Com és que un país com els Estats Units ha acabat sent la primera potència mundial i un altre com Haití pertany al Tercer Món i pateix una molt baixa qualitat de vida, si els dos van ser països colonitzats? La veritat és que no m’ho havia preguntat mai abans, però llegint un llibre interessantíssim (Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano) vaig poder esbrinar les principals causes. A primera vista, els dos països van ser colonitzats per regnes europeus i en cap dels dos països la població indígena és majoritària, ni molt menys (a Haití fins i tot és inexistent ja que els indígenes de l’illa on es troba van ser ràpidament exterminats pels espanyols).
Primer de tot, cal diferenciar entre els tipus de colonitzadors que van assentar-se als actuals Estats Units d’Amèrica i Canadà i els que ho van fer a la resta de colònies al sud de Rio Bravo (que marca la frontera amb Mèxic). Els primers colonitzadors van ser ciutadans europeus immigrats, d’origen rural, que cercaven el seu desenvolupament i el del lloc on s’instal·laven. Els de les altres colònies eren sobretot militars i exploradors amb l’objectiu d’enriquir-se a través de l’or i la plata, primer, i del monocultiu i el latifundi més tard. Els pobladors del nord vivien a les colònies, i el que produïen es quedava a les colònies, mentre que els del sud ho transportaven cap a la metròpoli europea.
A més, a les colònies de sud, les civilitzacions indígenes es trobaven més desenvolupades i poblades, la qual cosa pot fer pensar que era un inconvenient per l’assentament. Però va ser més aviat al contrari, ja que una major població indígena significava pels colonitzadors una major població de mà d’obra esclava per les mines d’or i plata i pels monocultius. En canvi, al nord, les poblacions indígenes eren més reduïdes, no es van esclavitzar, simplement es van exterminar les que s’interposaven en la colonització cap a l’oest.
Un altre factor important és que, a més d’una major escassetat de “mà d’obra indígena”, les colònies del nord eren colònies escasses en altres recursos. Al nord, per qüestions físiques i climàtiques, no existia cotó, cacau, sucre, cafè... Aquests productes eren la base del monocultiu i eren molt apreciats a Europa, on s’exportaven, mentre les poblacions locals (a les quals s’hi van anar afegint milions d’esclaus africans) passaven gana. Al nord es va optar per una agricultura molt més semblant a l’europea, molt més diversa (la qual possibilitava una major alimentació a la població) i, a causa de la menor fertilitat de la terra, es va haver d’optar per la innovació i la recerca de fertilitzants i formes més productives. Aquest és un clar exemple de com la riquesa de la terra pot portar la misèria de la població.
Avui potser costa de creure, però les tretze colònies originàries dels Estats Units resultaven menys importants per l’Imperi Britànic que les illes del Carib, les quals proporcionaven molta més riquesa, com hem vist. Aquesta diferència va comportar que els britànics permetessin el desenvolupament industrial a les colònies del nord, mentre que el van prohibir, per llei, a les colònies del sud, on la producció de qualsevol element havia de ser autoritzada. El mateix van fer els espanyols, francesos i holandesos a les seves colònies. Aquest és un altre factor clau de la diferència en el desenvolupament. Un cop les colònies del nord van començar el procés d’industrialització, també van anar adquirint un major poder adquisitiu, i així un major consum intern, aspecte bàsic per al progrés econòmic. A les colònies del sud, en canvi, la mà d’obra era esclava – o amb salaris de subsistència – la riquesa es transportava a Europa, i les poques famílies que controlaven el comerç es gastaven i malgastaven el seu capital amb productes luxosos provinents, precisament, d’Europa.
Tant gran va ser la diferència entre el nord i el sud d’Amèrica, que els Estats Units fins i tot van acabar adoptant el rol dels seus antecessors europeus. Durant el segle XX, consolidada com a potència mundial, van ser les empreses d’aquest país les que van seguir amb el control de les dèbils i dependents economies del sud. Malgrat la independència, els estats colonitzadors no van deixar que els del sud reformessin les seves economies ni la seva posició d’inferioritat en el mercat internacional i, per tant, les poblacions van seguir subsistint a base d’exportacions de productes amb preus volàtils i dirigits per dictadors titelles que se succeïen a base de cops d’estat i intervencions militars, sobretot, nord-americanes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario