Solidaritat cubana

Ahir vaig tenir el plaer d'assistir al sopar solidari de Mollet amb Cuba, amb deliciosos plats cubans, mojitos, música cubana en directe i la presència d'algunes treballadores de Valeo que estan resistint contra el trasllat de la planta de Martorelles, un exemple de dignitat obrera.

En el manifest que es va llegir, em va emocionar la solidaritat que es va expressar amb el poble estatunidenc. Un poble víctima del règim d'Obama, titella de l'oligarquia econòmica-criminal que governa amb mà de ferro tot vulnerant drets bàsics de la població com l'assistència sanitària, condemnant-la a la desigualtat extrema, oprimint les minories ètniques i amb uns cossos policials basats en l'assassinat sistemàtic dels pobres que es rebel•len.

I és que la nostra pàtria, per damunt de qualsevol altra, és la Humanitat, i companyes són totes aquelles que, sigui on sigui, lluiten contra l'imperialisme, contra el patriarcat i contra el capitalisme per un món més just i digne.

(A la imatge, intervenció d'un dels membres del comitè d'empresa de Valeo)

El poc sentit de les llums de Nadal

Jo penso que no s'haurien d'encendre mai les llums de Nadal amb enllumenat públic. Primer perquè som una societat plurireligiosa, diversa i altament laica, aleshores no sé per què cada any els ajuntaments han de gastar-se el nostres diners amb celebracions d'origen religiós. A més a més les llums de Nadal ja no tenen sentit ni pels mateixos cristians, ja que la lògica que hi ha al darrere és plenament consumista i materialista. Estic segur que si Jesús visqués entre nosaltres no només s'oposaria a les llums de Nadal sinó que aniria amb els seus seguidors a arrencar-les tot denunciant el lucre i l'ostentació. Però és que a sobre suposa una despesa pública per part d'institucions amb seriosos problemes econòmics i que han de fer front a taxes de pobresa social molt preocupants, i en un planeta que pateix un escalfament global de conseqüències tràgiques.

El que hauríem de fer és tot el contrari del que s'ha fet en els darrers anys: apostar per l'eficiència energètica, per un model de consum responsable, una gestió pública que s'ocupi de les necessitats de la gent, i uns governs que no donin privilegis a una religió per damunt de les altres.

De vegades admiro la dreta

De vegades admiro la dreta. Com és capaç de sortir-se'n sense haver de recórrer a sicaris i exèrcits, com feia fa un segle.

A Espanya la dreta està en un procés de metamorfosi substituint el PP per Ciudadanos i reinflant el PSOE amb un ninot que intenta recordar al Felipe González de jove.

A Catalunya la dreta ha aconseguit difondre un independentisme nacionalista ranci que ha provocat que CDC sigui capaç de controlar els aparells de Junts pel Sí o l'ANC, convertint ERC en una trista titella buida de contingut.

Val a dir que, en els dos casos, la dreta manté el control sobre els mitjans de comunicació de masses, des de diaris, ràdios i canals de televisió, tant públics com privats. I saben com utilitzar-los.

Però és que a sobre, davant d'un escenari tan hostil, l'esquerra no està sent capaç de reaccionar. A Espanya, lluny de crear un front popular, dos líders televisius van estar discutint sobre si unir les seves sigles o no en el que hauria estat l'única candidatura mínimament votable amb possibilitats de disputar la victòria al PPSOE. I ni així. Ni així...

A Catalunya el que encara es pot considerar 'esquerra' està més dividida que mai. Per una banda tenim ERC vergonyosament subordinada a la lògica d'una dreta sense escrúpols com la de CDC, que novament demostra que el seu projecte no té res a veure amb la independència, sinó amb mantenir el poder i la impunitat costi el que costi. I ERC segueix abaixant el cap, posseïda per una estelada prostituïda i buida de contingut.

El sector de ICV-EUiA i Podemos, confosos i marejats entre el sobiranisme, l'autonomisme, el municipalisme, l'electoralisme, l'europeisme, el comunisme i la socialdemocràcia... Paral•litzats en un laberint de contradiccions internes.

I la CUP, sola en la seva coherència, ja que ni ERC ni CSQEP es mullen per un independentisme d'esquerres que pogués desencalllar la situació i avançar cap una veritable revolució social al nostre país. Electoralisme, suposo. I dogma de partit.

I mentrestant, els carrers en hores baixes, la llei mordaça aprovada, el deute il•legítim creixent, el TTIP aprovant-se, Catalunya privatitzant-se, i els drets humans de la gent mes vulnerable, sota minims.

Avui estic pessimista. Però ja se'm passarà. Quin remei. En el pitjor dels casos, tornarem a començar.

Les refugiades invisibles de l'estat espanyol

La hipocresia del govern espanyol amb el tema de les refugiades és espectacular.

Mentre el ministre de l'Interior (el mateix responsable de la mort de desenes de persones a la frontera sud) diu que l'estat espanyol és solidari, la veritat és que han fet tot el possible perquè aquí vingués el mínim possible de persones refugiades. Fins ara n'havien acceptat una trentena, mentre països més petits com Grècia, el Líban o Jordània han rebut l'arribada de centenars de milers de persones el primer, i de milions els segons.

Al mateix temps, a la frontera sud, a Ceuta i Melilla, hi ha desenes de persones refugiades de països com Síria, Líbia o Somàlia intentant demanar asil polític. La resposta de l'estat espanyol ha estat legalitzar les devolucions en calent. Si hi hagués voluntat política, no caldria esperar que arribessin els refugiats d'Alemanya, Grècia o Itàlia. Avui mateix podrien començar a tramitar les sol•licituds a la frontera sud espanyola.

Per si no fos prou, l'estat espanyol fins i tot reprimeix els refugiats que ja s'hi troben dins en procés d'asil. Ahir mateix la policia espanyola va detenir Hassana Aalia, refugiat sahrauí que va escapar de la repressió del règim marroquí que ha ocupat la seva terra. Pot ser que sigui expulsat de l'estat espanyol.

D'altra banda, l'estat segueix la lògica cínica i perversa de la legalitat europea, que considera diferents les persones que fugen de la guerra de les que fugen de la fam. Però si l'estat espanyol no es preocupa ni de les primeres (que són les úniques que es consideren jurídicament refugiades) imagineu amb les segones, les refugiades econòmiques, les quals reben el mer estatus de 'migrants', com si abandonar la seva terra es tractés d'alguna mena de capritx...

D'aquesta manera, tenim que en els darrers anys la UE ha gastat centenars de milions d'euros en ganivetes, policia, controls i fronteres al Mediterrani, mentre desatenia les necessitats d'asil polític, acollida i integració de persones refugiades. I així estan ara, encallats en la ineficiència, la divisió i la hipocresia.

Davant la crueltat dels nostres governs, resulta imprescindible que la societat civil organitzada pressioni per tal que es garanteixin els drets humans de les persones que fugen de la guerra i la fam que les potències de l'OTAN han originat en els seus països. És el mínim que podem fer.

Avui a les 19h ens reunim a la Plaça Catalunya de Mollet del Vallès per preparar l'acollida de les persones refugiades i per seguir pressionant les institucions perquè estiguin a l'alçada.

Quina alternativa hi ha al BDS?

Aquesta gent que critica el boicot a Israel i diu que s'han de trobar altres solucions, jo els pregunto: quines solucions?

Quina solució podem trobar des del pacifisme per acabar amb el genocidi contra el poble palestí per part d'un estat que practica el feixisme amb total impunitat? Seguir amb acords de pau simbòlics que no serveixen de res des de fa dècades, mentre l'exèrcit d'Israel segueix ocupant per la força i massacrant la població civil palestina?

Us pregunto: vosaltres hauríeu estat capaces de comerciar amb les empreses que representaven l'Alemanya nazi o amb l'Estat Islàmic? Els vendríeu armes i tindríeu les seves ambaixades al vostre país com si fossin 'països normals'? Hauríeu anat a fer turisme a Berlín mentre a pocs quilòmetres el règim nazi cometia crims contra la humanitat? Convidaríeu cantants islamistes que justifiquessin la jihad de l'Estat Islàmic i elogiessin les milícies feixistes? Doncs per què us sembla normal fer-ho amb Israel?

Va ser el boicot i l'aïllament internacional el que va aconseguir fer caure el règim de l'Apartheid a Sud-Àfrica (que per cert, tenia el suport israelià). A Israel és el boicot internacional organitzat, juntament amb la resistència palestina, qui realment està molestant i preocupant el règim sionista. No els hipòcrites acords de pau ni les paraules buides dels polítics.

Recordeu que en una situació d'opressió, l'equidistància és complicitat. I quedar-se de braços creuats, també.

Els dos camins del procés independentista

Catalunya es troba entre dos camins:

1. Tirar endavant un procés independentista de caràcter personalista i nacionalista, dominat per la burgesia neoliberal amb l'objectiu de repetir un estat dins la UE i l'OTAN, i utilitzat com a cortina de fum per desmantellar l'estat del benestar català. Un procés que seria incapaç de sumar més indecisos ja que difícilment seria vist com a alternativa.

2. Tirar endavant un procés independentista que signifiqui una evolució com a país, un procés democratitzador, plural i alliberador cap a la justícia social i la sobirania plena, sense dependre de líders messiànics, sinó de la força de la gent. Un procés que ajudaria a sumar indecisos, ja que seria la principal alternativa a l'estatus quo.

Pot semblar secundari, però l'elecció del president o presidenta serà un pas més o menys simbòlic que marcarà el rumb futur.

Companys i companyes de Catalunya Sí Que Es Pot:

Entenc que moltes de vosaltres tingueu dubtes sobre el tema de la independència de Catalunya i que molts aspectes us tirin enrere. A mi personalment em passava el mateix fins no fa gaire. No m'il•lusionava un independentisme nacionalista políticament conduït per Convergència i que servís de cortina de fum per tapar el seu projecte neoliberal.

Però he canviat d'opinió ja que he vist que el podem convertir en una revolució democràtica. En l'últim any m'he adonat que les esquerres no podem restar al marge d'un dels moviments democràtics més potents de les darreres dècades a casa nostra. No podem restar al marge perquè no podem deixar que això tan potent quedi en mans de la dreta. Perquè hem d'aconseguir que la independència sigui sinònim de revolució social. Ara mateix és l'oportunitat més clara que tenim d'aconseguir un estat just i democràtic. Però segur que sense vosaltres serà molt difícil. I no per això abandonarem la lluita conjunta amb la resta de pobles de l'estat per a fer fora el PPSOE de les institucions i defensar la dignitat de la gent.

Entenc perfectament les vostres reticències. També són les meves. Però fixeu-vos. L'independentisme cada vegada es troba més a l'esquerra. Fixeu-vos que els 200.000 vots que en aquestes eleccions s'han sumat a les forces independentistes, ho han fet des de la CUP. Si comptem amb diputats, abans hi havia 37 diputats de CDC, 21 d'ERC i 3 de la CUP, ara són uns 30 de CDC, uns 20 d'ERC i 10 de la CUP, més els independents. Imagineu-vos que vosaltres també us hi suméssiu. L'independentisme tindria més de 40 diputats d'esquerra i centreesquerra i 30 de dreta i centredreta. Seria absurd no aprofitar-ho per a tirar endavant el país que volem i que a la vegada servís d'exemple i inspiració pels altres pobles de l'estat.

I, al cap i a la fi, per arribar al federalisme primer cal la nostra independència. No podem esperar que la resta de l'estat faci aquest pas, de la mateixa manera que no podem esperar que la Unió Europea per si sola cedeixi en les polítiques del deute. Hem de fer el pas nosaltres perquè la realitat es comenci a transformar.

Amb la vostra participació, treballant juntament amb la CUP, podríem aconseguir un govern independentista que no es trobi en l'òrbita de Mas, sinó liderat de forma realment democràtica i plural que garantís un procés constituent cap a una república justa i democràtica.