lunes, 20 de octubre de 2014

Demonitzacions mediàtiques

De Cuba ens diran que és una dictadura, un país pobre, sense llibertats i altres crítiques sovint poc desenvolupades, però no ens diran que 165 professionals cubans de la salut han anat a Sierra Leone a lluitar contra l'ebola, no ens parlaran dels homenatges a les víctimes d'atacs terroristes de la CIA que Cuba va patir durant dècades, no ens mostraran els índexs de Nacions Unides que situen l'illa en els millors estàndards de salut i educació d'Amèrica Llatina, no ens parlaran de la petjada ecològica de Cuba, la qual és sostenible (a diferència dels països europeus i nord-americans), no ens parlaran dels 20.000 espanyols que han preferit o han hagut d'anar a viure a Cuba en comptes d'Espanya...

I amb aquesta publicació no pretenc donar la meva opinió sobre Cuba, sinó sobre els nostres mitjans de comunicació de masses, els quals demonitzen alguns països oferint-nos només una visió, sovint etnocèntrica, i ignorant completament la pluralitat i la contextualització.

Sobre l'assassinat d'Excalibur

D'acord que lluitar per salvar la vida d'un gos pugui semblar superficial quan estem parlant d'una malaltia incurable que ha causat la mort de més de 3.000 persones en els darrers mesos i n'amenaça moltes més. Però no ho és.

Primer de tot, ha de quedar clara una cosa tan òbvia com el fet que lluitar per salvar aquell gos no tenia perquè anar oposat a lluitar per les vides de les persones (de fet seria absurd pensar que les que lluitaven per salvar aquell gos no els importava la vida de les persones afectades per la malaltia). A més, si les persones contagiades moren o no, no respon a la decisió d'un govern de sacrificar-les o no.
I segon i sobretot, no ho és perquè aquell gos es va convertir en alguna cosa més que un gos.

L'assassinat d'aquell gos sense ni tant sols haver-li fet les proves de l'ebola evidencia un menyspreu molt gran cap els animals per part de l'executiu del PP, el qual segurament per molts no és sorprenent però no per això deixa de ser denunciable.

El fet que el govern mati un gos que ni tant sols se sabia si estava infectat, és un exemple horrible cap a la societat i cap als infants d'aquest país, quan un govern el que hauria de fer és donar exemple en tot, també amb el respecte a la dignitat dels animals.

El comportament d'aquest govern segueix una lògica de cosificació absoluta dels animals, sense haver fet absolutament res per acabar amb els maltractaments constants dels animals de ramaderia que són destinats a la indústria càrnica, sense haver fet absolutament res per aturar les tortures que regularment pateixen els bous a les places de toros o a les festes majors d'aquest país. I ara van i maten un gos sense garanties que fos cap amenaça, quan més de 400.000 firmes de ciutadans de tot l'Estat demanaven que se li respectés la vida, almenys fins passar un període de quarantena, i quan desenes de persones havien arribat a bloquejar l'entrada de la seva casa per impedir que se'l matés. L'assassinat d'aquest gos és l'enèssima falta de respecte del govern cap a la voluntat de la ciutadania, i també una profunda falta de respecte cap els animals en conjunt.

No ens oblidem dels animals, dels que no tenen veu.

"Un país es pot jutjar per la forma com tracten els seus animals" Mahatma Ghandi

L'enèssima no-dimissió d'Ana Mato

Ana Mato ha de dimitir per la pèssima gestió dels infectats espanyols amb èbola, uns fets escandalosos que demostren una immensa irresponsabilitat que ha arribat a posar el conjunt de la ciutadania en perill de contagi d'una malaltia mortal i altament incurable: http://www.eldiario.es/sociedad/infectada-sintomas-septiembre-continuo-vacaciones_0_310769902.html

Però també hauria de dimitir per ser responsable directa de l'apartheid sanitari contra la població immigrada sense papers, que ha causat ja diverses morts i exposa la resta de ciutadans a contagis de malalties fins ara gairebé eradicades com la tuberculosi: http://www.lamarea.com/2014/08/30/dos-anos-de-exclusion-sanitaria-de-los-inmigrantes/

També hauria de dimitir per ser còmplice directe de les privatitzacions de centres i serveis sanitaris, que s'estan produint contra la voluntat de la majoria social i que estan tenint efectes molt negatius sobre l'atenció sanitària i la salut de la població: http://www.medicosdelmundo.org/derechoacurar/wp-content/uploads/2012/11/Resumen-del-impacto-de-la-reforma-sanitaria-en-el-derecho-a-la-salud-de-la-poblaci%C3%B3n-inmigrante-Casos-documentados.-sin-anexos-sin-casos.pdf

També hauria de dimitir per l'escàndol revelat per Hisenda que demostra que Francisco Correa, a través de la trama Gürtel va realitzar 15 pagaments per un import total de 50.000 euros a la família d'Ana Mato per pagar diversos viatges per Europa, dues comunions de la seva filla i dos articles de la marca Vuitton: http://www.cuatro.com/las-mananas-de-cuatro/politica/caso-barcenas/Ana_Mato_2_1612830067.html

A partir d'aquí em pregunto:
- Quanta gent s'haurà d'infectar amb èbola a Espanya perquè aquesta dona dimiteixi?
- Quantes persones immigrades hauran de morir perquè aquesta dona posi fi a l'apartheid sanitari? (Recordem que s'ha retirat la targeta sanitària a més de 870.000 persones. Si no fos per l'ajuda que estan rebent d'ONGs, quantes d'aquestes persones haurien mort? Quantes infeccions s'haurien produït sobre la resta de la població?)
- Quanta corrupció política i quanta impunitat és capaç de suportar la ciutadania sense fer res?
- I la més important: com és possible que una persona com Ana Mato, que mai no ha tingut res a veure amb la sanitat (va estudiar Polítiques i Sociologia i porta vivint de la política des dels 24 anys) arribés a ser ministra de sanitat?

Canvis al forn

Fa unes setmanes apareixia una enquesta sobre intenció de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya que situava el conjunt de les forces d'esquerres transformadores (ICV-EUiA, Podemos i CUP) com a segona força.

La darrera enquesta de Metroscopia sobre intenció de vot a les eleccions generals situa el conjunt de vots de Podemos i IU com a segona força amb el 20,5%, només a dues dècimes del PSOE (20,7%) i molt per davant del PP (15,9%). Si les formacions polítiques i moviments socials aconsegueixen crear un front d'esquerres que aglutini vots de Podemos, IU i també d'altres formacions rupturistes de menor pes, no seria descabellat pensar que una candidatura així pugui arribar a ser primera força a les eleccions generals de l'any que ve i posar les institucions al servei de la ciutadania. Recentement, una altra enquesta situava Syriza, la coalició de formacions d'esquerres grega, molt a prop de la majoria absoluta al Parlament de Grècia.

Malgrat l'optimisme aparent d'aquestes enquestes, crec que és imprescindible un aspecte molt més complicat i lent. Crec que paral·lelament és necessari que es produeixi una major implicació social en política perquè poguem parlar realment d'una candidatura ciutadana oberta, democràtica, transparent, plural i unitària, d'un front popular que es mantingui fidel a les demandes socials, que no caigui en velles lògiques partidistes i que sigui capaç de transformar les institucions amb l'implus d'una força social consolidada als municipis, barris i carrers. Una major implicació social que superi d'una vegada la concepció delegativa de la política i porti la lluita pel canvi a una dimensió transversal, de participació ciutadana i creació de teixit popular organitzat.

La força popular és la garantia que les transformacions polítiques que cal tirar endavant des de les institucions siguin possibles, ja que totes haurem de ser partícipes d'un canvi rupturista que no serà fàcil, que tindrà molts interessos en contra, però que serà l'única manera de recuperar la nostra dignitat com a societat.

Que sigui una oportunitat

Entenc que alguns moviments d'esquerres marxistes es mostrin escèptics o fins i tot crítics amb l'anomenat procés sobiranista, pel rerefons explícitament nacionalista que l'acompanya. De totes formes, jo crec que s'han de tenir en compte alguns aspectes, independentment de si es comparteix o no una identificació amb la "causa nacional".

Primer de tot, lluitar contra aquest procés és, a dia d'avui, una batalla perduda tenint en compte l'enorme interès social que genera. I sí, podem discutir sobre per què hi ha tant interès sobre això i tan poc sobre altres temes, però ara mateix és el que hi ha. I a ulls de moltes persones, no donar suport a un tema com la consulta, encara que els motius es trobin a les antípodes, et situa al costat de formacions ultranacionalistes com PP o C's.

Segon, hem d'entendre les diverses oportunitats que pot suposar aquest procés, possiblement històric. Una majoria social del voltant del 80% recolza la consulta, l'anomenat "dret a decidir". Penso que és un imperatiu donar suport a aquest dret per qualsevol persona que es consideri democràtica, però també és un imperatiu, per qui es consideri democràtic, estendre'l a altres temes. Per tant, es pot aprofitar aquesta gran demanda social de democràcia per estendre-la a altres temes i conscienciar una majoria social sobre la necessitat de decidir el nostre futur, no només amb la independència sinó amb tot. Dret a decidir-ho tot.

Tercer, ens trobem amb una quantitat enorme de població disposada a desobeir una sentència, la del TC, perquè la consideren il·legítima. Crec que aquesta és una gran notícia ja que sembla que cada cop més gent està agafant consciència sobre el que significa la desobediència com a eina pacífica per l'obtenció dels nostres drets i llibertats. També s'ha de reconèixer l'enorme feina d'una plataforma com la PAH en aquest sentit. Tot plegat, està ajudant a legitimar la desobediència com a forma de lluita pacífica a ulls de la majoria social, a entendre que la legitimitat es troba per sobre de la llei. I això és molt important.

Quart, tenim una enorme quantitat de població que vol formar un nou estat. Aquesta també és una oportunitat, per obrir un debat sobre com volem que sigui aquest estat, sobre la necessitat de democratitzar aquest debat i per tant popularitzar altres temes de política, economia o societat que ara mateix apareixen secundaris. Entendre la possibilitat, encara que a dia d'avui petita, de ruptura amb el model vigent a Catalunya, i sobretot estendre la consciència sobre aquesta possibilitat i animar la gent a participar-hi de forma activa. Volem un país nou, però com volem que sigui? Decidim-ho entre tots i totes.

Cinquè, la independència podria suposar una ruptura amb el règim espanyol, si es treballa eficientment amb altres moviments i formacions marxistes i anticapitalistes de la resta de l'estat. Recordem que les grans empreses i oligarquies financeres, nacionals i internacionals, es miren amb mals ulls aquest procés, perquè saben que pot suposar canvis més enllà.

Entenc que tenim per davant molts reptes i que el context mediàtic general no ens és gaire favorable, però també crec que després de dos anys de procés sobiranista, cada vegada més persones comencen a reflexionar sobre aquests temes. Ens podem limitar a criticar-ho des del distanciament degut al contingut - inevitable - de caràcter nacionalista, o podem acceptar el protagonsime evident d'aquest tema i mirar de fer-lo nostre al màxim possible. Entrar-hi i treballar al màxim pel país que volem, entrar-hi i fer tot el possible per minimitzar els debats nacionalistes estèrils i subsitituir-los per debats radicals de ruptura amb el sistema vigent, debats de democràcia real, de desobediència civil, de justícia social, de canvi de model econòmic, de qüestionament de les relacions internacionals vigents, de ruptura amb l'heteropatriarcat, etc.

No deixem que la dreta torni a segrestar una oportunitat de canvi, i menys una com aquesta, ja que jo crec que poques vegades hem tingut aquests temes en una situació tan favorable per ser debatuts, tractats des de la conscienciació i estesos entre la majoria social.

Convertim aquest context en una oportunitat, i aprofitem-la.

Qui ens roba és el sistema neoliberal

Igual que fa el PP, el govern de CiU prioritza el pagament del deute a l'Estat Espanyol i als bancs (com BBVA o CaixaBank), abans que als serveis públics. I ERC, què diu sobre això? Sembla que de moment res, de fet segueixen fent costat al govern de CiU amb els pressupostos austericides i altres grans temes. Mas i Junqueras MENTEIXEN quan diuen que no hi ha diners i que tot és culpa de Madrid. El problema és que prioritzen els privilegis de l'elit financera, abans que les necessitats socials dels catalans.

Consulta sí, independència si la gent la vol també, però vigilem molt quins governs escollim perquè cada cop està més clar que amb CiU i ERC el nostre futur país no serà gaire millor del que tenim ara. Ens estan prometent la Lluna però si no hi ha un canvi rupturista que vagi més enllà de trencar amb Espanya, el que ens espera serà la frustració de veure com en una Catalunya independent també hi haurà desigualtat creixent, també hi haurà atur estructural, precarietat laboral, exclusió social, evasió fiscal... Diguem-ho clar: el problema principal no és Espanya, el problema principal és el neoliberalisme que infecta les nostres institucions polítiques i econòmiques, tant catalanes com espanyoles com europees.

Per això seria necessari dur a terme immediatament una auditoria del deute públic de la Generalitat per valorar quina part del deute és il·legítima i per tant no s'ha de pagar. O com a mínim, prioritzar el deute als pobres i després pagar el deute als rics, que necessiten molt menys aquests diners. Independitzar-nos de l'Estat Espanyol sense independitzar-nos de l'oligarquia financera, no tindrà sentit.

Que no ens enganyin!

http://www.publico.es/espana/547556/la-generalitat-prioriza-el-pago-de-la-deuda-frente-a-los-servicios-publicos

Epidèmia invisible

Avui he estat a l'estand d'Oikocredit (cooperativa de finances ètiques) de la Fira UPF Solidària, i he conegut un home que treballa per Metges Sense Fronteres (MSF) que m'ha parlat sobre el tema de l'èbola. Es veu que la cosa està molt pitjor de com ho mostren a les notícies, ja que el sistema sanitari a un país com Guinea Conakry està desbordat. Han mort desenes de metges i ja comença a morir més gent per culpa d'altres causes que per èbola, ja que no tenen accés als centres hospitalaris col·lapsats. MSF està fent una crida a les institucions de la resta del món perquè actuïn, però ningú fa res. 

Als Estats Units estan investigant sobre una possible cura, però pel que m'ha dit es només en cas que grups islamistes utilitzessin el virus com arma biològica, no per destinar-la a l'Àfrica Occidental. Els països econòmicament rics del planeta no estan fent res per la gent de Guinea i Sierra Leone, i només apareix als mitjans quan s'infecta una persona occidental.

Això és racisme explícit en els nostres mitjans de comunicació, i també en els nostres governs, mal anomenats 'democràtics', que estan ignorant completament el que passa a l'Àfrica Occidental. Tenim moltíssima feina per tal de sensibilitzar i poder complir el nostre compromís de solidaritat internacional, perquè si no comencem per sensibilitzar-nos a nivell social, difícilment ho faran els governs i els mitjans de masses. Però és clar, combatre contra l'hegemonia mediàtica del Barça, del nacionalisme, de Belén Esteban o de l'iPhone 6, sembla una batalla perduda...