Des de la perifèria
Em va alegrar molt llegir que ben aviat les Illes Balears es poden
convertir en la tercera comunitat autònoma que prohibeix la tauromàquia,
juntament amb qualsevol espectacle on es maltractin animals. Però el
canvi de govern balear i l'enfrontament amb el govern central en
funcions pot anar molt més enllà. Avui he vist que el Govern Balear ha
publicat un vídeo a les xarxes socials on es queixava del mal
finançament d'aquesta comunitat (i amb raó, ja que és la comunitat
pitjor finançada).
Des de les passades eleccions de maig, la
Generalitat Valenciana (amb un govern del PSPV i Compromís recolzat per
Podem) també ha posat el tema del finançament damunt la taula, reiterat
per Joan Baldoví al debat d'investidura de dimecres passat.
A
Catalunya, aquest tema és un dels greuges principals, però el principat
ha anat molt més enllà i des de fa tres anys impulsa un procés
d'independència molt ampli que des de fa uns mesos compta amb un govern
independentista.
A Euskal Herria la situació es posa interessant.
A Euskadi, que la tardor d'aquest 2016 celebra eleccions, s'està
tornant a despertar l'impuls independentista, cada cop més present al
PNB (sobretot entre les joventuts), i reforçat ara amb l'alliberament
d'Otegi, que va centrar el seu discurs a Anoeta en la independència
d'Euskal Herria.
Nafarroa, igual que el País Valencià i les Illes
Balears, va experimentar un canvi radical de govern, passant del partit
conservador i espanyolista d'UPN, a una coalició d'esquerres
sobiranista amb una presidenta de Geroa Bai i el suport d'EH Bildu,
Podemos i IU.
Finalment, també sembla que a Galícia es mouen
coses. Les eleccions municipals van deixar resultats extraordinàriament
bons per les coalicions de les marees, reforçats pels d'En Marea el
passat 20-D. Fins al punt que el PP està pensant en avançar les
eleccions gallegues, que també se suposa que s'han de celebrar la tardor
d'aquest any, per fer-les coincidir amb una eventual repetició
d'eleccions i dificultar que es pugui formar un govern alternatiu d'En
Marea i BNG.
Després de 30 anys d'un ordre polític basat en un
pacte entre partits hegemònics en les comunitats on no governava el
PP-PSOE (pactes PP-PSOE amb CiU, PNB o UPN), aquest ordre s'està
alterant de forma que està escapant del control dels poders del règim
borbònic. El moviment popular està aconseguint arrencar CDC i PNB de
l'ordre borbònic (només cal veure com va anar el debat d'investidura de
Sánchez). Els pobles perifèrics presenten símptomes clars d'aspiracions
sobiranistes, ja sigui amb processos d'independència, amb exigències per
millorar el finançament o amb expulsions de governs del PP. O totes a
la vegada.
La dictadura del deute que està espoliant i
desmantellant l'estat espanyol, les evidències de corrupció estructural,
la mancança d'una divisió de poders efectiva i els intents
recentralitzadors des de Madrid, estan tenint conseqüències. I a nivell
territorial, s'està començant a notar, sobretot, a la perifèria, a
l'Espanya "assimilada".
Des de baix
Però això no significa
que la resta de l'estat resti immòbil. Sobretot a partir del 15-M, la
ciutadania activa va aconseguir colpejar el discurs neoliberal basat en
culpar la classe treballadora de la crisi financera, penetrant en
l'hegemonia política fins a modificar-la de forma irreversible. El 15-M
va assenyalar el bipartidisme corrupte i el sistema financer com aquella
oligarquia, aquella casta, aquell 1% responsable de l'estafa econòmica.
I que només el poble podia aturar-la. Les conseqüències d'aquest
impacte en el marc discursiu de la crisi econòmica han començat a deixar
fruits més que evidents en el panorama polític.
Però també va
suposar, a curt termini, l'empoderament de moltes persones i la creació o
impuls de nous teixits de moviments socials que, des de baix, han
aconseguit incidir en la política, com ara la PAH, el 15MpaRato, Aturem
el Parlament, Stop Bales de Goma, la Marea Blanca per la sanitat, la
Groga per l'educació, les Marxes de la Dignitat, la solidaritat en
vagues com la de Coca-Cola a Fuenlabrada, Panrico o Movistar, el
Correscales, etc.
De forma ben dispersa en tot el territori,
desenes de municipis han expulsat els governs caciquistes que hi
governaven, alguns des de feia dècades, per nous governs amb discursos
que s'escapen de l'ordre imposat pel règim. Municipis tan importants com
Madrid, Barcelona, València, Saragossa, A Coruña, Santiago, Iruña,
Cadis, Badalona, Sabadell...
A nivell estatal la irrupció de
Podemos és històrica, però també s'enfronta a moltes amenaces. Voler
ocupar el poder central directament, sense una revolució política més o
menys consolidada al territori, pot portar a fracassos i frustracions.
El sistema electoral central que conforma el Congrés i el Senat està
dissenyat de manera que sigui pràcticament impossible un canvi (recordem
la majoria absoluta del PP al Senat, per exemple). I, de totes formes,
si algun dia s'aconseguís, el següent poder que caldria assaltar seria
el de la Troika, la que realment governa, i aquest és impossible, ja que
és del tot antidemocràtic.
L'únic que podem fer davant la
Troika, la que realment ens governa tot i no haver estat escollida, és
desobeir-la, alliberar-nos-en. I això, si es pot fer, només serà
possible a llarg termini consolidant un empoderament popular i una
revolució democràtica des de baix i des de la perifèria, agermanades amb
la resta de pobles europeus que també pateixen la dictadura del deute.
Si no ho fem així, l'únic que aconseguirem serà canviar el barret als
mateixos caps de sempre.
