lunes, 26 de noviembre de 2012
Canvis
Ahir un amic anglès em deia, tant de bo en el meu país també hi hagués algun canvi polític. Tant de bo també estigués passant alguna cosa grossa. Fa moltíssim que no hi ha cap gran canvi al Regne Unit. I jo pensava en els grans canvis que hi ha hagut a Catalunya en l’últim segle: que si dues dictadures, una república, una monarquia constitucional… I ara un procés sobiranista. No sé si és millor o pitjor tenir tants canvis, però suposo que és més entretingut, més interessant. Per tant, aprofitem-ho. Visquem-ho, que tot just acaba de començar.
jueves, 22 de noviembre de 2012
Conversa durant un ridícul instant en la Història de l'Univers
Fa ràbia
votar algú que no hi confies plenament.
Jo no confio plenament ni en mi mateix. Confiar
plenament en alguna cosa és sinònim de dogma. No confiïs mai plenament en res.
Però tampoc no visquis en l'escepticisme perpetu. Sigues prou intel·ligent com
per saber manejar les dues coses.
Jo confio en
mi plenament. És el meu estil de vida.
Doncs com que ets humà no hauries de confiar en tu
plenament, perquè la major part del teu cervell és irracional i incontrolable.
Però crec
que s’ha de confiar plenament a l’hora de fer alguna cosa.
Jo crec que és impossible confiar plenament en res,
i si mai et passa, voldrà dir que t'estàs equivocant. No es tracta de confiar
plenament o no confiar gens, es tracta de confiar prou en alguna cosa com per
recolzar-la, votar-la o fer-la. És que si no et frustraràs. Però si ets massa
escèptic, aleshores et quedaràs immòbil, i no seràs més que un cúmul d'àtoms
que durant un ridícul instant en la Història de l'Univers han tingut forma
humana i després s'han tornat a desintegrar.
lunes, 19 de noviembre de 2012
L’economia comença a fallar quan la deixem d’entendre
Els actual governs de
la Unió Europea tenen molt per aprendre de Llationamèrica. Bàsicament, perquè
ens trobem en una crisi que a l’altra banda de l’Atlàntic han estat patint durant
dècades i de forma molt més intensa. Amèrica Llatina es va enfonsar als anys
vuitanta per culpa de les doctrines neoliberals del Fons Monetari Internacional
basades en el deute extern, l’austeritat social i la privatització. Ara el continent se n’està sortint alliberada d’aquest organisme neocolonitzador que s’abrevia
FMI i que ara està posant la vista al sud d’Europa.
Ha estat molt interessant que precisament Espanya acollís la cimera
iberoamericana, sobretot per la presència de polítics com Rafael Correa, president d’Equador, que s’ha mostrat crític
amb la política econòmica neoliberal europea i ha parlat de com el seu petit
país va començar a sortir-se’n econòmicament després de refusar l’FMI. I dic
que els governs de la Unió Europea tenen molt per aprendre de governs com el d’Equador,
però vaja, primer de tot fa falta voluntat d’aprendre. I una bona dosi de
valentia.
Però avui, llegint una
entrevista a Dilma Rousseff, la flamant presidenta del Brasil, em trobo amb
això: “Pese al optimismo de esta
narración, Brasil enfrenta serios problemas que impiden un crecimiento más
rápido y equilibrado. El milagro de su economía se basa fundamentalmente en la
exportación de materias primas, agroalimentarias y minerales. El país tiene deficiencias
importantes en infraestructuras y suministro de energía, que la propia Dilma,
como ministra del ramo durante el Gobierno de Lula, comenzó a paliar con su
programa Luz para Todos. Los proyectos que tratan de dar respuesta a estas
carencias, como las presas hidráulicas en el Amazonas, convocan la oposición de
los ambientalistas y las tribus indígenas, apoyados en sus reivindicaciones por
famosos como Sting o Sigourney Weaver. Otros países de la región, singularmente Perú, se han topado
con similares obstáculos a la hora de explotar yacimientos auríferos, lo que demora enormemente los proyectos”.
Aleshores arribo a
deprimir-me de pensar com estem de lluny d’un model econòmic ideal, que no
només sigui just i benestant, sinó també sostenible. La Unió Europea d’avui
tendeix cap un model que no és només insostenible (per regla general, el
capitalisme no és pas sostenible) sinó que a més tendeix a ser cada cop més injust.
I el que podem aprendre de països com Brasil són sortides reals a una crisi
econòmica que siguin socialment justes. Però no ens confonguem com fa aquest
articulista d’El País. La sostenibilitat del sistema és un valor tant o més
essencial que l’anterior. I em preocupa que aquest valor no sigui només
assolible a través de polítiques econòmiques, sinó que sigui necessari un
profund canvi d’actitud, de pensament, un canvi cultural. Un canvi que permeti
assolir una cultura econòmica on els valors no es trobin en la competitivitat i
el creixement sinó en la sostenibilitat i la satisfacció, ja que són aquests
darrers valors els que millor encarnen els de la justícia i el benestar reals.
La riquesa no és tenir molt sinó tenir el necessari durant molt de temps, per
sempre. Només així la podrem gaudir tots, classes altes i classes baixes, gent
del nord i gent del sud, gent del present i gent del futur.
Article citat: http://internacional.elpais.com/internacional/2012/11/17/actualidad/1353171822_999141.html
sábado, 17 de noviembre de 2012
Sobre el text "Infancias diversas: redes sociales de los niños y las niñas en Ámsterdam", de Lia Karsten
He trobat força interessant aquest
article de cara a veure un exemple d’un treball sobre Geografia de la Infància,
ja que de vegades costa pensar en els dos conceptes de “Geografia” i “Cultura o
Sociologia” aplicats en un mateix treball.
De l’article destacaria la rellevància
que tenen les característiques dels carrers en el desenvolupament de la infància
dels nens, que es descriu en aquest fragment: “La infancia en el sur de Ámsterdam juega menos al aire libre de lo que
juegan los niños y las niñas en Wognumerstraat. El ambiente al aire libre es,
sin duda, mucho menos atractivo, con las aceras muy estrechas y una gran
cantidad de coches aparcados en la calle”. Em sorprèn pensar com aquestes
diferències poden arribar a influir tant en la vida dels infants, ja que per
ells el joc i la relació amb altres infants constitueixen aspectes molt
importants en el seu desenvolupament. I veiem com aquests aspectes van
estretament lligats a les característiques de l’espai. Aquesta idea es resumiría
en el següent fragment: “Las condiciones
sociales y espaciales que favorecen el juego al aire libre a menudo no se
tienen en cuenta como medios capaces de romper determinadas formas de
segregación”.
D’altra banda, també destacaria el
fragment que diu “Queda claro, pues, que
las amistades homogéneas son más propias de la infancia que las relaciones que
cruzan edades, clases y etnias”. Fins i tot en el barri del Nord d’Amsterdam,
que és on existeix una major socialització entre infants fora de l’escola i una
major diversitat ètnica, trobem aquesta descripció: “Prácticamente todos ellos tenían, como nos comentaron, «mejores amigos»
y «mejores amigas» y en casi todos los casos eran amistades con las que
compartían el mismo origen socioeconómico o étnico”. No he pogut evitar
relacionar aquest fet amb l’escola on estic treballant aquest curs. Es tracta d’una
escola de la ciutat anglesa de Nuneaton i em vaig fixar que tot i que dins les
aules els alumnes de diverses ètnies treballen, es relacionen i sovint seuen
junts, a l’hora de dinar generalment seuen en taules separades. El 27 de
setembre vaig decidir anotar la distribució dels alumnes per taules i em va
sobtar que d’un total de 15 taules només en 4 existís una mescla entre orígens
ètnics i també en 4 una mescla entre gèneres. I només en una hi havia mescla de
gèneres i origen ètnic.
A banda de citar l’homogeneïtat ètnica
de les amistats, en estudis posteriors caldria aprofundir en les causes d’aquesta
característica que es repeteix en les tres escoles d’Amsterdam i també a la
meva escola d’Anglaterra. Seria interessant esbrinar si els infants tendeixen
cap a amistats homogènies perquè els barris on viuen són homogenis (o potser
comparteixen més temps en els seus respectius llocs de culte) o si hi ha algun
component lingüístic, entre d’altres (tot i que en el cas de la meva escola
vaig fixar-me que tots els alumnes parlen anglès entre ells, encara que siguin
d’un mateix origen ètnic no anglès). Aquesta homogeneïtat ètnica que s’aprecia
en les amistats dels infants no mostra un bon nivell d’integració, o
possiblement constitueix un símptoma d’una integració imperfecta que provoca
segregació. Per això caldria estudiar-ho més a fons.
miércoles, 14 de noviembre de 2012
Per quan una vaga general indefinida?
Penso que aquesta
vaga general té més sentit com a protesta que com a vaga pròpiament, bàsicament
perquè hauria de ser indefinida per tenir efectes notables. O no van ser així
les vagues per aconseguir les vuit hores, la vaga a les drassanes de Gdansk de
1980 o la del Canal de Suez a la revolta egípcia de 2011? Les vagues generals
han esdevingut ‘recurrents’, i això no seria un problema si no fos per la freqüència d’aquesta recurrència, que és
d’un cop l’any de mitjana. Aquesta baixa freqüència provoca que ja estigui més
o menys preconcebut per part del govern i la patronal com un “dany col·lateral”
que no impedeix seguir amb les mateixes polítiques. La vaga d’avui té molt de
valor com a forma de protesta, però no hem d’oblidar que podríem (o hauríem de)
fer molt més.
Per quan una vaga
general indefinida? Està clar que a dia d’avui és impossible, però que jo sàpiga
encara cap associació ni organització no ho ha plantejat seriosament. I aquest
seria el primer pas. Potser encara no és el moment de convocar una vaga
indefinida per un dia concret (hauria de considerar-se el seguiment de la vaga
d’avui i les possibilitats d’èxit) però penso que tenint en compte el que està
passant sí que toca posar el tema sobre la taula, elaborar unes demandes clares
de cara a una possible vaga indefinida, començar a caldejar l’ambient, que
govern i patronal s’adonin que la idea ja ha nascut i pren força. Està clar que
els grans sindicats no ho faran però els petits o les organitzacions com DRY
podrien començar a fer córrer la veu.
Hem deixat que
durant molt de temps siguin ells els que posin els debats sobre la taula, ells
ja han començat a plantejar diverses idees com la privatització de la salut a
través d’instaurar el copagament (o repagament), l’euro per recepta o la
retirada de targeta sanitària a immigrants irregulars. Ells estan posant el
tema de debat i de moment tot el que estem intentant és donar-hi una resposta
coherent i mínimament cohesionada. Començar a plantejar una vaga general
indefinida seria plantar cara tot posant un debat del mateix pes sobre la taula.
I és influint sobre l’imaginari col·lectiu i el debat social com es poden
començar a canviar les coses.
martes, 13 de noviembre de 2012
No fem tard
No cal que recordi les raons per la vaga ja que són més que evidents, però
potser cal recordar que la vaga és un dels més grans poders que tenim per fer-nos
sentir. Cada setmana estem patint atacs per part de la classe dirigent venuda
al capital, ells són pocs però estan molt ben organitzats i estan actuant amb
molta rapidesa, aprofitant l’excusa de la crisi. No fem tard.
Tristament jo no podré participar a la vaga de forma activa ja que estic
vivint a l’estranger. Però els que sí que podeu aprofiteu-ho, mobilitzeu-vos
per tots aquells que no ho podem fer el 14N, en honor dels que es van mobilitzar
per nosaltres en el passat i perquè els del futur puguin viure en una societat
digna. No participem a la vaga per raons purament polítiques i econòmiques,
sinó per defensar les nostres pròpies vides, els nostres valors i el nostre
respecte, els nostres i els de tots. No tinguem vergonya, no tinguem por.
Perquè el que pot venir més tard és molt pitjor.
Si passem de vagues com la de demà acabarem participant en una vaga
indefinida de mesos i anys. Una vaga on no treballarem ja que no tindrem feina,
on no consumirem perquè no tindrem recursos, on protestarem molt, però on ja no
tindrem importància. Perquè haurem esdevingut residus de la societat. Haurem
perdut la força que encara tenim per culpa de no haver-la utilitzat quan calia.
lunes, 12 de noviembre de 2012
Visita a l'església pentecostista
Dos elefants, Amrita Sher-Gil (1940)
Ahir va ser un dia molt interessant. Vaig anar a veure un amic que conec a
Birmingham i em va presentar uns altres amics molt simpàtics i junts vam anar a
l'església pentecostista. Va ser una experiència realment molt nova i
interessant, perquè em va semblar una església ben diferent del que estic
acostumat. Només entrar ens vam posar a cantar, hi havia una pantalla amb la
lletra i uns nois tocant a l'escenari (perquè no era un altar, era un escenari,
inclús ells en deien 'stage'). Al principi em sentia molt estrany, em feia com
vergonya estar allà dret cantant coses de Déu i tot això, però la cançó tenia
un ritme prou animat, i bé, feia moltíssim que no cantava en grup, va ser
curiós. L'església no semblava una església, era més aviat com un centre, de
fet es deia ‘cristian centre’. Després ens van posar un vídeo sobre una
campanya que estan fent de denúncia contra el tràfic de persones, que existeix
a molts llocs de l'Europa Occidental i del qual en som molt poc conscients. A
continuació va pujar un noi jove a l'escenari i va començar a explicar què
significava el símbol de la creu per ell, i ens va animar a reflexionar sobre
què significava la creu per a nosaltres. Al final van fer una cosa que em va
semblar molt interessant, molt ben trobada, molt necessària, que hauríem de fer
més sovint. Simplement, res.
Durant els últims vint minuts aproximadament, no van fer res, no va sortir ningú a parlar ni vam cantar ni res, però cadascú va fer molt, i això va ser molt bonic. Van ser uns minuts de pura reflexió, on cadascú feia el que volia o el que necessitava. Algunes persones escrivien sobre què significava la creu per a ells, altres resaven, altres pensaven, alguns inclús ploraven, va ser un moment bastant intens. Realment... Quan hi penso i ho veig des de fora, és fascinant que unes trenta o quaranta persones estiguéssim allà dintre, molts dels quals sense conèixe'ns entre nosaltres, vivint un moment individual, alguns en contacte amb Déu, altres en contacte amb ells mateixos, amb el nostre interior, en pau, sense parlar ni fer aparentment res, simplement estàvem quiets i en silenci, però no se'ns va fer llarg. Crec que necessitem molts més moments així. També crec que és bonica la idea de cantar junts. Hi va haver un moment en què ens saludàvem entre nosaltres. La gent era molt oberta, et venien a saludar i a xerrar.
Durant els últims vint minuts aproximadament, no van fer res, no va sortir ningú a parlar ni vam cantar ni res, però cadascú va fer molt, i això va ser molt bonic. Van ser uns minuts de pura reflexió, on cadascú feia el que volia o el que necessitava. Algunes persones escrivien sobre què significava la creu per a ells, altres resaven, altres pensaven, alguns inclús ploraven, va ser un moment bastant intens. Realment... Quan hi penso i ho veig des de fora, és fascinant que unes trenta o quaranta persones estiguéssim allà dintre, molts dels quals sense conèixe'ns entre nosaltres, vivint un moment individual, alguns en contacte amb Déu, altres en contacte amb ells mateixos, amb el nostre interior, en pau, sense parlar ni fer aparentment res, simplement estàvem quiets i en silenci, però no se'ns va fer llarg. Crec que necessitem molts més moments així. També crec que és bonica la idea de cantar junts. Hi va haver un moment en què ens saludàvem entre nosaltres. La gent era molt oberta, et venien a saludar i a xerrar.
Jo durant aquells vint
minuts vaig pensar moltes coses, no sé, era un moment molt diferent. Sovint
m'agrada mirar-me des de fora en una situació curiosa, i imaginar què hauria
pensat jo fa uns mesos si m'haguessin dit que al cap d'un temps estaria allà. I
ahir m'imaginava què hauria pensat el juny passat, quan encara ni tant sols
sabia que acabaria anant a Anglaterra, si m'haguessin dit que el dia onze de
l'onze estaria cantant en una església pentecostista de Birmingham. Fins ahir al
mateix matí pensava que les esglésies pentecostistes només existien a Àfrica.
Són una branca del baptisme, que a la vegada és una branca del protestantisme,
que és branca del cristianisme, pel que tinc entès.
I també pensava en què significa la creu per a mi. Hi vaig intentar pensar amb tota l'honestedat possible i em vaig adonar que la imatge de la creu em crea una mena de sentiment de por, potser de repressió, potser perquè l'associo als cementiris de les pel·lícules de terror, o potser perquè l'associo a l'opressió dels indígenes d'Amèrica per part dels colonitzadors cristians... Vaig veure que la creu, si intentava anar al més profund del que em transmetia, significava això pr mi, i vaig pensar que aquella gent se sentiria bastant decebuda si els ho expliqués. Però al mateix temps, no sé ben bé per què, la creu també em crea una petita sensació, com una llavor, de protecció. Perquè sé que per molts la creu és protecció, per molts significa que algú els té en compte i els protegeix. O potser perquè recordo una vegada fa bastant temps, que mirant una creu i sentint aquesta mena de mal rotllo que dic, vaig intentar mirar-me-la d'una altra manera, intentar veure-la com molts la veuen i l'entenen. I em sembla que més o menys ho vaig fer. Amb una mica d'esforç vaig poder veure la creu com una mena d'amulet que em protegia, imaginant-me Algú que es trobava en algun lloc i que m'estimava i que em coneixia, i que estava representat en aquella creu. Això no vol dir que a partir d'aquell moment sentís això cada vegada que veia una creu, però és com si hagués pogut incorporar una nova visió d'aquest símbol, i penso que això va donar pluralitat a la meva idea de la creu. Potser és per això que ara la creu em pot transmetre diverses sensacions.
I també pensava en què significa la creu per a mi. Hi vaig intentar pensar amb tota l'honestedat possible i em vaig adonar que la imatge de la creu em crea una mena de sentiment de por, potser de repressió, potser perquè l'associo als cementiris de les pel·lícules de terror, o potser perquè l'associo a l'opressió dels indígenes d'Amèrica per part dels colonitzadors cristians... Vaig veure que la creu, si intentava anar al més profund del que em transmetia, significava això pr mi, i vaig pensar que aquella gent se sentiria bastant decebuda si els ho expliqués. Però al mateix temps, no sé ben bé per què, la creu també em crea una petita sensació, com una llavor, de protecció. Perquè sé que per molts la creu és protecció, per molts significa que algú els té en compte i els protegeix. O potser perquè recordo una vegada fa bastant temps, que mirant una creu i sentint aquesta mena de mal rotllo que dic, vaig intentar mirar-me-la d'una altra manera, intentar veure-la com molts la veuen i l'entenen. I em sembla que més o menys ho vaig fer. Amb una mica d'esforç vaig poder veure la creu com una mena d'amulet que em protegia, imaginant-me Algú que es trobava en algun lloc i que m'estimava i que em coneixia, i que estava representat en aquella creu. Això no vol dir que a partir d'aquell moment sentís això cada vegada que veia una creu, però és com si hagués pogut incorporar una nova visió d'aquest símbol, i penso que això va donar pluralitat a la meva idea de la creu. Potser és per això que ara la creu em pot transmetre diverses sensacions.
I em vaig plantejar
fins a quin punt ho havia fet de malament l'església catòlica a Espanya perquè
jo hagués arribat a sentir aquelles sensacions tan negatives des de petit quan
veia la creu, i que darrerament he intentat neutralitzar, o complementar amb
altres. Em va semblar molt trist que una institució (molt gran i heterogènia,
tot s'ha de dir) hagi fet tant mal ús d'aquesta religió en el nostre país (i
segueix fent, penso). Perquè provoca que inconscientment molts de nosaltres
relacionem la creu (i la religió en general) amb idees com la repressió, la
por, el dogma, el conservadorisme extrem. Quan en realitat penso jo que els
valors d'aquesta religió són tot el contrari. O no era Jesucrist el més
semblant a un rebel marxista d'avui en dia?
El juny passat vaig
assistir a una xerrada que es deia Marxisme i Cristianisme. El títol em va
cridar molt l'atenció, i va valdre molt la pena. Els conferenciants eren
marxistes cristians, i va ser interessantíssim perquè van demostrar no només
com una persona podia ser marxista i cristiana sinó que marxisme i cristianisme
eren dues ideologies absolutament complementables, que s'alimentaven recíprocament.
En el fons, si et pares a pensar, les idees de Jesucrist eren força semblants a
les idees del marxisme: la igualtat, la solidaritat, els drets dels més
desafavorits, i tant Jesucrist com Marx van ser grans 'rebels' en la seva
època, amb missatges trencadors, i els seus seguidors van ser perseguits i
criminalitzats durant molt temps. Evidentment existeixen diferències, però em
plantejo fins a quin punt part del missatge podria ser el mateix però adaptat a
dues realitats diverses (una on la història s'explicava a través de mites, i
una altra on s'explicava a través d'assaigs filosòfics), però que en definitiva
van a parar a uns valors humans molt semblants, i això és el que compta. I els
conferenciants explicaven que les dues ideologies són necessàries, ja que una
et dóna la fe i l'energia i l'altra et dóna les claus per a materialitzar
aquestes idees.
He d'admetre que no
fa gaires anys encara tenia una visió força negativa - inconscientment - de la
religió. Però crec que va ser a partir d'un llibre que em va deixar la Maria
Codina que es diu El Rei, el Savi i el
Bufó: el gran torneig de les religions, de Shafique Keshavjee, que vaig
començar a veure les religions d'una altra manera, més plural, més real, crec
jo. I des de llavors he anat coneixent més i més casos que em demostren que la
religió per si mateixa no és l'opi del poble, com sovint es diu. Que s'hagi utilitzat
així no significa que sigui així. De
la mateixa manera penso que la ciència, que tant apreciem en la nostra
societat, també pot ser utilitzada amb fins inhumanes, i hi ha moltíssims casos
d’això. I no per aquesta raó diem que la ciència és l'opi del poble, o que la
ciència serveixi per assassinar gent en massa. La ciència és una eina al nostre
abast, de la qual en podem fer un ús excepcional, o tot el contrari. Crec que
el mateix passa amb la religió.
En el cotxe, anant
cap a l'església, anàvem cinc joves xerrant, rient, escoltant música pop, i a
mi se'm feia ben estrany pensar que aquells joves estàvem anant a missa. Ben estrany,
i divertidíssim a l'hora. I la noia em va preguntar si jo era cristià. I clar,
no li vaig saber contestar ni sí ni no, ja que no practico els ritus cristians,
ni crec en el Déu dels cristians, ni m'he llegit la Bíblia ni conec gairebé res
del que s'hi explica (encara que aquesta mateixa noia després de la
"missa" me'n va regalar una, que intentaré llegir ja que penso que em
farà aprendre bastant). Però al mateix temps he nascut en una cultura amb una
història cristiana, i és innegable que aquesta "cristianitat" de la
meva cultura haurà tingut efectes sobre la meva forma de fer i pensar, sens
dubte, per molt agnòstic o ateu que hagi estat el meu entorn més proper. No
només pels costums i les festivitats, sinó pels valors, la cosmovisió, gran
part de la meva consciència ha heretat una base que directament o indirecta és
cristiana. I no crec que això hagi de ser pas negatiu. Si no hagués estat
cristiana, hauria estat d'una altra.
I em vaig
preguntar també què suposaria ser cristià. Si jo avui decidís que em faig
cristià. Fins a quin punt seria capaç de ser-ho? Crec que un 'problema' que
tinc és que encara entenc la religió des d'una vessant massa científica.
Evidentment no podria passar a creure en Déu d'un dia per l'altre, ja que jo
puc més o menys decidir què vull però no decidir què crec i què sento. A
l'escola m'han fet entendre el món com allò real, allò que s'ha demostrat que
existeix. I per exemple em crec que existeix el Sistema Solar tot i no haver-lo
vist ni percebut mai en el seu conjunt, fora de dibuixos esquemàtics. I me'l
crec perquè em diuen que la ciència ha demostrat que existeix. I això no passa
amb Déu. I un dels grans errors de l'església al meu país crec que ha estat la
de voler explicar la religió com a ciència, i aquí han caigut en el seu propi
parany, ja que la religió no és ciència, però no per això la religió deixa de
ser. No crec que la religió es pugi explicar com a ciència, sinó com a valors,
no és substituta de la ciència, és simplement complementària, si s'entén
degudament. Jo crec en la igualtat entre les persones però no perquè la ciència
l'hagi demostrat científicament. Ni crec en la justícia pel mateix fet, ni en
la llibertat. Els tres són valors que no tenen res a veure amb la ciència, vull
dir, que no entren dins la ciència, sinó de la filosofia o de la religió, o de
les dues. Doncs jo crec que amb la idea de Déu passa el mateix. És clar que Déu
existeix. Existeix pels qui hagin decidit creure-hi. Existeix la llibertat?
Existeix la igualtat? Existeixen perquè les creiem com a idea, i a partir
d'aquí les valorem en la realitat física, jutgem què és més o menys lliure o
igualitari, són invisibles però sempre estan, són com una referència en el
sentit de les nostres vides, una energia que ens empeny a aconseguir-les, a
trobar-les, a gaudir-les. No serà el mateix el que els creients senten amb Déu?
Aleshores ja em
vaig plantejar una vegada fins a quin punt creure en Déu no ha de ser entès com
a empíricament demostrable sinó com a útil o no. Creure en Déu ens pot fer
sentir més segurs, més confiats, més en pau, millor, en definitiva? I no ho dic
pas a través del dogma, ja que penso que aleshores aquest esforç perd el sentit
en privar-nos de dos valors ben fonamentals com són el respecte i la voluntat
d'aprendre més per millorar. Em refereixo a si creure en Déu, en el cristià, el
musulmà, o el nostre, o en alguna altra cosa, en una energia, el Déu de la
pluja, el que sigui, ens pot ajudar a trobar més sentit a la nostra existència,
ens pot ajudar a trobar una energia i a superar obstacles o vicis que patim,
dels que som conscients i que no ens agraden. I sóc ben conscient que tot això
pot sonar sectari, com si ara volgués convertir-vos o alguna cosa per l'estil,
i no vull que se'm mal interpreti, perquè tot el que escric no són més que
reflexions lleugeres, i sí que s'assemblen al missatge de molts creients però
potser perquè aquestes idees són la base de les religions, del sentit de les
religions, abans que institucions jerarquitzades comencessin a corrompre-les.
Fem l'esforç d'oblidar-nos dels prejudicis que sovint tenim amb les religions i tinguem en compte aquestes idees perquè en realitat no tenen res a veure amb el que prediquen els interessats que manipulen les creences de la gent. En tant que humans no crec que la ciència sigui capaç de satisfer-nos de forma completa, jo crec que, potser de forma inconscient, tots creiem en alguna cosa, digues-li cristianisme, ecologisme, el que sigui, però tots tenim una certa necessitat de donar un sentit al que fem i tots necessitem adoptar uns valors a través dels quals guiar-nos. És per això que jo em plantejo fins a quin punt sóc cristià. I de la mateixa manera que alguns han volgut posar la ideologia al lloc de la ciència, tampoc crec que sigui apropiat situar la ciència al lloc de la ideologia. O bé, potser sí. Però no entenc com algú pot viure seguint una ideologia basada en la ciència, quan la ciència per si mateixa no recull valors ètics ni ofereix un sentit de la vida. La ciència és meravellosa i ens ajuda a explicar la realitat, a estudiar-la, i a partir d'aquí la gràcia és intentar millorar-la. Però seguint quins valors hem de millorar-la? Per això jo penso que la ciència cau en el mateix error que la religió si es desvincula d'aquesta (entesa no només com a religió, sinó com a ideologia, sentit, espiritualitat). I és així com puc entendre aquells conferenciants que, guiats pels valors del cristianisme, intentaven millorar la realitat a través del marxisme.
Fem l'esforç d'oblidar-nos dels prejudicis que sovint tenim amb les religions i tinguem en compte aquestes idees perquè en realitat no tenen res a veure amb el que prediquen els interessats que manipulen les creences de la gent. En tant que humans no crec que la ciència sigui capaç de satisfer-nos de forma completa, jo crec que, potser de forma inconscient, tots creiem en alguna cosa, digues-li cristianisme, ecologisme, el que sigui, però tots tenim una certa necessitat de donar un sentit al que fem i tots necessitem adoptar uns valors a través dels quals guiar-nos. És per això que jo em plantejo fins a quin punt sóc cristià. I de la mateixa manera que alguns han volgut posar la ideologia al lloc de la ciència, tampoc crec que sigui apropiat situar la ciència al lloc de la ideologia. O bé, potser sí. Però no entenc com algú pot viure seguint una ideologia basada en la ciència, quan la ciència per si mateixa no recull valors ètics ni ofereix un sentit de la vida. La ciència és meravellosa i ens ajuda a explicar la realitat, a estudiar-la, i a partir d'aquí la gràcia és intentar millorar-la. Però seguint quins valors hem de millorar-la? Per això jo penso que la ciència cau en el mateix error que la religió si es desvincula d'aquesta (entesa no només com a religió, sinó com a ideologia, sentit, espiritualitat). I és així com puc entendre aquells conferenciants que, guiats pels valors del cristianisme, intentaven millorar la realitat a través del marxisme.
viernes, 9 de noviembre de 2012
Sobre el text “La sociedad opulenta primitiva”, de Marshall Sahlins (1972)
The present, Thomas Cole (1838)
Primer de tot,
alguns fragments del text per a fer-se’n una idea:
“El acceso a los recursos naturales es directo por
naturaleza —«todos son libres de tomarlos»—, así como la posesión de las
herramientas necesarias en general y el conocimiento de las técnicas requeridas
común. La división del trabajo es igualmente simple, predomina la división por
sexo. Agregad a esto las costumbres liberales de compartirlo todo, por las
cuales los cazadores tienen una merecida fama, y tendréis que toda la gente
puede participar en general de la prosperidad existente, tal como sucede en
realidad.”
“Este asunto de los regalos nos costó a muchos de
nosotros un momento de ansiedad. Nos sentíamos humillados por la comprobación
de lo poco que podíamos darles a los Bosquimanos. Según todas las apariencias,
era probable que casi todos nuestros presentes les hicieran la vida más
difícil, aumentando el desorden y la carga de su vida cotidiana. Ellos mismos
no tenían prácticamente pertenencias: una correa a la espalda, una manta de
piel y una bolsa de cuero. No había nada que no pudieran reunir en un minuto,
envolverlo en sus mantas y llevarla sobre los hombros durante toda una jornada
en la que recorrieran cientos de millas. No tenían sentido de la posesión.” (Laurens
van der Post)
“Resulta interesante que los Hadza, instruidos por la
vida, y no por la antropología, rechacen la revolución neolítica para preservar
su ocio. Aunque están rodeados por agricultores, hasta hace poco se negaron a
dedicarse a la agricultura «alegando, principalmente, que eso implicaria un
duro trabajo» En esto se parecen a los Bosquimanos, que responden a la cuestión
neolítica con otra pregunta: «¿Para qué plantar cuando hay tantos frutos de mongomongo
en el mundo?»”
“Uno siente la tentación de decir que el cazador es un
«hombre antieconómico». Por lo menos en lo que respecta a los artículos no
esenciales para la subsistencia, es lo opuesto a la clásica caricatura
inmortalizada en la primera página de cualquier tratado sobre Principios
generales de la Economía. Sus apetencias son escasas y sus medios abundantes (en
relación). Como consecuencia, se encuentra «relativamente libre de urgencias materiales»,
carece de «sentido de posesión», da muestras de «no haber desarrollado el sentido
de propiedad», es «totalmente indiferente a las presiones materiales de
cualquier clase», manifiesta una «ausencia de interés» por mejorar sus dotes
tecnológicas. […] Nos sentimos inclinados a pensar que los cazadores y
recolectores son pobres porque no tienen nada; tal vez sea mejor pensar que por
ese mismo motivo son libres.”
Sovint
dividim la nostra història en sis èpoques, on el Paleolític és la primera. Però
no només pel fet que el Paleolític va ser una època més llarga que totes les
següents juntes sinó també per les seves diferències amb les altres, seria
potser més oportú dividir la nostra història en dues grans èpoques: el Paleolític,
i la resta. En canvi, el Paleolític acaba sovint quedant-se amb només 1/6 part
de la història, i quan es tracta d’estudiar-lo aleshores inclús s’emporta una
part menor. Després de llegir aquest text un s’adona de com la nostra història
té dues grans èpoques: la del nomadisme i la del sedentarisme. La de la primera
gran migració i la de la segona gran migració. La de la caça i la recol·lecció,
i la de l’agricultura i la ramaderia. La del ‘ser’ i la del ‘tenir’.
El text de
Marshall Sahlins no només ens parla de la societat caçadora i recol·lectora
sinó que ens parla de la Humanitat i de la nostra Història. Aquest text va molt
més enllà de descriure el mode de vida d’aquestes societats, aquest text
ofereix una descoberta de nosaltres mateixos que, com diria Ryszard Kapuszinski,
a través de l’Altre ens mostra a nosaltres. Fa que ens adonem d’on som, com
vivim, com pensem i què hem fet, en relació al tot, en relació a l’espècie humana.
Ens fa petits. És una oda a l’antropologia.
L’opulència
de la societat primitiva no es mesura només segons els béns materials, sinó que
s’hi afegeix quelcom potser més important: les necessitats. I és en aquesta
segona variable on el nostre sistema capitalista – amb el qual compara les
societats primitives – queda en evidència, queda reduït a un sistema que pateix
una clara manca de sentit, d’eficiència. L’opulència de la societat primitiva
és menjar el que es necessita sense tenir supermercats, és tenir més temps
lliure sense tenir caps de setmana, és despreocupar-se del temps sense haver de
jubilar-se. L’opulència primitiva és tenir poc i necessitar menys, per tal de
ser lliure.
Em pregunto
si l’agricultura va aparèixer allà on sí que hi havia escassetat d’aliments.
Aquests estudis confirmen que les societats caçadores i recol·lectores
estudiades gaudeixen d’opulència però significa que totes al llarg de la
història hagin tingut la mateixa sort? No puc entendre que una societat
comencés a conrear si no era per algun tipus de necessitat.
Finalment, em
plantejo si vam cometre un error en inventar l’agricultura. Per què vam
començar a necessitar més? Penso que la clau es troba en la idea de sedentarisme,
que ofereix la possibilitat de poder acumular. Com hem vist, pels nòmades els
béns materials són una càrrega. Pels sedentaris, es converteixen en una
necessitat. Els nòmades tenen la propensió de consumir el que obtenen, mentre
que en la nostra societat necessitem estalviar, guardar, empesos per un
sentiment de culpa i de por. I és en la idea del sedentarisme on voldria
remarcar que es produeix un canvi en l’individu, en l’actitud, en la forma de
viure, de concebre la realitat i d’actuar. És el sedentarisme, a través de
l’acumulació d’excedent, el que acaba produint classes socials, donant un nou
sentit a les coses i inventant uns nous valors.
miércoles, 7 de noviembre de 2012
Gèneres, geografies, canvis i reflexions
Avui m’ha cridat l’atenció veure que a les eleccions als Estats Units la
majoria d’homes han votat per Mitt Romney (52% del vot masculí) i la majoria de
dones per Barack Obama (55% del vot femení). Aquesta dada m’ha sobtat bastant i
m’ha fet pensar en quines poden ser les causes que la diferència de gènere
acabi influint notablement en el vot electoral i, com a home, m’he plantejat
què em podria apropar més a Romney que a Obama. En definitiva, aquest és un
exemple que demostra com existeix encara una diferenciació entre gèneres en la
societat occidental, la qual sovint es vanagloria d’haver aconseguit la
igualtat de gènere o el “respecte de la dona”. Al mateix temps, cada vegada que
veig noies de festa que intenten caminar forçosament amb tacons,
entrebancant-se i que acaben necessitant l’ajuda de nois per caminar em
pregunto fins a quin punt hem avançat en la igualtat de gèneres.
Amb tot això, em sembla que l’estudi de les relacions de gènere segueix ben
viu i necessari, i em sembla molt encertada la idea que la ciència és una
construcció social i que per tant no pot ser neutra, sinó que ha de tenir molt
presents els problemes socials i els debats públics.
La Geografia Feminista i la Geografia del Gènere em plantegen diverses
qüestions. Per una banda, entenc que la Geografia del Gènere intenta que es
tinguin en compte les relacions de gènere a l’hora d’estudiar la realitat
geogràfica, mentre que la Geografia Feminista té un paper explícitament més de
canvi social, amb la intenció d’esborrar les desigualtats a llarg termini. Però
em pregunto fins a quin punt la idea és esborrar les desigualtats de gènere o
directament esborrar les diferències de gènere, és a dir, esborrar els gèneres.
I en cas que fos així, seria possible esborrar els gèneres en la societat? Són
prou fortes les diferències físiques entre homes i dones com per comportar
diferències de gènere en una societat que sovint es fa dir “igualitària”? Fins
a quin punt podríem aconseguir la igualtat de gènere mantenint la diferència de
gènere? Com hauria de canviar el rol de cada gènere?
Al mateix temps, trobo que la Geografia Feminista i la de Gènere van molt
lligades a les diferències culturals ja que les diferències i relacions de
gènere depenen directament de cada àmbit cultural, com per exemple
àrabs/europeus, rural/urbà, classe mitja/ classe baixa... Penso que això
comporta que les geografies de Gènere i Feminista hagin d’adaptar-se a cada
àmbit cultural a l’hora d’establir objectius més concrets o formes d’enfocar la
recerca. Possiblement la Geografia Feminista té molt de sentit als països de l’Europa
Occidental (una de les regions on ha sorgit amb més força) però em plantejo
fins a quin punt aquesta geografia es pot aplicar d’igual manera en societats
que han seguit trajectòries històriques ben diferents i de les quals som força
ignorants. Per exemple, en moltes societats tribals africanes existeix una
forta diferenciació de gènere i moltes segueixen practicant l’ablació, per
exemple. Penso que la lluita per la igualtat de gènere en aquestes cultures (si
és que estem autoritzats a realitzar-la) requereix un full de ruta completament
diferent al d’Europa. [En aquest sentit, trobo molt interessant fer un cop d’ull
a aquesta entrevista al programa Àgora del passat 5 de juny, on l’antropòloga i
activista Adriana Kaplan explica com enfoca la lluita contra la mutilació genital
femenina a l’Àfrica: http://www.tv3.cat/videos/4114251/Agora---05062012]
D’altra banda, entenc l’impacte de la globalització, de la desertització i del
deteriorament de l’Estat del Benestar en l’enfortiment de la desigualtat de
gènere. Però trobo que aquests tres impactes, si bé empitjoren les condicions
de la dona, no són la causa principal de la desigualtat de gènere. Que les
dones guanyin salaris més baixos, siguin les que van a buscar llenya i aigua, o
siguin les que utilitzen més els serveis públics són diferències a priori i és
aquí on radica la desigualtat. Els altres fets simplement enforteixen aquesta
desigualtat donada, ja que provoca que les dones siguin més vulnerables. En
aquest aspecte, si bé trobo que és necessari estudiar aquests impactes, crec
que la Geografia de Gènere i Feminista no hauria d’obviar les causes
principals, possiblement de caràcter més cultural, de la desigualtat de gènere.
Finalment, no voldria semblar banal però em plantejo fins a quin punt la
Geografia Feminista hauria de considerar – si és que no ho fa – l’home com a
víctima de la desigualtat de gènere juntament amb la dona. Penso que si bé és
evident que l’home en general no pateix tant directament les conseqüències d’aquesta
desigualtat, se l’hauria d’incloure perquè també és víctima del rol “d’agressivitat”
o de “breadwinner” que li atorga la societat. Crec que aquests rols creen complexos
i contradiccions internes a molts homes, que necessiten sovint demostrar la
seva ‘virilitat’ o la seva valentia quan aquestes potser van en contra dels
seus sentiments. Al mateix temps, caldria remarcar la idea que el malestar de
la dona també és malestar de l’home, ja que una societat no pot funcionar si un
50% d’aquesta pateix discriminació. La discriminació de la mare, la filla, la
germana, la nòvia o l’amiga és també una discriminació de l’home que se les
estima. Caldria denunciar que els beneficiats de la desigualtat de gènere no
són els homes, sinó uns quants interessats. Penso que seria oportú incloure
aquest punt de vista en la Geografia Feminista, per tal de fer despertar molts
homes en aquesta causa.
martes, 6 de noviembre de 2012
No és només una crisi econòmica
Segons un estudi de la UPF el frau fiscal s'emporta
uns 80.000 milions d'euros. I després ens fan creure que les retallades socials
són necessàries. Aquests de Convergència i Unió ens han retallat 1.024 milions
d'euros en sanitat, han instaurat l'euro per recepta i ara volen privatitzar
l'Hospital Clínic. Qui es creu encara que això són retallades socials
necessàries? Qui es creu que les retallades són necessàries? Qui no veu encara que tot això forma part d'un
estratègia per a privatitzar la sanitat i fer negoci? Igual que estan fent amb
les televisions autonòmiques, i a poc a poc també amb l'educació. Qui no s’ha
adonat encara que això no és una crisi, sinó que és un negoci per part de les
classes dominants?
Amb un frau electoral de 80.000 milions d'euros (la gran majoria per part de les grans fortunes) les retallades socials em semblen un crim polític. El deute públic ha augmentat per culpa d'haver rescatat els bancs, és a dir, haver cobert el deute privat. I el problema és que després de rescatar els culpables de tot això no s'ha nacionalitzat el sistema financer ni s'ha jutjat els culpables, per tant no s'està prevenint que torni a passar el que està passant, sinó tot el contrari. També eren necessàries les retallades a Grècia i a Portugal? Com els està anant? Les retallades en educació, sanitat, dependència, cooperació internacional no només són innecessàries sinó que són profundament contraproduents per la nostra economia. I és clar que s'ha de fer un millor ús dels serveis socials, però retallant-los de forma destralera com s'està fent només aconseguirem el contrari. No ens pensem que n'hem fet un abús, qui realment ha fet un abús ha estat el sistema financer amb l'especulació. Aquí hi ha l'arrel de la crisi, no ens equivoquem. Si és que després de tot, el govern encara té la poca vergonya de donar-nos la culpa a nosaltres...
És per això que no votaré ni CiU, ni PP, ni PSOE, ni ERC, ni ICV, perquè
els primers són els que estan participant en tot això, i els darrers no fan el
que podrien fer per evitar-ho. No vull votar ni criminals ni acomodats. I
acabaré votant un partit que va contra la idea del "vot útil", però
és que arriba un punt que no crec que cap vot sigui gaire útil. Però sent
optimista intentaré pensar que aquest vot "inútil" tard o dora serà
útil per començar un canvi real.
No penso
que tots els partits siguin iguals ni molt menys, però pel que veig ICV-EUIA em
deixa bastant a desitjar... Comparteixo molts dels seus valors, potser tots,
però a la pràctica quedo bastant decebut. Crec que podrien plantar molta més
cara al sistema actual i iniciar campanyes i mobilitzacions innovadores ja que
tenen molts recursos i molta gent, també podrien reestructurar-se com a partit
perquè al cap i a la fi acaben semblant com qualsevol altre partit gran,
jerarquitzat, endeutat amb interessos privats, i seguint les mateixes
estratègies "publicitàries" de la campanya electoral. Si tenen una
idea de canvi real, m'agradaria veure aquesta idea traduïda en accions de canvi
real.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)