Mesures com aquestes van causar la indignació dels sectors islamistes, massa poderosos...
El xa s’havia passat de la rosca, i finalment el 1979 va arribar la revolució islàmica, que va posar les bases del sistema actual. Un sistema radicalitzat, criticat, i amb raó, però amb una causa, en la qual Occident té bona part de la responsabilitat. Però no sembla que siguem massa conscients d’aquests errors repetits que porten a la radicalització dels països ocupats, ja sigui directament o indirecta. De la mateixa manera podem entendre el règim comunista de Cuba o la radicalització de les polítiques de Chávez a Veneçuela. Per què els islamistes han obtingut més del 70% dels vots a Egipte? Qui va recolzar i suportar Mubàrak durant gairebé trenta anys? I ja ens podem imaginar com anirà a Iraq i a Afganistan... No hem d’entendre aquests “estats pàries” com a jugadors tramposos, sinó que hem d’entendre el joc com un joc sense regles. Precisament perquè uns ja fa molts anys que van deixar de respectar-les.
No hay comentarios:
Publicar un comentario