La balsa d'Aguirre

Aguirre der Zorn Gottes (Aguirre, la còlera de Déu) una pel·lícula alemanya de 1972 dirigida per Werner Herzog, retrata la història d’Aguirre, un dels exploradors espanyols a Amèrica Llatina sota el comandament de Pizarro. En la seva recerca d’El Dorado, Pizarro destina quaranta membres del grup a avançar cap a una direcció, sota les ordres del comandant Urzúa. Aquest grup té una setmana per intentar trobar pistes d’on s’amaga el famós indret, i és aleshores quan Aguirre s’imposa per la força sobre Urzúa i esdevé el comandant del grup.

Urzúa havia decidit tornar enrere i reagrupar-se amb Pizarro i els altres, veient que seguir era massa arriscat, però Aguirre es nega, vol trobar El Dorado, i dispara contra qualsevol que s’hi oposi. A partir d’aquí el film esdevé un viatge cap enlloc, cap a una il·lusió, a través del riu. Durant aquest viatge som testimonis dels forts prejudicis i la profunda ignorància que els espanyols tenen envers els indígenes. Però sobretot som testimonis d’un grup de persones que, víctimes del cruel joc de la por i la il·lusió, segueixen un líder trastocat per l’ambició. L’avenç a través del riu cap al desconegut, amb la impossibilitat de tornar enrere, és la caiguda lenta i constant cap a la mort, en una selva que se’ns presenta com un paradís agònic, plena d’indígenes caníbals. El film mostra una imatge patètica de l’home, dels homes que superats per la por prefereixen creure’s la mentida que els porta cap a la perdició a través de l’agonia. D’uns homes que continuen el viatge per no reconèixer que ja estan morts, seguint un líder que s’alimenta d’una ambició cada vegada més fantasmagòrica per tal de no acceptar el seu profund fracàs. Resulta tot plegat aterrador.

I no puc evitar pensar en el paral·lelisme d’aquesta balsa amb el nostre país, la nostra societat que, víctima del joc de la por i la il·lusió, segueix passiva un govern suïcida que ens porta cap a la perdició, sofrint com sofreixen els exploradors la calor i la gana, però buits d’energia i esperances. Potser l’única diferència és que en el nostre cas encara sóc capaç d’imaginar sortides, de canviar de rumb. Això sí, si seguim avançant pel riu, és possible que aviat no ens quedi res més que morir. O enfonsar la balsa.