Equilibris decisius (març 2016)

Pels que som una mica freaks de la política, el panorama estatal es torna a posar molt interessant. No només perquè per primera vegada fracassa un intent d'investidura, sinó també perquè ens trobem en una situació molt oberta en què s'està reconfigurant la política de partits i on qualsevol error estratègic pot resultar molt car. Un escenari on, en part, la pilota ha retornat al teulat del PSOE, el segon partit amb més diputats i l'únic gran que podria pactar amb un dels dos blocs que més o menys han quedat evidenciats aquesta setmana.
Després del 20-D, tot i els mals resultats i l'ambient gairebé de preguerra que es va crear dins el PSOE, el grup de Pedro Sánchez va aconseguir trobar una sortida força còmoda per ells, que no suposava apropar-se al PP però tampoc a Podemos i les forces independentistes: Ciudadanos. A més de passar la pilota a Podemos, Sánchez va aconseguir legitimar aquest pacte (i en part legitimar-se a si mateix) amb una consulta a la militància, la pregunta de la qual era tramposa però ja li servia per a reforçar la seva postura. Amb tot, les veus dissidents del PSOE, molt poderoses dins el partit, han callat durant ben bé un mes i mig. Ara, ja veurem.
Ja veurem perquè a partir d'ara, després del fracàs de la investidura, no sabem si el PSOE serà capaç de mantenir el pacte PSOE-C's al centre del debat o si els partits d'esquerres aconseguiran centrar-lo cap al pacte d'esquerres PSOE-Podemos-Compromís-IU. Després del fracàs de la investidura es reobrirà la guerra discursiva entre PSOE i Podemos per a veure qui queda més perjudicat davant d'un avenç electoral que cada vegada sembla més inevitable. Sánchez té prohibit pactar un govern amb Podemos i amb el suport de partits independentistes. Però és conscient que la gran coalició acceleraria l'ensorrament del PSOE i afavoriria el sector andalús. Per tant, apostarà fort per mantenir el seu pacte amb C's com a única opció de govern alternatiu al PP de cara a l'electorat.
Ara bé, l'intent d'investidura també li pot haver costat car a Sánchez. Queden encara dos mesos i el PSOE es podria haver carregat l'única opció d'investidura que afavoreix el seu marc discursiu, el de deixar la pilota a la teulada de Podemos i responsabilitzar-los de l'avenç electoral.
- Primer de tot, perquè només ha aconseguit sumar la diputada de Coalición Canaria, i ni tant sols ha aconseguit l'abstenció del PNB. 131 vots a favor i 219 en contra.
- Perquè les esquerres li han votat en contra. Totes: Podemos i confluències, Compromís, IU, ERC i Bildu, amb la qual cosa s'ha legitimat el No d'Iglesias i s'ha debilitat la credibilitat del PSOE de presentar un govern progressista de canvi amb Ciudadanos. L'esquerra, unida, li ha desfet bastant el marc discursiu.
- Perquè aquests debats d'investidura han provocat que s'evidenciï i s'accentuïn dos blocs diferenciats i perquè s'ha creat - o reforçat - la complicitat entre un gran nombre de partits bastant diversos però amb interessos comuns: Podemos, ERC, DiL, PNB, Compromís, IU i Bildu. Durant els dos debats d'investidura, aquests set partits d'esquerres i/o autonòmics s'han aplaudit entre ells i ha arribat a haver-hi moments en què des de DiL fins a Podemos o IU, es defensava un discurs molt similar.
- Perquè és la primera vegada que falla una investidura al Congrés, amb la qual cosa l'opció de Sánchez pot haver quedat deslegitimada davant l'opció del pacte d'esquerres, a dos mesos de les eleccions.
Potser hauria estat més intel•ligent per part de Sánchez intentar aquesta investidura a finals d'abril, presentant-la, realment, com l'única alternativa a les eleccions, i aleshores forçar Podemos a haver de decidir entre aquesta opció o l'avenç dels comicis, la qual cosa hauria reforçat l'estratègia dicursiva de Sánchez. En tot cas, Sánchez intentarà mantenir aquesta opció de govern el més viva possible fins el 3 de maig, buscant nous suports i legitimitat, i potser tornant a presentar-se per poder assenyalar Podemos com a responsable de l'avenç electoral. En el fons Sánchez és qui té més marge de maniobra, juntament amb el suport dels mitjans de masses.
Però al mateix temps el context resulta perillós pel PSOE ja que encara queden dos mesos i el bloc Podemos-Compromís-IU apostarà fort pel pacte d'esquerres. D'altra banda, el bloc de PP, C's, Ibex-35 i el sector de Susana Díaz-Felipe González apostarà fort per la Gran Coalició. Enmig, es trobarà el grup de Sánchez defensant el pacte amb C's, intentant trobar oxigen per mantenir-lo viu. Dependrà de com responguin, principalment, el PNB i alguns sectors de Podemos, els quals poden debilitar el seu marc discursiu, com ha passat amb Carmena i, sobretot, Villarejo.
Caldrà veure si l'intent d'investidura ha reforçat o debilitat la imatge de Sánchez entre l'electorat, probablement l'hagi reforçat, però en tot cas la situació pel PSOE segueix sent molt perillosa. Els resultats del 20-D poden acabar deixant al PSOE el que algun dia serà inevitable: haver-se de treure la màscara, amb tot el que això li comportarà.

Des de baix i des de la perifèria

 Des de la perifèria

Em va alegrar molt llegir que ben aviat les Illes Balears es poden convertir en la tercera comunitat autònoma que prohibeix la tauromàquia, juntament amb qualsevol espectacle on es maltractin animals. Però el canvi de govern balear i l'enfrontament amb el govern central en funcions pot anar molt més enllà. Avui he vist que el Govern Balear ha publicat un vídeo a les xarxes socials on es queixava del mal finançament d'aquesta comunitat (i amb raó, ja que és la comunitat pitjor finançada).

Des de les passades eleccions de maig, la Generalitat Valenciana (amb un govern del PSPV i Compromís recolzat per Podem) també ha posat el tema del finançament damunt la taula, reiterat per Joan Baldoví al debat d'investidura de dimecres passat.

A Catalunya, aquest tema és un dels greuges principals, però el principat ha anat molt més enllà i des de fa tres anys impulsa un procés d'independència molt ampli que des de fa uns mesos compta amb un govern independentista.

A Euskal Herria la situació es posa interessant. A Euskadi, que la tardor d'aquest 2016 celebra eleccions, s'està tornant a despertar l'impuls independentista, cada cop més present al PNB (sobretot entre les joventuts), i reforçat ara amb l'alliberament d'Otegi, que va centrar el seu discurs a Anoeta en la independència d'Euskal Herria.

Nafarroa, igual que el País Valencià i les Illes Balears, va experimentar un canvi radical de govern, passant del partit conservador i espanyolista d'UPN, a una coalició d'esquerres sobiranista amb una presidenta de Geroa Bai i el suport d'EH Bildu, Podemos i IU.

Finalment, també sembla que a Galícia es mouen coses. Les eleccions municipals van deixar resultats extraordinàriament bons per les coalicions de les marees, reforçats pels d'En Marea el passat 20-D. Fins al punt que el PP està pensant en avançar les eleccions gallegues, que també se suposa que s'han de celebrar la tardor d'aquest any, per fer-les coincidir amb una eventual repetició d'eleccions i dificultar que es pugui formar un govern alternatiu d'En Marea i BNG.

Després de 30 anys d'un ordre polític basat en un pacte entre partits hegemònics en les comunitats on no governava el PP-PSOE (pactes PP-PSOE amb CiU, PNB o UPN), aquest ordre s'està alterant de forma que està escapant del control dels poders del règim borbònic. El moviment popular està aconseguint arrencar CDC i PNB de l'ordre borbònic (només cal veure com va anar el debat d'investidura de Sánchez). Els pobles perifèrics presenten símptomes clars d'aspiracions sobiranistes, ja sigui amb processos d'independència, amb exigències per millorar el finançament o amb expulsions de governs del PP. O totes a la vegada.

La dictadura del deute que està espoliant i desmantellant l'estat espanyol, les evidències de corrupció estructural, la mancança d'una divisió de poders efectiva i els intents recentralitzadors des de Madrid, estan tenint conseqüències. I a nivell territorial, s'està començant a notar, sobretot, a la perifèria, a l'Espanya "assimilada".

Des de baix

Però això no significa que la resta de l'estat resti immòbil. Sobretot a partir del 15-M, la ciutadania activa va aconseguir colpejar el discurs neoliberal basat en culpar la classe treballadora de la crisi financera, penetrant en l'hegemonia política fins a modificar-la de forma irreversible. El 15-M va assenyalar el bipartidisme corrupte i el sistema financer com aquella oligarquia, aquella casta, aquell 1% responsable de l'estafa econòmica. I que només el poble podia aturar-la. Les conseqüències d'aquest impacte en el marc discursiu de la crisi econòmica han començat a deixar fruits més que evidents en el panorama polític.

Però també va suposar, a curt termini, l'empoderament de moltes persones i la creació o impuls de nous teixits de moviments socials que, des de baix, han aconseguit incidir en la política, com ara la PAH, el 15MpaRato, Aturem el Parlament, Stop Bales de Goma, la Marea Blanca per la sanitat, la Groga per l'educació, les Marxes de la Dignitat, la solidaritat en vagues com la de Coca-Cola a Fuenlabrada, Panrico o Movistar, el Correscales, etc.

De forma ben dispersa en tot el territori, desenes de municipis han expulsat els governs caciquistes que hi governaven, alguns des de feia dècades, per nous governs amb discursos que s'escapen de l'ordre imposat pel règim. Municipis tan importants com Madrid, Barcelona, València, Saragossa, A Coruña, Santiago, Iruña, Cadis, Badalona, Sabadell...

A nivell estatal la irrupció de Podemos és històrica, però també s'enfronta a moltes amenaces. Voler ocupar el poder central directament, sense una revolució política més o menys consolidada al territori, pot portar a fracassos i frustracions. El sistema electoral central que conforma el Congrés i el Senat està dissenyat de manera que sigui pràcticament impossible un canvi (recordem la majoria absoluta del PP al Senat, per exemple). I, de totes formes, si algun dia s'aconseguís, el següent poder que caldria assaltar seria el de la Troika, la que realment governa, i aquest és impossible, ja que és del tot antidemocràtic.

L'únic que podem fer davant la Troika, la que realment ens governa tot i no haver estat escollida, és desobeir-la, alliberar-nos-en. I això, si es pot fer, només serà possible a llarg termini consolidant un empoderament popular i una revolució democràtica des de baix i des de la perifèria, agermanades amb la resta de pobles europeus que també pateixen la dictadura del deute. Si no ho fem així, l'únic que aconseguirem serà canviar el barret als mateixos caps de sempre.

Sobre 'extrems'

Avui m'han dit que estar en contra de les fronteres és ser extremista. Que és "d'extrema esquerra". Doncs a mi el que em sembla extremista és que hagin mort més de 30.000 persones ofegades al mar Mediterrani en els darrers 15 anys. Em sembla extremista que arribin famílies fugint de la guerra i la misèria i els estats europeus responguin amb tanques i gasos lacrimògens. També em sembla extremista deixar famílies separades durant anys, tancar éssers humans en presons per no tenir el passaport que toca o assassinar 15 persones que només intentaven arribar nedant a la platja de Ceuta per a poder construir un futur.

Que no em parlin d'extremismes, perquè abans l'abolició de l'esclavitud o el sufragi universal també eren vistos com extremistes. Els drets de les persones LGBT, l'educació pública, l'accés universal a la salut o la jornada laboral de vuit hores, també eren extremistes. L'existència d'un Parlament i una Generalitat a Catalunya era extremista fa poques dècades. Per tant, deixem-nos d'extrems i comencem, honestament, a sentir i pensar en quin món volem viure.

Ni el volem ni el necessitem

Què hi fa l'exèrcit al Saló de l'Ensenyament?

Va ser l'exèrcit espanyol el que, juntament amb altres exèrcits de l'OTAN, va atacar Líbia el 2011, provocant el caos i la guerra civil en aquest país africà.

També va ser l'exèrcit espanyol un dels que el 2003 va atacar l'Iraq, provocant el caos, la guerra civil i l'auge del Daesh.

També va ser l'exèrcit espanyol el que durant 40 anys de règim feixista, obligava els joves a perdre un any de la seva vida al servei militar.
També va ser l'exèrcit espanyol el que el 1936 va provocar un cop d'estat feixista contra un govern democràtic, tot conduint el país a una guerra civil.
També va ser l'exèrcit espanyol el que a principis de segle XX es va dedicar a recultar joves de famílies amb pocs recursos per enviar-los al Marroc a morir tot defensant els interessos econòmics de l'oligarquia.
També va ser l'exèrcit espanyol el que va bombardejar Barcelona des del Castell de Montjuïc reiterades vegades entre els segles XIX i XX per sufocar revoltes obreres i llibertàries.
També va ser l'exèrcit espanyol, juntament amb el francès, el que el 1714 va ocupar militarment la Corona d'Aragó, va abolir les seves institucions i va prohibir l'ús de la llengua catalana.
També va ser l'exèrcit espanyol el que durant la primera meitat del segle XVII va ocupar el Principat de Catalunya tot robant i violant la gent de la pagesia fins l'esclat de la Guerra dels Segadors el 1640.
També va ser l'exèrcit espanyol el que durant els segles XVI i XVII es va dedicar a colonitzar Amèrica tot provocant el major genocidi de la història humana.
És l'exèrcit espanyol el que, a dia d'avui, segueix rebent milers de milions d'euros públics per matar i defensar l'oligarquia espanyola.
L'exèrcit, ni el volem ni el necessitem.

La llei només pel que els interessa

L'argument principal que fa servir el govern espanyol per negar-nos el dret a l'autodeterminació és que s'ha de complir la llei. Com si es tractés d'un problema legal i no polític, tant el PP com el PSOE com C's es fan un fart de dir que la llei és la base de la democràcia.

Doncs aleshores, per què no respecten la llei quan es tracta de persones refugiades? Per què el govern espanyol és un dels que ha participat en l'acord de la UE amb Turquia? I per què PSOE i C's no condemnen aquest acord? Un acord que vulnera la Convenció de Ginebra, l’article 14.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’article 18 i 19.1 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, l’article 33.1 de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de les Nacions Unides, l’article 3.1 de la Convenció contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants, o l’article 3.1 de la Declaració sobre l’Asil Territorial, entre molts altres.

És a dir, la llei és útil quan es tracta d'impedir que un poble exerceixi el seu dret a l'autodeterminació. Però quan es tracta de garantir els drets fonamentals de les persones refugiades, aleshores esdevé paper mullat.

Feminitzem-nos

Cada dia veig més clar que cal feminitzar la politica. Feminitzar-la en el sentit d'aprendre i sentir els valors del feminisme, alliberar-nos de la lògica patriarcal que encara domina massa dins les organitzacions polítiques, sobretot dins dels partits amb representació a les administracions. 

Crec que mai no podrem transformar la realitat sense una política més feminista. És a dir, sense una dinàmica que superi els egos desenfrenats, l'ambició de poder, la confrontació visceral, la identitat basada en la negació, les jerarquies perpetuades, els dogmes... Sense una política que pensi en col•lectiu, honesta, transparent, diversa i democràtica, no crec que la societat civil organitzada pugui mai transformar res, més enllà de canviar temporalment de barrets uns mateixos caps. L'aspiració dels partits transformadors no hauria de ser assolir el poder per a reproduir les mateixes lògiques patriarcals, sinó precisament canviar aquestes lògiques. Assolir el poder per a poder democratitzar-lo, descentralitzar-lo, per poder dotar el poble d'eines d'empoderament. Si no és per això, no entenc quin sentit tindria.

Records al desert de Utah

Quan hem arribat a Monument Valley pràcticament no es veia res degut a la boira - i fins i tot neu - que ens ha envaït just entrar a l'estat de Utah. Un noi navajo que hem conegut en una botiga ens ha dit que a l'hivern és normal que nevi aquí. Però com que no surt a les pel•lícules, no ens ho imaginàvem pas. Per sort a poc a poc s'ha anat aclarint i hem començat a descobrir, enmig d'una penombra inesperada, aquests monuments de la natura, la terra dels indis navajo i hopi, els escenaris dels westerns de John Ford.

La veritat és que visitant Monument Valley no he pogut evitar recordar el meu avi quan mirava els westerns a la tele i anomenava 'Jom Baina' a en John Wayne. És curiós perquè he sentit una connexió molt intensa amb el meu avi aquí, perdut en un desert entre Utah i Arizona, però a la vegada un espai que em resulta estranyament familiar, que em vincula amb la meva infància. He recordat estar assegut en una taula mentre el meu avi mirava un western i jo dibuixava històries de cowboys en un paper i després li ensenyava i ell reia. M'hauria agradat haver vingut aquí amb ell i entrar dins una d'aquestes pel•lícules que tant li agradaven. Per això, sigui on sigui, li dedico aquestes fotos, ja que les he fet pensant en ell.