Repensant i complementant alguns punts del text anterior (i potser contradient-los, encara que no del tot perquè el que escric en ambdós textos no són més que reflexions que vénen i van, sense més consistència que la d’un flaix mental i sense més intenció que la de fer pensar o la de complementar idees ja pensades)

Ahir em plantejava que la independència de Catalunya, més que una celebració, era una derrota de l’ésser humà per no haver pogut conviure dins un mateix territori administratiu dues identitats culturals/nacionals/lingüístiques diverses. Ara torno a caure profundament en el dubte. També afirmava que, òbviament, la independència en si no constituïa la derrota, sinó que aquesta ja existia de forma prèvia, arrel d’una “manca” de convivència que, per les raons que siguin, és innegable en una gran quantitat de catalans, sembla ser que la majoria. I posava el mateix exemple del Sudan i el Sudan del Sud. Però és clar, no és agosarat pensar que la “derrota humana” és la independència de Sudan del Sudan per no haver pogut conviure dues identitats diferents, i no pensar que la derrota humana “real” va passar el dia en què es va independitzar un estat artificial anomenat Sudan, creat sota la colonització britànica, i que englobava diverses identitats amb passats ètnics i polítics diferents? No rau primerament la derrota en establir unes fronteres administratives en relació a uns interessos externs (britànics) en comptes de respondre a unes necessitats internes? Potser vaig ser poc prudent, sobretot si pensem que al referèndum va guanyar la secessió amb més d’un 99% dels vots. La realitat ètnica i cultural africana no responia en absolut a una divisió territorial en estats, la qual era una forma que sí que responia a la realitat i a la història europea i que es va imposar al continent africà.

Aleshores, tornant a Catalunya, em plantejo dues coses. Primer, en relació al replantejament de la pregunta sobre el cas del Sudan i fent el mateix en el cas de Catalunya, em pregunto si no seria més apropiat pensar que la derrota humana, més que en la independència, es trobaria principalment en el moment en què un regne va imposar per la força la seva sobirania sobre un altre, mancant aquest segon de qualsevol poder polític? I segon, m’adono que la divisió territorial en estats, per bé que potser no és la millor forma de divisió territorial, sí que ha respost a la història i potser inclús a les necessitats de la realitat europea. A Nigèria existeixen més de 500 llengües que segurament abans de la creació de la Federació de Nigèria es traduïa en més de 500 “tribus”, és a dir, grups humans amb una identitat i sota una mateixa legalitat. I aquesta era la realitat de Nigèria. Però és evident que això ha estat diferent a l’Europa Occidental, on la “identitat sota una mateixa legalitat” ha agrupat grups humans molt més quantiosos i estesos en territoris molt més extensos que han passat a anomenar-se Estats. Quina barbaritat imposar aquest model territorial a Nigèria, no?

-          Però que parlàvem de Catalunya!

Sí, perdó. Bé, doncs sense marxar de Catalunya, potser aquest punt de vista ajudaria a entendre la voluntat i necessitat de molts d’establir un estat que respongués a la identitat sota la mateixa legalitat de Catalunya, situant-la així en una mateixa posició respecte els altres estats. I continuo tenint molts dubtes encara al voltant d’aquesta “identitat territorial”, però la realitat demostra que existeix i no podem obviar-la, tampoc crec que puguem canviar d’un dia per l’altre la psicologia de les persones. A més, cal que tingui en compte que el concepte d’identitat nacional, per bé o per mal, va estretament lligat a qüestions polítiques, i per tant potser també a un espai geogràfic on néixer i desenvolupar-se. No sé fins a quin punt es pot separar una cosa de l’altra.

Per tant, encara que faci gairebé 300 anys, encara que potser hagi existit una manipulació nacionalista enfocada a perpetuar una identitat territorial i una necessitat de sobirania (això no crec que pugui arribar a saber-ho mai, ni en quin grau, i encara menys la legitimitat que això restaria a aquesta lluita), malgrat tot això, potser el punt clau de la derrota humana es troba al 1714. Potser sí que a nivell teòrico-polític és més just i necessari, atenent a la realitat europea i humana, un estat a Catalunya. No crec que mai ho sàpiga del cert.

Amb tot, en resum, m’he adonat que no puc pretendre analitzar els conflictes a Àfrica i Europa sota un mateix punt de mira. Encara que sempre hi haurà aspectes comuns, n’hi ha alguns de diferents que potser havia passat per alt. I també he pensat que encara que no ho entengui del tot o encara que em pugui desagradar, si vull analitzar la realitat he d’acceptar tots els punts d’aquesta i centrar-me, per tant, no en trobar la millor solució sinó en trobar la millor solució possible.