Visita a l'església pentecostista

                                                                   Dos elefants, Amrita Sher-Gil (1940)

Ahir va ser un dia molt interessant. Vaig anar a veure un amic que conec a Birmingham i em va presentar uns altres amics molt simpàtics i junts vam anar a l'església pentecostista. Va ser una experiència realment molt nova i interessant, perquè em va semblar una església ben diferent del que estic acostumat. Només entrar ens vam posar a cantar, hi havia una pantalla amb la lletra i uns nois tocant a l'escenari (perquè no era un altar, era un escenari, inclús ells en deien 'stage'). Al principi em sentia molt estrany, em feia com vergonya estar allà dret cantant coses de Déu i tot això, però la cançó tenia un ritme prou animat, i bé, feia moltíssim que no cantava en grup, va ser curiós. L'església no semblava una església, era més aviat com un centre, de fet es deia ‘cristian centre’. Després ens van posar un vídeo sobre una campanya que estan fent de denúncia contra el tràfic de persones, que existeix a molts llocs de l'Europa Occidental i del qual en som molt poc conscients. A continuació va pujar un noi jove a l'escenari i va començar a explicar què significava el símbol de la creu per ell, i ens va animar a reflexionar sobre què significava la creu per a nosaltres. Al final van fer una cosa que em va semblar molt interessant, molt ben trobada, molt necessària, que hauríem de fer més sovint. Simplement, res. 

Durant els últims vint minuts aproximadament, no van fer res, no va sortir ningú a parlar ni vam cantar ni res, però cadascú va fer molt, i això va ser molt bonic. Van ser uns minuts de pura reflexió, on cadascú feia el que volia o el que necessitava. Algunes persones escrivien sobre què significava la creu per a ells, altres resaven, altres pensaven, alguns inclús ploraven, va ser un moment bastant intens. Realment... Quan hi penso i ho veig des de fora, és fascinant que unes trenta o quaranta persones estiguéssim allà dintre, molts dels quals sense conèixe'ns entre nosaltres, vivint un moment individual, alguns en contacte amb Déu, altres en contacte amb ells mateixos, amb el nostre interior, en pau, sense parlar ni fer aparentment res, simplement estàvem quiets i en silenci, però no se'ns va fer llarg. Crec que necessitem molts més moments així. També crec que és bonica la idea de cantar junts. Hi va haver un moment en què ens saludàvem entre nosaltres. La gent era molt oberta, et venien a saludar i a xerrar.

Jo durant aquells vint minuts vaig pensar moltes coses, no sé, era un moment molt diferent. Sovint m'agrada mirar-me des de fora en una situació curiosa, i imaginar què hauria pensat jo fa uns mesos si m'haguessin dit que al cap d'un temps estaria allà. I ahir m'imaginava què hauria pensat el juny passat, quan encara ni tant sols sabia que acabaria anant a Anglaterra, si m'haguessin dit que el dia onze de l'onze estaria cantant en una església pentecostista de Birmingham. Fins ahir al mateix matí pensava que les esglésies pentecostistes només existien a Àfrica. Són una branca del baptisme, que a la vegada és una branca del protestantisme, que és branca del cristianisme, pel que tinc entès.

I també pensava en què significa la creu per a mi. Hi vaig intentar pensar amb tota l'honestedat possible i em vaig adonar que la imatge de la creu em crea una mena de sentiment de por, potser de repressió, potser perquè l'associo als cementiris de les pel·lícules de terror, o potser perquè l'associo a l'opressió dels indígenes d'Amèrica per part dels colonitzadors cristians... Vaig veure que la creu, si intentava anar al més profund del que em transmetia, significava això pr mi, i vaig pensar que aquella gent se sentiria bastant decebuda si els ho expliqués. Però al mateix temps, no sé ben bé per què, la creu també em crea una petita sensació, com una llavor, de protecció. Perquè sé que per molts la creu és protecció, per molts significa que algú els té en compte i els protegeix. O potser perquè recordo una vegada fa bastant temps, que mirant una creu i sentint aquesta mena de mal rotllo que dic, vaig intentar mirar-me-la d'una altra manera, intentar veure-la com molts la veuen i l'entenen. I em sembla que més o menys ho vaig fer. Amb una mica d'esforç vaig poder veure la creu com una mena d'amulet que em protegia, imaginant-me Algú que es trobava en algun lloc i que m'estimava i que em coneixia, i que estava representat en aquella creu. Això no vol dir que a partir d'aquell moment sentís això cada vegada que veia una creu, però és com si hagués pogut incorporar una nova visió d'aquest símbol, i penso que això va donar pluralitat a la meva idea de la creu. Potser és per això que ara la creu em pot transmetre diverses sensacions.

I em vaig plantejar fins a quin punt ho havia fet de malament l'església catòlica a Espanya perquè jo hagués arribat a sentir aquelles sensacions tan negatives des de petit quan veia la creu, i que darrerament he intentat neutralitzar, o complementar amb altres. Em va semblar molt trist que una institució (molt gran i heterogènia, tot s'ha de dir) hagi fet tant mal ús d'aquesta religió en el nostre país (i segueix fent, penso). Perquè provoca que inconscientment molts de nosaltres relacionem la creu (i la religió en general) amb idees com la repressió, la por, el dogma, el conservadorisme extrem. Quan en realitat penso jo que els valors d'aquesta religió són tot el contrari. O no era Jesucrist el més semblant a un rebel marxista d'avui en dia?

El juny passat vaig assistir a una xerrada que es deia Marxisme i Cristianisme. El títol em va cridar molt l'atenció, i va valdre molt la pena. Els conferenciants eren marxistes cristians, i va ser interessantíssim perquè van demostrar no només com una persona podia ser marxista i cristiana sinó que marxisme i cristianisme eren dues ideologies absolutament complementables, que s'alimentaven recíprocament. En el fons, si et pares a pensar, les idees de Jesucrist eren força semblants a les idees del marxisme: la igualtat, la solidaritat, els drets dels més desafavorits, i tant Jesucrist com Marx van ser grans 'rebels' en la seva època, amb missatges trencadors, i els seus seguidors van ser perseguits i criminalitzats durant molt temps. Evidentment existeixen diferències, però em plantejo fins a quin punt part del missatge podria ser el mateix però adaptat a dues realitats diverses (una on la història s'explicava a través de mites, i una altra on s'explicava a través d'assaigs filosòfics), però que en definitiva van a parar a uns valors humans molt semblants, i això és el que compta. I els conferenciants explicaven que les dues ideologies són necessàries, ja que una et dóna la fe i l'energia i l'altra et dóna les claus per a materialitzar aquestes idees.

He d'admetre que no fa gaires anys encara tenia una visió força negativa - inconscientment - de la religió. Però crec que va ser a partir d'un llibre que em va deixar la Maria Codina que es diu El Rei, el Savi i el Bufó: el gran torneig de les religions, de Shafique Keshavjee, que vaig començar a veure les religions d'una altra manera, més plural, més real, crec jo. I des de llavors he anat coneixent més i més casos que em demostren que la religió per si mateixa no és l'opi del poble, com sovint es diu. Que s'hagi utilitzat així no significa que sigui així. De la mateixa manera penso que la ciència, que tant apreciem en la nostra societat, també pot ser utilitzada amb fins inhumanes, i hi ha moltíssims casos d’això. I no per aquesta raó diem que la ciència és l'opi del poble, o que la ciència serveixi per assassinar gent en massa. La ciència és una eina al nostre abast, de la qual en podem fer un ús excepcional, o tot el contrari. Crec que el mateix passa amb la religió.

En el cotxe, anant cap a l'església, anàvem cinc joves xerrant, rient, escoltant música pop, i a mi se'm feia ben estrany pensar que aquells joves estàvem anant a missa. Ben estrany, i divertidíssim a l'hora. I la noia em va preguntar si jo era cristià. I clar, no li vaig saber contestar ni sí ni no, ja que no practico els ritus cristians, ni crec en el Déu dels cristians, ni m'he llegit la Bíblia ni conec gairebé res del que s'hi explica (encara que aquesta mateixa noia després de la "missa" me'n va regalar una, que intentaré llegir ja que penso que em farà aprendre bastant). Però al mateix temps he nascut en una cultura amb una història cristiana, i és innegable que aquesta "cristianitat" de la meva cultura haurà tingut efectes sobre la meva forma de fer i pensar, sens dubte, per molt agnòstic o ateu que hagi estat el meu entorn més proper. No només pels costums i les festivitats, sinó pels valors, la cosmovisió, gran part de la meva consciència ha heretat una base que directament o indirecta és cristiana. I no crec que això hagi de ser pas negatiu. Si no hagués estat cristiana, hauria estat d'una altra.

I em vaig preguntar també què suposaria ser cristià. Si jo avui decidís que em faig cristià. Fins a quin punt seria capaç de ser-ho? Crec que un 'problema' que tinc és que encara entenc la religió des d'una vessant massa científica. Evidentment no podria passar a creure en Déu d'un dia per l'altre, ja que jo puc més o menys decidir què vull però no decidir què crec i què sento. A l'escola m'han fet entendre el món com allò real, allò que s'ha demostrat que existeix. I per exemple em crec que existeix el Sistema Solar tot i no haver-lo vist ni percebut mai en el seu conjunt, fora de dibuixos esquemàtics. I me'l crec perquè em diuen que la ciència ha demostrat que existeix. I això no passa amb Déu. I un dels grans errors de l'església al meu país crec que ha estat la de voler explicar la religió com a ciència, i aquí han caigut en el seu propi parany, ja que la religió no és ciència, però no per això la religió deixa de ser. No crec que la religió es pugi explicar com a ciència, sinó com a valors, no és substituta de la ciència, és simplement complementària, si s'entén degudament. Jo crec en la igualtat entre les persones però no perquè la ciència l'hagi demostrat científicament. Ni crec en la justícia pel mateix fet, ni en la llibertat. Els tres són valors que no tenen res a veure amb la ciència, vull dir, que no entren dins la ciència, sinó de la filosofia o de la religió, o de les dues. Doncs jo crec que amb la idea de Déu passa el mateix. És clar que Déu existeix. Existeix pels qui hagin decidit creure-hi. Existeix la llibertat? Existeix la igualtat? Existeixen perquè les creiem com a idea, i a partir d'aquí les valorem en la realitat física, jutgem què és més o menys lliure o igualitari, són invisibles però sempre estan, són com una referència en el sentit de les nostres vides, una energia que ens empeny a aconseguir-les, a trobar-les, a gaudir-les. No serà el mateix el que els creients senten amb Déu?

Aleshores ja em vaig plantejar una vegada fins a quin punt creure en Déu no ha de ser entès com a empíricament demostrable sinó com a útil o no. Creure en Déu ens pot fer sentir més segurs, més confiats, més en pau, millor, en definitiva? I no ho dic pas a través del dogma, ja que penso que aleshores aquest esforç perd el sentit en privar-nos de dos valors ben fonamentals com són el respecte i la voluntat d'aprendre més per millorar. Em refereixo a si creure en Déu, en el cristià, el musulmà, o el nostre, o en alguna altra cosa, en una energia, el Déu de la pluja, el que sigui, ens pot ajudar a trobar més sentit a la nostra existència, ens pot ajudar a trobar una energia i a superar obstacles o vicis que patim, dels que som conscients i que no ens agraden. I sóc ben conscient que tot això pot sonar sectari, com si ara volgués convertir-vos o alguna cosa per l'estil, i no vull que se'm mal interpreti, perquè tot el que escric no són més que reflexions lleugeres, i sí que s'assemblen al missatge de molts creients però potser perquè aquestes idees són la base de les religions, del sentit de les religions, abans que institucions jerarquitzades comencessin a corrompre-les. 

Fem l'esforç d'oblidar-nos dels prejudicis que sovint tenim amb les religions i tinguem en compte aquestes idees perquè en realitat no tenen res a veure amb el que prediquen els interessats que manipulen les creences de la gent. En tant que humans no crec que la ciència sigui capaç de satisfer-nos de forma completa, jo crec que, potser de forma inconscient, tots creiem en alguna cosa, digues-li cristianisme, ecologisme, el que sigui, però tots tenim una certa necessitat de donar un sentit al que fem i tots necessitem adoptar uns valors a través dels quals guiar-nos. És per això que jo em plantejo fins a quin punt sóc cristià. I de la mateixa manera que alguns han volgut posar la ideologia al lloc de la ciència, tampoc crec que sigui apropiat situar la ciència al lloc de la ideologia. O bé, potser sí. Però no entenc com algú pot viure seguint una ideologia basada en la ciència, quan la ciència per si mateixa no recull valors ètics ni ofereix un sentit de la vida. La ciència és meravellosa i ens ajuda a explicar la realitat, a estudiar-la, i a partir d'aquí la gràcia és intentar millorar-la. Però seguint quins valors hem de millorar-la? Per això jo penso que la ciència cau en el mateix error que la religió si es desvincula d'aquesta (entesa no només com a religió, sinó com a ideologia, sentit, espiritualitat). I és així com puc entendre aquells conferenciants que, guiats pels valors del cristianisme, intentaven millorar la realitat a través del marxisme.